CRITERIS BASE PER A UN PROGRAMA REVOLUCIONARI

 Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres. 

 Tothom té tots els drets i llibertats, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició. 

 Tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat. 

 Ningú no serà sotmès a esclavitud o servitud. 

 Ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants. 

 Tots són iguals davant la llei i tenen dret, sense cap distinció, a igual protecció per la llei. 

 Ningú no serà detingut, pres o desterrat arbitràriament. 

 Tots els acusats d'un delicte tenen el dret que hom presumeixi la seva innocència fins que no es provi la seva culpabilitat. 

 Ningú no serà objecte d'intromissions arbitràries en la seva vida privada, la seva família, el seu domicili o la seva correspondència, ni d'atacs al seu honor i reputació. 

 Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència dins les fronteres de cada Estat. 

 En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se'n. 

 Tota persona té dret a una nacionalitat. Ningú no serà privat arbitràriament de la seva nacionalitat, ni del dret de canviar de nacionalitat. 

 La família és l'element natural i fonamental de la societat i té dret a la protecció de la societat i de l'Estat. 

 Tota persona té dret a la propietat, individualment i col·lectiva. Ningú no serà privat arbitràriament de la seva propietat. 

 Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió. 

 Tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions. 

 Tota persona té dret a la llibertat de reunió i d'associació pacífiques. 

 La voluntat del poble és el fonament de l'autoritat de l'Estat; aquesta voluntat ha d'expressar-se mitjançant eleccions autèntiques, que hauran de fer-se periòdicament per sufragi universal i igual i per vot secret. 

 Tota persona, com a membre de la societat, té dret a la seguretat social i a obtenir, mitjançant l'esforç nacional i la cooperació internacional, segons l'organització i els recursos de cada país, la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals indispensables per a la seva dignitat i el lliure desenvolupament de la seva personalitat. 

 Tota persona té dret al treball, a la lliure elecció de la seva ocupació, a condicions equitatives i satisfactòries de treball, i a la protecció contra l'atur. 

 Tota persona, sense cap discriminació, té dret a salari igual per igual treball. Tothom que treballa té dret a una remuneració equitativa i satisfactòria que asseguri per a ell i la seva família una existència conforme a la dignitat humana. 

 Tota persona té dret al descans i al lleure i, particularment, a una limitació raonable de la jornada de treball i a vacances periòdiques pagades. 

 Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a ell i la seva família, la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris.

 També té dret a la seguretat en cas d'atur, malaltia, incapacitat, viduïtat, vellesa o altra manca de mitjans de subsistència independent de la seva voluntat. La maternitat i la infantesa tenen dret a una cura i a una assistència especials. 

 Tota persona té dret a l'educació. L'educació serà gratuïta, si més no, en la instrucció elemental i fonamental. La instrucció elemental serà obligatòria i l'accés a l'ensenyament superior serà igual per a tots en funció dels mèrits respectius. 

 L'educació tendirà al ple desenvolupament de la personalitat humana i a l'enfortiment del respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals; promourà la comprensió, la tolerància i l'amistat entre totes les nacions i grups ètnics o religiosos. El pare i la mare tenen dret preferent d'escollir la mena d'educació que serà donada als seus fills. 

 Tota persona té deures envers la comunitat. En l'exercici dels drets i les llibertats, tothom estarà sotmès només a les limitacions establertes per la llei. 

Aquests criteris “revolucionaris” són tots part dels articles de la Declaració Universal de Drets Humans, adoptada i proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides, resolució 217 A (III), de 10 de desembre de 1948 (1).

Per la selecció i transcripció: JL Campa

(1) https://www.ohchr.org/sites/default/files/UDHR/Documents/UDHR_Translations/cln.pdf 

DEMOCRÀCIA AMENAÇADA

  Penso que la situació a Ceuta serà el fet que acabarà amb la possibilitat d’evitar que a Espanya hi hagi un govern d’extrema dreta desprès de les pròximes eleccions generals.

  En un sistema democràtic això hauria de ser un problema només temporal, tenint en compte que en un màxim de quatre anys tornaria a haver eleccions que permetrien l’alternança.

  El problema en la meva opinió és el greu risc de deteriorament de l’entorn democràtic, més tenint en compte l’entorn internacional, amb l’increment de governs caracteritzats per l’autoritarisme postdemocràtic (concepte de Josep Ramoneda).

  Si recordem les actuacions de l’extrema dreta espanyola (PP+VOX) des de les últimes eleccions generals, podem identificar tot un seguit d’actuacions que difícilment tenen cabuda en una societat democràtica:

-  No van acceptar mai els resultats de les eleccions i el joc legítim d’aliances en el Congrés dels Diputats. Han titllat al govern d’ il·legítim des del primer dia i l'han sotmès a una campanya de desprestigi constant.

- Recorren als insults als adversaris polítics. En especial a Pedro Sánchez, però també les interpel·lacions i debats a les Corts estan farcits d’injúries i desqualificacions personals.

- Ja no només intenten canviar el govern sinó que amenacen amb la presó als líders governamentals. El missatge és que qui s’oposa a ells ho pagarà, no només en termes polítics sinó amb la pèrdua de llibertat i de patrimoni.  

- Anar més enllà de la pressió estrictament política sobre el President del govern, impulsant la persecució judicial a familiars.

- Utilització del poder judicial com actor contraposat al poder legislatiu, no com a garant de la llei que és el seu rol constitucional. Com exemple paradigmàtic tenim la no aplicació de la llei d’amnistia per part del Tribunal Suprem, contravenint una llei aprovada per les Corts Generals.

- Sospites (molt difícils de demostrar) d’estaments funcionarials de l’estat actuant contra el govern: Policia, Serveis secrets, Guardia Civil, alts funcionaris. Destacar en aquest entorn les filtracions interessades a la premsa (addicta) d’informes i procediments que poden perjudicar al govern.

- Bloqueig a qualsevol iniciativa política que surti de la majoria que va permetre la investidura de Sánchez. Acabem de veure que prefereixen perdre recursos per a les seves pròpies CCAA a pactar un model de finançament basat en una proposta feta des de Catalunya (com totes les anteriors millores del sistema).

- Manca de lleialtat institucional, fins i tot en els temes internacionals. Es prefereix el descrèdit de l’estat espanyol a recolzar qualsevol política del govern en l’àmbit internacional. Recordem el bloqueig del Senat a ratificar el tractat amb França signat a Barcelona el 2023.

- Increment del nacionalisme espanyol excloent. De fet s’està impulsant de nou el lema franquista: UNA (y no 51), GRANDE (otra vez) y LIBRE (el Madrid de Ayuso com a paradigma).

- Creació de l’espantall de l’enemic exterior: els migrants; associats especialment al perfil de negres i musulmans. Els fets de Ceuta han sigut una invasió (com la dels bàrbars, la dels moros o de les hordes de Gengis Kan).

- Increment de l’espantall de l’enemic interior: els catalans en lloc destacat, seguit d’altres: nacionalistes, rojos, zurdos, gais.  

  La democràcia és un conjunt de: votacions lliures i netes, separació de poders, respecte als adversaris polítics i lleialtat institucional. Si aquesta conducta de l’extrema dreta la continuen fent des del poder, amb la possibilitat d’una majoria absoluta i amb els Tribunals a favor, la democràcia espanyola està amenaçada.

JL Campa

REFLEXIONS SOBRE LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL

 L’explosió de la IA en la nostra vida genera esperances i pors a la vegada. Bill Gates acaba de dir "La IA serà o bé el factor d'igualtat més gran mai inventat o la pitjor font d'injustícia” [i]. Amb un posat visionari, Elon Musk fa uns mesos anunciava un mon sense feina ni diners: "D'aquí a deu o vint anys, la feina serà opcional, els diners hauran perdut el seu valor i la pobresa haurà desaparegut." [ii].

L’agost dona per molt, amb temps per a fer coses estranyes, com llegir un document sobre els impactes en la societat de les tecnologies d’Intel·ligència Artificial; més de 40 pàgines, molt denses de contingut.

Al final de l’article teniu la referència i l’autor, que no dic ara qui és per no condicionar la lectura.

Poso a continuació frases concretes amb el que m’ha semblat més destacable:

En relació a la nova tecnologia:

Qualsevol afirmació sobre la IA corre el risc de quedar obsoleta en poc temps.

Les innovacions tecnològiques – inclosa la intel·ligència artificial – no són neutrals; poden augmentar la participació i la justícia, o ampliar les desigualtats, el control i l'exclusió.

Hem d'evitar l'error d'equiparar aquesta «intel·ligència» amb la intel·ligència humana ... sovint la superen en velocitat i amplitud de càlcul ... (però) no tenen una consciència moral: no jutgen el bé i el mal, no comprenen el significat últim de les situacions ni assumeixen el pes de les conseqüències.

Aquests instruments es presenten com a capaços de ”aprendre” ... és més aviat una adaptació estadística basada en dades i retroalimentació.

En relació al seu impacte en les relacions de poder global i la necessitat de regulació:

En el context digital, el control de plataformes, infraestructures, dades i potència de càlcul no és prerrogativa dels estats, sinó dels grans actors econòmics i tecnològics que, de fet, determinen les condicions d'accés, les regles de visibilitat i les mateixes possibilitats de participació. Quan un poder d'aquesta magnitud es concentra en poques mans, tendeix a esdevenir opac i a evadir el control públic.

En un context on la riquesa de les nacions depèn cada cop més del coneixement i les tecnologies, quan aquests béns es concentren en mans de pocs, sense formes adequades d'intercanvi i accés, es crea un nou desnivell que contradiu la destinació universal dels béns i alimenta la bretxa entre els inclòs i els exclosos, entre els que poden participar en la revolució digital i els que romanen a la perifèria.

La propietat de les dades no es pot confiar només al sector privat, sinó que ha de ser regulada.

Hi ha un desequilibri entre la velocitat del desenvolupament tecnològic i el ritme amb què maduren la consciència, les normes, els controls i les institucions capaces de governar-ne els efectes. No n'hi ha prou amb invocar genèricament l'ètica; necessitem marcs legals adequats, monitoratge independent, educació dels usuaris, una política que no abandoni la seva tasca. En cas contrari, el canvi només estarà governat per lògiques tecnocràtiques i es presentarà com a necessari i essencial, acabant imposant regles dictades per aquells que posseeixen dades, infraestructures i potència de càlcul.

Com passa amb qualsevol gran avanç tecnològic, la IA tendeix a augmentar sobretot el poder d'aquells que ja disposen de recursos econòmics, habilitats i accés a les dades.

La llibertat en l'era digital no és només una qüestió interna; també és una qüestió pública, que requereix normes clares i transparència.

En relació a les consideracions ètiques i de responsabilitat:

No podem considerar la IA com a moralment neutral.

Aquells que controlen la IA imposaran la seva pròpia visió moral, que esdevindrà la infraestructura invisible dels sistemes. Una IA més moral no serviria de res si aquesta moralitat és decidida per uns pocs. Cal una política més present, capaç de frenar on tot s'accelera.

És essencial que les responsabilitats siguin clares en totes les etapes: des dels qui dissenyen i programen sistemes fins als qui els utilitzen i els qui decideixen confiar-los decisions concretes ... el que anomenem "responsabilitat" esdevé decisiu: la capacitat d'identificar qui hauria de ser "responsable" de les decisions, de motivar-los, controlar-los i, quan calgui, de qüestionar-los i reparar els danys que en deriven.

No és lícit confiar als sistemes artificials decisions letals o, en qualsevol cas, irreversibles. No hi ha cap algoritme que pugui fer que la guerra sigui moralment acceptable. La IA no allibera el conflicte de la seva inhumanitat intrínseca: només pot fer-lo més ràpid i impersonal.

La guerra: aquí la qüestió no és només l'eficiència dels nous instruments, sinó també el risc que la tecnologia, desvinculada de l'ètica i la responsabilitat, faci que la decisió sobre la vida i la mort sigui més ràpida i impersonal, i presenti l'ús de la força com una opció immediata i viable. A més de la guerra visible, hi ha formes híbrides: ciberatacs, manipulació d'informació, campanyes d'influència i automatització de decisions estratègiques. La IA entra en aquests processos com un factor d'acceleració.

En l'era de la IA i la robòtica, ja no és possible confiar exclusivament en la "mà invisible" del mercat. 

En relació al possible impacte en aspectes socials:

És essencial desenvolupar solucions tecnològiques més sostenibles per reduir l'impacte en el medi ambient

La imitació artificial de la comunicació humana positiva – paraules de consell, empatia, amistat, amor – pot ser gratificant i fins i tot útil, però en usuaris inconscients pot ser enganyosa i donar la falsa impressió d'estar en una relació amb un subjecte personal genuí ... llavors el risc no és tant que una persona cregui que està parlant amb una altra, sinó que perdi el mateix desig de buscar realment l'altre.

Les decisions delicades que afecten la feina, l'accés al crèdit i altres serveis, i la reputació de les persones, corren el risc de quedar completament confiades a sistemes automatitzats que no coneixen «la compassió, la misericòrdia, el perdó i, sobretot, l'obertura a l'esperança de canvi en l'individu», i així poden produir noves formes de descart. Pot haver-hi usos clarament anti-humans.

La desinformació no sorgeix amb la IA, però avui en dia hi troba un multiplicador poderós. La possibilitat de manipular continguts, imatges i vídeos exposa els ciutadans a perspectives parcials o enganyoses ... La recerca de la veritat és un element essencial per a la democràcia, que en si mateixa és un instrument de participació en el bé comú. El desinterès per la veritat condueix lentament però inexorablement cap al totalitarisme

Educar en l'ús de la IA implica, per tant, educar per decidir quan i per què no utilitzar-la. La rapidesa i facilitat amb què s'obté una resposta o una síntesi corre el risc d'extingir el desig de fer preguntes, que només dona fruits amb el temps. Hem d'aprendre a prescindir de la IA i protegir els nostres joves de la promesa de la màquina perfecta, d'aquella subtil seducció que fa que el pensament humà sembli inútil precisament quan més es necessita ... Per això és essencial una aliança entre política, institucions educatives i famílies.

Cal dissenyar sistemes centrats en la persona i no només en el rendiment. La innovació sovint només s'adopta amb la finalitat de reduir costos i augmentar els beneficis.

Una societat que garantís la feina només a una petita part de la població exposaria molts a una situació d'inactivitat forçada, absència de responsabilitats, manca de compromís i estímuls diaris, amb conseqüències d'empobriment humà i cultural en contrast amb l'alt nivell de desenvolupament tècnic ... l'accés al treball per a tothom ha de continuar sent un objectiu prioritari de les polítiques públiques i dels processos econòmics.

Quan cada gest deixa empremtes, si aquestes dades s'utilitzen per prendre decisions que afecten oportunitats específiques (accés al crèdit, selecció de personal, serveis), hi ha el risc de minar la llibertat i discriminar els més vulnerables.

En cada època hi ha el risc de construir un món inhumà i més injust. 

El text d’on he extret les frases anteriors és l’encíclica del Papa Prevost “Magnifica Humanitas” [iii], publicada el passat 15 de maig i que considero és de gran interès per a qualsevol persona.

Llegir-la m’ha fet pensar també sobre la dificultat en el mon actual de disposar de referents intel·lectuals i morals amb capacitat de penetració i influència en la societat. El limitat impacte que ha tingut en els mitjans de comunicació i el poc debat que ha ocasionat el seu contingut dona validesa a una de les seves afirmacions: “La comunicació no és només la transmissió d'informació, sinó la creació d'una cultura”. I la segona part de la frase és la difícil.

Agost 2026

---

[i]

https://www.lavanguardia.com/neo/ia/20260827/11621042/bill-gates-cofundador-microsoft-transicion-nueva-ia-sera-momentos-mas-turbulentos-historia-humanidad.html

[ii]

https://agendapublica.es/noticia/20666/elon-musk-predice-mundo-sin-trabajo-sin-dinero-sin-pobreza-pero

[iii]

https://www.vatican.va/content/leo-xiv/es/encyclicals/documents/20260515-magnifica-humanitas.html

TERRASSES I CANYES

 A principis de juliol, un dissabte a la tarda vaig tenir la humorada de comptar el nombre de cadires existents en les terrasses de bar d’alguns dels eixos principals de Vilanova. 

Rambla Principal juliol 2026

Aquest és el resultat:

Rambla Principal i Rambla la Pau: 2.968

Plaça les Cols:                              372

Plaça de la Vila:                            316

Passeig del Carme:                     1.584

Total comptabilitzat:                   5.240

 Segons l’IDESCAT, Vilanova té un total de 71.305 habitants [i]. Per tant -sense comptar altres llocs de la ciutat on també hi ha terrasses- aquest petit treball de camp ens dona de mitjana que hi ha un lloc en una terrassa per cada 13 vilanovins.

 Un altre manera de posar-ho en context és tenint en compte que el conjunt de carrers i places considerat té una longitud aproximada de 2.000 metres. En conseqüència hi han més de 2 cadires i mitja per cada metre de via pública considerat.

 I aquestes dades són molt exagerades? He pogut trobar que Barcelona -tota la ciutat- té un total de 7.000 llicències de terrassa, amb un total d’unes 115.000 cadires [ii]. En relació al total d’habitants hi ha una cadira en una terrassa per cada 15 barcelonins. Per tant -tot i l’alta pressió turística sobre la ciutat, molt més gran que a Vilanova- hi ha menys ocupació de l’espai públic.

 I què passa amb Madrid, ciutat que ha fet de les terrasses i les “cañitas” un concepte polític sinònim de llibertat? Doncs que tenen una mica menys de 100.000 cadires, el que significa una cadira per cada 36 habitants. És un exemple de com funcionen els nous discurs polítics populistes: no cal que responguin a la realitat. Si les terrasses de bar en la via pública són un indicador de llibertat i benestar, Vilanova i Barcelona superen a la capital del reino.

 Vistes les dades, el concepte polític rellevant és l’ús privat de la via pública.

 Es tracta d’una ocupació gairebé permanent de l’espai públic per a dur a terme una activitat privada. De fet canvien els usos de carrers i places que passen a estar en molts casos monopolitzats per les terrasses.

 Tot i que és clar que els Ajuntaments cobren per les llicències d’us, la proliferació de terrasses amb graus d’ocupació a vegades escàs, em fa pensar que el preu que cobren no és pas onerós pels establiments.

 Es tracta també de la generació d’externalitats negatives per part de negocis privats (soroll, brutícia, obstacles per passar) que les suporten els veïns.

 Potser com diu la Presidenta de Madrid: “Nos gusta vivir en torno a una terraza” [iii] . Però a ella li agrada viure en àtics, el més lluny possible del peu del carrer.

Agost 2026

 

---

[i] Institut d'Estadística de Catalunya https://www.idescat.cat/emex/?id=083073

[ii] https://www.elnacional.cat/oneconomia/es/economia/barcelona-ya-tiene-casi-7000-terrazas-6-mas-hace-cuatro-anos_1644418_102.html

https://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20230315/8825751/barcelona-mantiene-1-131-terrazas-covid-jubila-new-jersey.html

[iii] Discurso Acto institucional de la Comunidad de Madrid el 2 de Mayo de 2026

GUERRA CIVIL i EXILI. UNA APROXIMACIÓ MICRO

   Avui ha fet 90 anys del cop militar que va causar la guerra civil espanyola. Trobo que s’està donant poca rellevància a aquest aniversari, possiblement per la situació actual de debilitat política de les forces progressistes i nacionalistes, desbordades per la campanya incansable de l’ultradreta, que mai ha estat interessada en aprofundir en la memòria històrica.

La guerra va durar mil dies i la dictadura posterior quaranta anys; va haver de l’ordre de mig milió de morts, un altre mig milió d’exiliats i centenars de mils de represaliats a l’interior. Però els grans números a vegades ens fan oblidar el patiment individual de cada un dels afectats i de les seves famílies.

 La Roser, que està investigant l’exili d’unes persones conegudes, m’ha passat un document que ens permet veure uns petita mostra d’aquesta afectació a persones individuals, que una a una arriben a sumar milions.

Es tracta d’un exemplar del diari La Solidarité - Edition Catalane, editat a Montpellier el 14 d’abril de 1939, en un moment àlgid de l’exili provocat per la victòria dels nacionals per la força de les armes. De fet hi han accessibles només 4 exemplars d’aquest mitjà en la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica [i], publicats tots en el mes d’abril de 1939.

 La funció d’aquest mitjà de comunicació era mantenir plegats als exiliats, transmetre consignes i informació política i permetre publicar avisos. Quatre dels vuit fulls del diari estan dedicades a publicar anuncis de persones que estaven buscant noticies i localitzacions de familiars i coneguts seus.

Són gent que està buscant parelles, fills, mares, pares, germans, companyes, promès, cunyats, amics. N’hi ha de totes les edats: 16 mesos, 3 anys, 6, 13, 35, 40, 60, 84! Són una mostra de famílies trencades com a resultat de la guerra.

Cada anunci indica l’adreça on dirigir-se en cas de tenir la informació sol·licitada. Podem identificar els camps de concentració on s’ubicaven els exiliats, més de dos mesos després de l’arribada dels franquistes a la frontera francesa, i les ciutats on s’havien pogut instal·lar els que havien pogut sortir dels camps.

En els cas dels camps, les adreces ens mostren 79 ubicacions (veure annex A) amb els diferents tipus de llocs habilitats per atendre -o simplement encabir- els exiliats: camp de concentració, camp de refugiats, centre de refugiats, centre d’acolliment, colònia, alberg, refugi, hospital, pavelló. Destaquen òbviament els coneguts camps d’Argelers, Barcarès i St. Cyprien, però en quan a número de casos sobresurt el menys conegut camp de concentració de Bram, situat a prop de Carcassona.

Els avisos que s’envien des d’adreces no associades a camps, provenen d’ubicacions disperses per la geografia francesa: Manche, Finisterre, Vosgues, Marne, Côte d’Or, Seine, París, Landes. La majoria d’elles lluny de la frontera amb Espanya (veure annex B).

Per últim esmentar una adreça que surt diverses vegades, utilitzada per diferents persones i que respon a la següent descripció: “Miguel Ferrer, Bourse du Travail, Toulouse”. És molt probable que el nom correspongués a Miquel Ferrer Sanxís, que “en mayo de 1937 fue secretario general de la UGT de Cataluña. Fue miembro del Consejo de Economía de la Generalidad de Cataluña y del Tribunal de Responsabilidades Civiles. Finalizada la guerra civil se exilió en Francia donde residió en Toulouse” [ii]. És un fet que instal·lat a Toulouse va fer una tasca d’ajut a companys exiliats com ell, si més no fins que va ser expulsat a Mèxic el juliol de 1939: “sostingut per la CGT francesa i sota el seu patronatge, organitzà el servei de recerca de familiars de refugiats dispersos entre els camps de concentració i els refugis, atenent tots els sectors sense excepció. Per aquesta activitat, sospitós de voler organitzar un moviment revolucionari a França perquè rebia correspondència de tots els nuclis d’exiliats dels diversos departaments francesos, fou internat al camp de concentració de Setfonts i anà a parar a la brigada de càstig del castell de Cotlliure” [iii]. El seu fons documental està dipositat al CRAI Biblioteca Pavelló de la República a Horta.

Juliol 2026

 

Annex A

Elaboració pròpia

 Annex B 

Elaboració pròpia

 

---

[i] https://prensahistorica.mcu.es/clandestina/es/consulta/registro.do?id=4480

[ii] https://fpabloiglesias.es/entrada-db/ferrer-sanxis-miguel/

[iii] FONS MIQUEL FERRER I SANXIS (1939-1989) Edició, introducció i notes Miquel-Àngel Velasco. Editorial afers centre d’estudis històrics internacionals Catarroja – Barcelona 2012

LES ONZE REGLES DE LA PROPAGANDA I LA CONFRONTACIÓ

Parlàvem en l’anterior article d’un cop d’estat tou que està en marxa al llarg de l’actual legislatura. Entre altres elements, aquest moviment necessita d’una orquestra ben greixada: uns mitjans de comunicació i una activitat a les xarxes socials actuant de forma constant i coordinada, sota unes determinades regles.

Des del mateix moment de l’elecció de Sánchez com a president després de les eleccions de 2023, van començar un seguit d’accions de dubtosa qualitat democràtica per part dels altaveus mediàtics de l'entorn del PP i VOX, que està augmentant de forma constant i incremental. 

En les actuacions dels mitjans i pseudomitjans de la ultradreta a Espanya, podem identificar una sèrie de REGLES sobre la confrontació política que es compleixen en la seva immensa majoria:

Individualització de l’adversari: Pedro Sánchez és el culpable de tot, l'enemic únic  (regla de la individualització).

Tots els partits que el recolzen i el segueixen -a Pedro Sánchez- sense ell no són res (regla del contagi).

Culpar a l’altre del mateix que tu fas: quan apareix un problema legal que afecta al PP (Diaz-Ayuso. Gurtel) es difon un problema (real o no) que afecti a Sánchez (regla de la transposició).

