El fet preocupant a Espanya i a Catalunya no és l’aparició i creixement de VOX, és a dir de l’extrema dreta no democràtica, sinó que això succeeix en un context internacional d’augment de les forces autoritàries i ultraconservadores; des de els USA de Trump, al Brasil de Bolsonaro i els governs de Polònia i Hongria dins la Unió Europea.
Aquesta creixent hegemonia del discurs autocràtic
està procedint a un revisionisme de la història que en el nostre cas, parlo ara
d’Espanya, implica la resurrecció de mites del nacionalisme i el qüestionament de
les tímides polítiques de memòria que s’han intentat impulsar des del Parlament
i el Govern.
Diverses frases d'un article de Sebastian Faber [1]
m’ajuden a tenir alguns conceptes clars:
“Hay pocas armas más potentes que la historia patria convertida en mito”. Fa poques setmanes hem pogut escoltar interpretacions que sota aparents criteris històrics, l’únic que feien era estendre tergiversacions sobre el ‘descobriment d’Amèrica’ i el rol d’Espanya com a imperi. Seguint en Jacoba Àlvarez [2], exposar només els fets històrics considerats com positius (o només els negatius) és un acte de propaganda, no de divulgació; és anteposar la fal·làcia per davant de l’evidència.
“La historia es un componente esencial de toda identidad colectiva”. En tant apareix l’estat-nació, una de les eines de formació de la nació va ser precisament la construcció de relats històrics que reforcessin les noves identitats. Però la historiografia ha evolucionat cap a l’anàlisi de fets, dades i contexts, i no està -no ha d’estar- al servei de cap idea política concreta.
“Es perfectamente posible ser historiador y conservador. Pero no se
puede ser historiador e ignorar la evidencia”. Aquesta frase ratifica
l’anterior: com a persona i com historiador pots partir de determinats marcs
mentals, però has de respectar el que diuen les fonts històriques, en especial
les primàries.
“La derecha en este país se ha servido de sus propios canales mediáticos
para acumular un poder excepcional sobre el relato del pasado nacional”. Com en altres
aspectes de la vida política, els mitjans de comunicació i la capacitat de les
editorials juguen un paper molt actiu en la extensió de determinats enfocs
històrics, quan no de mites i ‘bulos’, al servei de les forces més conservadores.
“Los historiadores de derechas están asumiendo posiciones más visibles y
lo tienen cada vez más fácil para hacer operaciones mediáticas de pelotazo”. Com a conseqüència de
l’anterior, visions molt discutibles de la història aconsegueixen no només una
divulgació molt per sobre del seu valor, sinó anar aconseguint l’hegemonia del
relat històric. Com exemples podem citar el llibre de Roca Barea sobre Imperofobia
(més de 25 edicions), el Diccionario Biográfico de la Real Academia de
la Historia, o que Pio Moa sigui considerat com un historiador.
“Concebimos la enseñanza como una herramienta para formar a una
ciudadanía más crítica y comprometida”. El problema greu està en que, menystenint el
treball acadèmic i metodològic dels historiadors rigorosos, ens anem allunyant d’aquest
objectiu, de forma que de mica en mica les citades visions conservadores van
penetrant en com s’explica la història a les noves generacions.
No puc acabar sense esmentar que a Catalunya no som
immunes a aquesta possible deriva. Només cal recordar que l’Institut Nova
Història segueix rebent subvencions oficials malgrat les seves teories no
basades en dades, però que intenten defensar l’exepcionalisme de Catalunya dins del mon.
JLC
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada