Aquest BLOG és continuació de L'ONCLE PEPET. Els seus antics continguts segueixen consultables a l'adreça: http://oncle-pepet.blogspot.com/

18 de maig del 2026

LAS CENIZAS DEL CONDOR

 El llibre Las cenizas del Cóndor [i], de l’autor uruguaià Fernando Buttazzoni, tot i que formalment és una novel·la basada en fets reals, en la meva opinió és un llibre d’història sobre el que va significar la “Operación Còndor” [ii] en tres dels països del con sud-americà: Xile, Argentina i Uruguai.

  Tot i que l’inici de la citada Operación Cóndor -com a coordinació formal entre policies de diversos països- es situa històricament en una reunió en Xile el 15 de novembre de 1975, els fets els situa l’autor l’any abans. La situació de guerra freda entre Estats Units i la Unió Soviètica va afavorir que per part dels Estats Units s’utilitzés la Escuela de las Américas, per a formar oficials militars dels exèrcits sud-americans; de fet a partir de 1970 i fins 1976, s’instauren dictadures militars en Bolívia, Uruguai, Xile, Perú i Argentina. La petita diferència cronològica no afecta a la consistència del relat, doncs fins i tot es pot pensar que ha utilitzat el nom de Cóndor en el títol per motius editorials. 

  El llibre explica en temps present la investigació del propi autor per a poder fer la novel·la, mentre descriu en temps passat uns fets -reals- succeïts entre abril i desembre de 1974: els inicis de la DINA (policia política xilena), l’assassinat del general Prats a Buenos Aires, les accions repressives de l’exèrcit uruguaià i el caos de l’argentina en l’etapa en que mort Perón i actua lliurament la Triple A. Per acabar de posar-hi context, juga un paper principal una espia del KGB enviada a Buenos Aires.

  El fil principal de trama és el cas -verídic- d’una activista xilena que escapa de Xile embarassada, després de la mort del seu company en un enfrontament amb les forces para policials de Pinochet, és detinguda i torturada a l’Argentina i rescatada per un capità uruguaià que és també torturador al seu país. Aquest  capità -i l’espia russa- l'ajuden a buscar el fill que li va ser robat en el moment de néixer i donat en adopció.

  Al meu entendre, són destacables els relats que fa sobre els sentiments de la noia desitjant la maternitat per que el fill visqui, tot i que està convençuda que ella serà ‘desapareguda’ després del part, i sobre les contradiccions morals del capità que l’allibera dels seus torturadors a l’Argentina, sent ell un torturador al seu país.

  Alguns detalls del llibre:

  En paraules d’un cap de la KGB, diu que l’Argentina en aquella època era un lloc on “se cruzan todos los caminos y están presentes todos los bandos: cubanos, uruguayos, chilenos, la CIA, la policía secreta de Pinochet, los libios de Kadafi, los venezolanos ... y nosotros también”. 

  Inclou també una cita textual del Informe Sábato Nunca Más [iii], aplicable no només a l’Argentina sinó a totes les dictadures: “Durante la década del 70 la Argentina fue convulsionada por un terror que provenía tanto desde la extrema derecha como de la extrema izquierda, fenómeno que ha ocurrido en muchos otros países. Así aconteció en Italia, que durante largos años debió sufrir la despiadada acción de las formaciones fascistas, de las Brigadas Rojas y de grupos similares. Pero esa nación no abandonó en ningún momento los principios del derecho para combatirlo, y lo hizo con absoluta eficacia, mediante los tribunales ordinarios, ofreciendo a los acusados todas las garantías de la defensa en juicio … No fue de esta manera en nuestro país: a los delitos de los terroristas, las Fuerzas Armadas respondieron con un terrorismo infinitamente peor que el combatido, porque desde el 24 de marzo de 1976 contaron con el poderío y la impunidad del Estado absoluto, secuestrando, torturando y asesinando a miles de seres humanos.

  L’escriptor uruguaià manifesta un sentiment present encara en el país els anys 2000: “el dolor de miles de persones y la vergüenza de todo un país que, tantos años después de aquellos episodios, seguía viviendo con miedo. Yo también tenía miedo … como lo tenían nuestros amigos y nuestros vecinos. Aunque no lo supiéramos, aunque ni siquiera nos había rozado el terror de la dictadura, teníamos el miedo metido hasta los huesos”.  També això és un fet que es comú en les situacions posteriors a dictadures.

  Després de descriure la situació de l’Uruguai [iv] sota la dictadura militar (presos polítics, justícia militar, tortures, patrulles de militars pels carrers, censura, un estadi com a presó -el cilindro-, exiliats), transcriu la declaració d’impunitat total per part del president uruguaià Bordaberry: “La conducta de las fuerzas armadas, ni directa ni indirectamente, podrá ser sometida al juicio de la ciudadanía”. 

  L’autor diu en l’epíleg: “Este libro es una novela, sí, pero los canallas que habitan en elles son canallas de la vida real y es importante nombrar-los para no olvidar”.

  Doncs això. No oblidar el que significa no viure en democràcia. 

Maig 2026



[i] Butazzoni, Fernando. Las cenizas del Condor. Penguin Random House. Buenos Aires, 2022.

[ii] “La Operación Cóndor o Plan Cóndor fue una campaña de represión y terrorismo de Estado de las dictaduras de Sudamérica en los años setenta y ochenta con apoyo de Estados Unidos. La idearon las cúpulas de los regímenes y sus servicios secretos que, alentados por Washington, llevaron a cabo torturas, asesinatos y desapariciones forzosas, entre otros crímenes. Se trató de un sistema coordinado para anular a la izquierda que se fraguó y desarrolló en secreto, y empezó a destaparse en los años novena” https://elordenmundial.com/que-fue-operacion-condor/

[iv] En 1976 Uruguay era el país de América del Sur que tenía el índice más alto de prisioneros políticos por cantidad de habitantes.

 https://mume.montevideo.gub.uy/exposiciones/exposicion-permanente/sala-3

8 de maig del 2026

EL VENERABLE CLARET

   Impulsat pel record de la meva tesi doctoral sobre el Col·legi Claret, en un mercat de poble he comprat un llibret -del que no tenia constància- titulat “Vida del venerable Antoni M. Claret i Clará”. El llibre és prim perquè està fet en un paper tipus bíblia, però té 160 pàgines.

No consta a cap lloc la data d’edició, ni tant sols en els registres que sobre el llibre existeixen a la Biblioteca de Catalunya i a la Nacional de España, on figura com editat a Barcelona el “[191-?]”, és a dir que suposen va ser a la dècada de 1910 [i]. Però podem assegurar que va ser escrit l’any 1907 doncs a la pàgina 153 es diu el següent: “(su cuerpo) se ha tenido exhumado desde el 26 de junio hasta el corriente agosto de 1907”.

En qualsevol cas, és evident que està escrit abans que el pare Claret fos declarat beat (1934) i sant (1950). Per això es refereixen a ell com a Venerable.

En aquesta edició no consta el nom de l’autor, sinó només les inicials “J.B.”; però es pot assegurar que va ser escrit per Jacint Blanch Ferrer, doncs per una banda consta el seu nom en un llibre del mateix títol editat el 1924 [ii] i per un altre en la seva biografia s’explica que va ser biògraf d’en Claret: “Nacido en 1868 en familia numerosa de la que todos los hijos abrazarían la vida religiosa: cinco misioneros claretianos y una monja, era biógrafo del P. Claret, vicepostulador y principal impulsor de su causa de beatificación[iii].

Per cert, en el citat article biogràfic es detalla que Blanch va ser afusellat l’agost de 1936 a Pedralbes, i el seu nom consta en la llista de “Mártires del Siglo XX en España. Quienes son y de dónde vienen” publicada per la Conferència Episcopal Espanyola [iv].

Abans d’anar a la descripció del contingut hem de situar el context en que es va escriure: primera dècada del segle XX, a 10 anys de la pèrdua de Cuba, tensió entre conservadors i lliberals i entre clericals i anticlericals; abans de la revolució russa -del comunisme com amenaça real- i dels pactes de Letran i per tant encara amb una tensió no resolta entre església i estat a Itàlia. El Papa era Pius X, contrari al modernisme i el laïcisme.

El text ve a corroborar una de les conclusions de la meva tesi: “La figura del Pare Claret, fundador de la congregació propietària del col·legi ... és presentat de forma endolcida i hagiogràfica, evitant trets polítics” [v]. De fet, molts dels textos publicats pel butlletí “De mi Colegio” durant els anys del franquisme semblen trets d’aquesta biografia escrita per Jacint Blanch.

Hem trobat una crítica a l’activitat biogràfica de Jacint Blanch: “no tiene el P. Jacinto criterio histórico para elegir sus fuentes, ni para interpretarlas correctamente. Con gran facilidad inventa situaciones dejándose llevar de sus impresiones y recuerdos personales. Le falta seriedad crítica, respeto a las circunstancias, esclavitud a los aportes de los documentos”. Està escrita el 2011 pel P. Joan Sidera -que els exalumnes del Claret recordem- en defensa dels criteris metodològics d’un altre claretià, també assassinat durant la guerra civil: el P. Federico Vila Bartrolí [vi].

Amb tots aquests elements contextuals, passem a transcriure alguns paràgrafs, que hem de llegir com a mostra de la mentalitat de l’època.

El P. Blanch deixa la seva opinió sobre la situació política a Espanya en l’època d’en Claret: “El año 1835 es de infausta memoria para nuestra patria: a los incendios y matanzas tolerados o protegidos por los liberales que se llamaba moderados., siguieron las violencias y leyes inicuas contra todo lo santos y sagrado. Pero la providencia divina dispuso que en el mismo año empezase su ministerio, el que estaba destinado a neutralizar y aún a volver en bien las consecuencias de aquella fiera tempestad (pág. 22). Més endavant diu: “Entre las causas principales que predeterminaron la ruina de España debe contarse la introducción en nuestra política de las costumbres francesas, con que los Borbones pretendieron remediar la inhabilidad de los últimos Austrias, y no menos la malicia con que la masonería, traída también por los franceses y enemiga de nuestra nación, procuró achacar las fatales consecuencias de aquellas ideas y costumbres al catolicismo y a las tradiciones” pág. 29). També critica la revolució del 68: “Llamada a echar por tierra todas las grandes empresas, desterrando al fundador y director (Claret), destruyó una obra de tan excepcional importancia para el bien de la sociedad” (pág. 100).

La veritat és que quan descriu a Claret no és gaire afalagador: “Era de estatura baja y algún tanto grueso … su carácter bilioso i el genio iracundo ... tenía las manos forjes y muy blancas … con facciones ordinarias” (pág. 6).

En relació a l’activitat del P. Claret a Cuba diu: “En 6 años transformó el estado moral y aún el material del arzobispado de Cuba, arregló más de 20.000 matrimonios de personas que vivían en público concubinato i legítimó a más de 70.000 hijos” (pág. 8). Ho va fer sense tenir contacte amb les cubanes: “No llegaba a conocer de vista a las mujeres de las casas en que se hospedaba, ni tampoco llegó a tener idea de las fisonomía de las cubanas” (pág. 39). Li atorga un paper actiu contra la independència de l’illa: “Su benéfica influencia neutralizaba indirectamente los intentos y esfuerzos de los conspiradores y de los protestantes, de suerte que españoles y enemigos reconocían que mientras estuviese Él en Cuba no prosperarían los planes separatistas” (pág. 64).

Relata fets de difícil comprensió: “Extasiado en la oración, se elevaba algunas veces a dos metros del suelo, y las almas del purgatorio solicitaban frecuentemente sus oraciones y sufragios” (pág. 27). “La providencia divina le guardaba de todos los peligros. En Marsella … tenía siempre a su disposición un Ángel con apariencias de joven Marsellés para servirle de Cicerone y de agente en todas las diligencias” (pág. 33).

Segons aquesta biografia, Claret tenia relació directa amb Jesús i la verge Maria, que “le dictaba los sermones“ (pág. 36). “Jesucristo, desde el Santísimo Sacramento, le dijo: Antonio, irás a Roma” (pág. 76) i també el “27 de abril del 59 le prometió que conseguiría su amor, y le llamó Antoñito mío” (pág. 90).

És contradictòria la descripció que fa de la relació amb els diners. “Reunía a los pobres de la población ... y dábales luego una peseta a cada uno … De su peculio particular … anticipó además por cada parroquia 1000 duros, cuyos réditos se dio en favor de las viudas y doncellas pobres (pág. 64 i 65). “Para poder auxiliar a un obrero, tuvo que vender una cruz arzobispal” (pág. 81). “La pensión que tenía asignada para poder vivir.” (pág. 128) “Estaba experimentando verdadera miseria en el vestido y en otras necesidades” (pág. 131).

La descripció que fa de com era la cort d’Isabel II va contra la immensa majoria de fonts històriques: “La familia real vivía muy cristiana y en completa armonía, se frecuentaban los sacramentos, se rezaba diariamente el rosario, teníase lectura espiritual y en las horas disponibles, lo mismo de la reina que sus damas se dedicaban a trabajos manuales. Además, disminuyó muy notablemente el número de convites y de bailes, la asistencia al teatro y la inmodestia en los trajes de etiqueta, siendo la reina la que, entre las damas aristocráticas, iba más cubierta” (pág. 72).

L’autor enumera fins a 94 obres escrites pel P. Claret, que “consta haber impreso más de seis millones de volúmenes … sin contar diferentes obras suyas cuyo número de ejemplares no hemos podido averiguar” (pág. 120).

El P. Claret bailando [vii].

En un capítol titulat “El V. Antonio M. Claret mártir” s’expliquen les persecucions que va sofrir el Venerable. “Nuestro Santo fundador derramó no poca sangre, ya por la acción directa de los espíritus infernales, ya por el puñal de los impíos…. el padre Claret ostenta la palma de otro martillo que sí lo han conocido otros Santos, acaso ninguno como él, y es el martillo de las injurias y calumnias” (pág. 124). Hace una mención implícita -sin citarla- a la colección de grabados “Los Borbones en pelota” cuando escribe “La campaña difamatoria y de amenazas de los emisarios infernales en canciones, láminas y caricaturas de todas clases; se le representaba como un sedicioso” (pág. 124). L’autor acaba reconeixent que serà difícil que sigui reconegut com a màrtir per l’església: “En estos casos en que el cristiano no ha muerto en el mismo acto del martirio y manifiestamente sin complicaciones de otras causas naturales, sea muy difícil el proceso” (pág.160).

Com a conclusió, el llibre no té valor històric, sinó respon a una voluntat hagiogràfica: fer una història de la vida d’un sant relatant una biografia excessivament elogiosa.

Maig 2026

 



[v] Campa, José Luís. El Col·legi Claret de Barcelona (1939-1975): Una escola en el nacionalcatolicisme franquista. https://www.tdx.cat/handle/10803/672463#page=1 Pàg. 429

[vi] Federico Vila Bartroli (Joan Sidera). https://webfacil.tinet.cat/myp/155134

[vii] Burdiel Isabel. Los Borbones en pelota. Institución «Fernando el Católico» Zaragoza 2012. Pàg. 251