Convertir anècdotes en categories; exagerar i/o distorsionar fets (reals o no) que afecten a l’entorn de Sánchez (regla de la exageració i desfiguració)

Sobre tot a les xarxes socials -Tic-toc i Instagram són el terrenu adient- emetre vídeos, fotos i textos simples i grollers (reals o no) però que puguin impactar i ser entesos per persones de baix nivell de coneixement. (regla de la vulgarització).

Repetir, repetir i repetir missatges contraris a l’enemic polític. Des de diferents angles, per diferents persones, i des de diferents canals (regla de l’orquestració).

Utilitzar contínuament fake-news, noticies falses o distorsionades i anar-les publicant de forma constant, de forma que no hi hagi com qui diu temps per a desmentir-les (regla de la renovació).

Re-publicar temes i noticies (veritat o no) entre les diferents fonts de l’entramat comunicatiu de l’ultradreta. Tots fan d’altaveus dels altres i el que repeteixen acaba semblant veritat (regla de la versemblança).

No publicar, o minoritzar, la importància de noticies (reals) que puguin alterar l'argumentari de l'ultradreta; per exemple la bona marxa de l’economia, la pujada del salari mínim, la pujada de les pensions segons el cost de la vida (regla del silenci).

Recuperar, sense fer-ho explícit, conceptes seculars que estan en la base profunda de les ideologies espanyoles de dretes: Espanya, imperi, monarquia, toros, lluita contra el Califat (regla de transfusió).

Aconseguir que molta gent cregui que la seva opinió política és la predominant, la ‘normal’. Es fa via enquestes, tertúlies i testimonis seleccionats (regla de la unanimitat). 

Aquestes 11 regles [1] van estar definides i posades en pràctica per primera vegada per Joseph Goebbels (1897-1945), ministre per la Il·lustració Pública i Propaganda del Tercer Reich. 

Juliol 2026

---

[1] Edgar Salas. Influencia de los 11 principios de Joseph Goebbles en la campaña política de Donald Trump. 2018, Revista Caribeña de Ciencias Sociales Nº 8. https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=9682119 

COP D’ESTAT TOU

   Espanya té una llarga llista de cops d’estat a la seva història. Els segles XIX i XX estan plens de asonadas, pronunciamientos, cuartelazos, fins acabar en el gran alzamiento militar del 17 de juliol de 1936 i el fracassat cop del 23 de febrer de 1981. Tots ells tenien una característica comuna: els protagonistes eren militars que feien servir la força de les armes, amb col·laboració amb sectors socials conservadors.

Tots aquest antecedents expliquen que la societat espanyola, al menys la nascuda al segle XX, tingui una memòria històrica que associa, de forma més o menys conscient, un cop d’estat amb una actuació directa de les forces armades amb l’objectiu de canviar el govern. Recordem com durant la transició es parlava cada dia del “ruido de sables”.

De les moltíssimes definicions existents de cop d’estat, per la seva simplicitat m’agrada la següent: “Un cop d'Estat és la presa del poder de forma il·legal mitjançant la violència o la coerció per desplaçar la persona que l'ostenta o canviar el sistema polític vigent” [i].

Penso que estem assistint a Espanya a un intent de cop d’estat -versió 4.0- per fer fora a Pedro Sánchez i als partits que li donen suport a la presidència del govern. De fet respon a les característiques d’on cop d’estat tou, identificades per Gene Sahrp [ii], i que es pot definir com un acte pretesament legal i no violent que actua atacant per desplaçar el poder executiu. S’identifiquen cinc fases en el desenvolupament d’un cop d’aquest estil, que en bona part podem observar es donen a Espanya:

1- Estovament. Promoure el descontentament i el malestar, començant a qüestionar les institucions democràtiques. Des del primer dia d’aquesta legislatura el PP ha parlat de govern il·legítim.

2- Deslegitimació. Campanyes en favor de la ‘llibertat’, acusant al règim de totalitarisme:  pongamos que hablo de Madrid i d'Ayuso.

3- Agitació al carrer. Recordem les concentracions davant de la seu del PSOE a Ferraz o els càntics de “Pedro Sanchez HDP”.

4- Combinació de formes diferents de pressió: Mitjans de comunicació, xarxes i portaveus de partit repetint eslògans, memes i noticies esbiaixades quan no manipulades. Activació d'institucions que haurien d’actuar neutralment: UCO de la Guàrdia Civil, sindicats policials, fiscalia. El que pueda hacer que haga.

5- Fractura institucional. Pressió per que el govern renunciï. En el nostre cas la cúpula del poder judicial sembla actuar amb velocitats i criteris diferents per ajudar a augmentar la pressió sobre l’executiu.

Vull ressaltar que la principal característica d’aquest tipus de cop d’estat és que s’embolcalla d’una aparença de legalitat i que no recorre a l’ús de les armes. No és un moviment armat, però sí que fa servir un concepte d'origen militar: "por tierra, mar y aire".

Per cert, quan els fets de 2017, molts havíem temut que potser veuríem un dia entrar les tropes per la Diagonal (com va passar el gener de 1939); la realitat va ser que van entrar les togues per la Gran Via, en forma de judicis i condemnes: penes que encara no han estat amnistiades perquè el Tribunal Suprem interpreta la llei d’amnistia del 2024 en contra de la voluntat del poder legislatiu.

El cop d'estat pot ser tou, però les conseqüències seran molt dures.

Juny 2026

[i] https://elordenmundial.com/que-es-golpe-estado/

[ii] Juan Pablo Somiedo García El papel de los catalizadores de transformación política en los golpes de estado suaves. Instituto Español de Estudios estratégicos. Abril 2016

SUD DE FRANÇA

Recentment he fet un viatge curt al sud de França, a l’entorn de Toulouse i Carcassona. Faig alguns apunts destacables.

El record dels espanyols republicans està present. A Foix hi ha una plaça dedicada al Commandant Robert -José Alonso Alcalde [i]- que va ajudar a l’alliberament de la ciutat el 1944 al front de la “3ª brigada de guerrillers espanyols”. Va participar també en la invasió fallida de la Vall d’Aran a la tardor de 1944 i va rebre la Legió d’Honor francesa.

Imatges entorn de la plaça Commandant Robert a Foix. Atenció a la transformació del seu primer cognom Alonso, en segon nom: “José Alonso”.

A Vernet d’Ariège va haver-hi un camp de concentració on van ser internats gairebé 20.000 republicans. Seixanta-cinc d’ells van ser enterrats en el cementiri amb altres “Combatents antifeixistes, coneguts i desconeguts morts per la llibertat dels pobles”. De fet hi ha una placa recordatori recordant específicament la seva memòria:

Toulouse va ser la ciutat francesa que va acollir més exiliats [ii] després de la victòria franquista i on es van establir delegacions de partits, sindicats i organitzacions republicanes. El PSOE i l’UGT van tenir la seva seu en el carrer Taur:

El Tour de France -que sortirà aquest any de Barcelona- és present a Foix, Toulouse i Carcassona, amb diverses banderoles i figures que recorden l’esdeveniment:

La circulació al centre de Toulouse era absolutament caòtica, amb una gran quantitat de bicicletes per carrils bici, calçades i voreres. Em va cridar l’atenció el fet que els ciclistes poden circular per la calçada en direcció prohibida. Fins i tot en carrers amb un sol carril de circulació hi havia al terra pintades advertint que el ciclistes podien venir en direcció contrària, i venien! De fet, vaig veure un anunci municipal que venia a dir que a Toulouse, els vianants tenien prioritat, els ciclistes llibertat i els cotxes obligacions (bon lema pels comuns i cupaires per les properes municipals).

Vaig visitar un munt d’esglésies, la immensa majoria obertes i d'accés lliure (no com aquí). El nacional catolicisme el tenim molt associat a la història d’Espanya, però el pes que va tenir l’església a França és també molt evident. I com exemple d’un altar on es barregen nació i religió, podeu veure la següent foto presa a l’església de Montolieu, per cert un petit poble ple de llibreries:

Em penedeixo d’haver tardat tant en anar a una zona interesant on vull destacar un petit village que no figura de forma destacada en les guies: Soreze.  

 Una suggerència pels nostres ajuntaments és l'adaptació dels contenidors al paisatge per afavorir la integració en el paisatge, com fan a Albi:

 Juny 2026

---

[i] https://es.wikipedia.org/wiki/Comandante_Robert /

https://rachellinville.com/escuchar-entrevistas/jose-antonio-alonso-alcalde-comandante-robert

[ii] https://www.eldiario.es/viajes/exilio-espana-republicana-toulouse_1_3136237.html