Aquest BLOG és continuació de L'ONCLE PEPET. Els seus antics continguts segueixen consultables a l'adreça: http://oncle-pepet.blogspot.com/

26 de març del 2023

L’AMNÈSIA HISTÒRICA I L’EXTREMA DRETA

   A El País del passat dijous, el professor Josep Maria Vallés publicà un article titulat “Peligros de la desmemoria”[1] on -en relació a la moció de censura presentada per VOX- afirma que l’extrema dreta té una estratègia “para hacer aceptable su participación en responsabilidades de gobierno. Las tiene ya en la Junta de Castilla y León y aspira a tenerlas dentro de unos meses en otras comunidades y ayuntamientos”.  

   En el cas que PP i VOX arribessin a tenir en coalició el govern d’Espanya, l’amenaça no es tant una reedició del franquisme, sinó que “lo previsible es la puesta en marcha del proceso que genera regímenes “iliberales” o “híbridos”, cada vez más alejados de las condiciones democráticas y más próximos a nuevas formas dictatoriales”. Aquesta visió concorda amb la d’en Josep Ramoneda, que fa anys alerta sobre el creixement del autoritarisme postdemocràtic.

   El Dr. Vallés creu que existeix un risc real d’accés al govern de l’extrema dreta a Espanya doncs “En países europeos que pasaron por experiencias dictatoriales, el renacimiento de opciones de extrema derecha ha sido más fácil cuando se ha impuesto la amnesia histórica”.

  Aquest raonament el sustenta en les diferents actituds que es van donar respecte al passat històric després de la derrota dels règims feixistes en la segona guerra mundial, comparant les diferències entre els casos d’Alemanya, França, Itàlia o Àustria. En aquest context cita com a referència els llibre “Els Amnèsics” de Geraldine Schwarz, sobre el que vaig escriure un text en aquest blog el 22 de setembre de 2021[2].

  Les dificultats que troba la societat espanyola per a conèixer i assimilar la seva història, per a identificar “el peso de un pasado sucio”, són ben presents més de quaranta anys de la mort del dictador  i -el que potser és pitjor- de vigència de la Constitució de 1978.

  Com a exemple de la negació per part de l’extrema dreta de la història fosca de bona part del segle XX, Tamames va dir en el seu discurs en la moció de censura: “la memoria histórica ha significado un paso atrás y la memoria democrática todavía más”.

  Recordem també que aquesta setmana la Sra. Ayuso sortia de veure al Papa i deia que Francesc li havia demanat “que dejáramos de hablar tanto del pasado, de las guerras, y no puedo estar más de acuerdo”[3]. Aquesta senyora també deia un parell de dies abans als seus correligionaris: “hoy la izquierda está acabada (...) matadlos”[4]; potser la frase més guerra-civilista que hem sentit en dècades.

  Si com diu en Vallés, l’amnèsia i la negació de la història afavoreix el creixement de l’extrema dreta, estem fotuts en aquest país.

    JLC

15 de març del 2023

EL CAP DELS ESPIES

  Portem molt de temps reben informacions més o menys clares sobre una munió d’assumptes tèrbols en les proximitats del que coneixem com a clavegueres de l’Estat però que afecten a altres poders institucionals. Recordem unes quantes: l’operació Catalunya, el cas kitchen, el catalangate, el cas Monje, la persecució judicial a Sandro Rosell i les falsedats sobre els comptes de Xavier Trias; amb en Villarejo com julivert en totes les salses.

  Ara que l’espionatge intern torna estar de moda a l’Espanya de l’actual Borbó, he tingut l’oportunitat de llegir el llibre EL JEFE DE LOS ESPIAS [1] que descriu les anotacions recollides de forma sistematitzada per Emilio Alonso Manglano, militar espanyol que va ser cap del CESID durant el període entre els anys 1981 -tot just després del cop d’estat del 23F- i el 1995, ja en l’etapa final dels governs de Felipe González.

  Està escrit per dos periodistes a qui la família de Manglano va deixar accedir seus als arxius personals, després de la seva mort el 2013. No són sospitosos d’esquerranisme ni de ser antisistema, doncs un d’ells Juan Fernàndez-Miranda és, a més de nebot-net de Torcuato Fernàndez-Miranda, adjunt al Director de l’ABC i l’altre, Javier Chicote, també treballa a l’ABC.

  El llibre és en bona part una defensa de un home presentat com a honest (Manglano), un “home d’idees conservadores, molt religiós, però liberal en força aspectes, realista amb la situació del país i disposat a evolucionar però, així sí, protegint el Rei i l’Estat ... Estem davant del militar honest, al servei d’una causa, un poder i uns objectius” [2].

  No és usual que el cap de l’espionatge d’un país portés un detallat i minuciós diari de totes les seves actuacions i converses amb el cap de l’estat, del govern i altres ministres i personatges relacionats amb el poder. Aquestes notes, seleccionades i posades en context pels autors del llibre, ens recorden el més fosc i brut del període del primer govern socialista.

  Considero que no hi ha moltes novetats sobre fets en general coneguts, però la seva recopilació i explicació de forma ‘empaquetada’ és el gran valor del llibre. Veure explicats de forma seguida episodis de casos com Rumasa, el iot Fortuna y els cotxes del Rei, el GAL, el cas Juan Guerra, el trident Conde-Perote-de la Rosa, el cas IberCorp, Mario Conde, la fuga de Roldán, el Sindicato del crimen conspirant contra Felipe González, et deixa un regust amarg doncs t’ensenya com funcionaven -i com segueixen funcionant?- les clavegueres no només de l’Estat, sinó del poder.

  Mostra un rei Juan Carlos en el màxim del seu poder i de la seva legitimació com a monarca, després del 23F i del reconeixement general d’Espanya com una nova democràcia integrada a Europa. És un rei que no fa d’àrbitre segons la constitució, sinó que és un poder autònom dins de l’Estat, a qui Manglano protegeix i informe de forma directa. De fet el rei li dona ordres: “Me llama el rey y quiere que el servicio del CESID, sea profesional -más civiles- y al margen de la política para informar siempre a la corona” (Pàg. 107); “hay que empezar a trabajar sobre el asunto de Ceuta y Melilla” (Pàg. 102), “Manglano recibió una llamada de don Juan Carlos que le señala el camino a seguir” (Pàg. 100).

  Entre les tasques del CESID estava el ajudar al rei en les seves aventures extra conjugals. El llibre explica  com  l’Estat encobreix i paga les malifetes privades del rei, contra l’opinió del mateix Aznar, que remuga però -tot i ser el President del Govern- s’ho empassa. 

  Sobre els GAL, parla de l’existència d’un GAL blau (dins la Policia Armada), d’un GAL verd (dins la Guardia Civil) i d’un GAL conegut pel govern, en especial per Rafael Vera amb qui el llibre es molt crític. El llibre desmenteix que la famosa anotació ‘PTE.’ pugui referir-se al Presidente del govern, doncs existeix la mateixa anotació en altres documents sempre amb el significat de Pendiente.

  Per últim vull destacar una frase dita per Felipe González al propi Manglano, que te un significat especial en l’actualitat, amb la creixent judilització de la política: “Emilio, yo aceptó responsabilidades políticas, pero no penales” (pàg. 416). Els polítics independentistes jutjats per lo penal, potser la subscriurien.

  A hores d'ara, segurament els actuals responsables i executors dels espionatges i atacs informàtics a persones i institucions relacionades amb l’independentisme (i d'altres actors polítics), tenen prohibit prendre notes o portar registres sobre les accions que duen a terme. Això impedirà que mai es pugui fer un llibre com el que s’ha fet amb les notes de Manglano; bé, amb les agendes d’en Villarejo potser es podrà fer un guió d’una pel·lícula de Torrente.

  En resum, un llibre que considero no ha tingut l’impacte que es mereix, donat que explica de forma clara les actuacions dels serveis secrets als servei de la monarquia i la sacrosanta “raó d’Estat” al final del segle passat. 

JLC

Sobre el tema de les clavegueres en l’actualitat veure l’article del diumenge passat de l’Esther Vera a l’ARA: 

Com funciona la claveguera


[1] EL JEFE DE LOS ESPIAS. Juan Fernández Miranda y Javier Chicote Lerena. Roca Editorial De Libros. 2021

[2] Els arxius secrets de Manglano. Júlia Costa. Abril 2022. https://www.llegir.cat/2022/04/critica-el-jefe-de-los-espias-juan-fernandez-miranda-i-javier-chicote/

2 de març del 2023

ARTIFICIAL SEGUR; PERÒ INTEL·LIGÈNCIA?

   Des de l’aparició en l’escena de l’aplicació ChatGPT, es sent parlar molt del gran avanç de la intel·ligència artificial i la capacitat disruptiva que tindrà, per a be i per a mal, en la nostra vida futura.

Es parla de la fi dels exàmens com a forma d’avaluar a l’alumnat, de l’absurd de memoritzar i tenir capacitat de redactar quan ambdues coses les faran -les fan ja- màquines intel·ligents, de la conducció autònoma sense ningú al volant -inclosos els avions-, de la capacitat, no ja de recol·lectar dades, sinó d’aprendre i millorar autònomament. Com a conseqüència d’aquesta revolució imparable es prediu un futur amb la desaparició de gairebé la mitat dels llocs de treballs actuals al mon.

Crec que efectivament estem immersos en una època de revolució tecnològica, amb canvi de paradigmes socials, possiblement només comparable a la del neolític i la revolució industrial del segle XIX. I això portarà canvis als que la humanitat es tindrà que adaptar. No nego en absolut la importància i la potencialitat que té el us de tecnologies avançades de gestió massiva de dades que, amb l’afegit de pautes, criteris i resultats estadístics anteriors, poden resoldre i facilitar molts problemes, activitats i tasques que ara són feixugues, quan no impossibles, de realitzar pels humans.

Però he fet unes proves utilitzant el citat ChatGPT: he proposat tres preguntes sobre temàtiques sobre les que he investigat, treballat i escrit documents, que estan consultables d’una forma o altre a les xarxes: el Col·legi Claret, Josep Rosell i la Masia de Cal Negre.

Els resultats no han estat a l’alçada del que he sentit i llegit aquestes últimes setmanes. Com podeu veure en detall més endavant, en les tres proves que he fet, les informacions recollides són escasses, es pot trobar molta mes informació amb google i a la wikipedia; en molts casos mostra dades bàsiques directament errònies; bona part de la gran novetat del producte -els texts redactats- són el que dèiem quan fèiem un examen, ‘palla’.

Crec que la part més nova del producte en la seva versió actual és  la capacitat de redacció a partir de unes ítems proposats. Però té molt a millorar en la recerca ‘intel·ligent’ dels conceptes bàsics de la informació sol·licitada i també en els redactats, que ja he dit em semblen generalistes.

Però això no acabarà aquí. Segur que successives versions milloraran el rendiment i ens aproparan als resultats distòpics que ja avancen els mitjans de comunicació. 

                    Rac1 27-2-23 / El País 7-12-22

  A continuació mostro les preguntes fetes com a prova i les respostes rebudes, sobre les que faig els meus comentaris entre parèntesi:

Pregunta 1: fes un resum de dues planes sobre el Col.legi Claret de Barcelona en el nacional-catolicisme

El Col·legi Claret de Barcelona va ser fundat l'any 1922 (error, va ser el 1871; acaba de celebrar el seu 150è aniversari) per la Congregació dels Missioners Claretians. Durant el període del nacional-catolicisme a Espanya (1939-1975), el col·legi va ser un important centre d'educació catòlica i va estar sota el control del règim franquista. (Com tots els centres escolars del país).

Hi ha dos plans diferents que van influir en la situació del Col·legi Claret durant aquest període:

1- Pla d'ordenació escolar de 1945 (suposo es refereix a la Ley de bases de enseñanza Media y Profesional): Aquest pla, promogut pel Ministeri d'Educació Nacional, va establir la creació d'una xarxa d'escoles catòliques que havien de seguir els principis del règim franquista (les escoles ja existien i totes les escoles havien de seguir els dictats del règim, fossin catòliques o no). El Col·legi Claret va ser un dels centres educatius que es va beneficiar d'aquest pla i va rebre finançament per part del govern per mantenir les seves activitats (tot i que no era objecte de la tesi l’estudi de com es finançava el col·legi més enllà de les quotes, no vaig trobar referències a que rebés ajudes de l’estat, més aviat al contrari: el 1959 publicaven que “el Colegio no recibe gratificación de los organismos oficiales del Estado”)

2- Pla de formació d'educadors de 1953: Aquest pla, també promogut pel Ministeri d'Educació Nacional, va establir la creació d'escoles de formació per a educadors que havien de seguir els principis del nacional-catolicisme (no he trobat referències sobre el citat pla). El Col·legi Claret va ser un dels centres escollits per acollir aquesta formació i va rebre finançament per part del govern per a aquesta finalitat. (Cap constància documental sobre el Claret com escola de professorat).

En general, durant el període del nacional-catolicisme, el Col·legi Claret va ser un centre d'educació catòlica subvencionat pel govern franquista (no consta)  i va seguir els principis del règim (como tots). Amb la mort de Franco i el final del règim, el col·legi va continuar sent un centre educatiu catòlic, però va deixar de dependre del finançament i del control del govern. (en tant és una escola concertada rep el finançament establert, com la resta d’escoles del mateix règim concertat)

RESUM: poca informació i errors greus en la resposta

 Pregunta 2: escriu dues planes sobre Josep Rosell Casablancas i el rodal de Sabadell

   Josep Rosell Casablancas (1911-1978) (comencem malament, en realitat és: 1891-1977) va ser un destacat polític i sindicalista català (ni una cosa ni l’altre: periodista i excursionista). Va néixer a Sabadell i va estudiar a l'Escola Industrial de la seva ciutat natal (només vam poder saber que va estudiar a les Escoles Pies). Després de la Guerra Civil Espanyola, va ser empresonat durant uns anys per la seva militància política. Va ser membre fundador del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i va tenir una destacada activitat sindical com a secretari general del Sindicat Únic de la Tèxtil de Sabadell. (Res del que diu es pot atribuir a Josep Rosell i difícilment podia ser del ram tèxtil doncs en Rosell treballava en una empresa fabricant d’aparellatge elèctric)

   Després de la Transició espanyola, va ser escollit alcalde de Sabadell per la coalició de partits de l'Esquerra Independent de Sabadell (EIS). Va ser alcalde des de 1977 fins a la seva mort l'any 1978. (l’Alcalde escollit a Sabadell en les primeres municipals democràtiques va ser Antoni Farrés en la llista del PSUC; ho va ser fins el 1999)

   El Rodal de Sabadell és un parc natural que es troba a la serralada de Marina, a prop de Sabadell. (sense notícies de la dita serralada de Marina) Aquesta zona va ser declarada parc natural el 2003 (no consta) i té una extensió de més de 3.000 hectàrees. És una zona d'alt valor ecològic i paisatgístic, amb una gran diversitat d'espècies vegetals i animals. A més, té una gran importància històrica i cultural, ja que ha estat habitada des de l'època prehistòrica i té diversos jaciments arqueològics.

   El parc natural del Rodal de Sabadell ofereix nombroses activitats per als visitants, com ara rutes senderistes, cicloturisme i visites guiades als jaciments arqueològics. També és un lloc ideal per a l'observació de la fauna i flora autòctona. El parc disposa de diversos punts d'informació i serveis per als visitants, com ara aparcaments, àrees de pícnic i miradors. El Rodal de Sabadell és un lloc de gran valor natural i cultural que mereix ser conegut i preservat per a les generacions futures.

RESUM: Confusió en la persona i en el paratge. No relaciona a Rosell amb el seu llibre “El Rodal de Sabadell”. La descripció del rodal es pur text de farciment, el que el diccionari defineix com palla “Allò que, en un llibre, en un discurs, etc., és més aviat sobrer, no té cap valor, cap utilitat, cap substància”.

Pregunta 3: escriu dues planes sobre la masia de Cal negre a Sarrià

   La masia de Cal Negre és (no és; si un cas: era) una de les masies més emblemàtiques del barri de Sarrià .... La masia de Cal Negre es va construir originalment a l'edat mitjana, probablement al segle XIV o XV (l’edificació apuntava més a ser construïda el segle XIX) ... Al llarg dels anys, la masia va ser objecte de diverses remodelacions i ampliacions, de manera que avui en dia es pot apreciar (està derruïda des de finals de la dècada de 1949) una barreja d'estils arquitectònics, que van des de l'edat mitjana fins a l'època moderna.

  Actualment, la masia és propietat del Consorci de l'Hospital de Sant Pau i és utilitzada com a centre cultural i espai per a exposicions i esdeveniments (Ni una, tot erroni). 

  En els voltants de la masia de Cal Negre hi ha uns bonics jardins, on es pot gaudir d'una gran varietat de plantes i arbres. Aquests jardins també són utilitzats per a esdeveniments i celebracions com casaments, comunions i altres festes privades. (on estava la finca ara hi ha una gasolinera, edificis d'habitatges i la Ronda del Mig)

RESUM: identificació equivocada de la Masia, que dona per existent i en explotació.

JLC

20 de febrer del 2023

MONOTEISMES i PODER

  El passat dia 8 la Vanguardia publicava en la seva pàgina 3 la següent fotografia, on es veu a un grup de jueus ortodoxes celebrant una festa -el nou any dels arbres- on s’honora la connexió sagrada entre el judaisme y la natura. 

  El mes de gener d’enguany es va fer la cerimònia d’enterrament del Papa emèrit Benet XVI a la que correspon la següent imatge:  

  Al setembre de l’any passat correspon la vista de la processó a La Meca, amb els pelegrins donant voltes al costat de la Kaaba: 

  Per no oblidar a la branca xiïta, veiem a continuació una reunió a l’Iran de l’Aiatol·là Jameini el febrer de 2020: 

  A la següent foto podem veure els oficiants del funeral del ex-rei Constantí de Grècia el mes passat: 

  Veient les anteriors imatges, corresponents a  les tres branques de les religions monoteistes -cristianisme, islamisme i judaisme-, podem observar diferents aspectes socials i polítics :

  El més rellevant és l’absència absoluta de dones. Tots els que surten a les imatges són homes. Les dones en tots els casos són excloses de la jerarquia, i en el cas del judaisme i l’islamisme sabem que ni tant sols comparteixen espai religiós amb els homes. És un posicionament comú de caràcter discriminatori i retrògrad. 

  Un altre tret comú és la recerca de la uniformitat. Les vestimentes són homogènies dins de cada grup: uns de negre, altres de vermell, uns altres amb turbant o capells blancs, o amb túniques blanques. Uniformitat que podem associar als valors de disciplina i ordre, a la recerca de l’ortodòxia.   

  Les fotografies ens mostren escenificacions de poder, de poder religiós. La vestimenta, els rituals, les jerarquies en espaies més elevats, els capells fins i tot, expressen que en les respectives religions hi ha els que manen i interpreten la paraula de déu, i que el paper dels fidels és sotmetre’s a les indicacions rebudes. 

  Com a tot tipus de poder, el religiós també intenta aconseguir la hegemonia sobre els altres poders competidors, inclòs el poder civil. La llarga història de la separació de l’església de l’Estat és una lluita pel poder on els sistemes democràtics han aconseguit avenços, però encara hi ha molts països on es dona una forta interrelació entre el poder civil i el religiós, i d’altres on el poder polític està ocupat directament pel religiós.

  En relació a la citada separació entre l’església i l’Estat, recordar una cita d’un eminent polític espanyol -Francisco Franco- que va utilitzar el nacional-catolicisme per a conservar el seu poder: “esta separación es adecuada en las sociedades o las naciones que pasan por la desgracia de no tener una sola y única fe, pero no es aceptable cuando, por su fe verdadera y única, una nación quiere llevar el título de católica“.

JLC 


6 de febrer del 2023

LA INDEPENDÈNCIA DE RUBERT DE VENTÒS

   Fa pocs dies va morir en Xavier Rubert de Ventós, amic de tota la vida de Pasqual Maragall. En el meu treball sobre el pensament federalista d’en Maragall vaig escriure: “En el conjunt de l’anàlisi fet sobre el pensament de Maragall ha quedat clar que ni és, ni ha estat mai, independentista.  ... Hi ha un concepte d’independència que Maragall arriba a acceptar, i és la de Rubert de Ventós, basada en una construcció racional i en la interdependència”.

  He revisat les meves notes sobre el llibre “Catalunya: de la identitat a la independència” escrita per Rubert l’any 1999, és a dir molt abans del nou Estatut, de la seva l’anul·lació pel Suprem i de l’inici del conegut com a Procés que va portar als fets del 2017.

  Transcric alguns dels paràgrafs més interesants del seu pensament:

  "El hombre tiene una incompetencia natural, nace sin garras. Por tanto, para defenderse se torna social, para tener más fuerza. Con el riesgo de volver su fuerza contra el propio grupo. Se hace entonces político y racional. Crea reglas, tótems y tabúes". És a dir, les persones humanes som individus que viuen, per necessitat, en societat.

  "La cultura ha sido durante siglos el arte del retraso, de la costumbre, la inercia, la repetición. Permite fijar los elementos simbólicos (lengua, religión, arte) que conforman nuestra experiencia. Una memoria, una lengua, unos dioses que constituyen un universo particular por el cual los hombres muestran disposición a matar y a morir". Adverteix dels riscos de l’extremisme ideològic.

  "La tendencia solidaria y la agresiva son las dos caras; hay afinidad entre estimación y agresión. La raíz común que une ambas tendencias es el sentimiento de pertenencia: identificación con un nosotros que casi siempre es un no-a-otros.  Esa identificación nos hace generosos, veraces y entusiastas al mismo tiempo que envidiosos y vengativos". La pertinència -el nosaltres- pot derivar a la intolerància -als altres.

  Tot l’anterior ens obliga a reconèixer el problema i redreçar-ho en tremes de convivència: “Nuestras necesidades de identidad y pertenencia son tan constitutivas de lo que somos como peligrosas para nuestros semejantes. No tiene sentido criticar estas tendencias, hay que aprender a contar con ellas, y si es posible civilizarlas”.

  La identitat -la pertinència- i és múltiple: “En las sociedades modernas, la identidad no es un rasgo único y global, sino que cada individuo ha de construirse esa identidad a partir de una serie de adherencias, pertenencias y adhesiones”.

També considera un fet que existeixen les identitats col·lectives i per tant els drets col·lectius: “¿cómo atreverse a sostener que los derechos, en cambio, son siempre y sólo individuales? ¿No ha de existir este derecho colectivo cuando las vejaciones son no sólo colectivas, sino acumulativas?”.

  Per tant “Lo realmente abstracto (bestia y bárbaro) no son estas identidades colectivas, sino las “soberanías territoriales” que aun gobiernan nuestro siglo y que permiten prescindir de cosas tan concretas como la viabilidad de un país o la voluntad de sus habitantes. Para que te nieguen la propia existencia hace falta que seas nacional de un pueblo o país no homologado (kurdo, saharaui, kosovar)”. Per cert, aquesta visió podria coincidir amb el concepte que expressa la recent sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea quan es refereix a “un grupo objetivamente identificable”.

  “Del mismo modo que los derechos colectivos necesitan de una base individual, también los individuales requieren del apoyo de unas creencias y un proyecto comunes. El funcionamiento de la democracia, según Rawls, necesita de una background culture, unas convicciones y convivencias compartidas, en las que se basa el juego de las elecciones, las mayorías y las minorías”. Important el que diu sobre la democràcia com a projecte compartit sobre un substrat cultural acceptat; l'actual creixent polarització i la consideració de l’adversari polític com enemic són elements contra-democràtics.

  En relació a la situació de la dona i del nacionalisme en la societat, opina: “Ahora es la situación de la mujer la que define un régimen político, la última ratio que clasifica o descalifica democráticamente a un país, un gobierno, una religión ... Todos querríamos, mujeres y naciones, que ni el feminismo ni el nacionalismo existieran. Su ideal, su destino, es el disolverse cuanto antes; son síntoma de limitación política o discriminación legal de ciertos individuos”.

  Fa una llarga cita del professor Manuel Castells en relació a la multi-identitat dels ciutadans:  “en la era de la información, la gente construye su identidad a partir de su experiencia y de sus códigos culturales: externos (dios), históricos (nación), geográficos (territorio), biológicos (mujer), personales (gay), étnicos (negro), electivos (ecologista). A partir de esas identidades se puede reconstruir la ciudadanía, los derechos de los trabajadores y la solidaridad”. La condició de ciutadà ha de permetre la pluralitat, no ha d’estar basada en la uniformitat.

  Actualment es reconeix, amb Daniel Innerarity com a referent, que una característica de la societat, i una dificultat per a organitzar-la i governar-la, és la complexitat. Segons Xavier Rubert “La tarea política del porvenir es organizar una sociedad compleja ... Una sociedad que pase del status al contractus, de la adhesión carismática a un líder al consenso racional y el compromiso emocional entre individuos libres”. En Rubert, l’any 1999 ja considerava doncs com actituds oposades les adhesions a líders carismàtics i els consensos racionals; ho deia quan faltaven més de 15 anys per l’aparició de Trump i els seus imitadors.

  Com afecta tot això a l’Estat? Doncs “El Estado se eleva a una pieza de arqueología industrial en una época en que las identidades se vuelven complejas, los poderes se dispersan, las soberanías resultan difusas y las entidades colectivas no son construcciones fijas, sino en un proceso de permanente asimilación, o rechazo, de su entorno”. L'estat nació aïllat i uniforme ja no serveix.

  Seguint el seu pensament, els Estats reaccionen de la següent forma: “Renuncia al hiperestado con la esperanza de salvar la hipernación, que ya no intenta definirse por lo que hace sino por lo que es, encarna o simboliza. Acaba prefiriendo la unión monetaria, que pone en crisis su soberanía efectiva, a la constitución de una Europa federal que cuestionaría los símbolos más aparentes de su identidad nacional. La nueva ideología “identitaria” del estado no es complementaria con las otras identidades que viven en su seno, sino que compite con ellas”. De fet, aquest pensament és coherent amb el fet que a l’estat espanyol li és més fàcil, menys dolorós, cedir competències a la Unió Europea que a les Comunitats Autònomes.

  Refermant el tema explica: “En España la mística del estado, la histeria de la unidad, la manía de la vertebración y la paranoia del cuarteamiento del solar patrio son cosas que han dado un rendimiento notorio”. Això comporta la dificultat de ser Maragallà (tant en referència a l’avi com al net) que “reclaman de España un talante más permeable y una estructura que opte por el reconocimiento y no por el encajonamiento lingüístico y cultural de las naciones españolas”.

  L’experiència personal política de Rubert el porta al desencís: “Creía también que era posible, pero mi experiencia en las Cortes y el Parlamento Europeo me hicieron cambiar de punto de vista y de convicciones”.

  Aquesta decepció amb la possibilitat de configurar una Espanya plural el du a defensar un plantejament polític de com poden ser les relacions entre Espanya i Catalunya:

- el único modo que respeten nuestra lengua y cultura es que lo sean de un país oficial e independiente.

- Podemos defender nuestro proyecto con razones universalistas, liberales y utilitaristas. Dejemos que los nacionalistas sean ellos.

- Catalunya y Barcelona son referente mundial en la definición y gestión de lo que son una nación y una Ciudad.

- Somos pequeños sin ser irrelevantes, un país manejable donde podemos manejar y verificar proyectos societarios que a una escala mayor serían imposibles y a una menor irrelevantes.

- Ni la Constitución ni el Estatuto son hoy base suficiente para consolidar nuestra autonomía  sin un permanente tira y afloja táctico ... y plantear las relaciones mutuas en términos de reclamaciones por un lado y concesiones por el otro.

- Nuestra entidad lingüística, histórica y cultural se halla pasablemente establecida: es nuestra consolidación política en el marco europeo y peninsular lo que está por hacer.

  Per concloure, una cita sobre els marcs de negociació, amb plena vigència actual: “Cuando dos interlocutores se sientan a dialogar es porque ambos creen que, desde posiciones desiguales existe la posibilidad de que el acuerdo beneficie a las dos partes. Sin cierta analogía de fuerzas es muy difícil evitar la prepotencia de una de las partes, el resentimiento de la otra y el recelo de ambas”. El 1999 ja semblava parlar del procés, del seu desenvolupament i de les seves conseqüències.

JLC