La democràcia liberal viu una etapa de regressió global marcada per l'avenç de règims autoritaris i d’autocràcies electorals que erosionen drets, separació de poders i espai públic de deliberació. Aquest procés no es produeix mitjançant cops militars, sinó a través de líders escollits que buiden per dins les institucions democràtiques i consoliden un poder cada cop més concentrat.
Regressió democràtica global
En les darreres dècades s'observa una caiguda sostinguda
dels nivells de llibertat política i civil a escala mundial, amb més de quinze
anys consecutius de retrocés segons indicadors comparats. L'augment dels règims
clarament autoritaris i d’“autocràcies electorals” fa que una part
creixent de la població mundial visqui sota governs que combinen eleccions amb
limitacions severes a l'oposició, als mitjans i a la justícia independent.
Si la tendència continua, menys d'un 5% de la població
mundial viurà en democràcies plenes, cosa que intensificarà la censura, la
vulneració de drets i l'aïllament internacional dels sistemes democràtics que
sobreviuen. A més, l'enfortiment de potències autoritàries i la coordinació
entre elles augmenten el risc de conflictes, ciberatacs i campanyes de
desinformació dirigides específicament contra democràcies obertes.
Noves formes d'autoritarisme
L'autoritarisme contemporani tendeix a operar dins marcs
jurídics formalment constitucionals, la qual cosa s’ha descrit com a “legalisme
autocràtic”: ús selectiu de lleis, tribunals i procediments per perseguir
opositors i restringir drets amb aparença de legalitat. Els dirigents
autoritaris han perfeccionat tècniques de vigilància digital, control de dades
i campanyes de desinformació massiva per neutralitzar o dividir la societat
civil abans que pugui articular resistències efectives.
Aquest autoritarisme sovint adopta formes populistes, amb
lideratges personalistes que polaritzen l'espai públic i degraden l'adversari
fins convertir-lo en enemic moralment desqualificat, cosa que trenca les
condicions mínimes de pluralisme. El resultat és una vida política cada cop més
dominada per la lògica d’“amics i enemics”, on el conflicte s'expressa
en termes existencials i dificulta la construcció d'acords i compromisos
estables.
Factors de vulnerabilitat democràtica
La combinació de desigualtat creixent, precarietat,
corrupció percebuda i impotència institucional alimenta la desafecció envers la
democràcia representativa i obre espai a promeses autoritàries d'ordre i
eficàcia. Quan àmplies capes socials perceben que el sistema no respon ni
redistribueix oportunitats, augmenta la temptació de solucions fortes que
sacrifiquen garanties procedimentals a canvi d'estabilitat aparent.
A això s'hi afegeix una crisi d'intermediaris
democràtics: partits tradicionals debilitats, sindicats afeblits i mitjans
sotmesos a concentració i pressions econòmiques, factors que erosionen la
confiança i amplifiquen el sentiment d'abandonament ciutadà. Sense xarxes
intermèdies robustes, la relació entre ciutadans i poder tendeix a
simplificar-se en un vincle directe líder‑poble que és especialment
propici a derives autoritàries.
Lectura arendtiana dels riscos actuals
Hannah Arendt va analitzar el totalitarisme (1) com una forma
de dominació que destrueix la pluralitat, dissol l'espai públic comú i
converteix els individus en masses aïllades i manipulables mitjançant ideologia
i terror. En la seva lectura històrica, l'antisemitisme modern, l'imperialisme
i la burocratització del poder van crear les condicions perquè moviments
totalitaris aprofitessin la desorientació de masses desarrelades.
Des d'aquesta òptica, diversos trets de l'actual onada
autoritària ressonen amb la diagnosi arendtiana: la producció deliberada de
mentides massives, la banalització del mal administratiu i la conversió de la
política en gestió tecnocràtica desvinculada d'un món comú compartit. Per
Arendt, quan la distinció entre veritat i falsedat s'ensorra i els individus
deixen d'experimentar-se com a actors polítics, el terreny queda preparat
perquè formes més dures de dominació desplacin la democràcia.
Des del pensament d'Arendt, la resposta democràtica al
repte autoritari passa per reconstruir un espai públic on la gent pugui
aparèixer, parlar i actuar conjuntament, reaprenent la política com a
experiència de llibertat compartida. Això implica reforçar institucions que
permetin la participació efectiva —des de formes de “democràcia de consells” o
àmbits locals d'autogovern fins a mecanismes deliberatius que redueixin la
distància entre governants i governats—, en lloc de limitar-se a rituals
electorals esporàdics.
Arendt recorda que la democràcia només es manté viva si
preserva la pluralitat, la veracitat i la capacitat d’iniciativa de les
persones; allà on el poder se separa completament d’aquest teixit d’acció i
paraula comunes, la tendència a la dominació autoritària esdevé gairebé
irresistible. Assumir aquesta lliçó avui vol dir que la defensa de la
democràcia no pot reduir-se a protegir procediments institucionals, sinó que ha
de rehabilitar la política com a espai on cada ciutadà pugui experimentar, de
manera tangible, el sentit de participar en la construcció del món comú.
Nota d'aclariment: aquest article ha estat generat per IA en resposta al següent requeriment: “fes un article de dues pagines sobre els riscos actuals de la democràcia per l'increment dels autoritarismes en el mon, acabant amb unes conclusions en base al pensament d'Anna Arendt”. Només he tingut que canviar menys d'una dotzena de paraules. Fer tot això m'ha costat menys de 10 minuts.
Em comprometo a avisar quan utilitzi IA pels meus articles.
Desembre 2025
(1) Los orígenes del totalitarismo. Alianza Ensayo. 2006
