Aquest BLOG és continuació de L'ONCLE PEPET. Els seus antics continguts segueixen consultables a l'adreça: http://oncle-pepet.blogspot.com/

8 d’agost del 2026

TERRASSES I CANYES

 A principis de juliol, un dissabte a la tarda vaig tenir la humorada de comptar el nombre de cadires existents en les terrasses de bar d’alguns dels eixos principals de Vilanova. 

Rambla Principal juliol 2026

Aquest és el resultat:

Rambla Principal i Rambla la Pau: 2.968

Plaça les Cols:                              372

Plaça de la Vila:                            316

Passeig del Carme:                     1.584

Total comptabilitzat:                   5.240

 Segons l’IDESCAT, Vilanova té un total de 71.305 habitants [i]. Per tant -sense comptar altres llocs de la ciutat on també hi ha terrasses- aquest petit treball de camp ens dona de mitjana que hi ha un lloc en una terrassa per cada 13 vilanovins.

 Un altre manera de posar-ho en context és tenint en compte que el conjunt de carrers i places considerat té una longitud aproximada de 2.000 metres. En conseqüència hi han més de 2 cadires i mitja per cada metre de via pública considerat.

 I aquestes dades són molt exagerades? He pogut trobar que Barcelona -tota la ciutat- té un total de 7.000 llicències de terrassa, amb un total d’unes 115.000 cadires [ii]. En relació al total d’habitants hi ha una cadira en una terrassa per cada 15 barcelonins. Per tant -tot i l’alta pressió turística sobre la ciutat, molt més gran que a Vilanova- hi ha menys ocupació de l’espai públic.

 I què passa amb Madrid, ciutat que ha fet de les terrasses i les “cañitas” un concepte polític sinònim de llibertat? Doncs que tenen una mica menys de 100.000 cadires, el que significa una cadira per cada 36 habitants. És un exemple de com funcionen els nous discurs polítics populistes: no cal que responguin a la realitat. Si les terrasses de bar en la via pública són un indicador de llibertat i benestar, Vilanova i Barcelona superen a la capital del reino.

 Vistes les dades, el concepte polític rellevant és l’ús privat de la via pública.

 Es tracta d’una ocupació gairebé permanent de l’espai públic per a dur a terme una activitat privada. De fet canvien els usos de carrers i places que passen a estar en molts casos monopolitzats per les terrasses.

 Tot i que és clar que els Ajuntaments cobren per les llicències d’us, la proliferació de terrasses amb graus d’ocupació a vegades escàs, em fa pensar que el preu que cobren no és pas onerós pels establiments.

 Es tracta també de la generació d’externalitats negatives per part de negocis privats (soroll, brutícia, obstacles per passar) que les suporten els veïns.

 Potser com diu la Presidenta de Madrid: “Nos gusta vivir en torno a una terraza” [iii] . Però a ella li agrada viure en àtics, el més lluny possible del peu del carrer.

Agost 2026

 

Cap comentari:

17 de juliol del 2026

GUERRA CIVIL i EXILI. UNA APROXIMACIÓ MICRO

   Avui ha fet 90 anys del cop militar que va causar la guerra civil espanyola. Trobo que s’està donant poca rellevància a aquest aniversari, possiblement per la situació actual de debilitat política de les forces progressistes i nacionalistes, desbordades per la campanya incansable de l’ultradreta, que mai ha estat interessada en aprofundir en la memòria històrica.

La guerra va durar mil dies i la dictadura posterior quaranta anys; va haver de l’ordre de mig milió de morts, un altre mig milió d’exiliats i centenars de mils de represaliats a l’interior. Però els grans números a vegades ens fan oblidar el patiment individual de cada un dels afectats i de les seves famílies.

 La Roser, que està investigant l’exili d’unes persones conegudes, m’ha passat un document que ens permet veure uns petita mostra d’aquesta afectació a persones individuals, que una a una arriben a sumar milions.

Es tracta d’un exemplar del diari La Solidarité - Edition Catalane, editat a Montpellier el 14 d’abril de 1939, en un moment àlgid de l’exili provocat per la victòria dels nacionals per la força de les armes. De fet hi han accessibles només 4 exemplars d’aquest mitjà en la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica [i], publicats tots en el mes d’abril de 1939.


