EL PREU DE LA LLUM

 “Si t’expliquen el funcionament del sistema elèctric espanyol i l’entens ... es que no t’ho han explicat be”. Aforisme popular entre els 'elèctrics' a la dècada del 2000.

    El preu de la llum està disparat i no sembla tenir aturador, mentre els governs es mostren impotents per a redreçar el seu creixement. No intentaré ara explicar en poques línies la complexitat del sistema -la veritat es que no en sabria- de forma que al final de l’article he inclòs dos articles* recents que ho intenten. 

   L’any 2014, fent Ciències Polítiques vaig fer un treball que parcialment analitzava el sector elèctric, i del que reproduiré a continuació alguns paràgrafs (en cursiva) que em sembla que encara tenen vigència, almenys en referència a algunes de les arestes del problema:

- Fracàs de la liberalització: ni competència real, ni baixada de preus, ni possible escollir empresa:

L’aplicació a Espanya de la liberalització del mercat cercava dos objectius principals: la lliure elecció d’empresa per part del client, i la baixada de preus que aniria associada a la lliure competència .../... Un procés de canvi i liberalització del sistema elèctric que ha requerit de més de vint anys de canvis en empreses, sistemes de gestió i regulacions, amb dedicació de molts recursos econòmics directes i indirectes, no han dut al funcionament eficient i transparent d’un mercat lliure, amb múltiples empreses oferents competint entre elles, amb formació de preus en base a l’encreuament d’ofertes i demandes, ni a la possibilitat d’escollir l’empresa subministradora del producte. El paradigma liberal no ha funcionat, potser perquè no s’ha creat políticament un entorn de lliure competència, ni tampoc han funcionat els esquemes que sobre el paper, en els power-points, tant bé pintaven.

                        Gener 2017

 

- El cas d’Endesa, empresa pública espanyola, privatitzada per acabar ser una filial d’un empresa pública italiana:

El cas d’Endesa és com a mínim curiós: una empresa de capital públic, que seguint els paradigmes liberals vigents, el govern la privatitza i que quan ja és formalment privada vol fusionar-se amb altre privada espanyola, cosa que no li permet el poder polític, i que ha acabat sent comprada per una empresa estrangera !pública!; per tant, ha passat de ser pública espanyola a seguint sent pública, però italiana.

                        Setembre 2014

 

- Relacions espúries amb el poder polític. El conegut problema de les ‘portes giratòries’, que ha ampliat la llista feta fa set anys:

La privatització no ha evitat que el sector elèctric continuï mantenint relacions amb el poder polític que van més enllà de les esperables com a grup d’interès, i que han fet que s’hagi convertit en un dels sectors refugi d’alts càrrecs polítics quan deixen les responsabilitats governamentals, sent en aquest tema indiferent el partit polític origen. Uns exemples són:

• Rodolfo Martín Villa va ser president d’Endesa
• Felipe Gonzalez, conseller independent de Gas Natural Fenosa
• Elena Salgado, assessora de Chilectra (filial d’Endesa a Sudamèrica)
• José María Aznar, assessor extern de Endesa
• Pedro Solbes, membre del Consell d’Administració de la matriu de Endesa, ENEL
• Ángel Acebes, Consell Administració Iberdrola
• Miquel Roca. Conseller Extern Independent d’Endesa
• David Madí, President del Consejo Asesor d’Endesa a Catalunya 
• Ramón de Miguel, ex secretari d’Estat de Política Exterior. Cap Àrea Internacional  Iberdrola.
• Narcís Serra, Consell d’Administració de Gas Natural fins 2008
• Josep Borrell, Conseller independent de Abengoa.
• Pío Cabanillas, Director General de Comunicació d’Acciona, propietària parcial d’Endesa fins la compra per ENEL

                        Juliol 2021

    -  Pregunta de fons: ha de ser l’electricitat un be de mercat funcionant en un sistema oligopolístic?:  

Continua sent necessari replantejar-nos si l’electricitat és un be comercial susceptible d’actuar en un mercat lliure; és un bé de mercat? o te unes característiques de bé de primera necessitat, relacionat fins i tot amb el concepte de “seguretat humana”, on cal que l’estat tingui àmbits d’actuació per a garantir que arribi de forma equitativa al conjunt de la població?.

                        2021

    Per últim citaré al gran Sergi Pàmies que en la seva columna de La Vanguardia del passat dia set, descrivia la factura de la llum com “el forat negre que millor defineix la barreja d’impotència comunicativa, herència delirant, dependència fiscal, hipocresies sobre les energies netes i dificultat d’explicar (i d’entendre) el que és inexplicable”.

* Articles:

Izquierdas electrocutadas

El gran engaño que hay detrás del recibo de la luz

 

QUANTS MANIFESTANTS?

 Com vinc fent des de fa temps, torno a fer una estimació del nombre d’assistents a la manifestació d’ahir. He seguit el mateix mètode que vinc aplicant: llargada de la concentració i amplades de cada tram de calçada (calculada amb Google hearth) multiplicat per l’estimació de nombre de manifestants per metre quadrat.

 

   L’assistència calculada (106.000 aproximadament) s’aproxima molt al càlcul de la Guàrdia Urbana (108.000). Això sí, queda molt lluny de la dada aportada pels organitzadors (400.000), valor que significaria una densitat inversemblant, superior a les 8 persones per metre quadrat.

   Valoració?: És per molt la manifestació amb menys assistents des de 2012; la pandèmia haurà influït, junt amb les divergències entre partits i l'esgotament post 1 d'Octubre. Però molts moviments cívics i polítics voldrien ser capaços d'aplegar en el seu pitjor moment més gent que la que cap en un Camp Nou ple de gom a gom. Les crides i missatges -de l’Assemblea especialment- no s'han fet reivindicant el dret a decidir sinó la independència directa, que és una aspiració menys transversal. Valorar en 400.000 els assistents és una forma d'enganyar o d'autoenganyar-se, situant-se lluny de la realitat. 

  Citant un cop mes a Monteroso, el dinosaure continua allí; fotut, danyat, confús i mig adormit, però segueix. 

 

EL PAPA FRANCESC I LA RECONCILIACIÓ A ESPANYA

     

Fa pocs dies el Papa va concedir una entrevista a la COPE que ha tingut desigual incidència en els mitjans espanyols i catalans, en especial en el que fa referència al problema català.

A la pregunta -esbiaxada- de l’entrevistador (“usted ha dicho que el soberanismo es una exageración que siempre acaba mal”), el Papa enfoca la seva resposta cap un problema estructural d’Espanya i no només de Catalunya, en concret assenyala el tema de la unitat nacional: “Unidad nacional es una expresión fascinante, es verdad, la unidad nacional, pero nunca se valorará sin la reconciliación básica de los pueblos”. Ve a dir doncs que la unitat no s’aconsegueix per una declaració formal, encara que sigui en l’article 2 de la Constitució, sinó que es tracta d’un procés d’acceptació i de convenciment dels ciutadans del país; s’apropa d’alguna manera al concepte de Ernest Renan de la nació com a “plebiscit quotidià”, una feina del dia a dia, d’empatia, convivència i solidaritat més que de domini.

El sorprenent és com Francesc aprofita l’oportunitat per a llençar una crida a la reconciliació dins d’Espanya amb les següents paraules: “Yo no sé si España está totalmente reconciliada con su propia historia, sobre todo la historia del siglo pasado. Y, si no lo está, creo que tiene que hacer un paso de reconciliación con la propia historia, lo cual no quiere decir claudicar de las posturas propias, sino entrar en un proceso de diálogo y de reconciliación; y, sobre todo, huir de las ideologías, que son las que impiden cualquier proceso de reconciliación”. Això ho diu pocs dies després de l’escàndol del retorn del nom de Millan-Astrain a un carrer de Madrid, i de la continua política obstruccionista de les dretes espanyoles a la recuperació de la memòria històrica i als ajuts a la localització de foses de la guerra civil.

Tot això ho ha dit  a més a la COPE, cadena d’emissores catòlica, influïda pels bisbes espanyols, molts dels quals consideren la Unitat d’Espanya un valor moral i s’han oposat al catalanisme i al nacionalisme. Deu n’hi do quin pal!.    

No vull limitar les paraules del cap de l’església catòlica al tema Espanya-Catalunya; vull ressaltar altres aspectes que ens mostren diferents facetes del seu pensament polièdric:

-      Delante de los migrantes, cuatro actitudes: acoger, proteger, promover e integrar … si uno acoge y los deja ahí sueltos en casa y no los integra son un peligro, porque se sienten extraños. De fet posa com exemple la política que va tenir Suècia els anys setanta amb els immigrants perseguits per les dictadures sud-americanes, aplicant aquesta quatre conceotes.

-      Hoy día, el problema migratorio no lo resuelve un país solo y es importante dialogar

-      L’entrevistador li diu, i es queda tan ample: “Yo me atrevo a sugerirle que Su Santidad no conocerá la Semana Santa hasta que no venga un Martes Santo a Sevilla”. La resposta és contundent: “mi opción hasta ahora de viaje a Europa son los países chicos ... Y, si voy a Santiago de Compostela, voy a Santiago, pero no a España, que quede claro.”.

-      Para mí la unidad de Europa en este momento es un desafío. O Europa continúa perfeccionando y mejorando en la Unión Europea, o se desintegra.

-      Respecte a l’avortament mostra el seu posat més dur: “yo me hago dos preguntas: ¿Es lícito eliminar una vida humana para resolver un problema? ... Segunda pregunta: ¿Es justo alquilar un sicario para resolver un problema?

-      En el tema de l’eutanàsia no és tan radical: “Estamos viviendo una cultura del descarte. Lo que no sirve se descarta. Los viejos son material descartable: molestan ... La Iglesia lo que pide es ayudar a morir con dignidad. Eso siempre lo ha hecho”.

-      En relació al diàleg amb els que no pensen o creuen com tu, s’expressa de la següent forma: “no se debe renunciar al diálogo. Te pueden engañar en el diálogo, puedes equivocarte, todo eso… pero es el camino. La cerrazón nunca es camino”. No parla en el context de Espanya i Catalunya, però podria ser aplicable.

-      Defensant-se de les acusacions pels casos de pederàstia dins de l’Església contraataca tot dient: “me pregunto a veces cómo ciertos gobiernos permiten la producción de pedopornografía. Que no digan que no se sabe. Hoy en día con los Servicios de inteligencia se sabe todo. Un gobierno sabe quién en su país produce pedopornografía. Para mí esta es de las cosas más monstruosas que he visto”.

Per acabar, en relació a la reconciliació amb la història d’Espanya, aporto unes recents paraules d’Ian Gibson a Eldiario.es: "Si España no afronta lo que pasó durante la dictadura, el país no va a poder avanzar con confianza hacia el futuro. Todavía no lo ha hecho y es patético. La derecha no acepta la criminalidad de la dictadura, es terriblemente ruin", argumenta Gibson. "Este es un país increíble en potencia, pero todavía no ha realizado todo ese potencial. Depende, en gran medida, de la derecha española. Es necesario desenterrar a todos los muertos, como ellos hicieron con los suyos durante cuarenta años de dictadura. España no puede permitirse tener más de 100.000 cadáveres en fosas y cunetas. No puede ser que en el Valle de los Caídos haya una enorme cruz cristiana".

JLC

Enllaç Papa FRANCESC

Enllaç  GIBSON

LA TRANSICIÓ MILITAR ... ¿I LA DELS JUTGES?

   He tingut oportunitat de llegir el llibre que va fer en Narcís Serra sobre la transició militar *. Es tracta d’una obra de força contingut teòric, orientat a poder oferir unes referències a països sudamericans amb necessitat de plantejar-se com evolucionar de règims de tipus autocràtics a democràtics afrontant les reformes necessàries en els exèrcits. .

   El més interesant són els capítols dedicats a recordar -des del seu punt de vista com a Ministre de Defensa des del 1982 a 1991 i Vicepresident del Govern espanyol de 1991 a 1995- fets de la transició espanyola en relació a les Forces Armades, tot i que no fa revelacions desconegudes.

   De fet identifica tres períodes: 

1 – El primer govern de la monarquia, amb Arias Navarro, on els militars “se sintieron y ejercieron de guardianes de las esencias nacionales … aceptando solo las reformas que surgieron de la legalidad anterior”.

2 – Durant l’etapa Suárez, quan es produeix el canvi de la legalitat franquista a la Constitució del 1978, amb la tensió entre continuistes i rupturistes, l’estament militar va “intentar condicionar esa dinámica política”. Serra considera que en tot canvi de dictadura a democràcia es dona aquest “período de transición” on la tasca més important del govern és reduir l’àmbit d’autonomia militar respecte al poder civil. En aquesta fase, l’existència d’un molt ampli acord polític i social sobre la necessitat d’un règim democràtic, és cabdal per l’èxit del procés.

3 – A partir de les eleccions de 1979, “se situaron en la etapa de la defensa de su autonomía organizativa y operacional”. Es tractaria de la fase que anomena de forma genèrica “período de consolidación”, on continua sent important la força que tingui el govern, encara que “puede tener más influencia la pertenencia a organismos internacionales que la propia evolución del exceso de construcción democrática del país”. 

   Assenyalo a continuació tres cites i alguns del paràgrafs més rellevants del llibre:

   El Ministro Alberto Oliart: “Raimon Carr me hizo una pregunta estúpida: porque no has depurado el Ejército?, porque si los depuro por sus ideas me quedo con 20. Esta era también la posición de Azaña 50 años antes".

   Edmund Burke: “Un cuerpo armado y disciplinado es, por su propia esencia, peligroso para la libertad, y si es indisciplinado, es ruinoso para la Sociedad”.

   Diego López Garrido: “No basta con que formalmente las Fuerzas Armadas estén bajo la autoridad jerárquica del Gobierno. Es necesario que materialmente, ideológicamente, sociológicamente, las Fuerzas Armadas sean una institución integrada en los principios constitucionales democráticos”.

   De los 114 ministros que tuvo, Franco, 40 eran militares ... y 955 de los casi 4000 procuradores en Cortes.

    El catolicismo se combinaba con otros rasgos ideológicos y … contribuya a cerrar el círculo de un pensamiento ultraconservador. El comunismo es el enemigo de la Iglesia católica, luego es el enemigo de España y pasa a ser la encarnación del enemigo interior.

   La redacción de la Constitución fue el resultado de un compromiso político en el que la prudencia en relación con las Fuerzas Armadas jugó un papel decisivo. Se hizo lo que se pudo en unas circunstancias muy difíciles.

   El rey constituyó una inigualable y constante factor de freno a las actitudes contrarias al proceso por su apoyo al Gobierno legítimo.

   Gutiérrez Mellado fue siempre un militar miembro del Gobierno … Nunca fue un militar representante del colectivo frente al Gobierno.

   A partir de 1982 no volvería a producirse contestación política militar alguna contra el régimen democrático. Desde ese momento, la oposición militar se centró en cuestiones estrictamente corporativas y los intentos de resistencia se convirtieron en estrategias de adaptación.

   Una última reflexió posterior a llegir el llibre és considerar com els conceptes d’autonomia corporativa, defensa dels valors patris, adhesió incondicional al cap de l‘Estat, independència del govern i del poder civil, ser dipositaris de la capacitat d’interpretació de les lleis en funció de les (suposades) necessitats de la nació, poden ser ara identificats més en el poder judicial que en les mateixes forces armades. Una frase textual del llibre de Narcís Serra ens pot il·luminar: 

   “El mayor problema que plantean algunas propuestas que defienden la autonomía militar (judicial) no radica tanto en el hecho de que propongan un margen de autonomía para las Fuerzas Armadas (el poder judicial), como en su deseo de querer aislar a los ejércitos (jueces) de la sociedad civil para mantener los valores marciales (propios), aun cuando los de la sociedad estén evolucionando. Una gran diferencia de valores entre la sociedad y los militares (jueces) es un factor de inestabilidad del sistema democrático y también puede ser causa de ineficacia de los propios ejércitos (Jueces)”. 

* SERRA, Narcís. “La Transición Militar: Reflexiones en torno a la reforma democrática de las fuerzas armadas”. Editorial Debate, Barcelona, 2008.

QUAN AL FINAL DE LA PANDÈMIA VA DESPERTAR

“Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí”. Augusto Monterroso, 1959.

Quan va despertar, alguns encara dubtaven de la necessitat de que la sanitat segui pública.

Quan va despertar, els presos polítics presos, encara hi eren (presos). 

Quan va despertar, el independentisme encara hi era. 

Quan va despertar, l’unionisme encara hi era.

Quan va despertar, la tercera via encara hi era; en via morta.

Quan va despertar, el franquisme encara hi era. No estaba muerto, no, no; estaba tomando cañas.

Quan va despertar, l’individualisme encara hi era.

Quan va despertar, els emigrants encara hi eren; i els racistes també.

Quan va despertar, el poder judicial encara hi era; per sobre dels altres poders.

Quan va despertar, el Bartomeu no hi era; al cigaleru se l’espera, a veure que fa.

Quan va despertar, en Messi encara hi era. O potser no?

Quan va despertar, la llotja del Bernabeu encara hi era. 

Quan va despertar, el botellot encara hi era. 

Quan va despertar, el soroll encara hi era; més fort encara.

Quan va despertar, la Generalitat encara hi era; i tenia nou govern!!!.

Quan va despertar, la Casa Reial encara hi era. I? 

Quan va despertar, els mitjans de comunicació ultres de Madrid. encara hi eren.

Quan va despertar, els negacionisme encara hi era.

Quan va despertar, l’anti-vacunes encara hi era. 

Quan va despertar, ell encara hi era; però ara era ella.

Quan va despertar, Gaza, i Líbia, i Afganistan, i Iemen encara hi eren.

Quan va despertar, Trump no, però el trumpisme encara hi era.

Quan va despertar, Barcelona encara hi era; més lletja, això sí.

Quan va despertar, Jordi Hurtado encara hi era.

I el pitjor de tot plegat: Quan va despertar, molts ja no hi eren.