Los neonazis afirman que los crímenes cometidos bajo el poder de Hitler son mentiras. Los alemanes dicen que fueron los nazis. Los europeos, que fueron los alemanes. Los estadounidenses que fueron los europeos. Los asiáticos y africanos, que fueron los blancos. Y algún día dirán: fueron las personas.
Harry Mulisch. El juicio a Eichmann Pàg.16
Ahir va fer 80 anys de l’anomenada Conferència de Wansee, on es van establir per part del règim nazi els procediments legals, administratius i burocràtics per a dur a terme la solució final respecte als jueus, és a dir l’Holocaust.
Des de les lleis de Nuremberg de 1935 el Reich anava legislant en contra de la població jueva, establint criteris precisos sobre qui era alemany i qui era jueu i en quin grau, classificació que implicava discriminació, pèrdua de drets, bens i de la identitat com a persona humana.
El 1942, amb l’expansió alemanya cap a l’orient d’Europa en el curs de la
guerra, s’acceleren les mesures orientades a la neteja de jueus en territori
alemany, la seva deportació cap a els països de l’est i el seu extermini
conjuntament amb els existents en els països ocupats pel III Reich.
- L’existència d’un
Organisme “Oficina Principal per a la Raça y l’Assentament”, senyal de
la legalitat i institucionalització del racisme i de la política de
desplaçaments de població per aquesta raó.
- Normalització del
concepte “solució final de la qüestió jueva a Europa”, tot i que es fan
servir eufemismes per no citar les execucions com a mètode.
- Tractament amb paraules
de gestió empresarial: “requereix una deliberació prèvia i conjunta de totes
les agències centrals directament involucrades en aquestes qüestions, de manera
de coordinar línies d'acció... Les dificultats financeres com les alces de les
taxes de desembarcament decretades pels diferents governs...”.
- Descripció de forma
neutra d’una política impositiva per a finançar els costos de l’operació: “Per
evitar que els jueus proletaritzats romanguessin enrere, es va prendre com a
principi que els jueus rics havien de sufragar l'emigració dels jueus sense
mitjans; a aquest efecte, va imposar una cotització especial, o impost
d'emigració proporcional a la riquesa per cobrir les obligacions financeres de
la immigració dels jueus indigents”.
- Descriu un tema molt
punyent -analitzat més tard per Annha Arendt- com és la col·laboració d’entitats
jueves en aspectes de la repressió, justificant-se en raons humanitàries: “Per
tal de conservar els fons en divises estrangeres, les organitzacions jueves
d'aquest país van convèncer les institucions financeres jueves de l'estranger que
elles mateixes es fessin responsables de la recaptació de les sumes requerides
en divises estrangeres”
- Inclou una llista amb el
nombre de jueus per cada país europeu, on figura Espanya amb 6.000. Assenyalar
que Ucraïna tenia 3 milions, que també esmenta la URSS amb 5 milions i que el
text cita la quantitat global per a Europa de “aproximadament 11 milions”,
la suma per països dona 14,7 el que és un error de suma per part dels
buròcrates nazis.
- Els eufemismes comencen
al descriure com es durà a terme la solució: “s'haurà de conduir els jueus
al servei de treball a l'est. A grans columnes de treball capaces de treballar,
perquè construeixin carreteres; no hi ha cap dubte que es perdrà a una gran
proporció com a conseqüència d'una selecció natural”. Volien dir que serien
enviats a camps de concentració lluny de la vista dels ciutadans alemanys, a
fer carreteres -o picar pedra a l’escala de la mort de Mauthausen- i moriran o seran morts.
- Alerta de la
possibilitat de que el jueus que puguin sobreviure “es podrien transformar
en el germen d'una resurrecció jueva (proves d'això les dona la història)”.
Per tant l’objectiu és que no en quedi cap viu.
- Es pot despendre que el
grau de col·laboració o de resistència de les autoritats i poblacions dels
països ocupats era diferent doncs cita el cas dels països nòrdics on “el
tracte a gran escala d'aquest problema ensopegarà amb dificultats, i que, per
tant, en aquells països seria encertat postergar l'acció de moment. Donat el
petit nombre de jueus allà involucrats, aquesta postergació en cap cas serà un
obstacle significatiu”.
- La fredor burocràtica
del tractament queda de nou palesa en els criteris per a gestionar els casos
dels Mischlinge, ciutadans amb sang alemanya i jueva barrejada: primer
grau, segon grau, “Aparença racial
particularment desfavorable”, amb fills o sense, matrimonis. Tot això
conduïa a l’evacuació, el gueto, l’esterilització, la dissolució del matrimoni.
Va haver discussions entre els presents, doncs un pensava que “s'haurà de
fer ampli ús de l'esterilització” i un altre proposava “una
esterilització obligatòria”.
- Malgrat la determinació
d’exterminar als jueus, com la guerra és la guerra, ”de moment i mentre no
es disposi de substituts, no es pot evacuar els jueus que estiguin emprats a
les indústries de guerra essencials”. Aquesta posició era rebatuda donat
que al menys en territori alemany “la majoria dels 2,5 milions de jueus
considerats és en tots els casos inaptes per al treball.”
- S’intueix la por a cert rebuig
per part de la població alemanya, quan es diu que es requeriran treballs
preparatoris “de la solució final, però que en fer-ho cal evitar alarmar la
població”.
El conjunt del document és una mostra clara de com la moderna tecnologia i
organització alemanya va ser aplicada, no a la fabricació industrial o la
investigació científica, sinó a l’extermini d’una part de la seva població.
Baumann ho concretava en el seu llibre “Modernidad y Holocausto” dient “la maquinaria de la destrucción no
era diferente de la organizada sociedad alemana en su conjunto. La maquinaria
de la destrucción era la comunidad organizada en una de sus funciones especiales
… El asesinato en masa de la comunidad judía europea perpetrado por los nazis,
no fue sólo un logro tecnológico de la sociedad industrial, sino también un
logro organizado de la sociedad burocrática.”.
També Baumann feia esment de les tres condicions -segons H.C. Kelman- que
afavoreixen l’acceptació de la violència exercida contra essers humans: que la violència
estigui autoritzada per la legalitat, la rutinització que permet l’actuació funcionarial
sota una normativa detallada, i la deshumantització de les víctimes. Les tres condicions
aplegades conformen el marc adequat per que és produeixi la ‘invisibilitat
moral de les accions’.
Pensem que un marc semblant amb aquestes condicions es dona en les guerres
actuals, quan es produeixen atacs amb drons comandats a distància per operadors
situats a cents de kilòmetres de les persones objectius: actuen com dipositaris
per llei de l’ús de la força, apliquen tècniques per les quals han rebut
entrenament i no veuen de forma personal a les víctimes ni abans ni després de
l’acció.
Per tant, nous holocausts -en tant que genocidis- són possibles. Es requereixen
unes condicions de context polític i social que portin a desbordar els límits de
respecte i reconeixement dels ‘altres’ com a persones.
JLC
