El dia 28 d’aquest mes, farà 12 anys de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006. Tenint en compte que ‘allí empezó todo’, aporto a continuació unes reflexions:
Catalunya és un dels subjectes polítics no estatals, anomenats nacions
sense Estat, amb més nivell d'autogovern de tot Europa.
El camí recorregut per la nostra democràcia ha anat superant dues
resistències. La dels centralistes, que consideren el procés com un debilitament
de la nació espanyola i una ofensa al castellà. I la dels
separatistes, que presenten els avenços com un engany.
A la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, els vots particulars que donen suport a la
impugnació del PP expressen una visió preconstitucional de l'Estat. Es
nega la mateixa noció d'autogovern, es qüestiona la immersió lingüística que
cohesiona Catalunya, s'escatima la condició de ser part de l'Estat a la
Generalitat, i se n'arriba a desfigurar fins i tot el nom.
Si unim les dilacions, l'obstrucció
intencionada de la renovació per part del PP, o la recusació d'algun
membre, s'entén perfectament que la sentència del TC produís indignació i
rebuig en sectors amplis de la societat catalana.
El problema continua estant a la resistència del PP a reconèixer la diversitat d'Espanya. I rau també en la manca d'energia dels qui des de Catalunya i des de la resta d'Espanya aposten per la via de l'entesa i rebutgen tant el camí de la imposició uniformadora com el de la separació.
Els més responsables de la situació són els que, després de perdre la
votació sobre l'Estatut a les Cambres i al referèndum, van decidir
recórrer-lo al Constitucional, per passar a continuació a bloquejar-ne
la renovació, a torpedinar-ne la composició i a pressionar-lo.
Des del segle XIX, en les relacions entre Catalunya i Espanya es donen tres
posicions constants. La dels que
s'identifiquen amb una història única, amb una sola llengua, en una Espanya
uniforme; donen suport a la involució que preconitza el PP i
els seus mitjans, atiant el desacord. La dels que mai no han acceptat un espai
públic compartit amb Espanya. La dels que
no confonen la cridòria anticatalanista dels centralistes amb Espanya, convençuts que la força d'Espanya està en la diversitat,
en la potència de l'autogovern, de la federalització.
La concepció d'Espanya com a “Nació de nacions”
ens enforteix a tots. No hi ha cap raó per rebutjar la diversitat
identitària que caracteritza Espanya com una nació política i cultural, no
com una simple armadura jurídica.
Tot l’escrit fins ara està construït utilitzant frases textuals de l’article que Felipe González i Carme Chacón van escriure a El País el 26 de Juliol de 2010 (1), pocs dies després de la sentència. Si en hi fixem, veurem que van fer servir diferents conceptes i valoracions polítiques que no sé si actualment González ratificaria (Carme Chacón va morir el 9 d’abril de 2017):
- Catalunya és un subjecte polític, una nació; això
sí, sense estat.
- La immersió lingüística és un factor de cohesió a
Catalunya.
- La sentència es basa en una visió preconstitucional i uniformista d'Espanya i va ser dictada per un Tribunal adulterat en la seva composició.
- Reconeixement de manca d’energia en la defensa de la plurinacionalitat d’Espanya per part dels que creuen en la seva pluralitat i
en el concepte de ‘nació de nacions’.
- Aposta per una solució federal -sense concretar- amb més autogovern, fugint de la
centralització i de la uniformitat.
A més podem identificar l’inici del lawfare -ús de la via judicial per a
canviar decisions polítiques- per part del partit Popular per aconseguir als Tribunals
-controlats i bloquejats per les forces de dreta- el que perd als Parlaments. Aquesta
pràctica s’ha estès de manera desbocada després dels fets d’Octubre de 2017 i
de fet la renovació del Consejo General del Poder Judicial està aturada pel PP
des de fa més de tres anys.
Tot plegat mostra l’existència d’uns trets constants en el socialisme
espanyol en relació al tema català: culpabilització del PP, manifestacions de bona voluntat,
reconeixements ‘de boquilla’ sense concrecions en l’acció política, prometre la
via federal com a solució imaginaria; en resum, una manca de compromís polític
que afecta a la seva pròpia credibilitat.
Per últim, recordar que en un post (2) que vaig fer sobre el mateix tems el 12
de juny de 2017 treia una conclusió que continua vigent: ‘Tot això posa en
evidència un dels problema de fons que te la política espanyola per oferir una
sortida alternativa al atzucac present: la manca de credibilitat de les seves
promeses, l’escepticisme de molts catalans per creure en uns compromisos
d’actuació creïbles, la dificultat per a poder “comprar” vies de reconeixement
de la nació catalana en uns suposats marcs constitucionals futurs’.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada