A la
revista L’Avenç de setembre, li van fer una llarga entrevista poc abans del seu
traspàs. Val la pena llegir-la completa, però vull ressaltar i comentar alguna
de les coses que explica.
“Al col·legi —jo soc del barri de la Sagrada
Família i anava als claretians— vaig tenir la desgràcia que la literatura la
donava un paio que, dels autors, ens en donava la data de naixement i mort, i
els títols dels llibre”. Ho ratifico: el pare Palacín donava literatura espanyola
de 4t de batxillerat, fent-te fer un arxiu amb les fitxes en paper dels autors,
sense obligació ni recomanació de llegir les obres; de tota manera, crec
era un problema del sistema: a la revàlida et preguntaven pels autors, la seva
vida i la relació d’obres escrites.
Quan explica els seus
orígens familiars, el seu cas sembla ser un altre d’una família afectada per la
guerra civil, on es donaven més silencis que no pas explicacions :
una branca republicana amb exiliats, i una més aviat conservadora, sense ser
franquista fervorosa, malgrat haver passat el pare la guerra detingut al
vaixell Uruguai. Rememora una situació singular en l’ús del català: els
seus pares ho parlaven entre ells, però utilitzaven exclusivament el castellà
amb els fills.
Una petita rectificació
li tinc que fer: entre 1955 i 1965, al Col.legi Claret la majoria de capellans
i professors eren catalans i no navarresos. Això sí, la llengua vehicular de
l’ensenyament i les activitats reglades era exclusivament el castellà (com a la resta
d’escoles).
“L’Escola de
Periodisme —i això possiblement és el més important— va néixer amb una idea ben
clara des del primer dia: es tractava de preparar la gent per a quan acabés el
franquisme. No valia la pena que continuéssim si no era aquest el nostre
objectiu. Volien gent que volgués ser periodista en el moment que això fos possible”.
El que descriu era una característica comuna a d’altres institucions de les dos
últimes dècades del franquisme, incloses algunes de l’Església: utilitzar les
escletxes que tenia el règim, per a preparar persones i mentalitats per un
futur que es volia democràtic, d’acord amb l’entorn europeu proper.
“(Josep Pernau) aixeca
el llistó d’exigència i diu que no es pot començar a treballar al diari a les
cinc de la tarda, sona la trompeta contra els pluriempleos. I comencen
immediatament les incompatibilitats, i alguns a qui es demana d’anar-hi al matí
comencen a fugir”. En aquest paràgraf, l’Antonio apunta al fenomen del pluriempleo,
generalitzat en el mon laboral fins a finals dels seixanta, principalment per
raons de necessitat, donat que amb un únic salari era impossible tirar endavant
una família.
Explica amb èmfasi el seu posicionament des de molt jove respecte a la impossible compatibilitat
ètica entre informar i militar en un partit: “A l’Escola, vaig començar a
predicar que no era compatible la militància amb el periodisme ... Això no vol
dir que no es pugui tenir ideologia: jo no soc neutral respecte de res, però no
es poden acceptar disciplines organitzades”. Aquest requeriment, gairebé
moral, per a evitar que la ideologia afecti a la veracitat de la informació
publicada, està poc present en l’actualitat.
Relata de forma clara un
altre tema -vigent encara ara- que és la pressió que reben els editors dels diaris
per part de determinats poders, i com s’entrecreuen aquestes pressions amb
interessos econòmics laterals: “Digues-li al teu pare que l’any que ve ja no
subministrarà la pintura per a la flota [de l’Armada] espanyola”. Es
refereix en el fons a una relació -que jo entenc com a interrelacionada- entre
verificació, independència, neutralitat i credibilitat en l’activitat
periodística.
Comenta diversos temes
en referència a Jordi Pujol, com per exemple “en Pujol se sentia exclòs per
la burgesia catalana de diners, i d’aquí tots els seus esforços amb la banca,
però l’exclosa era la seva dona. Crec que és la seva dona, i potser també els
fills, qui li va inocular la idea que havien de ser grans burgesos catalans”,
però vull ressaltar que és força autocrític amb sí mateix, i amb els seus companys
periodístics, quan es refereix al cas Pujol: “tinc l’estigma que soc dels
estúpids que ha estat dirigint un diari en temps del Pujol i no vaig saber
detectar la seva corrupció”.
Quan rememora la seva
etapa com a director de El País a Catalunya, i les seves bones relacions amb
Pérez Rubalcaba, defineix la seva idea d’Espanya quan li va dir: “La España que vosotros queréis solo puede existir federal: la España
progresista, con el peso de Madrid, de los altos cuerpos [del Estado], con los
fallos que cometimos en la Transición, que arreglamos el Ejército pero no la
Judicatura, ni los altos cuerpos, es imposible. Ahora se tendrá que ir
haciendo, porque si mis nietos, que ya los tengo, los pobres tienen que vivir
con un Madrid así, yo a lo mejor seré independentista … España es un proyecto
que solo puede ser federal”. En aquest text es reflexa la frustració del
‘federalista’ de bona fe, del partidari del que es va conèixer durant molt de
temps com ‘tercera via’, del que no vol la independència, però tampoc l’Espanya
uniforme. El pitjor és el que explica li va dir Rubalcaba “Antonio, a ti no te puedo engañar: la
declaración de Granada es el final del camino, llegaremos hasta aquí; no es el
principio del camino como tú crees”. En aquest atzucac seguim.
És una pena que el seu
concepte deontològic el dugui a considerar que “jo he de guardar un cert
secret professional, que és una cosa en la qual crec profundament i que és el
que m’està impedint escriure unes memòries”, doncs l’Antonio Franco és un
dels protagonistes de l’últim quart del segle XX a Catalunya i a Espanya. I aquest
convenciment em creix quan en l’entrevista filtra algun detall sobre Felipe
Gonzàlez i el GAL: “vaig dir que estava convençut que ell no ho havia posat
en marxa, perquè sabíem que això venia d’abans que els socialistes arribessin
al govern, però que no era acceptable que això hagués continuat amb ells. I que
això jo no ho podia perdonar. Va ser una mala conversa, després de la qual vam
estar molts mesos sense parlar-nos”.
Respectant el seu
criteri de no haver-nos deixa’t unes memòries escrites, crec que la història
d’aquest país s'hagués enriquit poden disposar de l’aportació del seu testimoni, que podria
haver aportat llum a molts episodis del passat recent, doncs en paraules seves:
“He tingut accés a tots els protagonistes de la Transició democràtica i de
la vida catalana”. Tots els testimonis d’una època aporten coneixement
històric, i el d’un periodista del seu nivell, més.
JLC
