DOTZE ANYS DE LA SENTÈNCIA DE L’ESTATUT

   El dia 28 d’aquest mes, farà 12 anys de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006. Tenint en compte que ‘allí empezó todo’, aporto a continuació unes reflexions:

  Catalunya és un dels subjectes polítics no estatals, anomenats nacions sense Estat, amb més nivell d'autogovern de tot Europa.

  El camí recorregut per la nostra democràcia ha anat superant dues resistències. La dels centralistes, que consideren el procés com un debilitament de la nació espanyola i una ofensa al castellà. I la dels separatistes, que presenten els avenços com un engany.

  A la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, els vots particulars que donen suport a la impugnació del PP expressen una visió preconstitucional de l'Estat. Es nega la mateixa noció d'autogovern, es qüestiona la immersió lingüística que cohesiona Catalunya, s'escatima la condició de ser part de l'Estat a la Generalitat, i se n'arriba a desfigurar fins i tot el nom.

  De fet, en els fonaments de la sentència es reflecteix un desconeixement de la diversitat catalana dins la realitat espanyola i una  obsessió injustificada per la indissoluble unitat de la nació espanyola.

  Si unim les dilacions, l'obstrucció intencionada de la renovació per part del PP, o la recusació d'algun membre, s'entén perfectament que la sentència del TC produís indignació i rebuig en sectors amplis de la societat catalana.

  El problema continua estant a la resistència del PP a reconèixer la diversitat d'Espanya. I rau també en la manca d'energia dels qui des de Catalunya i des de la resta d'Espanya aposten per la via de l'entesa i rebutgen tant el camí de la imposició uniformadora com el de la separació.

  Els més responsables de la situació són els que, després de perdre la votació sobre l'Estatut a les Cambres i al referèndum, van decidir recórrer-lo al Constitucional, per passar a continuació a bloquejar-ne la renovació, a torpedinar-ne la composició i a pressionar-lo. 

  Des del segle XIX, en les relacions entre Catalunya i Espanya es donen tres posicions constants. La dels que s'identifiquen amb una història única, amb una sola llengua, en una Espanya uniforme; donen suport a la involució que preconitza el PP i els seus mitjans, atiant el desacord. La dels que mai no han acceptat un espai públic compartit amb Espanya. La dels que no confonen la cridòria anticatalanista dels centralistes amb Espanya, convençuts que la força d'Espanya està en la diversitat, en la potència de l'autogovern, de la federalització.

  La concepció d'Espanya com a “Nació de nacions” ens enforteix a tots. No hi ha cap raó per rebutjar la diversitat identitària que caracteritza Espanya com una nació política i cultural, no com una simple armadura jurídica.

  Tot l’escrit fins ara està construït utilitzant frases textuals de l’article que Felipe González i Carme Chacón van escriure a El País el 26 de Juliol de 2010 (1), pocs dies després de la sentència. Si en hi fixem,  veurem que van fer servir diferents conceptes i valoracions polítiques que no sé si actualment González ratificaria (Carme Chacón va morir el 9 d’abril de 2017):

- Catalunya és un subjecte polític, una nació; això sí, sense estat.

- La immersió lingüística és un factor de cohesió a Catalunya.

- La sentència es basa en una visió preconstitucional i uniformista d'Espanya i va ser dictada per un Tribunal adulterat en la seva composició.

- Reconeixement de manca d’energia en la defensa de la plurinacionalitat d’Espanya per part dels que creuen en la seva pluralitat i en el concepte de ‘nació de nacions’.

- Aposta per una solució federal -sense concretar- amb més autogovern, fugint de la centralització i de la uniformitat.

  A més podem identificar l’inici del lawfare -ús de la via judicial per a canviar decisions polítiques- per part del partit Popular per aconseguir als Tribunals -controlats i bloquejats per les forces de dreta- el que perd als Parlaments. Aquesta pràctica s’ha estès de manera desbocada després dels fets d’Octubre de 2017 i de fet la renovació del Consejo General del Poder Judicial està aturada pel PP des de fa més de tres anys.

  Tot plegat mostra l’existència d’uns trets constants en el socialisme espanyol en relació al tema català: culpabilització del PP, manifestacions de bona voluntat, reconeixements ‘de boquilla’ sense concrecions en l’acció política, prometre la via federal com a solució imaginaria; en resum, una manca de compromís polític que afecta a la seva pròpia credibilitat.

  Per últim, recordar que en un post (2) que vaig fer sobre el mateix tems el 12 de juny de 2017 treia una conclusió que continua vigent: ‘Tot això posa en evidència un dels problema de fons que te la política espanyola per oferir una sortida alternativa al atzucac present: la manca de credibilitat de les seves promeses, l’escepticisme de molts catalans per creure en uns compromisos d’actuació creïbles, la dificultat per a poder “comprar” vies de reconeixement de la nació catalana en uns suposats marcs constitucionals futurs’.

    (1) Article de El País

    (2) Article L'Oncle Pepet

CHANEL, LA LLEI DE BRANDOLINI I EL POPULISME

   A twitter vaig veure una piulada dient que -segons el diari El Mundo- la cantant Chanel manifestava sentir-se recolzada per VOX i afirmant que els votaria. Veure imatge:

   Em va estranyar, més que res per tractar-se d’una persona que acaba d’obtenir un èxit, impulsat per RTVE, i el que menys li convé és limitar el abast i les simpaties que havia generat.

   Un dia després, la web maldita.es (1) va desmuntar la falsa notícia explicant que havia estat propagada per un compte a twitter que és dedica a fer paròdia -més aviat falsificacions- fent-se passar pel compte oficial del citat diari. Veure imatge del citat compte, que inclou el crit ‘Arriba España’, creat pel partit feixista Falange Española i utilitzat durant tot el franquisme en els actes oficials.

   Em va fer recordar la Llei de Brandolini, coneguda també com el  “principi d’asimetria de les tonteries" (bullshit asymmetry principle). Diu que la quantitat d’energia necessària per refutar una ximpleria és molt més gran que la que cal per a produir-les.

   És a dir, que en el mon mediàtic és molt fàcil deixar anar una bajanada, però requereix molt més esforç aconseguir rebatre-la, doncs cal aportar arguments, fets, dades. A més, la refutació serà probablement més extensa que la mentida inicial, de forma que molta gent no farà l’esforç de llegir-la i comprendre-la; serà difícil també que els que han repiulat la falsedat inicial, facin el mateix per a rectificar.

   No es tracta d’un concepte sorgit amb o després de la irrupció de les fake news, l’èxit de Trump o les ocurrències de la IDA (Isabel Díaz Ayuso), doncs Alberto Brandolini la va expressar per primer cop el 2013. Tenia conceptes antecedents que explicaven la tendència de l’opinió pública a donar el màxim pes de credibilitat a l’avaluació més alarmista de totes las disponibles, el que es coneix com biaix cap a lo negatiu.

   El problema de fons rau en l’existència d’estructures orientades a la propagació de falses notícies, com denuncia la pròpia UNESCO (2) -“la desinformación es particularmente peligrosa porque frecuentemente está organizada, cuenta con los recursos necesarios y está reforzada por tecnología automatitzada”- amb el risc incremental que, davant de l’allau de noticies que els receptors -els ciutadans- no saben distingir entre reals, dubtoses o falses, els citats ciutadans arribin a no creure en res, o només en les noticies que confirmin les seves creences prèvies (biaix de confirmació).

   Si afegim els canvis tecnològics accelerats i la dificultat de comprendre la nova complexitat i diversitat en el que Daniel Innerarity defineix com un “entorno informativo caótico” (3), el resultat és la tendència a la polarització del pensament, la radicalització dels posicionaments polítics, i la simplificació dels problemes complexes. És a dir populisme: que és la cosa més simple i més costosa de contrarestar.

1- Maldita

2- Document UNESCO

3- Innerarity

ADOCTRINAMENT EN LA FORMACION DEL ESPIRITU NACIONAL

  Un amic amb qui vaig fer el batxillerat m’ha deixat un dels llibres de l’assignatura de Formación del Espíritu Nacional. Es tracta de Cartas a mi hijo, escrit el 1961 per Gaspar Gómez de la Serna i que correspon al tercer curs del que era el batxillerat elemental de l’època, dirigit per tant a nens de 13 anys.

  Llegir-lo serveix per a reconèixer els valors polítics amb que el franquisme volia adoctrinar -”Inculcar a alguien determinadas ideas o creencias”- als joves, de forma que podem identificar els eixos principals del nacional catolicisme: pàtria, religió, jerarquia i obediència.

  La pàtria espanyola i la seva història és el principal tema tractat en el llibre, que de fet repassa les efemèrides d'Espanya des dels fenicis (?), amb especial èmfasi en la reconquista i finalitzant en la pèrdua de les colònies el 1898.

  El concepte de pàtria transmès reconeix el concepte de nació de Renan, però el deriva ràpidament al concepte falangista d’unitat de destí: “Una nación, cualquier nación, si no es, como decía un gran pensador francés, un plebiscito constante, sí que es una empresa de cada día, un destino en lo universal que se está cumpliendo o incumpliendo, haciéndose o deshaciéndose, cada jornada de la historia”.

  Aquesta pàtria ha de estar unida i per això es dona una exaltació de la citada reconquista, doncs amb el seu final es consolida la nació unitària: “con la toma de Granada, el proceso de unificación de la nación española adquirió un aspecto puramente político, identificándose con la formación del primer Estado unitario del Renacimiento, que desde España había de servir de modelo a las otras naciones de Europa”.

  La Espanya UNA permet el salt a una Espanya GRANDE que “de la mano de Fernando el Católico se proyectará España hacia Europa señoreando la política del Mediterráneo y de Italia, y de la mano de Isabel, arrancara en el mismo año de 1492 la otra gran empresa que había asumido el destino universal de España, el descubrimiento y la colonización de América”.

  La Espanya LIBRE, tercera part del lema franquista, no està present en el text. Només en un paràgraf es reivindica la llibertat, però lligant-la amb la tolerància, la disciplina i el ordre social. Si aquests quatre factors no estan ben compensats, el “diálogo necesario se desarticula en terribles y destructores monólogos: en el monólogo de la tiranía, donde el que manda no quiere oír más que su propia voz de mando, multiplicada por un eco servil”. No crec que quan esmenta el monologo de la tirania es vulgui referir a la voz de mando del Generalísimo, ni que els ecos serviles apuntin a les institucions del règim.

  L’autor prové del falangisme il·lustrat i per tant no mostra grans escarafalls en relació al tema religiós, però si que associa el factor religiós a com ser espanyol: ”El modo de ser hombre español viene a plasmar como un precipitado cultural previo, fraguado por una porción de factores que van desde la lengua hasta la religión y la historia y la moral y los hábitos de vida”.  Els segles de reconquista van ser un procés de recuperació de terra cristiana: “las comarcas y ciudades que la reconquista iba devolviendo a Castilla no eran tierras árabes ocupadas por españoles extranjeros en su propio suelo. Sino exactamente vieja tierra cristiana suya reconquistada”.

  El caire pretesament revolucionari del falangisme pot explicar les poques referències a la jerarquia basada en origen, religió o classe social. Es reivindica la necessitat d’igualtat d’oportunitats “de modo que por el solo hecho de ser español tengas posibilidades de llegar a ser en la vida lo que cualquier otro español está en condiciones de ser”.

  La obediència com a base de l’ordre social es presentada com una de les formes de participació en els assumptes públics; l’altre és el mando, pels que manen i tenen autoritat: “La participación política te llevará como ciudadano a participar de algún modo, por el mando o la obediencia, en la Gobernación de tu pueblo”. El missatge és molt clar: obeir era una forma de participació política.

  Hi ha diverses avisos del perill del separatisme. “Del particularismo nace el regionalismo, la exaltación sentimental del amor al terruño, a la región por encima del amor a la nación que aquella forma parte. …. De esa ceguera del regionalismo, atizada por muchas causas, nacidas todas del olvido de la empresa histórica nacional, viene luego el separatismo, en donde ya aquella embriaguez afectiva por el terruño se convierte en crimen y traición”. El fil conductor lliga, com un camí marcat, regionalisme – separatisme – crim - traïció. La solució l’emmarca en “encontrar el camino de la unidad en la diversidad, es decir, la utilización de la diversidad regional como una múltiple fuente de energía para el común destino de la patria”.

  Els socialistes no ho dirien ara millor: ‘unitat en la diversitat’. Però la triple dreta actual signaria fil per randa un altre frase: “España es un patrimonio enterizo que ningún separatismo ni sectarismo puede parcelar”.

  Per últim una curiositat: quan explica el Corpus de Sang i la revolta catalana, l’autor diu “El origen de aquella guerra civil no fue otro que la incomprensión del poder central del Rey Felipe IV y de su valido el Conde Duque, hacia la tierra y hacia las gentes de Cataluña. En primer lugar, falta de aprecio de los servicios prestados por Cataluña y, en segundo lugar, sordera ante las quejas formuladas por la región alterada por los abusos del Ejército”. Reconeix ja una situació de greuges per part de Catalunya acompanyada de manca de reconeixement i resposta per part dels poders centrals de l’estat. Han passat 400 anys i poca cosa ha canviat.

JLC

    

 

NOTES SOBRE LA GUERRA A EUROPA

 Sorpresa.

  No m’ho esperava, com molta gent i els mateixos governs europeus; només l’administració americana advertia que Rússia estava disposada a entrar dins d’Ucraïna amb tancs i bombardejant. En el fons m’havia cregut la idea conforme a Europa estaven establerts els suficients lligams comercials, culturals, financers i turístics perquè en qualsevol conflicte acabessin predominant la negociació i els compromisos per sobre de la confrontació bèl·lica.  

És una invasió.

  He intentat recollir els diferents conflictes armats que s’han donat en el mon després de l’acabament de la segona gerra mundial. He pogut comptabilitzar 118 conflictes i les causes o motivacions es concentren preferentment en: guerres civils (45), disputes per fronteres (22), derivats del conflicte àrab-israelià (12) i de les independències colonials (11). La cinquena causa (9) han estat estrictament  invasions de l’exercit d’un país (o coalicions de països) en un altre: dos per part del Estats Units a Centro Amèrica (dècada dels 80) més la d’Iraq el 2003. L’ONU ha instat tres coalicions que han implicat invasions: Iraq el 1990, Afganistan 2001 i Líbia el 2011. Rússia també comptabilitza dues de recents: Crimea el 2014 i Ucraïna enguany, tot i que ara podem considerar-les com dos parts d’una sola acció estratègica.

  El fet real és que el que coneixem com a guerra d’Ucraïna és una invasió militar convencional d’un país d’Europa per part de l’exèrcit d’un altre país d’Europa, per l’únic motiu dels interessos particulars del país agressor. Aquest fet no s’havia produït des de la invasió de Polònia per part d’Alemanya l’octubre de 1945 i pensava que no es podia tornar a produir en l’àmbit europeu. 

Passivitat

  Des del principi de la guerra m’ha sobtat la tèbia reacció per part de la societat catalana i espanyola davant de la sobtada situació bèl·lica al mig d’una Europa que volia i desitjava ser pacífica i pacifista. Les manifestacions multitudinàries del “No a la guerra” quan la invasió d’Iraq per part dels Estats Units, ara no han estat convocades per partits, sindicats ni per institucions de la societat civil.

  En relació a determinats plantejaments de caire pacifista i equidistants, Santiago Alba deia fa uns dies que “Apostar por la paz y por una solución negociada no puede hacernos olvidar quién está atacando a quién. No hay un conflicto; hay una guerra desencadenada por una invasión imperialista”. Hem de pensar que si Rússia (o sigui el règim de Putin) aconsegueix controlar el futur d’Ucraïna, aquest tipus d’invasió es pot ampliar a Moldàvia o a les repúbliques bàltiques, fent us dels mateixos raonaments emprats per justificar l’atac actual.

  Una invasió armada amb atacs a la població civil, fet per una dictadura contra una democràcia, que amenaça a la independència d’una nació, que si triomfa pot ser un pas previ a d’altres agressions que poden desequilibrar la nostre forma de vida, no provoca una reacció popular en el nostre país. Es donen silencis per part de sectors d’esquerra que el màxim que expressen és una equidistància entre Putin i la OTAN i un pacifisme que per neutre juga a favor de l’agressor. Crec que el fet que aquesta vegada els Estats Units (i la OTAN) no siguin la força agressora ha provocat un disturbi neuronal en molta gent.

Canvi de paradigma

  S’ha trencat doncs el concepte de ‘pau a Europa’, vigent clarament després de la caiguda del mur de Berlín o sigui de la Unió Soviètica. Penso que implicarà desgraciadament un increment de la despesa militar i -el que és menys dolent- un aprofundiment de la política comuna de defensa de la Unió Europea, que potser complementada amb el reforç de estructures comunes en diplomàcia i fiscalitat. En una visió realista, la Unió Europea ha tenir una política forta de defensa, que li permeti poder sortir a mig termini de l’OTAN. El que no ha de canviar Europa és la defensa del seu model de democràcia, convivència i drets humans (amb totes les imperfeccions que es donin en l’actualitat), que és la base del seu ‘poder tou’.

 També hem tornat a estar sota l’amenaça real d’utilització d’armes nuclears, com no havia passat des de la crisi dels míssils de 1962. Les armes existeixen, i es poden fer servir si els mandataris ho arriben a decidir. Només la racionalitat d’estar sotmesos a la ‘Destrucció Mútua Assegurada’ fa que no s’hagin activat. Però tot i que no s’utilitzin, estan jugant un paper clau, doncs sense el rics nuclear segurament s’hagués implantat la zona d’exclusió aèria sol·licitada reiteradament per Ucraïna.

Geopolítica

  Continua vigent la manca d’una autoritat sobre les relacions internacionals, encara més en aquest cas on el país agressor és un dels membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU amb dret de veto.

  Per tant, es tracta d’un conflicte que es resolt per la via de la violència del més fort sobre el més dèbil; cosa que no sempre garanteix la victòria del poderós.

  També manquen autoritats o lideratges morals: no he estat capaç de trobar a la web de la Santa Seu cap manifestació, discurs o document sobre la crisi i per tant suposo que el Papa Francisco està mantenint silenci de forma conscient ... ¿com Pius XII a la segona guerra mundial?

Enfrontament de models

  Tampoc podem oblidar que és un enfrontament entre dos models polítics i de vida. Rússia és una autocràcia sense llibertat d’opinió, on han estats assassinats (¡amb poloni!) opositors al règim, amb un dictador que porta en el poder des de 1999 i s’ha assegurat (canviant la Constitució) poder seguir fins el 2036. Ucraïna és un país amb voluntat d’assolir un règim democràtic homologable als països occidentals i d’integrar-se en institucions, formes i nivell de vida dels estats europeus situats al seu oest; la seva resistència actual és pot interpretar com una forma d’autodeterminació davant del seu veí rus. Ho diu millor que jo en Javier Borràs: “entre aspirar a ser un estat del benestar europeu o un estat titella a l’estil bielorús, quina opció representa un futur més lluminós per als ciutadans ucraïnesos?”.

Crims de guerra

  Torna a estar d’actualitat el concepte de “crims contra la humanitat” aplicant-se a les accions de l’exèrcit rus, en especial en el seu replegament cap el sud-est. No deixa de ser un nou retorn a la història de la ciutat de Lviv -que ha formar part de 8 estats diferents en 30 anys dels segle XX- on van néixer els dos juristes que van crear, desenvolupar i aconseguir fer efectius dos conceptes novedosos en el dret internacional després de la segona guerra mundial: ‘Crims contra la humanitat’ i ‘Genocidi’.

  Sobre aquest tema veure el post de l’any 2020:

  Enllaç article sobre LVIV

Pantà

  Temo que estem davant d’un conflicte que no es resoldrà a curt termini, sinó mes aviat pot enquistar-se com a focus d’inestabilitat permanent.

  Podria arribar-se a un acord d’entrega de la part est d’Ucraïna a Rússia, mantenint sortida al mar Negre per la part d’Odessa; seria la cessió del país envaït davant de les pretensions mínimes del país invasor. Però, quan duraria l’equilibri? Recordem que l’acció invasora va començar el 2014 a Krimea, i que hi ha altres zones potencialment russòfiles en discussió. 

  En el cas que continuï l’intent d’invasió total d’Ucraïna, acabo recordant una frase de Andrea Margelletti, President del Centre d’ Estudis Internacionals de Roma: “avui es pot conquerir un territori, però no un poble”.

  JLC

 

LA INVASIÓ RUSSA D’UCRAÏNA. UN INTENT D’ANÀLISI

     La invasió d’Ucraïna per part de l’exèrcit rus m’ha fet recordar diferents conceptes de com funcionen les relacions internacionals.

   El sistema internacional és anàrquic, en el sentit que no existeix cap autoritat reconeguda sobre el poder dels estats. La ONU no té capacitat coercitiva real, ni legal ni militar.

   Els subjectes bàsics són els estats, que en la visió realista utilitzen dues eines fonamentals -la diplomàcia i la guerra- i en l’enfoc racionalista incorporen el dret internacional, les institucions multilaterals i la negociació.

  No tots els estats són iguals, ni en recursos, població, força ni en valors. Existeixen superpotències, potències (globals i regionals), estats menors i subestats. 

   Perquè les relacions entre estats no degenerin en conflictes continuats s’apliquen els principis de no ingerència en assumptes interns i de respecte per les fronteres existents.

   L’aparició de les armes nuclears va fer evident la previsió de que una guerra nuclear portaria a la Destrucció Mutua Assegurada (MAD en sigles angleses). Aquest convenciment va evitar que la guerra freda entre els blocs capitalista i comunista -entre USA i la URSS- no arribés mai a l’enfrontament militar directe entre les superpotències.  

    Un dels tipus de poder que disposen els estats és el conegut com el hard power: la capacitat de coerció en els seus vessants militar i econòmic. Es considera efectiu a curt termini.

    Un altre és el soft power: la capacitat de persuasió i atracció d’un país en base a les seves idees, cultura, valors.

  La combinació dels dos anteriors es coneix com smart power, de forma que s’utilitzen de forma coordinada segons els objectius i les circumstàncies.

                 The Minneapolis Star-Tribune, U.S., February 15, 2022 | By Steve Sack

  Aquest conjunt de conceptes em porten a fer les següents consideracions sobre la guerra a Ucraïna:

   L’estat rus ha trencat els principis de no ingerència en assumptes interns -vol ‘desnazificar’ Ucraïna- i de respecte per les fronteres, envaint amb tropes el país veí.

   La Rússia de Putin utilitza exclusivament el seu poder militar convencional, clarament superior al de Ucraïna, però ho fa perquè disposa dels segon arsenal d’armes nuclears del mon. Sense aquesta capacitat d’amenaça potencial possiblement no hagués actuat igual.

   Els dirigents i militars de la URSS van recular -també ho van fer els americans- quan la crisi dels míssils de Cuba va arribar al límit de la citada MAD. És de suposar -i desitjar- que Rússia esgrimeix ara la seva potencia nuclear actual només per a evitar una resposta militar convencional internacional per a defensar Ucraïna. 

   Entre altres raons, el soft power del mon occidental va fer caure el mur de Berlín: els habitants de Polònia, Chexoslovàquia, Hongria, l’Alemanya oriental volien viure com es vivia en els Estats Units, l’Alemanya occidental, Itàlia o Espanya. Ara no sembla que la gran majoria del ucraïnesos estiguin desitjant el sistema polític i el nivell de vida que el règim de Putin els pot oferir. Fiar la conquesta d’un país exclusivament al poder militar pot funcionar un temps, però a la llarga no te futur estable.

   Una visió del que està passant és situar la guerra actual en un procés de pèrdua de pes d’un país -Rússia- que va ser superpotència fins 1989 i va evolucionant cap a ser una potencia de tipus regional. Si a més li sumem la lenta disminució de la força de l’imperi rus des de l’època dels tsars, podem interpretar que Putin es resisteix a aquesta davallada.

   La Unió Europea ha optat per fer servir el seu poder econòmic dur conjuntament amb una part de mesures properes al poder tou. En el primer cas el bloqueig de capitals, limitacions a comerç, activitats bancàries i us de l’espai aeri; en el segon àmbit podem encabir l’expulsió de competicions esportives i artístiques. Destaca la unanimitat entre els països de la Unió i que s’hagin afegit països com Suïssa i organitzacions d’àmbit mundial com la FIFA. En aquest aspecte Putin no ha aconseguit l’entorn internacional que suposava.

  No puc acabar sense esmentar que m’està sorprenent la tèbia reacció que s’està donant fins al moment a nivell popular a Catalunya. Fins al moment no hi ha hagut cap mobilització mínimament semblant a la que es va donar amb el “No a la guerra” l’any 2003, quan la invasió d’Iraq. Única explicació: tot i que també és una guerra d’invasió, aquesta vegada no l’han fet els americans.

   JLC