Portem molt de temps reben informacions més o menys clares sobre una munió d’assumptes tèrbols en les proximitats del que coneixem com a clavegueres de l’Estat però que afecten a altres poders institucionals. Recordem unes quantes: l’operació Catalunya, el cas kitchen, el catalangate, el cas Monje, la persecució judicial a Sandro Rosell i les falsedats sobre els comptes de Xavier Trias; amb en Villarejo com julivert en totes les salses.
Ara que l’espionatge intern torna estar de moda a l’Espanya de l’actual Borbó, he tingut l’oportunitat de llegir el llibre EL JEFE DE LOS ESPIAS [1] que descriu les anotacions recollides de forma sistematitzada per Emilio Alonso Manglano, militar espanyol que va ser cap del CESID durant el període entre els anys 1981 -tot just després del cop d’estat del 23F- i el 1995, ja en l’etapa final dels governs de Felipe González.
Està escrit per dos
periodistes a qui la família de Manglano va deixar accedir seus als arxius
personals, després de la seva mort el 2013. No són sospitosos d’esquerranisme
ni de ser antisistema, doncs un d’ells Juan Fernàndez-Miranda és, a més de nebot-net
de Torcuato Fernàndez-Miranda, adjunt al Director de l’ABC i l’altre, Javier
Chicote, també treballa a l’ABC.
El llibre és en bona part una defensa de un home presentat com a honest (Manglano), un “home d’idees conservadores, molt religiós, però liberal en força aspectes, realista amb la situació del país i disposat a evolucionar però, així sí, protegint el Rei i l’Estat ... Estem davant del militar honest, al servei d’una causa, un poder i uns objectius” [2].
No és usual que el cap de
l’espionatge d’un país portés un detallat i minuciós diari de totes les seves
actuacions i converses amb el cap de l’estat, del govern i altres ministres i
personatges relacionats amb el poder. Aquestes notes, seleccionades i posades
en context pels autors del llibre, ens recorden el més fosc i brut del període
del primer govern socialista.
Considero que no hi ha
moltes novetats sobre fets en general coneguts, però la seva recopilació i
explicació de forma ‘empaquetada’ és el gran valor del llibre. Veure explicats
de forma seguida episodis de casos com Rumasa, el iot Fortuna y els cotxes del
Rei, el GAL, el cas Juan Guerra, el trident Conde-Perote-de la Rosa, el cas
IberCorp, Mario Conde, la fuga de Roldán, el Sindicato del crimen
conspirant contra Felipe González, et deixa un regust amarg doncs t’ensenya com
funcionaven -i com segueixen funcionant?- les clavegueres no només de l’Estat, sinó del poder.
Mostra un rei Juan Carlos
en el màxim del seu poder i de la seva legitimació com a monarca, després del
23F i del reconeixement general d’Espanya com una nova democràcia integrada a
Europa. És un rei que no fa d’àrbitre segons la constitució, sinó que és un
poder autònom dins de l’Estat, a qui Manglano protegeix i informe de forma
directa. De fet el rei li dona ordres: “Me llama el rey
y quiere que el servicio del CESID, sea profesional -más civiles- y al margen
de la política para informar siempre a la corona” (Pàg. 107); “hay que
empezar a trabajar sobre el asunto de Ceuta y Melilla” (Pàg. 102),
“Manglano recibió una llamada de don Juan Carlos que le señala el camino a
seguir” (Pàg. 100).
Entre les tasques del
CESID estava el ajudar al rei en les seves aventures extra conjugals. El llibre explica com l’Estat encobreix i paga les malifetes privades del rei, contra l’opinió del mateix Aznar, que remuga però -tot i ser el President del Govern- s’ho empassa.
Sobre els GAL, parla de
l’existència d’un GAL blau (dins la Policia Armada), d’un GAL verd (dins la
Guardia Civil) i d’un GAL conegut pel govern, en especial per Rafael Vera amb qui
el llibre es molt crític. El llibre desmenteix que la famosa anotació ‘PTE.’
pugui referir-se al Presidente del govern, doncs existeix la mateixa
anotació en altres documents sempre amb el significat de Pendiente.
Per últim vull destacar una frase dita
per Felipe González al propi Manglano, que te un significat especial en
l’actualitat, amb la creixent judilització de la política: “Emilio, yo aceptó responsabilidades políticas, pero no penales” (pàg. 416). Els polítics independentistes
jutjats per lo penal, potser la subscriurien.
A hores d'ara, segurament els actuals
responsables i executors dels espionatges i atacs informàtics a persones i
institucions relacionades amb l’independentisme (i d'altres actors polítics), tenen prohibit prendre notes o
portar registres sobre les accions que duen a terme. Això impedirà que mai es pugui
fer un llibre com el que s’ha fet amb les notes de Manglano; bé, amb les agendes d’en Villarejo potser es podrà fer un guió d’una pel·lícula de Torrente.
En resum, un llibre que
considero no ha tingut l’impacte que es mereix, donat que explica de forma clara
les actuacions dels serveis secrets als servei de la monarquia i la sacrosanta “raó d’Estat” al final del segle passat.
JLC
Sobre el tema de les clavegueres en l’actualitat veure l’article del diumenge passat de l’Esther Vera a l’ARA:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada