Resum personal sobre el discurs del primer Ministre canadenc abans-d'ahir a Davos [1]:
Estem en un trencament de l’ordre mundial, tal i com l’hem
conegut des del final de la segona guerra mundial: la geopolítica de les grans
potències es manifesta sense fre.
Durant anys molts països -el Canadà entre ells- van
prosperar en un entorn de relacions internacional basat en mínimes normes i
previsibilitat. Es podien desenvolupar polítiques internacionals basades en
valors, en un entorn de dret internacional majoritàriament reconegut. Tot i
això, sabíem que els més forts imposaven els seus interessos bàsics, en
especial els Estats Units. Precisament aquesta hegemonia estatunidenca ens va comportar
una estabilitat que va ajudar al proveïment de serveis públics, al comerç
internacional i al funcionament d’organismes de col·laboració multilateral. El
que coneixem com globalització va ser el resultat.
Ara estem en un moment de ruptura, no de transició. Una sèrie
de crisis successives en el segle actual -financera, sanitària, energètica, geopolítica-
han posat en qüestió la integració global. Si les grans potències abandonen
fins i tot la pretensió de compartir un mínim de normes i valors, i només
actuen aplicant tot el seu poder per defensar els seus interessos particulars,
la resta d’actors han de redissenyar les seves estratègies accions.
Hem d’identificar el mon tal i com és, no com voldríem que
fos. I en l’actualitat ja no depenem només de la força dels nostres valors sinó
-també- del valor de la nostra força. Quan es negocia individualment amb una
potència hegemònica ho fem des d’una posició de debilitat; fins i tot les
nacions mitjanes i petites competim entre nosaltres per obtenir el màxim que l’hegemón
ens vulgui oferir. Això no és sobirania, és subordinació.
Quan les normes no et protegeixen, cal que et protegeixis
tu. Es reconfigura la sobirania basada en normes -respecte a les fronteres, no
ingerència en assumptes interns, transaccions i negociació- de forma que cal
prioritzar la capacitat de resistir a les pressions externes. Això s’ha de fer
exclusivament incrementant la despesa militar o hi ha altres enfocaments?
En el cas del Canadà -i també val per altres països- proposa
que la resposta no ha de ser només augmentar la capacitat de dissuasió militar.
Cal reforçar les polítiques interiors afavorint el benestar dels habitants i la
força industrial. Cal acordar noves aliances comercials i de seguretat -més enllà
de les grans potències- amb diferents països. Cal aplicar geometries variables:
diferents coalicions per a diferents assumptes; sempre en base a la combinació
de valors i interessos. Cal seguir dins de l’OTAN i crear un pont entre el Pacífic
i la Unió Europea per aconseguir un bloc comercial de 1.500 millons de
persones.
En síntesi: El vell ordre no tornarà. La nostàlgia no és
una estratègia. Cal aliar-se entre socis estables, fiables, amb visió a llarg
termini, sense renunciar a valors i principis; crear una xarxa de connexions per
mitjà del comerç, la inversió i la cultura.
Al meu parer es tracta d’un enfoc amb visió racionalista
de les relacions internacionals, que fa propostes que eviten d’una banda la
submissió servil al poder de la força -al leviatan que amenaça- al temps que
proposa com a via alternativa la configuració de noves aliances entre nacions
per a configurar blocs econòmics que contrarestin la capacitat d’extorsió de les
superpotències. Sense oblidar la defensa dels valors constitutius de les societats
avançades: sobirania, llibertat, equitat, justícia, fraternitat.
Es diferencia d’altres propostes que aposten més per
solucions defensives. Ho veurem en un altre article
Gener 2026
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada