Sorpresa.
No m’ho esperava, com molta gent i els mateixos governs europeus; només
l’administració americana advertia que Rússia estava disposada a entrar dins
d’Ucraïna amb tancs i bombardejant. En el fons m’havia cregut la idea conforme
a Europa estaven establerts els suficients lligams comercials, culturals,
financers i turístics perquè en qualsevol conflicte acabessin predominant la
negociació i els compromisos per sobre de la confrontació bèl·lica.
És una invasió.
He intentat recollir els diferents conflictes armats que s’han donat en el
mon després de l’acabament de la segona gerra mundial. He pogut comptabilitzar
118 conflictes i les causes o motivacions es concentren preferentment en:
guerres civils (45), disputes per fronteres (22), derivats del conflicte
àrab-israelià (12) i de les independències colonials (11). La cinquena causa
(9) han estat estrictament invasions de
l’exercit d’un país (o coalicions de països) en un altre: dos per part del
Estats Units a Centro Amèrica (dècada dels 80) més la d’Iraq el 2003. L’ONU ha
instat tres coalicions que han implicat invasions: Iraq el 1990, Afganistan
2001 i Líbia el 2011. Rússia també comptabilitza dues de recents: Crimea el
2014 i Ucraïna enguany, tot i que ara podem considerar-les com dos parts d’una
sola acció estratègica.
El fet real és que el que coneixem com a guerra d’Ucraïna és una invasió militar convencional d’un país d’Europa per part de l’exèrcit d’un altre país d’Europa, per l’únic motiu dels interessos particulars del país agressor. Aquest fet no s’havia produït des de la invasió de Polònia per part d’Alemanya l’octubre de 1945 i pensava que no es podia tornar a produir en l’àmbit europeu.
Passivitat
Des del principi de la guerra m’ha sobtat la tèbia reacció per part de la
societat catalana i espanyola davant de la sobtada situació bèl·lica al mig
d’una Europa que volia i desitjava ser pacífica i pacifista. Les manifestacions
multitudinàries del “No a la guerra” quan la invasió d’Iraq per part
dels Estats Units, ara no han estat convocades per partits, sindicats ni per institucions
de la societat civil.
En relació a determinats plantejaments de caire pacifista i equidistants,
Santiago Alba deia fa uns dies que “Apostar por la paz
y por una solución negociada no puede hacernos olvidar quién está atacando a
quién. No hay un conflicto; hay una guerra desencadenada por una invasión
imperialista”. Hem de pensar que
si Rússia (o sigui el règim de Putin) aconsegueix controlar el futur d’Ucraïna,
aquest tipus d’invasió es pot ampliar a Moldàvia o a les repúbliques bàltiques,
fent us dels mateixos raonaments emprats per justificar l’atac actual.
Una invasió armada amb atacs a la població civil, fet per una dictadura
contra una democràcia, que amenaça a la independència d’una nació, que si
triomfa pot ser un pas previ a d’altres agressions que poden desequilibrar la
nostre forma de vida, no provoca una reacció popular en el nostre país. Es
donen silencis per part de sectors d’esquerra que el màxim que expressen és una
equidistància entre Putin i la OTAN i un pacifisme que per neutre juga a favor
de l’agressor. Crec que el fet que aquesta vegada els Estats Units (i la OTAN)
no siguin la força agressora ha provocat un disturbi neuronal en molta gent.
Canvi de paradigma
S’ha trencat doncs el concepte de ‘pau a Europa’, vigent clarament després
de la caiguda del mur de Berlín o sigui de la Unió Soviètica. Penso que
implicarà desgraciadament un increment de la despesa militar i -el que és menys
dolent- un aprofundiment de la política comuna de defensa de la Unió Europea,
que potser complementada amb el reforç de estructures comunes en diplomàcia i
fiscalitat. En una visió realista, la Unió Europea ha tenir una política forta
de defensa, que li permeti poder sortir a mig termini de l’OTAN. El que no ha
de canviar Europa és la defensa del seu model de democràcia, convivència i
drets humans (amb totes les imperfeccions que es donin en l’actualitat), que és
la base del seu ‘poder tou’.
També hem tornat a estar sota l’amenaça real d’utilització d’armes
nuclears, com no havia passat des de la crisi dels míssils de 1962. Les armes
existeixen, i es poden fer servir si els mandataris ho arriben a decidir. Només
la racionalitat d’estar sotmesos a la ‘Destrucció Mútua Assegurada’ fa que no
s’hagin activat. Però tot i que no s’utilitzin, estan jugant un paper clau,
doncs sense el rics nuclear segurament s’hagués implantat la zona d’exclusió
aèria sol·licitada reiteradament per Ucraïna.
Geopolítica
Continua vigent la manca d’una autoritat sobre les relacions internacionals,
encara més en aquest cas on el país agressor és un dels membres permanents del
Consell de Seguretat de l’ONU amb dret de veto.
Per tant, es tracta d’un conflicte que es resolt per la via de la violència
del més fort sobre el més dèbil; cosa que no sempre garanteix la victòria del
poderós.
També manquen autoritats o lideratges morals: no he estat capaç de trobar a
la web de la Santa Seu cap manifestació, discurs o document sobre la crisi i
per tant suposo que el Papa Francisco està mantenint silenci de forma conscient
... ¿com Pius XII a la segona guerra mundial?
Enfrontament de models
Tampoc podem oblidar que és un enfrontament entre dos models polítics i de
vida. Rússia és una autocràcia sense llibertat d’opinió, on han estats
assassinats (¡amb poloni!) opositors al règim, amb un dictador que porta en el
poder des de 1999 i s’ha assegurat (canviant la Constitució) poder seguir fins
el 2036. Ucraïna és un país amb voluntat d’assolir un règim democràtic
homologable als països occidentals i d’integrar-se en institucions, formes i
nivell de vida dels estats europeus situats al seu oest; la seva resistència
actual és pot interpretar com una forma d’autodeterminació davant del seu veí
rus. Ho diu millor que jo en Javier Borràs: “entre aspirar a ser un estat
del benestar europeu o un estat titella a l’estil bielorús, quina opció
representa un futur més lluminós per als ciutadans ucraïnesos?”.
Crims de guerra
Torna a estar d’actualitat el concepte de “crims contra la humanitat”
aplicant-se a les accions de l’exèrcit rus, en especial en el seu replegament
cap el sud-est. No deixa de ser un nou retorn a la història de la ciutat de Lviv
-que ha formar part de 8 estats diferents en 30 anys dels segle XX- on van néixer
els dos juristes que van crear, desenvolupar i aconseguir fer efectius dos
conceptes novedosos en el dret internacional després de la segona guerra
mundial: ‘Crims contra la humanitat’ i
‘Genocidi’.
Sobre aquest tema veure el post de l’any 2020:
Temo que estem davant d’un conflicte que no es resoldrà a curt termini, sinó
mes aviat pot enquistar-se com a focus d’inestabilitat permanent.
Podria arribar-se a un acord d’entrega de la part est d’Ucraïna a Rússia,
mantenint sortida al mar Negre per la part d’Odessa; seria la cessió del país
envaït davant de les pretensions mínimes del país invasor. Però, quan duraria
l’equilibri? Recordem que l’acció invasora va començar el 2014 a Krimea, i que
hi ha altres zones potencialment russòfiles en discussió.
En el cas que continuï l’intent d’invasió total d’Ucraïna, acabo recordant una
frase de Andrea Margelletti, President del Centre d’ Estudis Internacionals de
Roma: “avui es pot conquerir un territori, però no un poble”.
JLC
