A principis de juliol, un dissabte a la tarda vaig tenir la humorada de comptar el nombre de cadires existents en les terrasses de bar d’alguns dels eixos principals de Vilanova.
Rambla Principal juliol 2026
Aquest és el
resultat:
Rambla Principal i Rambla la Pau: 2.968
Plaça les Cols: 372
Plaça de la Vila: 316
Passeig del Carme: 1.584
Total comptabilitzat: 5.240
Segons l’IDESCAT,
Vilanova té un total de 71.305 habitants [i]. Per
tant -sense comptar altres llocs de la ciutat on també hi ha terrasses- aquest
petit treball de camp ens dona de mitjana que hi ha un lloc en una terrassa per
cada 13 vilanovins.
Un altre manera
de posar-ho en context és tenint en compte que el conjunt de carrers i places
considerat té una longitud aproximada de 2.000 metres. En conseqüència hi han
més de 2 cadires i mitja per cada metre de via pública considerat.
I aquestes dades
són molt exagerades? He pogut trobar que Barcelona -tota la ciutat- té un total
de 7.000 llicències de terrassa, amb un total d’unes 115.000 cadires [ii]. En
relació al total d’habitants hi ha una cadira en una terrassa per cada 15
barcelonins. Per tant -tot i l’alta pressió turística sobre la ciutat, molt més
gran que a Vilanova- hi ha menys ocupació de l’espai públic.
I què passa amb
Madrid, ciutat que ha fet de les terrasses i les “cañitas” un concepte
polític sinònim de llibertat? Doncs que tenen una mica menys de 100.000 cadires,
el que significa una cadira per cada 36 habitants. És un exemple de com funcionen
els nous discurs polítics populistes: no cal que responguin a la realitat. Si
les terrasses de bar en la via pública són un indicador de llibertat i
benestar, Vilanova i Barcelona superen a la capital del reino.
Vistes les dades,
el concepte polític rellevant és l’ús privat de la via pública.
Es tracta d’una ocupació
gairebé permanent de l’espai públic per a dur a terme una activitat privada. De
fet canvien els usos de carrers i places que passen a estar en molts casos monopolitzats
per les terrasses.
Tot i que és clar
que els Ajuntaments cobren per les llicències d’us, la proliferació de terrasses
amb graus d’ocupació a vegades escàs, em fa pensar que el preu que cobren no és
pas onerós pels establiments.
Es tracta també de
la generació d’externalitats negatives per part de negocis privats (soroll, brutícia,
obstacles per passar) que les suporten els veïns.
Potser com diu la
Presidenta de Madrid: “Nos gusta vivir en torno a una terraza” [iii] . Però
a ella li agrada viure en àtics, el més lluny possible del peu del carrer.
Agost 2026
[i] Institut d'Estadística de Catalunya https://www.idescat.cat/emex/?id=083073
[ii] https://www.elnacional.cat/oneconomia/es/economia/barcelona-ya-tiene-casi-7000-terrazas-6-mas-hace-cuatro-anos_1644418_102.html
[iii] Discurso
Acto institucional de la Comunidad de Madrid el 2 de Mayo de 2026
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada