El llibre Las cenizas del Cóndor [i], de l’autor uruguaià Fernando Buttazzoni, tot i que formalment és una novel·la basada en fets reals, en la meva opinió és un llibre d’història sobre el que va significar la “Operación Còndor” [ii] en tres dels països del con sud-americà: Xile, Argentina i Uruguai.
Tot i que l’inici de la citada Operación Cóndor -com a coordinació formal entre policies de diversos països- es situa històricament en una reunió en Xile el 15 de novembre de 1975, els fets els situa l’autor l’any abans. La situació de guerra freda entre Estats Units i la Unió Soviètica va afavorir que per part dels Estats Units s’utilitzés la Escuela de las Américas, per a formar oficials militars dels exèrcits sud-americans; de fet a partir de 1970 i fins 1976, s’instauren dictadures militars en Bolívia, Uruguai, Xile, Perú i Argentina. La petita diferència cronològica no afecta a la consistència del relat, doncs fins i tot es pot pensar que ha utilitzat el nom de Cóndor en el títol per motius editorials.
El llibre explica
en temps present la investigació del propi autor per a poder fer la novel·la,
mentre descriu en temps passat uns fets -reals- succeïts entre abril i desembre
de 1974: els inicis de la DINA (policia política xilena), l’assassinat del
general Prats a Buenos Aires, les accions repressives de l’exèrcit uruguaià i
el caos de l’argentina en l’etapa en que mort Perón i actua lliurament la
Triple A. Per acabar de posar-hi context, juga un paper principal una espia del
KGB enviada a Buenos Aires.
El fil principal
de trama és el cas -verídic- d’una activista xilena que escapa de Xile embarassada,
després de la mort del seu company en un enfrontament amb les forces para
policials de Pinochet, és detinguda i torturada a l’Argentina i rescatada per
un capità uruguaià que és també torturador al seu país. Aquest capità -i l’espia russa- l'ajuden a buscar el fill
que li va ser robat en el moment de néixer i donat en adopció.
Al meu entendre,
són destacables els relats que fa sobre els sentiments de la noia desitjant la
maternitat per que el fill visqui, tot i que està convençuda que ella serà
‘desapareguda’ després del part, i sobre les contradiccions morals del capità que
l’allibera dels seus torturadors a l’Argentina, sent ell un torturador al seu
país.
Alguns detalls
del llibre:
En paraules d’un
cap de la KGB, diu que l’Argentina en aquella època era un lloc on “se
cruzan todos los caminos y están presentes todos los bandos: cubanos,
uruguayos, chilenos, la CIA, la policía secreta de Pinochet, los libios de
Kadafi, los venezolanos ... y nosotros también”.
Inclou també una cita textual del Informe Sábato Nunca Más [iii],
aplicable no només a l’Argentina sinó a totes les dictadures: “Durante
la década del 70 la Argentina fue convulsionada por un terror que provenía
tanto desde la extrema derecha como de la extrema izquierda, fenómeno que ha
ocurrido en muchos otros países. Así aconteció en Italia, que durante largos
años debió sufrir la despiadada acción de las formaciones fascistas, de las
Brigadas Rojas y de grupos similares. Pero esa nación no abandonó en ningún
momento los principios del derecho para combatirlo, y lo hizo con absoluta
eficacia, mediante los tribunales ordinarios, ofreciendo a los acusados todas
las garantías de la defensa en juicio … No fue de esta manera en nuestro país:
a los delitos de los terroristas, las Fuerzas Armadas respondieron con un
terrorismo infinitamente peor que el combatido, porque desde el 24 de marzo de
1976 contaron con el poderío y la impunidad del Estado absoluto, secuestrando,
torturando y asesinando a miles de seres humanos.”
L’escriptor
uruguaià manifesta un sentiment present encara en el país els anys 2000: “el
dolor de miles de persones y la vergüenza de todo un país que, tantos años
después de aquellos episodios, seguía viviendo con miedo. Yo también tenía
miedo … como lo tenían nuestros amigos y nuestros vecinos. Aunque no lo
supiéramos, aunque ni siquiera nos había rozado el terror de la dictadura,
teníamos el miedo metido hasta los huesos”. També això és un fet que es comú en les
situacions posteriors a dictadures.
Després de
descriure la situació de l’Uruguai [iv] sota la
dictadura militar (presos polítics, justícia militar, tortures, patrulles de
militars pels carrers, censura, un estadi com a presó -el cilindro-, exiliats),
transcriu la declaració d’impunitat total per part del president uruguaià Bordaberry: “La
conducta de las fuerzas armadas, ni directa ni indirectamente, podrá ser
sometida al juicio de la ciudadanía”.
L’autor diu en
l’epíleg: “Este libro es una novela, sí, pero los canallas que
habitan en elles son canallas de la vida real y es importante nombrar-los para
no olvidar”.
Doncs això. No
oblidar el que significa no viure en democràcia.
Maig 2026
[i] Butazzoni,
Fernando. Las cenizas del Condor. Penguin Random House. Buenos Aires,
2022.
[ii] “La
Operación Cóndor o Plan Cóndor fue una campaña de represión y terrorismo de
Estado de las dictaduras de Sudamérica en los años setenta y ochenta con apoyo
de Estados Unidos. La idearon las cúpulas de los regímenes y sus servicios
secretos que, alentados por Washington, llevaron a cabo torturas, asesinatos y
desapariciones forzosas, entre otros crímenes. Se trató de un sistema
coordinado para anular a la izquierda que se fraguó y desarrolló en secreto, y
empezó a destaparse en los años novena” https://elordenmundial.com/que-fue-operacion-condor/
[iii] Prólogo
Nunca mas: http://www.desaparecidos.org/arg/conadep/nuncamas/7.html
[iv] En 1976
Uruguay era el país de América del Sur que tenía el índice más alto de
prisioneros políticos por cantidad de habitantes.
https://mume.montevideo.gub.uy/exposiciones/exposicion-permanente/sala-3

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada