Aquest BLOG és continuació de L'ONCLE PEPET. Els seus antics continguts segueixen consultables a l'adreça: http://oncle-pepet.blogspot.com/

24 de gener del 2023

EL PRESO NÚMERO NUEVE

   El primer disc de vinil que em vaig comprar -cap el 1966- va ser un long-play de Joan Baez. Aquesta cantant (nascuda el 1941) és una de les grans figures del folk i de la cançó protesta en l’últim quart del segle passat i va fer activisme actiu en favor dels drets humans i contra la guerra del Vietnam. El seu cançoner incorpora doncs un seguit de cançons amb missatges progressistes, reivindicatius i a favor de les minories i els oprimits.

   Fa uns dies, en un recopilatori de les seves cançons vaig escoltar una que recordo haver sentit molt de jove: “El presó número nueve”. L’autor va ser Roberto Cantoral, mexicà que va escriure també el bolero El reloj. Amb versions també de Chavela Vargas i !Luis Aguilé!, la seva lletra -absolutament masclista- ens fa evident com ha canviat la mentalitat de la societat.

   Es tracta d’una cançó que explica una execució (“al sonar el clarín, se formó el pelotón y rumbo al paredón”), dona veu a la justificació d’un crim en que un home (“muy cabal”) va matar a la seva dona i al seu amant (“los maté, sí señor, y si vuelvo a nacer yo los vuelvo a matar”) trobant explicació per la seva acció (“al mirar a su amor, en brazos de su rival ardió en su pecho el rencor y no se pudo aguantar”). Quan està a punt de ser afusellat (“antes del amanecer la vida le han de quitar”), l’assassí es mostra convençut que Déu el perdonarà (“Yo sé que allá en el cielo el ser supremo nos juzgara”) doncs li diu al confessor que no té remordiments (“Padre no me arrepiento, ni me da miedo la eternidad”). Acaba amb una amenaça conforme continuarà perseguint a la dona i l’amant en el més enllà (“Voy a seguir sus pasos, voy a buscarlos al más allá”).

 En l’actualitat és un recull d'uns conceptes que es consideren socialment inacceptables: masclisme, pena de mort, crim passional, justificacions religioses, venjança.

  Joan Baez encara la va cantar el 2014: Video Joan baez a Buenos Aires 2014

   JLC

Lletra completa
Al preso número nueve ya lo van a confesar.
Está encerrado en la celda con el cura del penal.
Porque antes de amanecer la vida le han de quitar,
porque mató a su mujer y a un amigo desleal.
Dice así al confesor:
los maté, sí señor,
y si vuelvo a nacer
yo los vuelvo a matar.
Padre: no me arrepiento ni me da miedo la eternidad.
Yo sé que allá en el cielo el ser supremo nos juzgará.
Voy a seguir sus pasos. voy a buscarlos al más allá.
El preso número nueve era hombre muy cabal.
Iba en la noche del duelo muy contento a su jacal.
Pero al mirar a su amor en brazos de su rival
ardió en su pecho un rencor y no se pudo aguantar.
Al sonar el clarín
se formó el pelotón
y, rumbo al paredón,
se oyó al preso decir:
Padre no me arrepiento ni me da miedo la eternidad.
Yo sé que allá en el cielo el ser supremo nos juzgará.
Voy a seguir sus pasos, voy a buscarlos al más allá.
  

15 de gener del 2023

URBANITZACIÓ MERIDIANA, 1945

  Enredant per les hemeroteques vaig trobar que en l’edició de la Vanguardia (Española) del 18 de Juliol de 1945, a la pàgina 6, es donava compte de la inauguració de la “Urbanización Meridiana”. Es refereix al grup d’habitatges que encara existeix entre els actuals carrers  Sant Antoni Mª Claret, Concepció Arenal i Felip II. En el text de l’època, el primer carrer era “Arzobispo Padre Claret” -encara no havia sigut declarat sant- i l’últim era “Bach de Roda”, amb ch.

               Perímetre actual del grup d’habitatges.

   Per a fixar el context de la noticia, cal ressaltar que es tracta de l’edició corresponent a la commemoració del novè aniversari del cop militar que, després de tres anys de guerra civil, va acabar amb la República i va donar pas a la dictadura franquista. Era una data que el règim aprofitava per justificar la seva legitimitat, exaltar les seves accions i fer memòria del “terror rojo” en contrast amb la “paz del Caudillo”.

   La crònica es desenvolupa sota el titular següent:

   La introducció explicava que es tractava d’una obra del Instituto Nacional de la Vivienda:  “Fue en el año 1939, recién terminada la guerra en España, cuando el Caudillo creó esta nueva institución”

   Es tractava de un total de 406 habitatges situats en una zona de la ciutat de les que s’explicava:  “La privilegiada situación de la urbanización ha conseguido permitir una proximidad al núcleo industrial que originó el proyecto y un perfecto enlace con el centro de la ciudad, asegurado y resuelto por varias líneas de tranvías actualmente en servicio y por futures líneas de autobuses y el «Metro», cuyo túnel, ya terminado, queda situado en él eje de la misma Vía Meridiana”.

   El diari fa una descripció detallada de com eren els pisos, que ens mostra el que es considerava com a confort a mitat dels anys quaranta: “Todas ellas tienen comedor, sala de estar, cocina, cuarto de aseo con ducha o con baño, galería con lavadero, y un número de dormitorios que según el tipo de la vivienda oscila entre dos dormitorios para dos camas y uno para una cama, hasta cuatro dormitorios en los que se pueden instalar ampliamente hasta ocho camas. En su interior las viviendas están dotadas de los servicios necesarios y de las instalaciones en sus dependencias que las hacen cómodas, higiénicas y agradables. La cocina económica con horno para carbón o leña y un hornillo para carbón de encina, fregadero, con agua corriente, escurreplatos, armario despensa, etc. Todas las viviendas tienen instalado un lavadero con capacidad para doscientos litros. El suelo es de mosaico y las paredes están pintadas al temple, y las escaleras tienen peldaños de piedra o granito artificial. Todos los materiales que se emplearon en su construcción son de primera calidad”.

   El cost de construcció del conjunt va ser de 14 milions de ptes. (menys de 85.000 euros) i “Los plazos mensuales que pagan los actuales inquilinos y futuros propietarios oscilan de 109 a 166 pesetas”; és a dir: el que pagava més, pagava un euro mensual.

    Pels ocupants de la urbanització es tractava d’una adquisició en diferit de l’habitatge. “El 90 por 100 del coste de la obra lo anticipa el Instituto Nacional de la Vivienda, distribuido en un 40 por 100 como anticipo sin interés, reintegrable en 40 años, y un 50 por 100 como préstamo al 4 por 100 de interés, amortizable en 20 años, y para lo que solamente hay que aportar el 10 por 100 del valor total de la vivienda”.

   La notícia no podia acabar sense el paràgraf laudatori del règim: “Sigan, mientras tanto, desde más allá de nuestras fronteras, los gritos y las voces desaforadas maquinando calumnia tras calumnia contra España. Nosotros, aquí, dedicados al trabajo y a la reconstrucción interna, podemos ofrecerles el mejor y más elocuente de los ejemplos, con nuestras realizaciones, con nuestras mejoras, con nuestra legislación social que se coloca en la vanguardia del mundo, y con nuestro panorama de una floreciente economía”.

   L’editorial de La Vanguardia del mateix dia incloïa frases com “que quede una vez más valorado en su trascendencia histórica aquel 18 de Julio de 1936, en que a la voz de somatén y mando del Generalísimo Franco, España se puso en marcha hacia una batalla en defensa de su unidad, de su soberanía y del tesoro precioso e irrenunciable de sus más caras tradiciones, en contra de la anarquía comunista”. 

   En aquest context, el que no explica l’article és el procediment d’adjudicació dels habitatges entre el conjunt de productores; tenint en compte que el promotor era la Obra Sindical del Hogar, i que havien passat només sis anys del final de la guerra civil, és de suposar que no va ser per mitja d’un sorteig pur i net entre els sol·licitants.

                   Visio actual des de la Meridiana.

   Aquesta promoció es va fer amb un model d’urbanisme extensiu, amb poca densitat, optant per cases baixes. Hi ha un altre barri a Barcelona -el de la Mercè a Pedralbes*- construït a la mateixa època en base a casetes individuals i que també ha esdevingut un entorn urbanístic agradable. 

   Una forma de fer molt allunyada de posteriors promocions dissenyades en base un urbanisme vertical, intensiu, d'alta densitat amb edificis de moltes plantes com van ser la Verneda, el grup la Paz, Bellvitge i d’altres. 

   El resultat en l’actualitat és un petit barri de mida molt humana i que és una excepció al mig de l’entorn que l’envolta.

        JLC

* Barri de la Mercè

8 de gener del 2023

CAL NEGRE DE SARRIÀ I LA FAMÍLIA PLANAS

   El mes de desembre passat vaig acabar un treball sobre la història de la meva família materna. L’objecte del document -de 138 pàgines- és recollir de forma ordenada i explicada la informació disponible en els documents i fotografies de l’arxiu familiar que van deixar els avis, sobre la masia de cal Negre ubicada a l'avinguda de Sarrià, que va ser la casa familiar de la família Planas des de finals del segle XIX fins a mitjans dels anys quaranta del segle passat.

   En base als citats documents, i als que hem pogut localitzar en arxius municipals,  hem intentat descriure com era la citada masia -ara desapareguda- i escriure un relat de les vivències familiars, de forma que tot plegat pugui donar una visió de la història de la família en l’època citada, i de retruc de costums i formes de vida ja desaparegudes. 

   Les fotografies familiars, en tant mostren la casa i el seu entorn rural, tenen interès com a memòria visual de la pròpia ciutat de Barcelona en l’època considerada.

   Una part de la història és l’activitat ciclista d’en Lluís Planas -el meu avi- present dins del relat familiar i que inclou un annex específic fet en base als butlletins de l’Esport Ciclista Català i a la recerca en les hemeroteques digitals.  

   

JLC.


25 de juny del 2022

AVORTAMENT I MANIPULACIÓ DE LA JUSTÍCIA. ALS USA I AQUÍ

  La cort Suprema americana ha decidit considerar que el dret a l’avortament no és un dret constitucional federal en el conjunt dels Estat Units -així estava considerat des de fa 50 anys- i per tant ha obert la porta a que els Estats conservadors puguin prohibir la possibilitat d’interrompre l’embaràs.

  Però no vull parlar del dret a l’avortament, sinó de la pràctica política que ha permès aquest canvi en el criteri de la Cort Suprema, que de fet ve a desautoritzar als magistrats que han estat al Tribunal durant l’últim mig segle.

  Aquest resultat ha estat possible perquè el partit republicà ha incomplet preceptes legals i ha manipulat reglaments per aconseguir que la gran majoria dels membres del Tribunal Suprem siguin de caire conservador.

  El febrer de 2016 va morir el jutge Scalia, i el President Obama va fer una proposta al Senat d’un substitut. El líder republicà del Senat -Mc Connell- es va negar a tramitar la proposta a l’espera del resultat de les eleccions que es tenien de fer a la tardor. Els nou mesos de bloqueig partidista, incomplint el precepte constitucional va permetre que un President republicà -Trump- fes un nomenament que corresponia fer a un demòcrata. Aplicant un criteri oposat a l’anterior, quan el 18 de Setembre de 2020 -dos mesos abans de les eleccions- va morir la jutge progressista Ruth Bader Ginsburg, el mateix líder republicà va actuar de forma totalment diferent, de forma que molt pocs dies després, el 27 de setembre, Trump nomenava com a substituta Amy Coney Barrett, declarada antiavortista.

  En el cas de Trump, també es dona un canvi en els criteris de proposta de candidats: el President no va proposar juristes de prestigi, sinó jutges alineats ideològicament amb posicions dretanes i ultraconservadores. De fet, com recorda avui La Vanguardia “Va ser a la campanya per a les presidencials del 2016 quan el populista i ultradretà líder del Partit Republicà es va comprometre a nominar magistrats de l'alt tribunal compromesos amb la causa antiavortista”.

  De un total de nou jutges actuals de la Cort Suprema, un va ser nomenat per Bush pare, dos per Bush fill, un per Clinton, dos per Obama i tres per Trump. Des de 1991 -data del més antic- hi ha hagut 14 anys amb administració republicana i 18 demòcrata, però un terç dels jutges van ser escollits pels Bush, un altre terç pel duo Clinton-Obama i també un terç per Trump, tot i que només va ser president quatre anys. Recordem que els càrrecs són vitalicis i per tant la influència del terç trumpista es perllongarà durant anys.

  Més enllà del cas de la Cort Suprema, l’acció política de Trump va aconseguir, amb la col·laboració de Mc Connell, “situar tantos jueces ultraconservadores en el circuito federal que actualmente uno de cada cuatro en ejercicio han sido elegidos por él”.

  A Espanya està passant una cosa semblant amb la renovació del Poder Judicial i el Tribunal Constitucional. El partit Popular, fent servir la seva posició de ‘veto player’, està bloquejant els canvis reglamentaris en els òrgans citats, incomplint les lleis vigents, fins i tot de rang constitucional.

  L’objectiu del PP és cada vegada és més clar: aconseguir que tota una legislatura -sota un govern d’esquerres- no tingui reflex en la composició dels òrgans judicials i constitucionals, esperant guanyar les pròximes eleccions i aleshores sí: escollir els relleus amb jutges de caire conservador.

  I atenció, que més enllà de l’interès que te el PP de controlar els Tribunals ‘per la porta del darrera’ donats els continus casos de corrupció en el que es veu implicat, no estem tant lluny de viure alguna cosa semblant al que passa avui als USA: des de juny de 2010 -fa 12 anys!- el Tribunal Constitucional te pendent resoldre el recurs del PP sobre la llei de l’avortament; i des de l’any passat el recurs -també del PP- sobre la llei  que regula l’eutanàsia. Són dues lleis que perillen si els conservadors es senten forts.

  La utilització d’una justícia capturada en els seus òrgans de govern per les forces més conservadores és una forma de pervertir el funcionament democràtic, de canviar el que decideix el poder legislatiu que és l’expressió de la voluntat popular. És el que va fer un ja manipulat Tribunal Constitucional el 2010, amb l’Estatut de Catalunya; i el conflicte encara està ben viu.

 També ens assemblem als USA en un altre aspecte: allà els demòcrates no se’n surten, no troben desllorigador pel bloqueig; a Espanya, les forces polítiques que ara tenen la majoria al Congrés dels Diputats, tampoc.

JLC

 

 

7 de juny del 2022

DOTZE ANYS DE LA SENTÈNCIA DE L’ESTATUT

   El dia 28 d’aquest mes, farà 12 anys de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006. Tenint en compte que ‘allí empezó todo’, aporto a continuació unes reflexions:

  Catalunya és un dels subjectes polítics no estatals, anomenats nacions sense Estat, amb més nivell d'autogovern de tot Europa.

  El camí recorregut per la nostra democràcia ha anat superant dues resistències. La dels centralistes, que consideren el procés com un debilitament de la nació espanyola i una ofensa al castellà. I la dels separatistes, que presenten els avenços com un engany.

  A la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, els vots particulars que donen suport a la impugnació del PP expressen una visió preconstitucional de l'Estat. Es nega la mateixa noció d'autogovern, es qüestiona la immersió lingüística que cohesiona Catalunya, s'escatima la condició de ser part de l'Estat a la Generalitat, i se n'arriba a desfigurar fins i tot el nom.

  De fet, en els fonaments de la sentència es reflecteix un desconeixement de la diversitat catalana dins la realitat espanyola i una  obsessió injustificada per la indissoluble unitat de la nació espanyola.

  Si unim les dilacions, l'obstrucció intencionada de la renovació per part del PP, o la recusació d'algun membre, s'entén perfectament que la sentència del TC produís indignació i rebuig en sectors amplis de la societat catalana.

  El problema continua estant a la resistència del PP a reconèixer la diversitat d'Espanya. I rau també en la manca d'energia dels qui des de Catalunya i des de la resta d'Espanya aposten per la via de l'entesa i rebutgen tant el camí de la imposició uniformadora com el de la separació.

  Els més responsables de la situació són els que, després de perdre la votació sobre l'Estatut a les Cambres i al referèndum, van decidir recórrer-lo al Constitucional, per passar a continuació a bloquejar-ne la renovació, a torpedinar-ne la composició i a pressionar-lo. 

  Des del segle XIX, en les relacions entre Catalunya i Espanya es donen tres posicions constants. La dels que s'identifiquen amb una història única, amb una sola llengua, en una Espanya uniforme; donen suport a la involució que preconitza el PP i els seus mitjans, atiant el desacord. La dels que mai no han acceptat un espai públic compartit amb Espanya. La dels que no confonen la cridòria anticatalanista dels centralistes amb Espanya, convençuts que la força d'Espanya està en la diversitat, en la potència de l'autogovern, de la federalització.

  La concepció d'Espanya com a “Nació de nacions” ens enforteix a tots. No hi ha cap raó per rebutjar la diversitat identitària que caracteritza Espanya com una nació política i cultural, no com una simple armadura jurídica.

  Tot l’escrit fins ara està construït utilitzant frases textuals de l’article que Felipe González i Carme Chacón van escriure a El País el 26 de Juliol de 2010 (1), pocs dies després de la sentència. Si en hi fixem,  veurem que van fer servir diferents conceptes i valoracions polítiques que no sé si actualment González ratificaria (Carme Chacón va morir el 9 d’abril de 2017):

- Catalunya és un subjecte polític, una nació; això sí, sense estat.

- La immersió lingüística és un factor de cohesió a Catalunya.

- La sentència es basa en una visió preconstitucional i uniformista d'Espanya i va ser dictada per un Tribunal adulterat en la seva composició.

- Reconeixement de manca d’energia en la defensa de la plurinacionalitat d’Espanya per part dels que creuen en la seva pluralitat i en el concepte de ‘nació de nacions’.

- Aposta per una solució federal -sense concretar- amb més autogovern, fugint de la centralització i de la uniformitat.

  A més podem identificar l’inici del lawfare -ús de la via judicial per a canviar decisions polítiques- per part del partit Popular per aconseguir als Tribunals -controlats i bloquejats per les forces de dreta- el que perd als Parlaments. Aquesta pràctica s’ha estès de manera desbocada després dels fets d’Octubre de 2017 i de fet la renovació del Consejo General del Poder Judicial està aturada pel PP des de fa més de tres anys.

  Tot plegat mostra l’existència d’uns trets constants en el socialisme espanyol en relació al tema català: culpabilització del PP, manifestacions de bona voluntat, reconeixements ‘de boquilla’ sense concrecions en l’acció política, prometre la via federal com a solució imaginaria; en resum, una manca de compromís polític que afecta a la seva pròpia credibilitat.

  Per últim, recordar que en un post (2) que vaig fer sobre el mateix tems el 12 de juny de 2017 treia una conclusió que continua vigent: ‘Tot això posa en evidència un dels problema de fons que te la política espanyola per oferir una sortida alternativa al atzucac present: la manca de credibilitat de les seves promeses, l’escepticisme de molts catalans per creure en uns compromisos d’actuació creïbles, la dificultat per a poder “comprar” vies de reconeixement de la nació catalana en uns suposats marcs constitucionals futurs’.

    (1) Article de El País