LA CANDIDATURA ALS JOCS D’HIVERN; VA BE?

  Ahir el diari ARA incloïa un dossier sobre les incògnites dels Jocs d’hivern. Els titulars dels articles eren:

- Els Jocs Olímpics als Pirineus, una aposta pendent del tauler polític

- El repte de modernitzar els Jocs Olímpics per poder salvar-los

- Els empresaris del Pirineu, davant dels Jocs d'Hivern: “Ningú ens ha presentat cap projecte”

- L'Alt Pirineu i Aran miren amb bons ulls els Jocs però reclamen veure el projecte

- El Ripollès, el Berguedà i el Solsonès també volen tenir veu

- El Govern veu "dificultats" jurídiques per fer la consulta dels Jocs d'Hivern

- Editorial. Cal prendre's seriosament els Jocs d'Hivern

  

  Només d’aquests titulars es desprenen un seguit de dubtes que hi ha a l’entorn d’aquest projecte de nominació pels Jocs de 2030: indecisions polítiques, dubtes ecològiques, inversions necessàries que depenen d’un macro-esdeveniment per a poder-se fer, falta de comunicació del projecte, tensions locals, manca de lideratge, rol de la participació popular.  Afegim-hi la tensió amb l’Aragó, el paper del COE i l’estratègia de futur d’una nova candidatura de Madrid pels Jocs d’estiu i tenim l’embolic muntat.

   Te viabilitat una candidatura en aquest entorn? Es pot pensar en aconseguir la nominació olímpica amb aquest guirigall actual?

  Per ajudar a resoldre aquestes preguntes he rememorat com va anar la nominació pels Jocs de Barcelona 92 i quines van ser les seves claus d’èxit, segons les opinions dels protagonistes del moment:

- Projecte tècnic sòlid i complet, que aprenia de l’experiència de Jocs anteriors i que proposava una transformació de la ciutat, que venia pensant-se des de feia anys.

- Persones claus en diferents posicions institucionals:

Joan Antoni Samaranch. El President -repeteixo: el President- del Comitè Internacional Olímpic tenia un projecte personal: fer uns Jocs a la seva ciutat natal.

Pasqual Maragall. L’Alcalde de Barcelona va exercir un lideratge d’estil molt personal -capacitat de relacionar-se, segur de sí mateix, aplegaba professionals de nivell, sota el criteri de servei públic- que va saber activar la ciutat i coordinar interessos diversos.

En una Espanya que en aquell moment (1986) era un país emergent -una nova democràcia després del 23F, que s’havia integrat en les institucions europees- el Rei tenia credibilitat interna i externa de forma que, un cop el projecte va estar en marxa, s’hi va sumar de forma positiva.

- Existència d’una voluntat política i social a la ciutat de Barcelona i també a Catalunya. La idea olímpica venia des dels anys 20 i la il·lusió ciutadana del moment es concreta en haver aconseguit 100.000 voluntaris olímpics abans d’obtenir la candidatura.

- Entorn de lleialtat institucional. El Govern de Felipe González va finançar el que li corresponia i va deixar fer a l’Oficina de la Candidatura; el Comitè Olímpic Espanyol -que era un actor necessari- va tenir un rol discret; la Generalitat de Catalunya es va moure entre el vol i dol però, segurament per la pressió de les bases, Pujol va optar per “no posarem pals a les rodes”. Va haver suport per part de la resta d’Espanya a nivell polític -inclòs Madrid-, de les empreses espanyoles que van finançar bona part del projecte i del conjunt de mitjans de comunicació.

- Capacitat de gestió i negociació, doncs s’havien d’alinear no menys de quatre nivells d’administracions públiques. En aquest context és destacable l’existència de bastants catalans en el ‘sottogoverno’ a Madrid.

Les preguntes que ens podem fer després de la descripció anterior són:

- Hi ha un projecte tècnic de candidatura sòlid? Sembla que esportivament sí, però hi ha queixes des de diferents àmbits de no ser coneixedors del mateix i també dubtes en relació a una temàtica tan sensible actualment com l’impacte mediambiental.

- Quines són les persones claus que poden impulsar, sostenir i fer guanyar la candidatura? No semblen existir ni a l’Ajuntament, ni a la Generalitat, ni a l’Estat ni al COI.

- Quin sentit te una candidatura sense el compromís i l’actuació capdavantera del Consistori de la ciutat que pretén ser seu dels Jocs? L’Alcaldessa acaba de declarar: “Me provoca dudas, unos Juegos Olímpicos de Invierno en la Mediterránea...” (El País 25-1-22).

- Quins partits i persones impulsaran des d’Espanya l’entorn favorable a l’acceptació d’uns Jocs d’hivern a Barcelona i al Pirineu? No tinc resposta.

- Existeix o es treballa per aconseguir el suficient consens social per fer els Jocs? En aquest aspecte està clar que no estem en el mateix tipus de societat que el 1992: els grans acords socials i l’acceptació sense oposició per part de la ciutadania de qualsevol projecte o iniciativa són impensables. Qualsevol iniciativa de calat s’ha de tirar endavant en mig de queixes, crítiques justes i injustes i de fake-news. Per això és imprescindible lideratge polític i picar molta pedra amb els actors socials.

  No estem al 1986; eren altres temps, altres contexts, altres persones: un altre societat. Però això no ens ha de fer caure en la melangia, sinó en saber que en aquest nou context seguim necessitant de persones (vàlides), idees (clares), objectius (socials), lideratges (compartits), negociacions (empàtiques), acords (beneficiosos), suport (ciutadà). No sembla que l’actual projecte de Jocs d’hivern en disposi.

   JLC

PD: Gràcies a l’Enric Truñó. Sense les llargues converses i la recerca conjunta sobre la història de la nominació de Barcelona 92, aquest article no hagués estat possible.