He llegit el llibre La Hora de los depredadores de Giuliano da Empoli [i], que analitza el nou escenari actual a partir de l’aliança entre els líders polítics autoritaris i els ‘senyors’ de la tecnologia.
Mostro a continuació algun dels aspectes que més m’han
cridat l’atenció.
La política és una professió de les més difícils, doncs estàs
exposat permanentment al risc de quedar en ridícul i de passar per imbècil;
sobretot quan no ho ets. Els polítics acostumen a passar per tres fases: quan
arriben al poder escolten; quan ja tenen experiència actuen sota el seu únic criteri;
a la maduresa se’n adonen de nou que no ho saben tot. La paradoxa és que la
majoria no arriba a aquesta última fase.
Històricament hi
han èpoques en que les tècniques de defensa progressen més que les d’atac;
aleshores disminueixen les guerres. Quan els costos d’atacar són menors que els
de defensar passa al revés. En aquests moments -amb drons, bots i accions
híbrides- és molt més costós defensar-se i per tant hi ha una propensió al
conflicte.
El pas de la competició política dels escenaris i mitjans
clàssics a l’entorn digital es fa obviant l’existència de regles i fronteres.
Les úniques limitacions són les que volen establir les plataformes, per tant “el
destí de les nostres democràcies es juga cada cop més en una mena de Somàlia
digital, un Estat fallit a mida planetària, dominada per la llei dels senyors
de la guerra digital i les seves milícies”[ii].
La veritat i la realitat són conceptes tous, modelables
pel poder, ara en mans de l’aliança autoritària-tecnològica; el fet és que la
viralitat passa per sobre de la veritat. Cita la frase “Jo només veig allò
en què crec”[iii]
per a alertar que és una tendència que ens afecta a tots, i no -com tendim a
pensar- als que no pensen com nosaltres.
En aquest context, la pèrdua de la contenció per part dels
poderosos comporta un trencament de les regles de relació política internes i
externes, duent a la política a una situació de caos. Però ara “el caos ja
no és l'arma dels rebels, sinó la marca dels més forts”[iv].
Encara que no s’esmenta en el llibre, es refereix al anomenat neo-feudalisme
tecnològic.
Per Empoli, aquest nou escenari de domini dels autòcrates
sense regles estables, no és res més que un retorn a la ‘normalitat’, doncs la immensa
majoria de les èpoques històriques han estat caracteritzades per un món
hobbesià i uns criteris polítics maquiavèl·lics; l’exemple paradigmàtic per l’autor
és la Florència dels Borgia.
Culpa als demòcrates americans de no haver identificat la
necessitat de regular les noves tecnologies i de defensar el poder de l’estat quan
encara era possible. Segueix passant ara amb la IA: “avui dia, en comptes de
desenvolupar-se sota la batuta del Govern, com va passar amb les armes
atòmiques i altres tecnologies militars, la IA s'estén sense control a mans
d'empreses privades que s'eleven al rang d'Estats nació”[v].
En relació a la IA creu que no és un simple
esdeveniment. Es tracta d’un canvi d’època que implicarà una nova forma de
poder centralitzada, opaca, en base a dades i algoritmes. Mancada de transparència,
pot arribar a desbordar als seus propis impulsors: “Ningú, ni tan sols els
creadors, sap com pren les seves decisions. L'únic que compta és el resultat,
sigui quina sigui la manera com ho ha aconseguit”.
De forma conseqüent amb la seva visió pessimista, acaba considerant
que l’excés d’informació -esbiaixada- que disposem els humans, juntament amb
les actuacions caòtiques dels dirigents autocràtics, paradoxalment ens farà perdre
visió i esperança en un futur que se’ns fa imprevisible i amenaçador.
Fins aquí el resum personal sobre un llibre que descriu
coses que estan passant, però que considero ho fa de forma pessimista, fatalista,
sense donar cap alternativa de futur.
Fa una lectura esbiaixada de la història per a justificar
aquest pessimisme. Diu que tornarem a l’antic règim -a les relacions de poder
que hi havia al segle XVI- com si l’evolució, política, social, intel·lectual i
tecnològica dels últims cinc-cents anys -que qualifica d’anomalia en comptes
de progrés- es pogués esvair per decisió de quatre magnats.
No utilitza la paraula feudalisme, però és el que
preveu. Sense democràcia ni regles que limitin el poder absolut dels rics i
poderosos en cada país o àrea d’influència. Un retrocés de la llibertat, la
igualtat, la fraternitat, el pensament.
La previsió més optimista que apunta és una societat
governada per una tecnocràcia de les dades, amb cada vegada millor funcionament
pràctic; però on les persones siguin simples animals vivents sense idees, pensaments,
inquietuds.
En tot el llibre no dona espai per a la sortida
alternativa. Només es fixa en el valor de l’individualisme, com si la
humanitat no hagués tingut sempre valors comunitaristes. No esmena ni tan sols
la capacitat de la IA per a millorar camps com la investigació científica,
mèdica, ecològica.
La veritat és que en una entrevista[vi]
considera que no s’ha de lluitar contra la tecnologia -batalla perduda- sinó el
que cal és lluitar per aconseguir la governança de la tecnologia: posar límits,
aconseguir transparència, imposar controls democràtics. Diu que si no hem estat
capaços de fer-ho és perquè de fet no s’ha intentat; que hem de defensar la
democràcia i parlar del que es pot fer i no tant del que no es pot.
Esperem que en un pròxim llibre desenvolupi propostes per a
revertir el negre futur que, segons ell, ens espera.
Gener 2026
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada