PARAL·LELISMES: FRANCESC SALVÀ / ÁLVAREZ-CASTRILLÓN

  La setmana passada vaig presentar a la UPF el meu llibre sobre Manuel Álvarez-Castrillón. Com explicava en l’anunci que vaig fer en aquest mateix blog (1), a banda de la seva gran tasca en el món de les ciències, tota la seva vida va treballar a Telègrafs, on arribà a ser director territorial de Barcelona

  Impulsat pel tema del telègraf, l’Alberto F., un amic meu, em va portar un petit llibret (2) que pertany a la seva biblioteca particular i que explica els antecedents de la telegrafia a Catalunya, centrant-se en concret en la trajectòria del Dr. Francesc Salvà i Campillo (1751-1828) que va ser un dels pioners de l’aplicació del telègraf a Catalunya.

  He pogut descobrir que, amb més de cent anys de diferència, el Dr. Salvà té molts punts de relació amb Manuel Álvarez-Castrillón.

  El primer punt de coincidència és que l’autor del llibre és Josep Iglésies, que va estar casat amb Maria Fontserè, filla d’Eduard Fontserè que va ser professor i mentor de Manuel Álvarez-Castrillón, tant a la Real Acadèmia d’Arts i Ciències de Barcelona com a la Universitat. També he de mencionar que el Dr. Antoni Roca-Rosell, que prologa el llibre sobre Àlvarez-Castrillón, té un article publicat sobre el Dr. Salvà: "Un nou Reconeixement Internacional per a Francesc Salvà i Campillo" (3).

  Un altre lligam amb el protagonista del meu llibre és que el Dr. Salvà des de 1786 va ser també membre de la Real Acadèmia, que a finals del segle XVIII -i fins 1887- es deia Real Academia de Ciencias Naturales y Artes de Barcelona. Igualment va formar part de l’Acadèmia de Medicina Pràctica on va ser catedràtic de Clínica i per tant va exercir la docència.

Francesc Salvà i Campillo. Pintura de José María Marqués y García

  En la descripció que el llibre fa de la conferència del dr. Salvà en la Acadèmia el 16 de desembre de 1795, s’explica com podria arribar a ser el funcionament de l’incipient telègraf elèctric, que venia a superar la telegrafia òptica. Deia que calia “que l’electricitat pugui parlar”. Afirmava que amb 22 lletres -i fins i tot amb 18- es podien construir totes les paraules de forma intel·ligible. Imaginava aleshores una extensió d’aquest nombre de cables en paral·lel (un per lletra), amb unes persones a cada extrem que quan detectessin que arribava un senyal elèctric cantessin la lletra. Curiosament proposava que la primera línia telegràfica fos una entre Barcelona i Mataró, coincidint amb el que dècades més tard (1848) seria la primera línia fèrria de la península.

  El fet és que el telègraf no va arribar a funcionar fins 1844 quan Samuel Morse connecta Washington amb Baltimore, i a Espanya va començar a ser utilitzat en l’explotació de les línies fèrries, però el primer telegrama va ser emès el 1852 (4).

  El Doctor Salvà va ser, com molts dels científics de l’època, un home polivalent. Com a metge defensava de forma activa -per raons de salut pública- la utilització de les vacunes, en especial contra la verola. Va traduir del llatí -que encara era la llengua franca de molts científics- llibres i articles sobre novetats en el camp de la medicina.

  Com Álvarez-Castrillón va sentir passió per la meteorologia, arribant a construir instruments de mesura de pressió i temperatura; com ell, prenia mesures sistemàtiques, que comunicava al Diario de Barcelona. Ho va fer tres cops al dia a la seva casa al carrer Petritxol durant quaranta anys.

  Un altre similitud amb Álvarez és que Salvà va ser el primer en enlairar globus aerostàtics a Barcelona el 1784. En aquest cas no per prendre mesures atmosfèriques, sinó com pioner a Catalunya dels globus tipus Montgolfier descoberts a mitjans de 1783.

  La sorpresa final de la biografia de Salvà és que també va ser processat i condemnat. L’any 1800 va ser arrestat pel regent de la Reial Audiència de Barcelona, acusat de difondre un document reservat: en mig d’una discussió sobre les competències de cirurgians i metges, va ser acusat de filtrar una proposta oficial que tenia caràcter secret. El van condemnar a una multa de 50 lliures, que no va acceptar ni pagar, per la qual cosa va ser embargat. El procés li va causar una malaltia que el va tenir a prop de la mort.

  Francesc Salvà va ser homenejat per la IEEE (Institute of Electrical and Electronics Engineers) el 2019 concedint-li una placa milestone com reconeixement a les seves investigacions sobre el telègraf elèctric. La citada placa està situada en la seu de la RACAB (5).

  El Dr. Salvà i Campillo és doncs un exemple de científic il·lustrat de finals del segle XVIII, amb diversos temes d’atenció, que es basa en la experimentació i la racionalitat de les observacions, inventor, pioner i descobridor. Un de tants que van crear les bases per l’evolució de la ciència el segle XIX i que dona sentit a la frase que escrivia Manuel Àlvarez-Castrillón en la seva llibreta de joventut “¡Portentoso siglo el siglo XIX! ¡Él solo ha hecho adelantar más a la humanidad que todos los anteriores reunidos!”

 Març 2026

 1-   https://laterracampa.blogspot.com/2026/02/presentacio-de-llibre.html

2-   Iglésies Josep. La contribució catalana al telègraf elèctric. Rafael Dalmau, Editor. Barcelona, 1965

3-  Roca Rosell, A.M.C. Un nou Reconeixement Internacional per a Francesc Salvà i Campillo (1751-1828). "Quaderns d'història de l'enginyeria", 2020, vol. XVIII, p. 215-217

 https://hdl.handle.net/2117/336688 

4-   Olivé Roig, Sebastián. El nacimiento de la Telecomunicación en españa. Fundetel-Escuela Técnica Superior de Ingenieros de Telecomunicación (ETSIT-UPM), 2004

5- https://ieeespain.org/acto-de-descubrimiento-de-la-placa-del-milestone-del-telegrafo-electrico-de-salva/ 

UNA GUERRA NOVA (O NO)

  El Secretari de Guerra dels USA, va dir fa pocs dies: "La guerra serà en els nostres termes, amb autoritats màximes, sense regles estúpides de combat, sense cap problema de construcció nacional, cap exercici de construir democràcies, res de guerres políticament correctes" (1)

  En el paràgraf anterior es sintetitzen moltes claus del procés de destrucció de l’ordre -per fràgil que fos- mundial existent.

  En primer lloc recordem el canvi que l’aspirant a premi Nobel de la pau va fer a poc ser elegit president: canviar el nom de Departament de Defensa, per Departament de la Guerra. Les paraules no són mai innòcues.

  Diu el Secretari que la guerra serà “en els nostres termes, amb autoritats màximes”. És a dir sense multilateralisme, sense negociacions amb aliats i amb enemics, sense recerca de consensos entre diferents estats. “Nosaltres decidim”, l’autoritat màxima del país -d’un sol país- decideix.

  Segueix dient: “sense regles estúpides de combat”. Es carrega de cop les convencions de Ginebra de 1949, que regulen les proteccions a ferits, presoners de guerra i població civil i una llarga llista d’acords per a limitar l’ús de determinats tipus d’armament; nuclear, químic, biològic, mines antipersones, bombes de fragmentació, etc. Alguns d’aquest convenis són de principis del segle passat. Per cert, els criteris humanitaris per permetre l’acció de la Creu Roja (o la Mitja Lluna Roja) en zones de combat són també part de regles estúpides?

  “Sense cap problema de construcció nacional”. Per una banda es desentén de la possible incidència de la guerra en l’estabilitat institucional dels països implicats en les guerres (pensem com han acabat Líbia, Síria, Irak). D’una altra banda sembla menysprear el respecte a les sobiranies nacionals, base de la organització internacional des del tractat de Wesfalia (1648), punt de naixement de l’estat nació modern i de la necessitat de respectar les fronteres.

  La frase “cap exercici de construir democràcies” significa l’abandonament de la possible recerca de legitimitat d’una acció militar quan es fa per aconseguir que un país canviï d’un règim dictatorial a un de democràtic i lliure. No. L’únic objectiu és material, una forma d’aconseguir beneficis i promoure els interessos de la potència més potent. Recordem que en referència a Groenlandia el president dels USA va dir "La meva pròpia moralitat. El meu propi criteri. És l’única cosa que pot aturar-me ... No necessito el dret internacional" (2)

  “Res de guerres políticament correctes”. D’alguna forma repeteix arguments anteriors, però significa també la marginació de la ONU, del Consell de Seguretat i d’altres organismes de discussió i negociació entre nacions. Qualsevol guerra decidida pel Comandant en Cap és automàticament correcte.

  Per últim tanca amb “Lluitem per guanyar”. No lluiten per la llibertat, no lluiten per la democràcia, no lluiten per un futur millor, no lluiten pel seu poble. Guanyar té en català els següents sinònims i tots encaixen amb els objectius de les guerres que plantegen: beneficiar-se, percebre, lucrar-se, treure, aprofitar-se, obtenir, procurar-se, vèncer, triomfar, aconseguir, obtenir.(3)

  No es tracta doncs de canviar l’actual ordre mundial per construir un altre, sinó busquen destruir l’ordre. Qualsevol ordre que els limiti. 

  I per això volen fer i faran la guerra; un nou tipus de guerra. Precisament la guerra sense regles, sense pietat, sense límits. Unes noves guerres medievals. 

Març 2026

(1) https://ernestoekaizer.substack.com/p/la-cuna-trumpista-merz-ursula-a-favor

(2)https://www.ara.cat/internacional/estats-units/trump-diu-intervencio-dels-eua-venecuela-allargar-durant-anys_1_5612138.html

(3)https://sinonims.iec.cat/sinonims_cerca.asp?limit=2&pclau=guanyar&cerca=Cerca+a+l%27entrada 

PRESENTACIÓ DE LLIBRE A LA UPF

El proper dia 9 de març a les 16h. presentaré el meu llibre MANUEL ÁLVAREZ-CASTRILLÓN Y BUSTELO 1886-1957 CIENTÍFIC I REPRESALIAT a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, Edifici Roger de Llúria (campus de la Ciutadella).

Manuel Álvarez-Castrillón va ser un científic pioner en l'aplicació de l'estadística a la meteorologia. Col·laborador d’Eduard Fontserè, va treballar a l'Observatori Fabra i a Telègrafs, on arribà a ser director territorial. Va ser professor a la Universitat de Barcelona i membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. De tarannà conservador i sense filiació política, va patir un judici militar i una condemna a presó durant la repressió franquista.

L'acte és de lliure assistència 

EL FEIXISME SEGONS UMBERTO ECO

 No m’agrada que es faci servir la paraula feixisme per caracteritzar persones, grups o moviments polítics o socials. La raó és que es fa servir més com un insult i desqualificació, més que com una descripció racional.

Umberto Eco, l’any 1995 va donar una conferència (1) on per una banda considerava que no es pot aplicar el concepte feixisme a un sol moviment o sistema polític concret, doncs raonava que existien en la història molts tipus de casos que es podien considerar com a feixistes, encara que no tots tinguin les mateixes característiques.

Relacionava fins a 14 trets que, en diferents combinacions, ens permeten identificar el feixisme (més en concret del que anomena com Ur-feixisme o feixisme etern), quan hi conflueixen en un sol subjecte.

Les adjunto a continuació i convido a fer l'exercici d'aplicar-les a diferents persones, grups, partits i organitzacions que tenen influència en el món actual.

Característiques del feixisme

1- Culte de la tradició (El tradicionalisme és més antic que el feixisme)

2- Rebuig del modernisme (La Il·lustració, l'edat de la Raó, es veuen com el principi de la depravació moderna).

3- Culte de l'acció per l'acció (actuar sense reflexió. Pensar és una forma de castració)

4- No accepta el pensament crític i menysprea la comunitat científica (el desacord és traïció)

5- Por a la diferència (el feixisme és racista per definició)

6- Apel·la a les classes mitjanes frustrades o espantades pel futur, doncs sorgeix de la frustració individual o social.

7- Obsessió pel complot: el món s’explica per mitjà de conspiracions. Es combina amb nacionalisme y xenofòbia

8- Els enemics són simultàniament massa forts i massa febles. Els feixismes no valoren amb objectivitat la força de l'enemic.

9- El pacifisme és dolent perquè la vida és una guerra permanent.

10- Elitisme popular o de masses. ‘Nosaltres’ pertanyem al millor poble del món; i els membres del partit són els millors ciutadans.

11- Culte a l'heroisme. L'heroisme (per la pàtria) és la norma. Viva la muerte.

12- Masclisme: virilitat; condemna intolerant de costums sexuals no conformistes.

13- Populisme qualitatiu: els individus com a tals no tenen drets, el «poble» representa la voluntat comú i el líder és el seu intèrpret. Oposició als «podrits» governs parlamentaris

14- Neoparla: lèxic pobre i sintaxi elemental, amb la finalitat de limitar els instruments per al raonament complex i crític. 

Cap al  final del text, Umberto Eco incloïa una cita del president F.D. Roosevelt del 4 de novembre de l’any 1938: “M'atreveixo a afirmar que si la democràcia americana deixa de progressar com una força viva, intentant millorar dia i nit amb mitjans pacífics les condicions dels nostres ciutadans, la força del feixisme creixerà al nostre país”.

Roosevelt no podia pensar -fa gairebé 90 anys- en qui jo penso ara.

JLC

(1) Umberto Eco. Ur-Feixisme (o Feixisme etern). Universitat Columbia, abril de 1995

DEFENSA I SEGURETAT

  La guerra a Ucraïna i el canvi en la geopolítica mundial amb amenaces d’intervenció en diferents països ha fet sorgir moltes opinions que defensen l’increment de la despesa en militarització.

Una conversa [i] entre el diplomàtic Rafael Dezcallar i el general Miguel A. Ballesteros ens permet resumir els arguments bàsics:

Europa es va construir en un món que ja no existeix. El conflicte militar al continent ha deixat de ser impossible, i l’arquitectura de seguretat europea afronta una crisi existencial. El paraigua dels Estats Units es torna condicional, i confiar-hi plenament és, com a mínim, arriscat.

La dependència militar es converteix, inevitablement, en dependència política. Si Europa no esdevé una potència militar i tecnològica real, acabarà deixant de ser una potència econòmica. Avui representem aproximadament el 25% del PIB mundial, però sense suport militar ens aniran imposant barreres, condicionant les cadenes de subministrament, i això acabarà afectant l’Estat del benestar.

A Espanya hi ha un substrat pacifista molt profund que dificulta explicar una cosa bàsica: sense capacitat de defensa no hi ha sobirania ni benestar. Venim d’una dictadura que es va apropiar del paper de les Forces Armades, que són un instrument de l’Estat i no de la política. Després, l’entrada a l’OTAN es va fer sense un consens real. Afortunadament, aquest consens avui existeix.

Durant dècades hem viscut còmodament sota el paraigua nord-americà sense fer-nos massa preguntes. El resultat és una societat que associa defensa amb militarisme, quan la defensa és un instrument essencial de l’Estat: sense capacitat de defensa no hi ha sobirania ni benestar.

A mitjà termini cal pensar com possible que  el Kremlin repeteixi accions de conflicte basades en estratègies híbrides desenvolupades a la zona grisa, però que poden desencadenar guerres obertes que afectin l’OTAN.

Hi ha un elefant a l’habitació de què ningú vol parlar: la dissuasió nuclear. Si els Estats Units es repleguen, Europa haurà d’afrontar aquest debat. I a Espanya, especialment, ningú no vol ni tan sols esmentar-lo.

Espanya es beneficia enormement de l’estabilitat internacional —comerç, turisme, inversions— però contribueix poc al sosteniment d’aquest ordre. Això ja no és sostenible.

El món ha canviat. La pau no és només absència de guerra al nostre territori, sinó la capacitat de dissuadir. Europa i Espanya només seran amos del seu destí si estan disposades a defensar-lo.

La seva posició es resumeix en uns arguments de fons: En un món on no es respecten les fronteres cal que Europa i Espanya tinguin capacitat de defensa autònoma, sense dependre de tercers. Per tant no queda més remei que augmentar la despesa militar el que sigui necessari, doncs aquesta despesa és la que protegeix les prestacions socials de l’estat del benestar. Espanya ha d’enfrontar aquest debat i canviar la seva posició antimilitarista.

En l’article anterior veiem que el primer ministre canadenc esmentava la necessitat d’incrementar la capacitat de resistir a les pressions externes, però oferia un marc conceptual que -a la necessitat no discutible de disposar de eines militars de dissuasió- afegia aliances econòmiques i de seguretat, polítiques interiors de benestar i sobre tot defensar els valors constitutius de les societats avançades: sobirania, llibertat, equitat, justícia, fraternitat.

Penso que la necessitat de disposar de capacitat de dissuasió defensiva és inqüestionable. Amb tres criteris: s’ha de fer a nivell de la Unió Europea; cal que sigui en base a tecnologia i indústries pròpies (no comprant armes als USA); ha de ser una política acompanyada pels criteris que esmentava el PM canadenc.

De fet, les polítiques més avançades de seguretat humana contemplen una visió global de la seguretat que inclou la salut, l’accés als aliments, l’aigua, l’energia i permet als humans desenvolupar una vida plena en llibertat.

Si en enfoquem principalment en les capacitats militars, podem acabar lligats al paradigma “el que no viu com pensa, acaba pensant com viu”, i per tant definir una societat basada en l’ús de la força. I haurem perdut.

Gener 2026

---

[i] Agenda Pública 16-1-2026 https://agendapublica.es/