Aquest BLOG és continuació de L'ONCLE PEPET. Els seus antics continguts segueixen consultables a l'adreça: http://oncle-pepet.blogspot.com/

11 de juny del 2026

SUD DE FRANÇA

Recentment he fet un viatge curt al sud de França, a l’entorn de Toulouse i Carcassona. Faig alguns apunts destacables.

El record dels espanyols republicans està present. A Foix hi ha una plaça dedicada al Commandant Robert -José Alonso Alcalde [i]- que va ajudar a l’alliberament de la ciutat el 1944 al front de la “3ª brigada de guerrillers espanyols”. Va participar també en la invasió fallida de la Vall d’Aran a la tardor de 1944 i va rebre la Legió d’Honor francesa.

Imatges entorn de la plaça Commandant Robert a Foix. Atenció a la transformació del seu primer cognom Alonso, en segon nom: “José Alonso”.

A Vernet d’Ariège va haver-hi un camp de concentració on van ser internats gairebé 20.000 republicans. Seixanta-cinc d’ells van ser enterrats en el cementiri amb altres “Combatents antifeixistes, coneguts i desconeguts morts per la llibertat dels pobles”. De fet hi ha una placa recordatori recordant específicament la seva memòria:

Toulouse va ser la ciutat francesa que va acollir més exiliats [ii] després de la victòria franquista i on es van establir delegacions de partits, sindicats i organitzacions republicanes. El PSOE i l’UGT van tenir la seva seu en el carrer Taur:

El Tour de France -que sortirà aquest any de Barcelona- és present a Foix, Toulouse i Carcassona, amb diverses banderoles i figures que recorden l’esdeveniment:

La circulació al centre de Toulouse era absolutament caòtica, amb una gran quantitat de bicicletes per carrils bici, calçades i voreres. Em va cridar l’atenció el fet que els ciclistes poden circular per la calçada en direcció prohibida. Fins i tot en carrers amb un sol carril de circulació hi havia al terra pintades advertint que el ciclistes podien venir en direcció contrària, i venien! De fet, vaig veure un anunci municipal que venia a dir que a Toulouse, els vianants tenien prioritat, els ciclistes llibertat i els cotxes obligacions (bon lema pels comuns i cupaires per les properes municipals).

Vaig visitar un munt d’esglésies, la immensa majoria obertes i d'accés lliure (no com aquí). El nacional catolicisme el tenim molt associat a la història d’Espanya, però el pes que va tenir l’església a França és també molt evident. I com exemple d’un altar on es barregen nació i religió, podeu veure la següent foto presa a l’església de Montolieu, per cert un petit poble ple de llibreries:

Em penedeixo d’haver tardat tant en anar a una zona interesant on vull destacar un petit village que no figura de forma destacada en les guies: Soreze.  


 Una suggerència pels nostres ajuntaments és l'adaptació dels contenidors al paisatge per afavorir la integració en el paisatge, com fan a Albi:

 Juny 2026


18 de maig del 2026

LAS CENIZAS DEL CONDOR

 El llibre Las cenizas del Cóndor [i], de l’autor uruguaià Fernando Buttazzoni, tot i que formalment és una novel·la basada en fets reals, en la meva opinió és un llibre d’història sobre el que va significar la “Operación Còndor” [ii] en tres dels països del con sud-americà: Xile, Argentina i Uruguai.

  Tot i que l’inici de la citada Operación Cóndor -com a coordinació formal entre policies de diversos països- es situa històricament en una reunió en Xile el 15 de novembre de 1975, els fets els situa l’autor l’any abans. La situació de guerra freda entre Estats Units i la Unió Soviètica va afavorir que per part dels Estats Units s’utilitzés la Escuela de las Américas, per a formar oficials militars dels exèrcits sud-americans; de fet a partir de 1970 i fins 1976, s’instauren dictadures militars en Bolívia, Uruguai, Xile, Perú i Argentina. La petita diferència cronològica no afecta a la consistència del relat, doncs fins i tot es pot pensar que ha utilitzat el nom de Cóndor en el títol per motius editorials. 

  El llibre explica en temps present la investigació del propi autor per a poder fer la novel·la, mentre descriu en temps passat uns fets -reals- succeïts entre abril i desembre de 1974: els inicis de la DINA (policia política xilena), l’assassinat del general Prats a Buenos Aires, les accions repressives de l’exèrcit uruguaià i el caos de l’argentina en l’etapa en que mort Perón i actua lliurament la Triple A. Per acabar de posar-hi context, juga un paper principal una espia del KGB enviada a Buenos Aires.

  El fil principal de trama és el cas -verídic- d’una activista xilena que escapa de Xile embarassada, després de la mort del seu company en un enfrontament amb les forces para policials de Pinochet, és detinguda i torturada a l’Argentina i rescatada per un capità uruguaià que és també torturador al seu país. Aquest  capità -i l’espia russa- l'ajuden a buscar el fill que li va ser robat en el moment de néixer i donat en adopció.

  Al meu entendre, són destacables els relats que fa sobre els sentiments de la noia desitjant la maternitat per que el fill visqui, tot i que està convençuda que ella serà ‘desapareguda’ després del part, i sobre les contradiccions morals del capità que l’allibera dels seus torturadors a l’Argentina, sent ell un torturador al seu país.

  Alguns detalls del llibre:

  En paraules d’un cap de la KGB, diu que l’Argentina en aquella època era un lloc on “se cruzan todos los caminos y están presentes todos los bandos: cubanos, uruguayos, chilenos, la CIA, la policía secreta de Pinochet, los libios de Kadafi, los venezolanos ... y nosotros también”. 

  Inclou també una cita textual del Informe Sábato Nunca Más [iii], aplicable no només a l’Argentina sinó a totes les dictadures: “Durante la década del 70 la Argentina fue convulsionada por un terror que provenía tanto desde la extrema derecha como de la extrema izquierda, fenómeno que ha ocurrido en muchos otros países. Así aconteció en Italia, que durante largos años debió sufrir la despiadada acción de las formaciones fascistas, de las Brigadas Rojas y de grupos similares. Pero esa nación no abandonó en ningún momento los principios del derecho para combatirlo, y lo hizo con absoluta eficacia, mediante los tribunales ordinarios, ofreciendo a los acusados todas las garantías de la defensa en juicio … No fue de esta manera en nuestro país: a los delitos de los terroristas, las Fuerzas Armadas respondieron con un terrorismo infinitamente peor que el combatido, porque desde el 24 de marzo de 1976 contaron con el poderío y la impunidad del Estado absoluto, secuestrando, torturando y asesinando a miles de seres humanos.”

  L’escriptor uruguaià manifesta un sentiment present encara en el país els anys 2000: “el dolor de miles de persones y la vergüenza de todo un país que, tantos años después de aquellos episodios, seguía viviendo con miedo. Yo también tenía miedo … como lo tenían nuestros amigos y nuestros vecinos. Aunque no lo supiéramos, aunque ni siquiera nos había rozado el terror de la dictadura, teníamos el miedo metido hasta los huesos”.  També això és un fet que es comú en les situacions posteriors a dictadures.

  Després de descriure la situació de l’Uruguai [iv] sota la dictadura militar (presos polítics, justícia militar, tortures, patrulles de militars pels carrers, censura, un estadi com a presó -el cilindro-, exiliats), transcriu la declaració d’impunitat total per part del president uruguaià Bordaberry: “La conducta de las fuerzas armadas, ni directa ni indirectamente, podrá ser sometida al juicio de la ciudadanía”. 

  L’autor diu en l’epíleg: “Este libro es una novela, sí, pero los canallas que habitan en elles son canallas de la vida real y es importante nombrar-los para no olvidar”.

  Doncs això. No oblidar el que significa no viure en democràcia. 

Maig 2026



[i] Butazzoni, Fernando. Las cenizas del Condor. Penguin Random House. Buenos Aires, 2022.

[ii] “La Operación Cóndor o Plan Cóndor fue una campaña de represión y terrorismo de Estado de las dictaduras de Sudamérica en los años setenta y ochenta con apoyo de Estados Unidos. La idearon las cúpulas de los regímenes y sus servicios secretos que, alentados por Washington, llevaron a cabo torturas, asesinatos y desapariciones forzosas, entre otros crímenes. Se trató de un sistema coordinado para anular a la izquierda que se fraguó y desarrolló en secreto, y empezó a destaparse en los años novena” https://elordenmundial.com/que-fue-operacion-condor/

[iv] En 1976 Uruguay era el país de América del Sur que tenía el índice más alto de prisioneros políticos por cantidad de habitantes.

 https://mume.montevideo.gub.uy/exposiciones/exposicion-permanente/sala-3

8 de maig del 2026

EL VENERABLE CLARET

   Impulsat pel record de la meva tesi doctoral sobre el Col·legi Claret, en un mercat de poble he comprat un llibret -del que no tenia constància- titulat “Vida del venerable Antoni M. Claret i Clará”. El llibre és prim perquè està fet en un paper tipus bíblia, però té 160 pàgines.

No consta a cap lloc la data d’edició, ni tant sols en els registres que sobre el llibre existeixen a la Biblioteca de Catalunya i a la Nacional de España, on figura com editat a Barcelona el “[191-?]”, és a dir que suposen va ser a la dècada de 1910 [i]. Però podem assegurar que va ser escrit l’any 1907 doncs a la pàgina 153 es diu el següent: “(su cuerpo) se ha tenido exhumado desde el 26 de junio hasta el corriente agosto de 1907”.

En qualsevol cas, és evident que està escrit abans que el pare Claret fos declarat beat (1934) i sant (1950). Per això es refereixen a ell com a Venerable.

En aquesta edició no consta el nom de l’autor, sinó només les inicials “J.B.”; però es pot assegurar que va ser escrit per Jacint Blanch Ferrer, doncs per una banda consta el seu nom en un llibre del mateix títol editat el 1924 [ii] i per un altre en la seva biografia s’explica que va ser biògraf d’en Claret: “Nacido en 1868 en familia numerosa de la que todos los hijos abrazarían la vida religiosa: cinco misioneros claretianos y una monja, era biógrafo del P. Claret, vicepostulador y principal impulsor de su causa de beatificación” [iii].

Per cert, en el citat article biogràfic es detalla que Blanch va ser afusellat l’agost de 1936 a Pedralbes, i el seu nom consta en la llista de “Mártires del Siglo XX en España. Quienes son y de dónde vienen” publicada per la Conferència Episcopal Espanyola [iv].

Abans d’anar a la descripció del contingut hem de situar el context en que es va escriure: primera dècada del segle XX, a 10 anys de la pèrdua de Cuba, tensió entre conservadors i lliberals i entre clericals i anticlericals; abans de la revolució russa -del comunisme com amenaça real- i dels pactes de Letran i per tant encara amb una tensió no resolta entre església i estat a Itàlia. El Papa era Pius X, contrari al modernisme i el laïcisme.

El text ve a corroborar una de les conclusions de la meva tesi: “La figura del Pare Claret, fundador de la congregació propietària del col·legi ... és presentat de forma endolcida i hagiogràfica, evitant trets polítics” [v]. De fet, molts dels textos publicats pel butlletí “De mi Colegio” durant els anys del franquisme semblen trets d’aquesta biografia escrita per Jacint Blanch.

Hem trobat una crítica a l’activitat biogràfica de Jacint Blanch: “no tiene el P. Jacinto criterio histórico para elegir sus fuentes, ni para interpretarlas correctamente. Con gran facilidad inventa situaciones dejándose llevar de sus impresiones y recuerdos personales. Le falta seriedad crítica, respeto a las circunstancias, esclavitud a los aportes de los documentos”. Està escrita el 2011 pel P. Joan Sidera -que els exalumnes del Claret recordem- en defensa dels criteris metodològics d’un altre claretià, també assassinat durant la guerra civil: el P. Federico Vila Bartrolí [vi].

Amb tots aquests elements contextuals, passem a transcriure alguns paràgrafs, que hem de llegir com a mostra de la mentalitat de l’època.

El P. Blanch deixa la seva opinió sobre la situació política a Espanya en l’època d’en Claret: “El año 1835 es de infausta memoria para nuestra patria: a los incendios y matanzas tolerados o protegidos por los liberales que se llamaba moderados., siguieron las violencias y leyes inicuas contra todo lo santos y sagrado. Pero la providencia divina dispuso que en el mismo año empezase su ministerio, el que estaba destinado a neutralizar y aún a volver en bien las consecuencias de aquella fiera tempestad (pág. 22). Més endavant diu: “Entre las causas principales que predeterminaron la ruina de España debe contarse la introducción en nuestra política de las costumbres francesas, con que los Borbones pretendieron remediar la inhabilidad de los últimos Austrias, y no menos la malicia con que la masonería, traída también por los franceses y enemiga de nuestra nación, procuró achacar las fatales consecuencias de aquellas ideas y costumbres al catolicismo y a las tradiciones” pág. 29). També critica la revolució del 68: “Llamada a echar por tierra todas las grandes empresas, desterrando al fundador y director (Claret), destruyó una obra de tan excepcional importancia para el bien de la sociedad” (pág. 100).

La veritat és que quan descriu a Claret no és gaire afalagador: “Era de estatura baja y algún tanto grueso … su carácter bilioso i el genio iracundo ... tenía las manos forjes y muy blancas … con facciones ordinarias” (pág. 6).

En relació a l’activitat del P. Claret a Cuba diu: “En 6 años transformó el estado moral y aún el material del arzobispado de Cuba, arregló más de 20.000 matrimonios de personas que vivían en público concubinato i legítimó a más de 70.000 hijos” (pág. 8). Ho va fer sense tenir contacte amb les cubanes: “No llegaba a conocer de vista a las mujeres de las casas en que se hospedaba, ni tampoco llegó a tener idea de las fisonomía de las cubanas” (pág. 39). Li atorga un paper actiu contra la independència de l’illa: “Su benéfica influencia neutralizaba indirectamente los intentos y esfuerzos de los conspiradores y de los protestantes, de suerte que españoles y enemigos reconocían que mientras estuviese Él en Cuba no prosperarían los planes separatistas” (pág. 64).

Relata fets de difícil comprensió: “Extasiado en la oración, se elevaba algunas veces a dos metros del suelo, y las almas del purgatorio solicitaban frecuentemente sus oraciones y sufragios” (pág. 27). “La providencia divina le guardaba de todos los peligros. En Marsella … tenía siempre a su disposición un Ángel con apariencias de joven Marsellés para servirle de Cicerone y de agente en todas las diligencias” (pág. 33).

Segons aquesta biografia, Claret tenia relació directa amb Jesús i la verge Maria, que “le dictaba los sermones“ (pág. 36). “Jesucristo, desde el Santísimo Sacramento, le dijo: Antonio, irás a Roma” (pág. 76) i també el “27 de abril del 59 le prometió que conseguiría su amor, y le llamó Antoñito mío” (pág. 90).

És contradictòria la descripció que fa de la relació amb els diners. “Reunía a los pobres de la población ... y dábales luego una peseta a cada uno … De su peculio particular … anticipó además por cada parroquia 1000 duros, cuyos réditos se dio en favor de las viudas y doncellas pobres (pág. 64 i 65). “Para poder auxiliar a un obrero, tuvo que vender una cruz arzobispal” (pág. 81). “La pensión que tenía asignada para poder vivir.” (pág. 128) “Estaba experimentando verdadera miseria en el vestido y en otras necesidades” (pág. 131).

La descripció que fa de com era la cort d’Isabel II va contra la immensa majoria de fonts històriques: “La familia real vivía muy cristiana y en completa armonía, se frecuentaban los sacramentos, se rezaba diariamente el rosario, teníase lectura espiritual y en las horas disponibles, lo mismo de la reina que sus damas se dedicaban a trabajos manuales. Además, disminuyó muy notablemente el número de convites y de bailes, la asistencia al teatro y la inmodestia en los trajes de etiqueta, siendo la reina la que, entre las damas aristocráticas, iba más cubierta” (pág. 72).

L’autor enumera fins a 94 obres escrites pel P. Claret, que “consta haber impreso más de seis millones de volúmenes … sin contar diferentes obras suyas cuyo número de ejemplares no hemos podido averiguar” (pág. 120).

El P. Claret bailando [vii].

En un capítol titulat “El V. Antonio M. Claret mártir” s’expliquen les persecucions que va sofrir el Venerable. “Nuestro Santo fundador derramó no poca sangre, ya por la acción directa de los espíritus infernales, ya por el puñal de los impíos…. el padre Claret ostenta la palma de otro martillo que sí lo han conocido otros Santos, acaso ninguno como él, y es el martillo de las injurias y calumnias” (pág. 124). Hace una mención implícita -sin citarla- a la colección de grabados “Los Borbones en pelota” cuando escribe “La campaña difamatoria y de amenazas de los emisarios infernales en canciones, láminas y caricaturas de todas clases; se le representaba como un sedicioso” (pág. 124). L’autor acaba reconeixent que serà difícil que sigui reconegut com a màrtir per l’església: “En estos casos en que el cristiano no ha muerto en el mismo acto del martirio y manifiestamente sin complicaciones de otras causas naturales, sea muy difícil el proceso” (pág.160).

Com a conclusió, el llibre no té valor històric, sinó respon a una voluntat hagiogràfica: fer una història de la vida d’un sant relatant una biografia excessivament elogiosa.

Maig 2026

 



[v] Campa, José Luís. El Col·legi Claret de Barcelona (1939-1975): Una escola en el nacionalcatolicisme franquista. https://www.tdx.cat/handle/10803/672463#page=1 Pàg. 429

[vi] Federico Vila Bartroli (Joan Sidera). https://webfacil.tinet.cat/myp/155134

[vii] Burdiel Isabel. Los Borbones en pelota. Institución «Fernando el Católico» Zaragoza 2012. Pàg. 251

13 d’abril del 2026

HONGRIA I LA PRIMA ELECTORAL AL PARTIT GUANYADOR

    Ahir van tenir lloc eleccions generals a Hongria, amb la victòria indiscutible del partit conservador Tisza i del seu líder Péter Magyar. No comentaré les repercussions de la derrota de Victor Orbán a nivell geopolític, sinó d’un aspecte del sistema electoral hongarès que s’aparta del repartiment proporcional dels escons per a donar més escons al partit amb les llistes més votades [i].

Aquest biaix es pot veure de forma clara en la següent taula que ens mostra la diferència entre el percentatges de vot als partits i el dels escons guanyats:

Font: elaboració pròpia

Com podem veure, el partit guanyador va obtenir el 54,3 % dels vot, el que li ha significat 138 escons. Si el repartiment hagués estat estrictament proporcional, aquest nombre s’hagués quedat en 108, o sigui que ha obtingut 30 escons de més: una prima d’escons del 15%. Òbviament, el que guanya un partit el perden els altres, de forma que el partit d’Orbán només té 55, perdent 18 respecte a un repartiment proporcional.

Aquest sistema electoral va ser promogut pel mateix Victor Orbán per a consolidar el seu poder. De fet li va donar resultat, doncs l’any 2022[ii] va guanyar amb el 53,1% dels vots que li van significar 135 escons, mentre l’oposició amb el 35% es va quedar amb 56. Aquest 2026 s’han donat gairebé els mateixos resultats però a l’inrevés; a això se li diu sortir el tret per la culata.

Això em fa recordar que de tant en tant surten al nostre país partits i opinions que defensen modificar les lleis electorals per a introduir una prima en escons al partit guanyador. Ho fan per defensar teòricament el fet de facilitar la governabilitat i l’estabilitat parlamentaria (i pensant que guanyaran ‘els seus’).

He fet l’exercici de traslladar al cas de les eleccions al Parlament espanyol els resultats i distribucions de les eleccions a Hongria:

Font: elaboració pròpia

Com és obvi, amb el 54,3% dels vots, un partit guanyador a Espanya obtindria majoria absoluta amb un sistema purament proporcional (190 escons)[iii], però aplicant el percentatge de guany que dona el sistema hongarès, tindria 53 escons més, el que li donaria un control desproporcionat sobre la Cambra. El partit situat en segona posició perdria més de 30 diputats, el tercer 11 i la resta desapareixerien del hemicicle. Compte doncs amb acceptar sobre-representacions al partit guanyador, perquè alteren la representativitat del legislatiu i malmeten la qualitat democràtica.

La democràcia té moltes dimensions i no es pot reduir només a fer eleccions, però poder fer eleccions que permetin canviar als que governen és la base del sistema. I Hongria ha estat un exemple, doncs la mobilització d’un poble ha aconseguit fer fora del govern a un dirigent que havia dissenyat un sistema per a perpetuar-se en el poder.

Ara només li queda al nou govern desmuntar les estructures econòmiques i judicials que havia capturat Orbán; i això serà difícil. Ho sabem prou aquí.

Abril 2026



[i] El sistema electoral “está calibrado para amplificar la ventaja del partido dominante y convertir mayorías relativas en mayorías parlamentarias muy amplias, dificultando así la alternancia” https://www.elmundo.es/internacional/2026/04/09/69d7bb84fc6c837f538b457e.html

[iii] La majoria absoluta està en 176 diputats.

8 d’abril del 2026

CELTIBERIA SHOW (ENCARA)

   A les acaballes del franquisme, des de l’any 1968 fins 1975, Luís Carandell va escriure a la revista TRIUNFO una secció -CELTIBERIA SHOW- que recollia detalls peculiars de la societat espanyola que, tot i que intentava canviar i europeïtzar-se, continuava tenint accions, escrits, anuncis, actituds i costums molt allunyats del modernisme i el progrés. Un llibre va recollir el bo i millor del conjunt d’articles citats:   

Veure determinades fotografies d’alguns polítics (tots de dretes) publicades aquests dies en relació a la setmana santa fa pensar que en determinats aspectes continua viva l’Espanya més casposa.

Mostro fotos sense afegir comentaris. Parlen per sí soles: 

“Juanma Moreno revoluciona Cabra el Jueves Santo: de su levantá de la Virgen de la Piedad a la salida de Jesús Preso”. ABC Córdoba. 2-4-26 


“Ayuso cree "espectacular" el traslado de un crucificado a hombros de la Legión en Málaga ... Jueves Santo: Ayuso y otras autoridades, en el traslado del Cristo de la Buena Muerte”. La Opinión de Málaga 2-4-26

  

“El presidente de la Región de Murcia demuestra su destreza sobre una cuádriga. Fernando López Miras ha vuelto a encarnar al emperador “Teodosio I” en el desfile bíblico pasional del Viernes Santo en Lorca”. Jaén 5-4-26

  

“La política del Partido Popular fue invitada por el periodista Carlos Herrera para vivir la Madrugá desde su balcón en la Cuesta del Bacalao”. Mujer hoy 6-4-26

 

"Don Juan Carlos y Doña Elena, rodeados de los toreros y sus cuadrillas tras la corrida en la Maestranza. Ovación cerrada del público de la Maestranza a Don Juan Carlos en su regreso a Sevilla". ABC 6-4-26

 

No hase falta decir nada mas!

Abril 2026