Aquest BLOG és continuació de L'ONCLE PEPET. Els seus antics continguts segueixen consultables a l'adreça: http://oncle-pepet.blogspot.com/

20 de febrer del 2023

MONOTEISMES i PODER

  El passat dia 8 la Vanguardia publicava en la seva pàgina 3 la següent fotografia, on es veu a un grup de jueus ortodoxes celebrant una festa -el nou any dels arbres- on s’honora la connexió sagrada entre el judaisme y la natura. 

  El mes de gener d’enguany es va fer la cerimònia d’enterrament del Papa emèrit Benet XVI a la que correspon la següent imatge:  

  Al setembre de l’any passat correspon la vista de la processó a La Meca, amb els pelegrins donant voltes al costat de la Kaaba: 

  Per no oblidar a la branca xiïta, veiem a continuació una reunió a l’Iran de l’Aiatol·là Jameini el febrer de 2020: 

  A la següent foto podem veure els oficiants del funeral del ex-rei Constantí de Grècia el mes passat: 

  Veient les anteriors imatges, corresponents a  les tres branques de les religions monoteistes -cristianisme, islamisme i judaisme-, podem observar diferents aspectes socials i polítics :

  El més rellevant és l’absència absoluta de dones. Tots els que surten a les imatges són homes. Les dones en tots els casos són excloses de la jerarquia, i en el cas del judaisme i l’islamisme sabem que ni tant sols comparteixen espai religiós amb els homes. És un posicionament comú de caràcter discriminatori i retrògrad. 

  Un altre tret comú és la recerca de la uniformitat. Les vestimentes són homogènies dins de cada grup: uns de negre, altres de vermell, uns altres amb turbant o capells blancs, o amb túniques blanques. Uniformitat que podem associar als valors de disciplina i ordre, a la recerca de l’ortodòxia.   

  Les fotografies ens mostren escenificacions de poder, de poder religiós. La vestimenta, els rituals, les jerarquies en espaies més elevats, els capells fins i tot, expressen que en les respectives religions hi ha els que manen i interpreten la paraula de déu, i que el paper dels fidels és sotmetre’s a les indicacions rebudes. 

  Com a tot tipus de poder, el religiós també intenta aconseguir la hegemonia sobre els altres poders competidors, inclòs el poder civil. La llarga història de la separació de l’església de l’Estat és una lluita pel poder on els sistemes democràtics han aconseguit avenços, però encara hi ha molts països on es dona una forta interrelació entre el poder civil i el religiós, i d’altres on el poder polític està ocupat directament pel religiós.

  En relació a la citada separació entre l’església i l’Estat, recordar una cita d’un eminent polític espanyol -Francisco Franco- que va utilitzar el nacional-catolicisme per a conservar el seu poder: “esta separación es adecuada en las sociedades o las naciones que pasan por la desgracia de no tener una sola y única fe, pero no es aceptable cuando, por su fe verdadera y única, una nación quiere llevar el título de católica“.

JLC 


6 de febrer del 2023

LA INDEPENDÈNCIA DE RUBERT DE VENTÒS

   Fa pocs dies va morir en Xavier Rubert de Ventós, amic de tota la vida de Pasqual Maragall. En el meu treball sobre el pensament federalista d’en Maragall vaig escriure: “En el conjunt de l’anàlisi fet sobre el pensament de Maragall ha quedat clar que ni és, ni ha estat mai, independentista.  ... Hi ha un concepte d’independència que Maragall arriba a acceptar, i és la de Rubert de Ventós, basada en una construcció racional i en la interdependència”.

  He revisat les meves notes sobre el llibre “Catalunya: de la identitat a la independència” escrita per Rubert l’any 1999, és a dir molt abans del nou Estatut, de la seva l’anul·lació pel Suprem i de l’inici del conegut com a Procés que va portar als fets del 2017.

  Transcric alguns dels paràgrafs més interesants del seu pensament:

  "El hombre tiene una incompetencia natural, nace sin garras. Por tanto, para defenderse se torna social, para tener más fuerza. Con el riesgo de volver su fuerza contra el propio grupo. Se hace entonces político y racional. Crea reglas, tótems y tabúes". És a dir, les persones humanes som individus que viuen, per necessitat, en societat.

  "La cultura ha sido durante siglos el arte del retraso, de la costumbre, la inercia, la repetición. Permite fijar los elementos simbólicos (lengua, religión, arte) que conforman nuestra experiencia. Una memoria, una lengua, unos dioses que constituyen un universo particular por el cual los hombres muestran disposición a matar y a morir". Adverteix dels riscos de l’extremisme ideològic.

  "La tendencia solidaria y la agresiva son las dos caras; hay afinidad entre estimación y agresión. La raíz común que une ambas tendencias es el sentimiento de pertenencia: identificación con un nosotros que casi siempre es un no-a-otros.  Esa identificación nos hace generosos, veraces y entusiastas al mismo tiempo que envidiosos y vengativos". La pertinència -el nosaltres- pot derivar a la intolerància -als altres.

  Tot l’anterior ens obliga a reconèixer el problema i redreçar-ho en tremes de convivència: “Nuestras necesidades de identidad y pertenencia son tan constitutivas de lo que somos como peligrosas para nuestros semejantes. No tiene sentido criticar estas tendencias, hay que aprender a contar con ellas, y si es posible civilizarlas”.

  La identitat -la pertinència- i és múltiple: “En las sociedades modernas, la identidad no es un rasgo único y global, sino que cada individuo ha de construirse esa identidad a partir de una serie de adherencias, pertenencias y adhesiones”.

També considera un fet que existeixen les identitats col·lectives i per tant els drets col·lectius: “¿cómo atreverse a sostener que los derechos, en cambio, son siempre y sólo individuales? ¿No ha de existir este derecho colectivo cuando las vejaciones son no sólo colectivas, sino acumulativas?”.

  Per tant “Lo realmente abstracto (bestia y bárbaro) no son estas identidades colectivas, sino las “soberanías territoriales” que aun gobiernan nuestro siglo y que permiten prescindir de cosas tan concretas como la viabilidad de un país o la voluntad de sus habitantes. Para que te nieguen la propia existencia hace falta que seas nacional de un pueblo o país no homologado (kurdo, saharaui, kosovar)”. Per cert, aquesta visió podria coincidir amb el concepte que expressa la recent sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea quan es refereix a “un grupo objetivamente identificable”.

  “Del mismo modo que los derechos colectivos necesitan de una base individual, también los individuales requieren del apoyo de unas creencias y un proyecto comunes. El funcionamiento de la democracia, según Rawls, necesita de una background culture, unas convicciones y convivencias compartidas, en las que se basa el juego de las elecciones, las mayorías y las minorías”. Important el que diu sobre la democràcia com a projecte compartit sobre un substrat cultural acceptat; l'actual creixent polarització i la consideració de l’adversari polític com enemic són elements contra-democràtics.

  En relació a la situació de la dona i del nacionalisme en la societat, opina: “Ahora es la situación de la mujer la que define un régimen político, la última ratio que clasifica o descalifica democráticamente a un país, un gobierno, una religión ... Todos querríamos, mujeres y naciones, que ni el feminismo ni el nacionalismo existieran. Su ideal, su destino, es el disolverse cuanto antes; son síntoma de limitación política o discriminación legal de ciertos individuos”.

  Fa una llarga cita del professor Manuel Castells en relació a la multi-identitat dels ciutadans:  “en la era de la información, la gente construye su identidad a partir de su experiencia y de sus códigos culturales: externos (dios), históricos (nación), geográficos (territorio), biológicos (mujer), personales (gay), étnicos (negro), electivos (ecologista). A partir de esas identidades se puede reconstruir la ciudadanía, los derechos de los trabajadores y la solidaridad”. La condició de ciutadà ha de permetre la pluralitat, no ha d’estar basada en la uniformitat.

  Actualment es reconeix, amb Daniel Innerarity com a referent, que una característica de la societat, i una dificultat per a organitzar-la i governar-la, és la complexitat. Segons Xavier Rubert “La tarea política del porvenir es organizar una sociedad compleja ... Una sociedad que pase del status al contractus, de la adhesión carismática a un líder al consenso racional y el compromiso emocional entre individuos libres”. En Rubert, l’any 1999 ja considerava doncs com actituds oposades les adhesions a líders carismàtics i els consensos racionals; ho deia quan faltaven més de 15 anys per l’aparició de Trump i els seus imitadors.

  Com afecta tot això a l’Estat? Doncs “El Estado se eleva a una pieza de arqueología industrial en una época en que las identidades se vuelven complejas, los poderes se dispersan, las soberanías resultan difusas y las entidades colectivas no son construcciones fijas, sino en un proceso de permanente asimilación, o rechazo, de su entorno”. L'estat nació aïllat i uniforme ja no serveix.

  Seguint el seu pensament, els Estats reaccionen de la següent forma: “Renuncia al hiperestado con la esperanza de salvar la hipernación, que ya no intenta definirse por lo que hace sino por lo que es, encarna o simboliza. Acaba prefiriendo la unión monetaria, que pone en crisis su soberanía efectiva, a la constitución de una Europa federal que cuestionaría los símbolos más aparentes de su identidad nacional. La nueva ideología “identitaria” del estado no es complementaria con las otras identidades que viven en su seno, sino que compite con ellas”. De fet, aquest pensament és coherent amb el fet que a l’estat espanyol li és més fàcil, menys dolorós, cedir competències a la Unió Europea que a les Comunitats Autònomes.

  Refermant el tema explica: “En España la mística del estado, la histeria de la unidad, la manía de la vertebración y la paranoia del cuarteamiento del solar patrio son cosas que han dado un rendimiento notorio”. Això comporta la dificultat de ser Maragallà (tant en referència a l’avi com al net) que “reclaman de España un talante más permeable y una estructura que opte por el reconocimiento y no por el encajonamiento lingüístico y cultural de las naciones españolas”.

  L’experiència personal política de Rubert el porta al desencís: “Creía también que era posible, pero mi experiencia en las Cortes y el Parlamento Europeo me hicieron cambiar de punto de vista y de convicciones”.

  Aquesta decepció amb la possibilitat de configurar una Espanya plural el du a defensar un plantejament polític de com poden ser les relacions entre Espanya i Catalunya:

- el único modo que respeten nuestra lengua y cultura es que lo sean de un país oficial e independiente.

- Podemos defender nuestro proyecto con razones universalistas, liberales y utilitaristas. Dejemos que los nacionalistas sean ellos.

- Catalunya y Barcelona son referente mundial en la definición y gestión de lo que son una nación y una Ciudad.

- Somos pequeños sin ser irrelevantes, un país manejable donde podemos manejar y verificar proyectos societarios que a una escala mayor serían imposibles y a una menor irrelevantes.

- Ni la Constitución ni el Estatuto son hoy base suficiente para consolidar nuestra autonomía  sin un permanente tira y afloja táctico ... y plantear las relaciones mutuas en términos de reclamaciones por un lado y concesiones por el otro.

- Nuestra entidad lingüística, histórica y cultural se halla pasablemente establecida: es nuestra consolidación política en el marco europeo y peninsular lo que está por hacer.

  Per concloure, una cita sobre els marcs de negociació, amb plena vigència actual: “Cuando dos interlocutores se sientan a dialogar es porque ambos creen que, desde posiciones desiguales existe la posibilidad de que el acuerdo beneficie a las dos partes. Sin cierta analogía de fuerzas es muy difícil evitar la prepotencia de una de las partes, el resentimiento de la otra y el recelo de ambas”. El 1999 ja semblava parlar del procés, del seu desenvolupament i de les seves conseqüències.

JLC

29 de gener del 2023

LA PESSETA NO VALDRÀ (NI EL PESO)

  La meva avia Layeta, els anys seixanta i setanta del segle passat, de tant en tant venia del mercat del Ninot i deia tota amoïnada: “m’han dit que la pesseta no valdrà”.

  La por li venia pel record de l’època de la guerra civil, amb la varietat de ‘pessetes’ emeses pels diferents municipis i comitès i, de forma especial amb el que va passar quan van arribar els ‘nacionals’ i van decretar que no reconeixien cap valor a totes les emissions fetes pel govern legítim de la República després del cop d’estat del 18 de juliol del 1936.

  En l’experiència viscuda, ni la meva generació ni les següents han estat sotmeses al dubte sobre el valor de la seva moneda. Hem viscut èpoques de devaluació del valor de canvi de la pesseta respecte a monedes estrangeres, un canvi de moneda amb la transició a l’euro, i fluctuacions d’aquest que ha passat d’arribar a valdre gairebé un dolar i mig a poc menys d’un dolar fa unes setmanes. Però no hem tingut dubtes sobre el valor de la moneda, de forma que la immensa majoria de la gent té i manté els seus estalvis en la moneda oficial del país.

  Aquesta no és la situació històrica que es viu des de fa dècades en la República Argentina, on la desconfiança dels ciutadans en el seus governs i en l’estabilitat de la moneda nacional -normalment el peso- ha portat a que tothom que pot busca canviar a dòlars o euros els seus estalvis. Això significa una exportació a l’estranger de bona part de l’estalvi agregat nacional i en conseqüència una manca de capacitat reinversió en el propi país.

  Fins i tot ara, en les cotitzacions oficials, existeixen diversos tipus de canvi de dòlars a pesos en funció de qui, com i perquè fa el canvi de divises.

  Els principals diferents tipus de canvi de dòlars que hi ha en l’actualitat, i dels que es publiquen diàriament les cotitzacions[1], són a data 26 de gener:

-   Dòlar Oficial. Controlat pel banc Central argentí. 191 pesos per dòlar.

-  Dòlar ‘Blue’ o paral·lel. Tipus de canvi aplicat en el mercat negre, present en els carrers de les ciutats. 383.

-  Dòlar targeta: pels que utilitzen targeta de crèdit per a pagar serveis en dòlars durant viatges a l’exterior 335.

-  Dòlar MEP  o dòlar borsa: per a operar en la borsa, comprant bons en pesos i venent-los en dòlars. 352.

-  Dòlar CCL: forma legal de comprar dòlars sense les restriccions en el mercat de divises. 366.

   Dòlar majorista: amb ell operen bancs i intermediaris financers autoritzats. 185.

  A més dels esmentats hi ha també altres ‘dòlars’ per a funcions d’us més minoritari, amb noms prou exòtics: Dòlar Coldplay, Dòlar Netflix, Dòlar luxe, Dòlar Qatar, Dòlar targeta estrangera.

   Val a dir que la diferencia de cotització entre el dòlar blue i el oficial implica que gairebé obtens el doble de pesos en el mercat paral·lel que en el oficial. En concret entre 383 i 191 pesos per dòlar. L’incentiu és clarament anar al mercat negre a canviar i oblidar-te de l’oficial.

  L’acaparament de moneda americana fa que els argentins tinguin “sota el matalàs”, fora del sistema financer, un valor aproximat als 255 mil milions de dòlars, que equival a set vegades les reserves del Banc Central argentí.

  Un altre característica del sistema monetari a l'Argentina és que el bitllet de més valor en circulació és de 1.000 pesos, que correspon a poc més de tres euros; com a conseqüència, la utilització dels pagaments en efectiu és feixuga.

                120$ USA convertits a pesos

   En quan a la inestabilitat de la moneda, el fet és que el valor oficial d’un dolar ha passat en poc més de vint anys de la paritat 1 a 1, vigent des de 1991 a 2001, fins als citats 369 actuals. En un termini més curt, des de gener de 2020 el canvi oficial ha passat de 66,8 a l’actual 183; dit d’una altre manera, el valor de canvi de la moneda argentina ha perdut dues terceres part del seu valor en tres anys.

   Una dada del context polític: des de 2001, excepte els quatre anys de Macri, tots els governs han estat en poder dels peronistes, amb els Kirchner concretament durant dotze anys de presidència directa.

   De fet, a Argentina tenen interioritzat que el peso ni val ni valdrà.

   JLC

24 de gener del 2023

EL PRESO NÚMERO NUEVE

   El primer disc de vinil que em vaig comprar -cap el 1966- va ser un long-play de Joan Baez. Aquesta cantant (nascuda el 1941) és una de les grans figures del folk i de la cançó protesta en l’últim quart del segle passat i va fer activisme actiu en favor dels drets humans i contra la guerra del Vietnam. El seu cançoner incorpora doncs un seguit de cançons amb missatges progressistes, reivindicatius i a favor de les minories i els oprimits.

   Fa uns dies, en un recopilatori de les seves cançons vaig escoltar una que recordo haver sentit molt de jove: “El presó número nueve”. L’autor va ser Roberto Cantoral, mexicà que va escriure també el bolero El reloj. Amb versions també de Chavela Vargas i !Luis Aguilé!, la seva lletra -absolutament masclista- ens fa evident com ha canviat la mentalitat de la societat.

   Es tracta d’una cançó que explica una execució (“al sonar el clarín, se formó el pelotón y rumbo al paredón”), dona veu a la justificació d’un crim en que un home (“muy cabal”) va matar a la seva dona i al seu amant (“los maté, sí señor, y si vuelvo a nacer yo los vuelvo a matar”) trobant explicació per la seva acció (“al mirar a su amor, en brazos de su rival ardió en su pecho el rencor y no se pudo aguantar”). Quan està a punt de ser afusellat (“antes del amanecer la vida le han de quitar”), l’assassí es mostra convençut que Déu el perdonarà (“Yo sé que allá en el cielo el ser supremo nos juzgara”) doncs li diu al confessor que no té remordiments (“Padre no me arrepiento, ni me da miedo la eternidad”). Acaba amb una amenaça conforme continuarà perseguint a la dona i l’amant en el més enllà (“Voy a seguir sus pasos, voy a buscarlos al más allá”).

 En l’actualitat és un recull d'uns conceptes que es consideren socialment inacceptables: masclisme, pena de mort, crim passional, justificacions religioses, venjança.

  Joan Baez encara la va cantar el 2014: Video Joan baez a Buenos Aires 2014

   JLC

Lletra completa
Al preso número nueve ya lo van a confesar.
Está encerrado en la celda con el cura del penal.
Porque antes de amanecer la vida le han de quitar,
porque mató a su mujer y a un amigo desleal.
Dice así al confesor:
los maté, sí señor,
y si vuelvo a nacer
yo los vuelvo a matar.
Padre: no me arrepiento ni me da miedo la eternidad.
Yo sé que allá en el cielo el ser supremo nos juzgará.
Voy a seguir sus pasos. voy a buscarlos al más allá.
El preso número nueve era hombre muy cabal.
Iba en la noche del duelo muy contento a su jacal.
Pero al mirar a su amor en brazos de su rival
ardió en su pecho un rencor y no se pudo aguantar.
Al sonar el clarín
se formó el pelotón
y, rumbo al paredón,
se oyó al preso decir:
Padre no me arrepiento ni me da miedo la eternidad.
Yo sé que allá en el cielo el ser supremo nos juzgará.
Voy a seguir sus pasos, voy a buscarlos al más allá.
  

15 de gener del 2023

URBANITZACIÓ MERIDIANA, 1945

  Enredant per les hemeroteques vaig trobar que en l’edició de la Vanguardia (Española) del 18 de Juliol de 1945, a la pàgina 6, es donava compte de la inauguració de la “Urbanización Meridiana”. Es refereix al grup d’habitatges que encara existeix entre els actuals carrers  Sant Antoni Mª Claret, Concepció Arenal i Felip II. En el text de l’època, el primer carrer era “Arzobispo Padre Claret” -encara no havia sigut declarat sant- i l’últim era “Bach de Roda”, amb ch.

               Perímetre actual del grup d’habitatges.

   Per a fixar el context de la noticia, cal ressaltar que es tracta de l’edició corresponent a la commemoració del novè aniversari del cop militar que, després de tres anys de guerra civil, va acabar amb la República i va donar pas a la dictadura franquista. Era una data que el règim aprofitava per justificar la seva legitimitat, exaltar les seves accions i fer memòria del “terror rojo” en contrast amb la “paz del Caudillo”.

   La crònica es desenvolupa sota el titular següent:

   La introducció explicava que es tractava d’una obra del Instituto Nacional de la Vivienda:  “Fue en el año 1939, recién terminada la guerra en España, cuando el Caudillo creó esta nueva institución”

   Es tractava de un total de 406 habitatges situats en una zona de la ciutat de les que s’explicava:  “La privilegiada situación de la urbanización ha conseguido permitir una proximidad al núcleo industrial que originó el proyecto y un perfecto enlace con el centro de la ciudad, asegurado y resuelto por varias líneas de tranvías actualmente en servicio y por futures líneas de autobuses y el «Metro», cuyo túnel, ya terminado, queda situado en él eje de la misma Vía Meridiana”.

   El diari fa una descripció detallada de com eren els pisos, que ens mostra el que es considerava com a confort a mitat dels anys quaranta: “Todas ellas tienen comedor, sala de estar, cocina, cuarto de aseo con ducha o con baño, galería con lavadero, y un número de dormitorios que según el tipo de la vivienda oscila entre dos dormitorios para dos camas y uno para una cama, hasta cuatro dormitorios en los que se pueden instalar ampliamente hasta ocho camas. En su interior las viviendas están dotadas de los servicios necesarios y de las instalaciones en sus dependencias que las hacen cómodas, higiénicas y agradables. La cocina económica con horno para carbón o leña y un hornillo para carbón de encina, fregadero, con agua corriente, escurreplatos, armario despensa, etc. Todas las viviendas tienen instalado un lavadero con capacidad para doscientos litros. El suelo es de mosaico y las paredes están pintadas al temple, y las escaleras tienen peldaños de piedra o granito artificial. Todos los materiales que se emplearon en su construcción son de primera calidad”.

   El cost de construcció del conjunt va ser de 14 milions de ptes. (menys de 85.000 euros) i “Los plazos mensuales que pagan los actuales inquilinos y futuros propietarios oscilan de 109 a 166 pesetas”; és a dir: el que pagava més, pagava un euro mensual.

    Pels ocupants de la urbanització es tractava d’una adquisició en diferit de l’habitatge. “El 90 por 100 del coste de la obra lo anticipa el Instituto Nacional de la Vivienda, distribuido en un 40 por 100 como anticipo sin interés, reintegrable en 40 años, y un 50 por 100 como préstamo al 4 por 100 de interés, amortizable en 20 años, y para lo que solamente hay que aportar el 10 por 100 del valor total de la vivienda”.

   La notícia no podia acabar sense el paràgraf laudatori del règim: “Sigan, mientras tanto, desde más allá de nuestras fronteras, los gritos y las voces desaforadas maquinando calumnia tras calumnia contra España. Nosotros, aquí, dedicados al trabajo y a la reconstrucción interna, podemos ofrecerles el mejor y más elocuente de los ejemplos, con nuestras realizaciones, con nuestras mejoras, con nuestra legislación social que se coloca en la vanguardia del mundo, y con nuestro panorama de una floreciente economía”.

   L’editorial de La Vanguardia del mateix dia incloïa frases com “que quede una vez más valorado en su trascendencia histórica aquel 18 de Julio de 1936, en que a la voz de somatén y mando del Generalísimo Franco, España se puso en marcha hacia una batalla en defensa de su unidad, de su soberanía y del tesoro precioso e irrenunciable de sus más caras tradiciones, en contra de la anarquía comunista”. 

   En aquest context, el que no explica l’article és el procediment d’adjudicació dels habitatges entre el conjunt de productores; tenint en compte que el promotor era la Obra Sindical del Hogar, i que havien passat només sis anys del final de la guerra civil, és de suposar que no va ser per mitja d’un sorteig pur i net entre els sol·licitants.

                   Visio actual des de la Meridiana.

   Aquesta promoció es va fer amb un model d’urbanisme extensiu, amb poca densitat, optant per cases baixes. Hi ha un altre barri a Barcelona -el de la Mercè a Pedralbes*- construït a la mateixa època en base a casetes individuals i que també ha esdevingut un entorn urbanístic agradable. 

   Una forma de fer molt allunyada de posteriors promocions dissenyades en base un urbanisme vertical, intensiu, d'alta densitat amb edificis de moltes plantes com van ser la Verneda, el grup la Paz, Bellvitge i d’altres. 

   El resultat en l’actualitat és un petit barri de mida molt humana i que és una excepció al mig de l’entorn que l’envolta.

        JLC

* Barri de la Mercè