 La funció d’aquest mitjà de comunicació era mantenir plegats als exiliats, transmetre consignes i informació política i permetre publicar avisos. Quatre dels vuit fulls del diari estan dedicades a publicar anuncis de persones que estaven buscant noticies i localitzacions de familiars i coneguts seus.

Són gent que està buscant parelles, fills, mares, pares, germans, companyes, promès, cunyats, amics. N’hi ha de totes les edats: 16 mesos, 3 anys, 6, 13, 35, 40, 60, 84! Són una mostra de famílies trencades com a resultat de la guerra.

Cada anunci indica l’adreça on dirigir-se en cas de tenir la informació sol·licitada. Podem identificar els camps de concentració on s’ubicaven els exiliats, més de dos mesos després de l’arribada dels franquistes a la frontera francesa, i les ciutats on s’havien pogut instal·lar els que havien pogut sortir dels camps.

En els cas dels camps, les adreces ens mostren 79 ubicacions (veure annex A) amb els diferents tipus de llocs habilitats per atendre -o simplement encabir- els exiliats: camp de concentració, camp de refugiats, centre de refugiats, centre d’acolliment, colònia, alberg, refugi, hospital, pavelló. Destaquen òbviament els coneguts camps d’Argelers, Barcarès i St. Cyprien, però en quan a número de casos sobresurt el menys conegut camp de concentració de Bram, situat a prop de Carcassona.

Els avisos que s’envien des d’adreces no associades a camps, provenen d’ubicacions disperses per la geografia francesa: Manche, Finisterre, Vosgues, Marne, Côte d’Or, Seine, París, Landes. La majoria d’elles lluny de la frontera amb Espanya (veure annex B).

Per últim esmentar una adreça que surt diverses vegades, utilitzada per diferents persones i que respon a la següent descripció: “Miguel Ferrer, Bourse du Travail, Toulouse”. És molt probable que el nom correspongués a Miquel Ferrer Sanxís, que “en mayo de 1937 fue secretario general de la UGT de Cataluña. Fue miembro del Consejo de Economía de la Generalidad de Cataluña y del Tribunal de Responsabilidades Civiles. Finalizada la guerra civil se exilió en Francia donde residió en Toulouse” [ii]. És un fet que instal·lat a Toulouse va fer una tasca d’ajut a companys exiliats com ell, si més no fins que va ser expulsat a Mèxic el juliol de 1939: “sostingut per la CGT francesa i sota el seu patronatge, organitzà el servei de recerca de familiars de refugiats dispersos entre els camps de concentració i els refugis, atenent tots els sectors sense excepció. Per aquesta activitat, sospitós de voler organitzar un moviment revolucionari a França perquè rebia correspondència de tots els nuclis d’exiliats dels diversos departaments francesos, fou internat al camp de concentració de Setfonts i anà a parar a la brigada de càstig del castell de Cotlliure” [iii]. El seu fons documental està dipositat al CRAI Biblioteca Pavelló de la República a Horta.

Juliol 2026

 

Annex A

Elaboració pròpia

 Annex B 

Elaboració pròpia

 


[iii] FONS MIQUEL FERRER I SANXIS (1939-1989) Edició, introducció i notes Miquel-Àngel Velasco. Editorial afers centre d’estudis històrics internacionals Catarroja – Barcelona 2012

Cap comentari:

10 de juliol del 2026

LES ONZE REGLES DE LA PROPAGANDA I LA CONFRONTACIÓ

Parlàvem en l’anterior article d’un cop d’estat tou que està en marxa al llarg de l’actual legislatura. Entre altres elements, aquest moviment necessita d’una orquestra ben greixada: uns mitjans de comunicació i una activitat a les xarxes socials actuant de forma constant i coordinada, sota unes determinades regles.

Des del mateix moment de l’elecció de Sánchez com a president després de les eleccions de 2023, van començar un seguit d’accions de dubtosa qualitat democràtica per part dels altaveus mediàtics de l'entorn del PP i VOX, que està augmentant de forma constant i incremental. 

En les actuacions dels mitjans i pseudomitjans de la ultradreta a Espanya, podem identificar una sèrie de REGLES sobre la confrontació política que es compleixen en la seva immensa majoria:

Individualització de l’adversari: Pedro Sánchez és el culpable de tot, l'enemic únic  (regla de la individualització).

Tots els partits que el recolzen i el segueixen -a Pedro Sánchez- sense ell no són res (regla del contagi).

Culpar a l’altre del mateix que tu fas: quan apareix un problema legal que afecta al PP (Diaz-Ayuso. Gurtel) es difon un problema (real o no) que afecti a Sánchez (regla de la transposició).

Convertir anècdotes en categories; exagerar i/o distorsionar fets (reals o no) que afecten a l’entorn de Sánchez (regla de la exageració i desfiguració)

Sobre tot a les xarxes socials -Tic-toc i Instagram són el terrenu adient- emetre vídeos, fotos i textos simples i grollers (reals o no) però que puguin impactar i ser entesos per persones de baix nivell de coneixement. (regla de la vulgarització).

Repetir, repetir i repetir missatges contraris a l’enemic polític. Des de diferents angles, per diferents persones, i des de diferents canals (regla de l’orquestració).

Utilitzar contínuament fake-news, noticies falses o distorsionades i anar-les publicant de forma constant, de forma que no hi hagi com qui diu temps per a desmentir-les (regla de la renovació).

Re-publicar temes i noticies (veritat o no) entre les diferents fonts de l’entramat comunicatiu de l’ultradreta. Tots fan d’altaveus dels altres i el que repeteixen acaba semblant veritat (regla de la versemblança).

No publicar, o minoritzar, la importància de noticies (reals) que puguin alterar l'argumentari de l'ultradreta; per exemple la bona marxa de l’economia, la pujada del salari mínim, la pujada de les pensions segons el cost de la vida (regla del silenci).

Recuperar, sense fer-ho explícit, conceptes seculars que estan en la base profunda de les ideologies espanyoles de dretes: Espanya, imperi, monarquia, toros, lluita contra el Califat (regla de transfusió).

Aconseguir que molta gent cregui que la seva opinió política és la predominant, la ‘normal’. Es fa via enquestes, tertúlies i testimonis seleccionats (regla de la unanimitat). 

Aquestes 11 regles [1] van estar definides i posades en pràctica per primera vegada per Joseph Goebbels (1897-1945), ministre per la Il·lustració Pública i Propaganda del Tercer Reich. 

Juliol 2026


[1] Edgar Salas. Influencia de los 11 principios de Joseph Goebbles en la campaña política de Donald Trump. 2018, Revista Caribeña de Ciencias Sociales Nº 8. https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=9682119 

1 comentari:

24 de juny del 2026

COP D’ESTAT TOU

   Espanya té una llarga llista de cops d’estat a la seva història. Els segles XIX i XX estan plens de asonadas, pronunciamientos, cuartelazos, fins acabar en el gran alzamiento militar del 17 de juliol de 1936 i el fracassat cop del 23 de febrer de 1981. Tots ells tenien una característica comuna: els protagonistes eren militars que feien servir la força de les armes, amb col·laboració amb sectors socials conservadors.

Tots aquest antecedents expliquen que la societat espanyola, al menys la nascuda al segle XX, tingui una memòria històrica que associa, de forma més o menys conscient, un cop d’estat amb una actuació directa de les forces armades amb l’objectiu de canviar el govern. Recordem com durant la transició es parlava cada dia del “ruido de sables”.

De les moltíssimes definicions existents de cop d’estat, per la seva simplicitat m’agrada la següent: “Un cop d'Estat és la presa del poder de forma il·legal mitjançant la violència o la coerció per desplaçar la persona que l'ostenta o canviar el sistema polític vigent” [i].

Penso que estem assistint a Espanya a un intent de cop d’estat -versió 4.0- per fer fora a Pedro Sánchez i als partits que li donen suport a la presidència del govern. De fet respon a les característiques d’on cop d’estat tou, identificades per Gene Sahrp [ii], i que es pot definir com un acte pretesament legal i no violent que actua atacant per desplaçar el poder executiu. S’identifiquen cinc fases en el desenvolupament d’un cop d’aquest estil, que en bona part podem observar es donen a Espanya:

1- Estovament. Promoure el descontentament i el malestar, començant a qüestionar les institucions democràtiques. Des del primer dia d’aquesta legislatura el PP ha parlat de govern il·legítim.

2- Deslegitimació. Campanyes en favor de la ‘llibertat’, acusant al règim de totalitarisme:  pongamos que hablo de Madrid i d'Ayuso.

3- Agitació al carrer. Recordem les concentracions davant de la seu del PSOE a Ferraz o els càntics de “Pedro Sanchez HDP”.

4- Combinació de formes diferents de pressió: Mitjans de comunicació, xarxes i portaveus de partit repetint eslògans, memes i noticies esbiaixades quan no manipulades. Activació d'institucions que haurien d’actuar neutralment: UCO de la Guàrdia Civil, sindicats policials, fiscalia. El que pueda hacer que haga.

5- Fractura institucional. Pressió per que el govern renunciï. En el nostre cas la cúpula del poder judicial sembla actuar amb velocitats i criteris diferents per ajudar a augmentar la pressió sobre l’executiu.

Vull ressaltar que la principal característica d’aquest tipus de cop d’estat és que s’embolcalla d’una aparença de legalitat i que no recorre a l’ús de les armes. No és un moviment armat, però sí que fa servir un concepte d'origen militar: "por tierra, mar y aire".

Per cert, quan els fets de 2017, molts havíem temut que potser veuríem un dia entrar les tropes per la Diagonal (com va passar el gener de 1939); la realitat va ser que van entrar les togues per la Gran Via, en forma de judicis i condemnes: penes que encara no han estat amnistiades perquè el Tribunal Suprem interpreta la llei d’amnistia del 2024 en contra de la voluntat del poder legislatiu.

El cop d'estat pot ser tou, però les conseqüències seran molt dures.

Juny 2026

[i] https://elordenmundial.com/que-es-golpe-estado/

[ii] Juan Pablo Somiedo García El papel de los catalizadores de transformación política en los golpes de estado suaves. Instituto Español de Estudios estratégicos. Abril 2016

Cap comentari:

11 de juny del 2026

SUD DE FRANÇA

Recentment he fet un viatge curt al sud de França, a l’entorn de Toulouse i Carcassona. Faig alguns apunts destacables.

El record dels espanyols republicans està present. A Foix hi ha una plaça dedicada al Commandant Robert -José Alonso Alcalde [i]- que va ajudar a l’alliberament de la ciutat el 1944 al front de la “3ª brigada de guerrillers espanyols”. Va participar també en la invasió fallida de la Vall d’Aran a la tardor de 1944 i va rebre la Legió d’Honor francesa.

Imatges entorn de la plaça Commandant Robert a Foix. Atenció a la transformació del seu primer cognom Alonso, en segon nom: “José Alonso”.

A Vernet d’Ariège va haver-hi un camp de concentració on van ser internats gairebé 20.000 republicans. Seixanta-cinc d’ells van ser enterrats en el cementiri amb altres “Combatents antifeixistes, coneguts i desconeguts morts per la llibertat dels pobles”. De fet hi ha una placa recordatori recordant específicament la seva memòria:

Toulouse va ser la ciutat francesa que va acollir més exiliats [ii] després de la victòria franquista i on es van establir delegacions de partits, sindicats i organitzacions republicanes. El PSOE i l’UGT van tenir la seva seu en el carrer Taur:

El Tour de France -que sortirà aquest any de Barcelona- és present a Foix, Toulouse i Carcassona, amb diverses banderoles i figures que recorden l’esdeveniment:

La circulació al centre de Toulouse era absolutament caòtica, amb una gran quantitat de bicicletes per carrils bici, calçades i voreres. Em va cridar l’atenció el fet que els ciclistes poden circular per la calçada en direcció prohibida. Fins i tot en carrers amb un sol carril de circulació hi havia al terra pintades advertint que el ciclistes podien venir en direcció contrària, i venien! De fet, vaig veure un anunci municipal que venia a dir que a Toulouse, els vianants tenien prioritat, els ciclistes llibertat i els cotxes obligacions (bon lema pels comuns i cupaires per les properes municipals).

Vaig visitar un munt d’esglésies, la immensa majoria obertes i d'accés lliure (no com aquí). El nacional catolicisme el tenim molt associat a la història d’Espanya, però el pes que va tenir l’església a França és també molt evident. I com exemple d’un altar on es barregen nació i religió, podeu veure la següent foto presa a l’església de Montolieu, per cert un petit poble ple de llibreries:

Em penedeixo d’haver tardat tant en anar a una zona interesant on vull destacar un petit village que no figura de forma destacada en les guies: Soreze.  


 Una suggerència pels nostres ajuntaments és l'adaptació dels contenidors al paisatge per afavorir la integració en el paisatge, com fan a Albi:

 Juny 2026


Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)