He llegit la novel·la d’Eduard Màrquez titulada concisament “1969”. És un text estrany, doncs no és una novel.la a l’ús, sinó un recull seqüencial, lligat i exposat de forma intencionada de diferents testimonis, documents, atestats policials i notícies de diari sobre fets que es van donar -principalment a Barcelona- al llarg de l’any 1969.
No sé quina pot
ser la valoració que poden fer sobre el llibre persones que no hagin viscut
aquella època, però a mi personalment m’ha remogut records i m’ha sigut fàcil
entendre el que suposo buscava l’autor: transmetre com era la vida en la fase
declinant de la dictadura franquista; grisa i difícil.
Ho resumeix bé un
dels testimonis: “en aquell mon gris, perquè la ciutat era grisa, perquè la
majoria de gent tenia de dur una vida grisa, perquè fins i tot els policies
eren grisos, si buscaves la llum, si buscaves sentir-te viu, si buscaves la
llibertat, tenies que sortir i lluitar contra la massa gris aquesta ... jo ho
feia per lluitar contra l’enemic. Aquest enemic gris. Fosc. Com un nen davant
d’un bitxo lleig. Sense gaire consciència política. Però tenint clar que
lluitava per la llum. Pel color”.
L’any comença amb
la declaració el 24 de gener de l’estat d’excepció a tota Espanya, amb frases
oficials com “quiero hacer aquí, en nombre del Gobierno, una seria
advertencia a los incitadores y a quienes les sigan a partir de este momento,
porque caerá sobre ellos (y no son palabras) todo el peso de la ley”. Aquesta situació de repressió agreujada
venia acompanyada de falses afirmacions oficials de normalitat: “Gracias a
Dios, la salud social y política del país es excelente ... nuestro país, alegre
y en paz creadora ... la convivencia pacífica de los españoles durante los
últimos 30 años ha consolidado la legitimidad de nuestro Movimiento”.
El Capitán General
de la IV región militar (Catalunya), Pérez-Viñeta, opinava el següent sobre la
joventut del moment, a la que deia conèixer bé, doncs tots feien el servei
militar: “su patriotismo está a gran altura y que casi todos tienen
una gran predisposición para poseer nuestras virtudes castrenses más excelsas,
como son: el amor a la patria y la bandera, la lealtad y obediencia a sus jefes
y un espíritu acendrado de servicio y sacrificio … ellos dicen que si España se
descarriarse por los senderos del comunismo internacional, levantarían su
bandera al decir que Cataluña sería Cap i Casal de España” (Atenció al ‘casi todos’ i a l’ús del català per
a dir ‘cap i casal’, no de Catalunya sinó d’Espanya). L’arenga acabava amb les
següents paraules: “nadie romperá nuestra unidad, nuestro progreso y
la libertad de España”;
fixem-nos que inclou tres conceptes que ara defensa com a senya d’identitat la
presidenta de Madrid: unidad, progreso y libertad.
La Vanguardia, 15 juliol 1969, pàg. 32. 'Corrida' citada al llibre.
L’any 1969 es pot considerar com a part del tardo-franquisme. El dubtes sobre el què passaria un cop morís el dictador eren motiu de neguit, doncs tothom era conscient de que el sistema es basava en la dictadura personal del general. El mes de Juliol, Franco activa el nomenament de Juan Carlos com a successor seu i el futur rei accepta davant les Corts franquistes, fent servir les següents paraules: “Quiero expresar en primer lugar que recibo de su Excelencia el jefe del Estado el Generalísimo Franco, la legitimidad política surgida del 18 de julio de 1936, en medio de tantos sacrificios, de tantos sufrimientos, tristes pero necesarios, para que nuestra patria encauzase de nuevo su destino ... estoy seguro que mi pulso no temblará para hacer cuanto fuere preciso en defensa de los principios y leyes que acabo de jurar”. Aquestes paraules mostren com l'anomenat aleshores ‘Príncipe de España’ accepta la guerra civil com a legitimitat d’origen del règim, expressa la voluntat de donar-li continuïtat i fins i tot utilitza una frase pròpia del Caudillo, dita ja en la seva pressa de possessió del poder l’1 d’octubre de l’any 1936: “mi pulso no temblará”.
He tingut ocasió
de recordar aspectes de com era la vida a la Universitat en aquell any. El
gener es va produir l’entrada d’estudiants al rectorat de la Universitat de
Barcelona (la única que hi havia a Catalunya), acció que va ser l’excusa per a decretar el abans
citat estat d‘excepció. Vaig ser allà, vaig estat a l’assemblea que es va fer al Paranimf, i des del carrer
vaig veure llençar per una finestra un objecte que va resultar ser un bust del
dictador. La Universitat estava ocupada per la policia, els de paisà i també
els d’uniforme; estaven pels passadissos, als patis, a l’entrada de les aules, fins i tot als lavabos. El
llibre recull que efectivament “els grisos i la policia estaven contínuament a la
Universitat. Hortalà i el vice-rector Estapé manifesten públicament la
inviabilitat de donar classes amb policia”. Però es donaven les classes amb la policia dins de la Universitat: els uniformats a la porta de les aules i els secretes a dins.
El problema no
era només la presencia policial als campus; era el conjunt de mesures
repressives que el règim feia servir, com mostra el fet que, entre les “Medidas
de carácter extra policial que pueden adoptarse en los distritos universitarios”, consta el següent:
8. Que por los medios informativos
se desprestigie cualquier algarada estudiantil, realizando tal labor a nivel
universitario.
9. Facilitar a la policía un fácil
acceso a los expedientes universitarios.
10. Supresión de la prórroga por estudios a aquel universitario que por sus actividades y significación no sea merecedor de tal beneficio ...
10.a) Que las sanciones económicas que puedan imponerse como consecuencia de disturbios sean en cuantía superior a las disponibilidades del afectado para dar lugar al arresto ...
10.c) Utilización de las
tramitaciones policiales -pasaportes, informes de prórroga de incorporación,
incorporación a filas, etcétera- como instrumento eficaz contra díscolos y
agitadores.
En aquest tema de
l’actuació policial es posen per escrit els criteris per a captat col·laboradors:
“preferiblemente, deben buscarse entre los hombres, pues las mujeres
solo pueden servir en casos esporádicos, siendo muy difícil que mantengan la
debida discreción”. També instruccions
sobre com s’ha de fer un ‘cacheo’: “Si se tratase de una mujer, se la
conducirá a una portería y se requerirá a la portera o persona del mismo sexo
que merezca confianza para que la registre dirigiendo el policía la operación,
a fin de no ser engañado. Si el que intervenirle fuera un solo policía,
conducirá éste al sospechoso a una portería donde, solicitando el concurso del
portero, practicará cuanto se dice en el párrafo anterior”.
Es poden llegir algunes frases que testimonien com eren les coses a finals dels anys seixanta:
“Todos
trabajábamos y por la noche estudiábamos. La mayoría de padres de los del grupo
eran analfabetos. Pero la influencia de su militancia, porque muchos de ellos
militaban, fue fundamental”.
“Fins i tot a casa dels vencedors discrets es parlava poc de política. La política era un territori de perills. El meu pare tenia molta por a la nostra politització”.
“Me levantaba, iba a trabajar, volvía a casa
corriendo para comer, volvía a trabajar y cuando salía me iba al instituto.
Empecé a trabajar a los 14 años, hice el bachillerato así”.
“En un
moment determinat, les dones que s’havien quedat sense estudiar per diferents
motius, per motius econòmics, però també per motius de discriminació familiar,
per allò típic que el nano estudiï i que la nena es quedi casa o faci el que
calgui per ajudar a la família, prenen consciencia i es planten a l’Institut”.
Per últim, veiem alguns
texts de militants en el antifranquisme, on es pot intuir les contradiccions i
dificultats amb que es desenvolupaven les activitats d’oposició al règim:
“la
militancia ya tiene eso. Se te impone una disciplina, ¿no? y ya está. Crees a
pies juntillas lo que se dice y tiras adelante sin plantearte muchas coses”.
“vaig
anar a moltes reunions del moviment estudiantil i vaig quedar molt decepcionat,
perquè tenien unes picabaralles molt fortes per qüestions de matisos”.
“després
d’haver-se proclamat l’estat d’excepció, la gran massa, al menys una part de la
massa del poble, normalment viu en una lamentable insensibilitat als veritables
problemes del país”
“ara
sembla que llavors tothom era antifranquista, i no. Si més no, la majoria no ho
era. I si ho era, més de pensament que de qualsevol altra manera, ja
s’encarregava de no dir-ho. Perquè la vida ja era bastant complicada.. i més
encara per les dones”.
“Para
trabajar 10, 12 o 14 horas al día no hace falta mucha teoría política. Y más si
el objetivo sólo es dar de comer a los hijos, pagar las letras del piso,
comprarse un 600 o ir al fútbol. Entonces, lo de la revolución acaba sonando a
música celestial. Es normal. Duele, pero es así”.
“la cárcel no debe ser el centro de atracción del
movimiento obrero. Prepárate física e intelectualmente para continuar la lucha
activa tan pronto como estés en libertad”.
“La puntualidad es una cualidad revolucionaria”; “La
costumbre y la rutina son dos enfermedades antirrevolucionarias”; “Que hi ha de més revolucionari i
transcendent que compartir el sacrifici eucarístic?”.
La intenció de
l’autor és continuar fent successius volums sobre els següents anys posteriors
al 1969.
JLC
1969, Eduard Màrquez, L'Altra Editorial, Barcelona, 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada