Aquests dies que s’ha fet la Conferència internacional sobre el clima a Glasgow, s’ha parlat molt sobre la gestió de l’energia i la necessitat d’abandonar la producció de les considerades ‘brutes’ i impulsar les ‘netes’. Però, al menys en els mitjans de comunicació, no s’han esmentat possibles polítiques per alterar les formes de consum dels ciutadans, en ordre a evitar el malbaratament de l’energia produïda.
Això m’ha fet recordar que cap a finals dels anys 80 o principis dels 90
del segle passat, es va posar de moda a les empreses elèctriques orientar la gestió
de la xarxa sota els criteris del Demand Side Management (DSM), és a dir actuant des del costat de la
demanda. Cal aclarir que la planificació del creixement i manteniment de les
xarxes elèctriques, en un entorn d’empreses de cicle complet que generaven, distribuïen
i venien al consumidor final l’energia que eren capaces de produir, s'acostumava a fer sota el criteri exclusiu de ser capaços de produir i subministrar el que el mercat
demanava. El DSM volia influir sobre l’actuació dels consumidors per aconseguir
un estalvi de l’energia consumida que permetés evitar o almenys endarrerir inversions
en centrals o línies que no es consideraven convenients per les empreses. Recordem
que es tractava d’empreses que ara definiríem com a ‘petites’, amb poc múscul financer,
que es movien en un entorn d’alts costos de finançament, i que en general tenien
una cert aversió al risc.
Avui en dia, en la vida normal de les societats desenvolupades es poden observar
determinades actuacions que hem assumit com a normals i que impliquen malgastar
bona part de l’energia de la que disposem.
Millorar l’aïllament tèrmic d’habitatges, locals i oficines està considerada com una
de les mesures més eficaces per a estalviar energia: murs, sostres i parets
folrats, dobles vidres, tancament hermètic de finestres i portes, aconsegueixen
un gran estalvi en energia que no es perd. El contrari passa en el cas de les
botigues que -per no posar ‘barreres’ als consumidors- han optat per eliminar les portes físiques en els accessos al carrer, instal·lant en el seu lloc ‘cortines de calor i
fred’ que aconsegueixen que -per posar un exemple real- al carrer Portaferrisa a
l’estiu s’està mes fresc i a l’estiu més calent que a la resta de Ciutat Vella.
En termes de confort hem invertit els conceptes, de forma que gaudim amb la
sensació de fred quan és estiu i de tenir calor quan estem a l’hivern. Passa a
les llars que disposen de climatització i molt especialment en oficines, locals
de pública concurrència, centres comercials, cinemes. Abaixar algun grau la
temperatura a l’hivern i pujar-la una mica a l’estiu podria ser una altre mesura
estalviadora.
Seguint amb aquest aspecte de confort, recordem que abans de l’accés gairebé
generalitzat a diverses formes de calefacció, a l’hivern es posaven catifes al
terra, mantes al llit i es duien jerseis dins de casa; ara volem anar per casa amb
camisa, mentre reneguem dels xinesos pel que contaminen. Per cert, crec que als
USA estan molt més generalitzats que aquí els ventiladors de sostre, que funcionant
a baixa velocitat ajuden a combatre la sensació de calor.
La industria d’electrodomèstics i aparells de la llar també impulsa el
consum ’inútil’ d’energia. Cada vegada hi
ha més estris als domicilis que mentre no estan en us, pel fet d’estar
endollats, tenen en funcionament llumetes i pilotets vermells que, per la seva continuïtat
de consum continuo durant les 24 hores, acaben significant una dissipació d’energia
absurda. No entro ara en el tema dels electrodomèstics amb obsolescència
programada, que implica un altre font d’us irracional de l’energia, no per part
dels consumidors finals, sinó dels fabricants de productes de consum.
Una altre política ha de ser possible en el que fa al enllumenat públic,
encès de forma constant, independentment de l’hora, del trànsit, dels vianants,
de l’ús. Quan es disposa de tecnologia pel control immediat de les persones en
base al control facial a distància, no es pot introduir una il·luminació variable en funció del moviment de persones i
vehicles?
Sota la ideologia lliberal dominant, és important que es donin senyals -en
forma d’incentius o penalitzacions- als consumidors, per que puguin identificar
quina és la seva acció més adequada envers al consum d’energia. Fins a la dècada
dels 70 les tarifes elèctriques regulades tenint una estructura diferenciada
per blocs de consum, de forma que un primer tram de kilowatts es facturava a un
preu barat, un segon bloc tenia un preu més alt, i els que superaven aquest nivell
de consum, pagaven un preu molt més alt. Actualment es paga un preu en funció
del cost marginal de l’energia produïda cara hora, però sense penalitzar els
consums individuals més alts. Potser es podria pensar en aplicar de nou algun
tipus de facturació que castigui els consums excessius.
Algunes de les possibles accions esmentades per aconseguir rebaixar la
demanda d’energia ajustant alguns hàbits de consum estan al nostre abast: tant
a nivell individual com a ciutadans i col·lectiu a partir de poders locals i
nacionals. D’alguna manera, el citat DSM es pot veure com una forma particular
del conegut lema “pensa en global i actua en local”.
I no ens hem de conformar esperant que tot es solucioni per les accions de
la resta, dels altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada