La ENHER (Empresa
Nacional Hidroeléctrica del Ribagorzana) [1] des de
l’any 1950 publicava una revista interna pels seus empleats amb el títol
RIBAGORZANA.
Portada nº 1 de RIBAGORZANA, juliol 1950. La
imatge és del “Lago Negre” (sic). Arxiu familiar.
Revisar els seus
continguts ens permet veure com va ser la cobertura que van fer de les visites
que el general Franco com a Jefe del Estado va fer a les zones d’obres
de la companyia. Cal tenir present que l’empresa era nacional, del INI
(Instituto Nacional de Industria) i que construïa embassaments per a produir
electricitat. Ho complementarem amb les informacions que va publicar La
Vanguardia Española.
Val a dir que quan
encara no s’editava la revista va haver una primera visita el juny de 1947.
Aquesta primera presència de Franco va ser citada anys més tard en el número 27 de la revista
amb motiu d’una entrevista que fa ver TVE al director general Victoriano Muñoz [2] on
declarava: “en 1947, el Generalísimo, queriéndonos estimular y
ávido de impulsar todas las riquezas del país, con la fe de que allí se podía
hacer algo extraordinario para la nación, se personó en el Ribagorzana”. Hem trobat una foto (de Pérez de Rozas) on
podem veure com el Sr. Muñoz fa les explicacions al general; en el peu de foto
es deia: “Franco,
que havia arribat al Pont de Suert des de la Vall d’Aran, desprès de travessar
el túnel de Viella en vagoneta” [3]. Recordem que el túnel de Vielha no es va
obrir a la circulació fins l’any 1948.
La Vanguardia (veure
imatges següents) recollia en titulars la visita a Catalunya i destacava també
la travessa del túnel en dues vagonetes, una elèctrica i l’altre amb mul, tenint
que acabar fent el dictador cinc-cents metres a peu i ajupit.
La fortalesa i
determinació del l’invicte cabdill el va permetre visitar després unes mines i anar-se’n
a dormir a les dues de la matinada, a la casa dels consellers de MIPSA [iv]. Podem
veure també que entre les persones que l’acompanyaven estava Luis de Galinsoga [v], citat
com a procurador en Cortes, però que era el director del diari. Al dia següent
va sentir Missa a la sala d’estar de la residència, en un altar sobre la
xemeneia i amb una verge de Montserrat portada des de les mines de Malpàs.
Després se’n va
tornar a Madrid, on es va declarar festiu per la tarda per permetre que els
madrilenys “le rindan homenaje de adhesión”.
La Vanguardia
Española 1-6-1947, pàg. 6
La primera
crònica en la revista Ribagorzana, corresponent a la visita que va fer el 17 de
juny de 1953, la recull el número 9 del mes de juliol sota el títol “El
Caudillo en el Ribagorzana”. Són
només tres fulls -dels més de 35 que tenia la revista- i per tant podem
valorar que no van fer un excés de cobertura.
L’article fa una
enumeració exhaustiva del seguici que acompanyava al general i a la seva dona: tres
ministres, dos sots secretaris (un era Carrero Blanco), Secretari General del Movimiento,
president del Consejo de Estado, president i gerent del INI, capità general de
la IV Región, dos governadors civils, director de la Guardia Civil, els
bisbes de Lleida i de la Seu, quatre directors generals ministerials, presidents
i consellers d’ENHER i MIPSA “y muchas otras destacades
personalidades”. La comitiva
d’autoritats que acompanyava al Jefe del estado responia a les tres
branques que eren la base de la composició del poder del règim: Militars, Movimiento
i Església. Per cert, la presència simultània de dos bisbes -el de Lleida i el
de la Seu- respon al fet que en la divisió eclesiàstica Pont de Suert pertanyia
a Lleida i la Vall de Boi a la Seu d’Urgell; aquesta divisió continua vigent.
Les fotos d’aquesta visita van ser fetes per Pérez
de Rozas[vi]
Les feines
realitzades pels treballadors de la companyia, fundada el 1946, eren
considerades “como un deber imperativo para corresponder al ejemplo
de la vida de sacrificio, de trabajo y de renuncia de los prohombres que ocupan
los puestos claves del país”. És
a dir: la conducta exemplar i irreprotxable dels prohoms del règim es convertia
en un imperatiu categòric pels treballadors.
El bisbe és el de Lleida -Aurelio del Pino- no el de la Seu.
La influència del
general es feia sentir sobre l’actitud del poble: “el convivir estos días
con nuestro Caudillo nos ha despertado más el sentido de responsabilidad que a
todos nos incumbe”. I la
militarització de la societat també en la frase de tancament del reportatge:
“el Generalísimo Franco, su Gobierno … pueden contar, como en el pasado y en
el futuro, con los equipos de hombres de ENHER, que quedan siempre a sus
órdenes”. Aclariment: en
l’empresa hi havien també dones; poques però n’hi havien.
És curiosa la
forma com la Vanguardia va recollir la visita. Aquesta és la portada del diari
al dia següent de la visita:
La pàgina 3 era
amb un titular diferent. És de suposar que les tècniques de huecograbado
del moment no permetien una portada més actualitzada:
Segons també va
informar La Vanguardia en la seva edició del dia 19, amb motiu de la visita es
va fer un dinar -¡en un garatge!- amb el menú que es mostra en la següent
imatge, i del que cal destacar que va ser servit pel Salón Rosa [vii] -¡el
turbó va anar del Passeig de Gràcia a Pont de Suert l’any 1953!-, la casa no
reparava en gastos!.
La Vanguardia 19-6-1953
Fons familiar
Hem també
d’esmentar que per a poder allotjar degudament al cap de l’estat, la ENHER va
construir la residencia la Farga, situada a sobre de la central de Caldes de
Boí, just a l’entrada de la vall de Sant Nicolau.
La segona
aparició de “la espada más limpia de occidente” per les terres de l’actual Alta Ribagorça va ser
el 27 de setembre de 1955 i la crònica va ser recollida en el nº 17 de
la revista. En aquesta ocasió les frases de to panegíric gairebé no existeixen,
doncs es posa més l’èmfasi en les instal·lacions visitades o inaugurades. Només
podem ressaltar la frase “No quisiéramos pecar de inmodestia, pero
creemos poder afirmar que S. E. El Jefe del Estado quedó complacido ... plasmar
el profundo agradecimiento que todos nosotros sentimos hacia la más alta
jerarquía de la nación, por la atención que concede a nuestros trabajos”.
En aquest cas el
seguici que acompanyava al general era més reduït, doncs només es cita a nou
persones i no hi han ni bisbes ni militars.
Franco a l’arribada a la central de Pont de Suert.
La foto és de Brangulí.
Obrers, empleats i familiars de les obres de
Canelles “aclaman con simpatía” a Franco. La foto és de Pérez de Rozas.
A banda de infraestructures
elèctriques, es van donar tres inauguracions destacades.
La primera va ser
la de l’església nova de Pont de Suert, obra de Torroja Miret, amb un disseny que
va ser molt trencador per la seva època, quan es deia que el mateix bisbe de
Lleida havia posat problemes per a beneir-la. La revista Ribagorzana inclou la foto que es mostra a
continuació sense més comentaris.
La Vanguardia ho
destacava en el paràgraf que també s’inclou seguidament, i del que destaca el
cant del Virolai i del que cal aclarir que s’esmenta a dos Señoras
diferents: la primera la verge -“nuestra
Señora”- i la segona -“la
Señora”- la de su
Excelencia.
La Vanguardia Española. 25-9-1955 Pàg. 5
La segona inauguració
van ser uns habitatges per a miners a Malpàs, que van ser anys després
reconvertides en residència d’estiu pels treballadors de la companyia, que la
foto mostra lluent banderes i eslògans de gratitud:
Habitatges a Malpàs. Foto Pérez de Rozas
Per últim, Franco
i acompanyants van estrenar una carretera que travessava Aigües Tortes des de
Boi a Espot, passant pel Portarró. Un mes desprès -el 21 d’octubre- es va crear
el Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany
de Sant Maurici. Per sort la carretera, “construida en el tiempo récord de
treinta dias”, va ser flor d’un dia doncs no va ser mai objecte de
manteniment entre el Llong i Sant Maurici i ara és només un camí de muntanya, a
vegades un simple corriol. La Vanguardia es feia ressò del fet:
La Vanguardia Española. 27-9-1955 Pàg. 3
Dins del citat
exemplar de la revista s’inclou una carta, enviada al director general de la
ENHER, de felicitació i agraïment per part de la vídua d’un obrer que va morir
d’accident en la construcció de la presa de Canelles. Felicita als que han
col·laborat en la construcció de les centrals inaugurades i diu “con
mucho dolor por haber perdido a mi marido (q.e.d.) en la presa de Canelles (hoy
en construcción) y que él no ha podido ver inaugurada la de Escales ya que en
ella trabajó durante dos años. Si Dios lo dispuso así por lo menos siempre
vivirá en mi pensamiento lo que él no ha podido ver”.
Aquesta carta
evidència un dels temes més problemàtics vist des de la perspectiva actual: el
desconeixement de quants accidents es van produir i quantes víctimes mortals
van haver en la construcció de les instal·lacions hidroelèctriques, i en
qualsevol infrastructura de l’època. Cal tenir en compte que les condicions de
seguretat industrial en aquells anys eren mínimes quan no inexistents.
La tercera i
última visita del cap de l’estat a la zona d’obres de la ENHER, va ser el 2 de juliol
de 1959, i en aquesta ocasió va visitar la zona de la Ribagorça i també les
obres de construcció del gran embassament de l’Ebre: Mequinensa. El reportatge
ocupa vuit de les cinquanta pàgines de la revista, amb profusió de fotografies.
Un cop més s’hi
troba una exhaustiva enumeració de càrrecs que formaven part de la comitiva o
li feien els honors: quatre ministres, sis alts càrrecs ministerials o
d’organismes oficials com la Confederació Hidrogràfica, bisbes de Lleida i de
la Seu d’Urgell.
La següent foto,
feta al castell de Mequinensa sense que consti l’autor, ens mostra a Franco amb
part del seguici, on podem identificar a l’almirall Carrero Blanco -que
arribaria a ser president del govern i el ministre de la Gobernación Camilo
Alonso Vega.
El gruix dels
textos és la descripció de característiques tècniques de centrals, embassaments
i línies i no pas d’exaltació de la figura del cap de l’estat. Només en el
paràgraf final es diu: “tal nueva visita ... atestigua el interés
que, junto con el Gobierno, se ha venido dando al desarrollo de los planes y
obras”.
Van visitar la
construcció de l’embassament de Mequinensa, el pantà de Santa Anna, el de
Canelles i la seva central, el salt de Pont de Muntanyana i les centrals de Boí
i Caldes. En la foto la comitiva a la planta de turbines de la central de
Muntanyana. L'única dona en totes les fotografies es doña Carmen, tot i que també van ser presents les
dones de tres ministres.
Una altra foto,
feta al pantà de santa Anna, deixa clar el perquè a Carmen Polo, la dona de
Franco, se la coneixia com “la collares”:
Després de 1959,
no consten més visites de Franco a instal·lacions de la ENHER.
En conjunt es fa
evident el tractament panegíric i llepacrestes de la figura del Caudillo,
amb un biaix que transmet l’obligació del poble d’estar agraït; a ell en
especial i als dirigents en general. L’èmfasi en l’exaltació del general disminueix
en la revista Ribagorzana amb el temps, mentre que això es fa menys
evident en el diari La Vanguardia.
Josep Lluís Campa
Març 2026
[3] Sànchez Vilanova, Llorenç. L’aventura elèctrica de la Ribagorçana.
Associació d’amics de l’Alta Ribagorça. 1991. Pàg. sense número.
El túnel de
Vielha no es va obrir a la circulació fins l’any 1948.
[iv] MIPSA Minera
Industrial Pirenaica “en plena
instauració de la nova república al 1931, l’empresa va quedar constituïda el 5
d’octubre del mateix any, amb un capital social de 1.002.000 pessetes.2
Adquirint la concessió de fins a 12 demarcacions mineres, de les quals
consolidarien la gran part de la seva activitat i producció a partir de les
demarcacions d’hulla corresponents al antic municipi de Malpàs.” Xavi
Tacons Rodríguez. Les Mines de Carbó de Malpàs UAB 2018
[vi] Les fotografies a continuació sense peu de
foto són totes tretes de la revista Ribagorzana.
