Impulsat pel record de la meva tesi doctoral sobre el Col·legi Claret, en un mercat de poble he comprat un llibret -del que no tenia constància- titulat “Vida del venerable Antoni M. Claret i Clará”. El llibre és prim perquè està fet en un paper tipus bíblia, però té 160 pàgines.
No consta a cap lloc la data d’edició, ni tant sols en
els registres que sobre el llibre existeixen a la Biblioteca de Catalunya i a
la Nacional de España, on figura com editat a Barcelona el “[191-?]”, és a dir
que suposen va ser a la dècada de 1910 [i].
Però podem assegurar que va ser escrit l’any 1907 doncs a la pàgina 153 es diu
el següent: “(su cuerpo)
se ha tenido exhumado desde el 26 de junio hasta el corriente agosto de 1907”.
En qualsevol cas, és evident que està escrit abans que el
pare Claret fos declarat beat (1934) i sant (1950). Per això es refereixen a
ell com a Venerable.
En aquesta edició no consta el nom de l’autor, sinó només
les inicials “J.B.”; però es pot assegurar que va ser escrit per Jacint
Blanch Ferrer, doncs per una banda consta el seu nom en un llibre del
mateix títol editat el 1924 [ii]
i per un altre en la seva biografia s’explica que va ser biògraf d’en Claret: “Nacido en 1868 en familia numerosa de
la que todos los hijos abrazarían la vida religiosa: cinco misioneros
claretianos y una monja, era biógrafo del P. Claret, vicepostulador y principal
impulsor de su causa de beatificación” [iii].
Per cert, en el citat article biogràfic es detalla que Blanch
va ser afusellat l’agost de 1936 a Pedralbes, i el seu nom consta en la llista
de “Mártires del Siglo XX en España. Quienes son y de dónde vienen” publicada per la Conferència
Episcopal Espanyola [iv].
Abans d’anar a la descripció del contingut hem de situar
el context en que es va escriure: primera dècada del segle XX, a 10 anys de la
pèrdua de Cuba, tensió entre conservadors i lliberals i entre clericals i
anticlericals; abans de la revolució russa -del comunisme com amenaça real- i
dels pactes de Letran i per tant encara amb una tensió no resolta entre
església i estat a Itàlia. El Papa era Pius X, contrari al modernisme i el
laïcisme.
El text ve a corroborar una de les conclusions de la
meva tesi: “La figura del Pare Claret, fundador de la congregació propietària
del col·legi ... és presentat de forma endolcida i hagiogràfica, evitant trets
polítics” [v].
De fet, molts dels textos publicats pel butlletí “De mi Colegio” durant els
anys del franquisme semblen trets d’aquesta biografia escrita per Jacint
Blanch.
Hem trobat una crítica a l’activitat biogràfica de Jacint
Blanch: “no tiene el P.
Jacinto criterio histórico para elegir sus fuentes, ni para interpretarlas
correctamente. Con gran facilidad inventa situaciones dejándose llevar de sus
impresiones y recuerdos personales. Le falta seriedad crítica, respeto a las
circunstancias, esclavitud a los aportes de los documentos”. Està escrita
el 2011 pel P. Joan Sidera -que els exalumnes del Claret recordem- en
defensa dels criteris metodològics d’un altre claretià, també assassinat durant
la guerra civil: el P. Federico Vila Bartrolí [vi].
Amb tots aquests elements contextuals, passem a
transcriure alguns paràgrafs, que hem de llegir com a mostra de la mentalitat
de l’època.
El P.
Blanch deixa la seva opinió sobre la situació política a Espanya en l’època d’en
Claret: “El año 1835 es
de infausta memoria para nuestra patria: a los incendios y matanzas tolerados o
protegidos por los liberales que se llamaba moderados., siguieron las
violencias y leyes inicuas contra todo lo santos y sagrado. Pero la providencia
divina dispuso que en el mismo año empezase su ministerio, el que estaba
destinado a neutralizar y aún a volver en bien las consecuencias de aquella
fiera tempestad (pág. 22). Més endavant diu:
“Entre las causas principales que predeterminaron la ruina de España debe
contarse la introducción en nuestra política de las costumbres francesas, con
que los Borbones pretendieron remediar la inhabilidad de los últimos Austrias,
y no menos la malicia con que la masonería, traída también por los franceses y
enemiga de nuestra nación, procuró achacar las fatales consecuencias de
aquellas ideas y costumbres al catolicismo y a las tradiciones” pág. 29). També
critica la revolució del 68:
“Llamada a echar por tierra todas las grandes empresas, desterrando al fundador
y director (Claret), destruyó una obra de tan excepcional importancia para el
bien de la sociedad” (pág. 100).
La veritat és que quan descriu a Claret no és gaire
afalagador: “Era de
estatura baja y algún tanto grueso … su carácter bilioso i el genio iracundo ...
tenía las manos forjes y muy blancas … con facciones ordinarias” (pág. 6).
En relació a l’activitat del P. Claret a Cuba diu: “En 6 años transformó el estado moral y
aún el material del arzobispado de Cuba, arregló más de 20.000 matrimonios de
personas que vivían en público concubinato i legítimó a más de 70.000 hijos”
(pág. 8). Ho va fer sense tenir contacte amb les cubanes: “No llegaba a conocer de vista a las
mujeres de las casas en que se hospedaba, ni tampoco llegó a tener idea de las
fisonomía de las cubanas” (pág. 39). Li atorga un paper actiu contra la
independència de l’illa:
“Su benéfica influencia neutralizaba indirectamente los intentos y esfuerzos de
los conspiradores y de los protestantes, de suerte que españoles y enemigos
reconocían que mientras estuviese Él en Cuba no prosperarían los planes
separatistas” (pág. 64).
Relata fets de difícil comprensió: “Extasiado en la oración, se elevaba
algunas veces a dos metros del suelo, y las almas del purgatorio solicitaban
frecuentemente sus oraciones y sufragios” (pág. 27). “La providencia divina le
guardaba de todos los peligros. En Marsella … tenía siempre a su disposición un
Ángel con apariencias de joven Marsellés para servirle de Cicerone y de agente
en todas las diligencias” (pág. 33).
Segons aquesta biografia, Claret tenia relació directa
amb Jesús i la verge Maria,
que “le dictaba los sermones“ (pág. 36). “Jesucristo, desde el Santísimo
Sacramento, le dijo: Antonio, irás a Roma” (pág. 76) i també el “27 de abril
del 59 le prometió que conseguiría su amor, y le llamó Antoñito mío”
(pág. 90).
És contradictòria la descripció que fa de la relació amb
els diners. “Reunía a los
pobres de la población ... y dábales luego una peseta a cada uno … De su
peculio particular … anticipó además por cada parroquia 1000 duros, cuyos
réditos se dio en favor de las viudas y doncellas pobres (pág. 64 i 65). “Para
poder auxiliar a un obrero, tuvo que vender una cruz arzobispal” (pág. 81). “La
pensión que tenía asignada para poder vivir.” (pág. 128) “Estaba experimentando
verdadera miseria en el vestido y en otras necesidades” (pág. 131).
La descripció que fa de com era la cort d’Isabel II va contra
la immensa majoria de fonts històriques:
“La familia real vivía muy cristiana y en completa armonía, se frecuentaban los sacramentos, se rezaba
diariamente el rosario, teníase lectura espiritual y en las horas disponibles,
lo mismo de la reina que sus damas se dedicaban a trabajos manuales. Además,
disminuyó muy notablemente el número de convites y de bailes, la asistencia al
teatro y la inmodestia en los trajes de etiqueta, siendo la reina la que, entre
las damas aristocráticas, iba más cubierta” (pág. 72).
L’autor enumera fins a 94 obres escrites pel P. Claret,
que “consta haber impreso
más de seis millones de volúmenes … sin contar diferentes obras suyas cuyo
número de ejemplares no hemos podido averiguar” (pág. 120).
El
P. Claret bailando [vii].
En un capítol titulat “El V. Antonio M. Claret mártir” s’expliquen les
persecucions que va sofrir el Venerable.
“Nuestro Santo fundador derramó no poca sangre, ya por la acción directa de los
espíritus infernales, ya por el puñal de los impíos…. el padre Claret ostenta la
palma de otro martillo que sí lo han conocido otros Santos, acaso ninguno como
él, y es el martillo de las injurias y calumnias” (pág. 124). Hace una mención
implícita -sin citarla- a la colección de grabados “Los Borbones en pelota”
cuando escribe “La campaña difamatoria y de amenazas de los emisarios
infernales en canciones, láminas y caricaturas de todas clases; se le
representaba como un sedicioso” (pág. 124). L’autor acaba
reconeixent que serà difícil que sigui reconegut com a màrtir per l’església: “En estos casos en que el cristiano
no ha muerto en el mismo acto del martirio y manifiestamente sin complicaciones
de otras causas naturales, sea muy difícil el proceso” (pág.160).
Com a conclusió, el llibre no té valor històric, sinó
respon a una voluntat hagiogràfica: fer una història de la vida d’un sant
relatant una biografia excessivament elogiosa.
Maig 2026
[i] https://explora.bnc.cat/discovery/search?query=any,contains,vida%20del%20venerable&tab=Everything&search_scope=MyInst_and_CI&vid=34CSUC_BC:VU1&lang=ca&offset=20
[ii] https://explora.bnc.cat/discovery/fulldisplay?docid=alma991014642619706717&context=L&vid=34CSUC_BC:VU1&lang=ca&search_scope=MyInst_and_CI&adaptor=Local%20Search%20Engine&tab=Everything&query=any,contains,vida%20del%20venerable%20antonio&offset=0
[iv] https://www.conferenciaepiscopal.es/wp-content/uploads/2024/03/Martires-del-siglo-XX-en-Espana-NOMBRES-APELLIDOS-SIGLAS-actualizado-febrero-2024.pdf
[v] Campa,
José Luís. El Col·legi Claret de
Barcelona (1939-1975): Una escola en el nacionalcatolicisme franquista. https://www.tdx.cat/handle/10803/672463#page=1 Pàg. 429
[vi] Federico Vila Bartroli (Joan
Sidera). https://webfacil.tinet.cat/myp/155134
[vii]
Burdiel Isabel. Los Borbones en pelota. Institución «Fernando el
Católico» Zaragoza 2012. Pàg. 251



Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada