El disseny del sistema polític espanyol -i els de les seves Comunitats Autònomes- està fet sota el criteri d’afavorir un bipartidisme entre un partit conservador i un altre una mica progressista, flanquejats per alguna formació més radical a les dues bandes de l’arc ideològic. En termes del moment inicial de la transició: UCD i PSOE com a partits de govern, amb AP i PC. Des de 1982 a 2018: PP i PSOE, amb tota la dreta dins del PP i grupuscles de diferent caire en torn del PSOE.
La governació
estava garantida en base a majories absolutes, o alternativament amb pactes del
partit en el govern en aspectes puntuals amb els partits més petits;
especialment els nacionalistes en el cas del Congrés dels Diputats.
A partir del 2010,
i més després de la pandèmia, la capacitat dels dos grans partits per
aconseguir el nombre de vots i escons necessaris per a poder aplicar de forma
efectiva el model bipartidista se n'ha anat en orris, davant de l’augment de
partits que aconsegueixen representació i la minva de vots als dos partits
grans [i]. S’ha
produït una fragmentació de la representació popular.
Però també s’ha
produït en paral·lel una fragmentació dels poders que actuen en la societat
política espanyola i mundial. No estem ja davant de la visió de Montesquiu per
a les democràcies liberals amb el model clàssic dels tres poders: Legislatiu,
Executiu i Judicial.
Eldiario.es 28-11-2025
Al món, i en concret
a las societat espanyola, actuen -i lluiten- molts poders autònoms, amb interrelacions
i xocs entre ells:
L’Executiu, és a dir el govern, continua tenint la clau
de l’acció política, però pot no superar la resistència dels altres poders, alguns
incrustats en els alts nivells de l’Administració. Com es deia respecte al president
Allende: va tenir el govern, però no va tenir mai el poder a Xile. També té que
vèncer les resistències de governs autonòmics a aplicar polítiques concretes
(pongamos que hablo de Madrid).
El Legislatiu. En teoria el principal poder de l’estat
en tant representa la sobirania popular expressada en les eleccions generals. Però
l’aparició de les dretes extremes i la necessitat de conjuminar molts interessos
de molts partits diferents ha fet minvar la seva capacitat legislativa. A més,
el poder judicial bloqueja l’aplicació d’algunes lleis quan així ho considera (Amnistia).
El Judicial. Un estament pensat per aplicar de forma
estricta i raonada les lleis emeses pel Legislatiu en l’àmbit dels conflictes i
discrepàncies que es donen en la vida diària, fent així també de contrapès en
cas d’actuacions indegudes per part dels altres poders. Una institució amb la
seva cúpula també partida internament entre els conservadors i els progressistes
(molt pocs).
El clàssic quart
poder: els mitjans de comunicació. Un àmbit en el que el seu rol de seguiment
i crítica de l’acció política s’ha vist esquarterat en les últimes dècades per
l’aparició de les televisions privades, els mitjans digitals, les xarxes, els
pseudomitjans digitals i la pràctica desaparició del suport en paper. Ja no és
que Tik Tok sigui el canal preferent d’informació pels joves, sinó que cada
individu és un missatger: "El mitjà ets tu" (Elon Musk).
El Tribunal
Constitucional és l’organisme encarregat de vetllar pel compliment dels
preceptes constitucionals de forma que ni institucions ni persones puguin actuar
fora dels criteris incorporats a la carta magna. És un altre poder, que actua
per sobre del Tribunal Suprem, amb criteris interpretatius diferents en funció de
la composició dels seus membres i que pot tenir una gran incidència política (recordem la sentència de l’Estatut)
La Unió
Europea, a la que els països membres han fet cessió voluntària de competències
legislatives i reglamentàries, és una altre actor que incideix en la capacitat
d’actuació dels poders de l’Estat. Es pot donar la situació d'un govern
nacional actuant en contra dels principis de la Unió, o d’una directiva que perjudiqui
els interessos d’un estat membre. (fins i tot pot passar que un partit espanyol
conspiri a Europa contra el reconeixement del català)
La Geopolítica. Des del final de la segona guerra
mundial, les relacions internacionals s’han mogut entre la voluntat d’evitar
conflictes, representada per la pròpia existència de les Nacions Unides i
altres organismes multilaterals, i la filosofia realista que anteposa els interessos
particulars de cada nació sobre un possible enfoc globalitzat. En el moment
actual estem assistint a l’abandonament del multilateralisme i a un canvi en el
pes dels estats dominants i les seves àrees d’influència. Estan augmentat les
despeses militars, el que limita la capacitat de molts estats d'assolir i a
fins i tot mantenir serveis públics associats a l’estat del benestar (5% del
PIB el 2035 en defensa pels països de l’OTAN)
El poder
econòmic. És el veritable poder real. Té els mitjans necessaris per a
cooptar, comprar, atraure, corrompre i condicionar els altres. Tradicionalment ho
ha fet en base al capital, als diners; ara estan apareixent un nou tipus de
poderosos que a més dels calés utilitzen un altre eina de control i domini: la
tecnologia digital. La seva capacitat disruptiva està alterant les pautes
arrelades fins ara a la societat, els dona el domini sobre comunicacions, tecnologia
civil i militar, i fins i tot sobre els comportaments humans. Són
ideològicament individualistes i no accepten límits al seu enriquiment (no s’apliquen
el vel de la ignorància [ii]).
Els Estats cada vegada tenen menys força efectiva per contrarestar la creixent potència d’aquest nou imperialisme supraestatal que Varoufakis anomena com tecnofeudalisme. (El 1% más rico acaparó el 41% de la
riqueza creada desde el año 2000: el 50% más pobre solo el 1% [iii])
Esmentar per últim que existeixen altres fonts de poder que especialment a Espanya han perdut força política: l’església catòlica, les forces armades, el món intel·lectual i científic.
Mark Zuckerberg (Meta) con su mujer, Priscilla Chan, Jeff Bezos, (Amazon) con su novia Lauren Sánchez, Sundar Pichai (Google), y Elon Musk (Tesla y X) entre los invitados a la toma de posesión del presidente americano. El País 20/1/25
En resum, un panorama de fragmentació i dispersió dels actors amb poders parcials, cadascun amb les seves eines i forces, enfrontats entre ells en baralles innòcues, mentre el poder econòmic, concentrat cada vegada més en els nous tòtems tecnològics van acumulant més riquesa i poder real.
Desembre 2025
[i] El 1986 el PP i el PSOE van aconseguir el
53% d’escons al Congrés; el 2023 el 35%. El 2019 va ser el mínim històric amb
2l 24,3%
[ii] Veure article de novembre:
https://laterracampa.blogspot.com/2025/11/el-vel-de-la-ignorancia.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada