Tot i el que diguin, Madrid no es Espanya; i Espanya és molt més que Madrid. Els resultats -increment de deu escons de la dreta i els ultres- no són extrapolables.
Ha guanyat Isabel Diaz Ayuso (IDA); no el PP de Casado, que encara ha de definir si vol ser més dretà o més centrista.
La IDA és trumpista: política emocional, basada en problemes reals no reconeguts per part de l’establishment, oferint receptes simples a problemes complexos, amb el recolçament de potents mitjans de comunicació.
L’esquerra segueix sense trobar conceptes clars -i polítiques efectives- per contrarestar la ideologia dominant des de els vuitanta: llibertat individual i descrèdit de lo social, una forma d’anarquisme de dretes.
Única bona noticia: l’extinció d’un partit amb origen i ideologia exclusivament anti-catalanista -en especial contra la llengua-, que es volia fer passar per de centre-esquerra, però el votaven els de dretes.
El PSOE ha sofert una bona rebolcada: per un error estratègic, per un candidat sense carisma i per manca de tremp en les seves polítiques. Crec que només li queda reforçar la seva coalició amb les forces polítiques perifèriques, el que requerirà valentia per prendre mides, sense por al que diran les dretes.
Caldrà per això que els mitjans de comunicació suposadament ‘progres’ perdin la por a defensar a fons el model d’Espanya plural, federal, no uniformista. Sota el marc conceptual d’Espanya una, gran i lliure, la dreta sempre guanyarà.
En la campanya s’han normalitzat l’absència de debats, les amenaces a la vida dels candidats, els missatges xenòfobs tolerats per la justícia, l’ús de les institucions per part de la dreta, amb el silenci de la Junta Electoral, tant escrupulosa en d’altres casos. Mala peça.
Unidas Podemos és el partit amb menys diputats, i el que els deu doldre més és que Mas Madrid -una escissió seva- és el segon, per sobre del PSOE. Pablo Iglesias se’n va; més enllà de reconeixement d’un fracàs, entenc tingui un cansament personal davant del seguit d’amenaces i pressions rebudes finis i tot a nivell familiar.
El resultat doncs, és un exemple de la dificultat de contrarestar l’enfoc emotiu, quan no identitari, de la política. Aportar dades, reflexions, explicar la complexitat, avisar de les dificultats, és una posició perdedora davant d’un missatge fals, però clar.
Mentrestant, a Catalunya continua la cançó de l’enfadós, esperant a l’últim dia a última hora per a fer un govern que naixerà dèbil, fràgil, conflictiu i ineficaç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada