En altres ocasions he escrit sobre algun dels meus viatges a Washington D.C. (*). Acabo de fer un altre visita a la ciutat, i torno a compartir unes observacions.
Un apunt inicial sobre tecnologia: vaig veure en directe des dels Estats Units el partit Espanyol-Barcelona, connectant-me a una televisió argentina, mentre escoltava pel mòbil de forma sincronitzada la retransmissió per ràdio de RAC1. Me n'adono de fins a quin punt hem normalitzat avanços tecnològics que fa uns anys ens pensàvem que eren de ciència ficció, com per exemple el poder fer vídeo conferències pel mòbil de forma gratuïta.
Evidentment, la Casa Blanca continua al seu lloc, però amb els anys s’han anat produint certs canvis. Et pots continuant apropant fins la tanca que envolta els jardins per la banda nord, la de Pennsylvania Ave., tot i que des de l'11S s’ha prohibit la circulació de vehicles. És més recent el fet que per la banda sud ja no pots accedir a la tanca, doncs s’ha establert una franja de seguretat d’accés prohibit:
Els preus dels pàrquings al centre de la ciutat són cars, molt cars, en especial per períodes curts. El cas més extrem que he vist és el del pàrquing de l’hotel Marriott, a prop de la Casa Blanca: 35$ la primera hora; això sí, impostos inclosos. En canvi una hora en un lloc al costat del metro, lluny del centre però encara dins del Districte de Columbia, costa 5$.
De fet el mapa del metro de Washington indica quines són les estacions que tenen zona d’aparcament annex. Pel que sé, no són gratuïts però tenen una tarifa combinada amb la del metro. Per cert, les tarifes de metro són proporcionals al recorregut fet, no tenen preu per multi-viatge, i el cost de fer un recorregut de longitud similar al de Collblanc-Camp de l’Arpa, és 2,40$: déu n’hi do!
En el seu blog Four Freedoms, Roger Senserrich acostuma a advertir sobre la ineficiència de molts dels temes d’infraestructura als estats Units. Potser és una anècdota, però les obres de revisió de les escales mecàniques de l’estació de metro de Tentleytown, van començar el 30 d’agost de 2021 i està previst que acabin -si no hi ha retards- el novembre de 2023. Més de dos anys i mig d’obres! Val a dir -sense que serveixi de disculpa- que hi ha un tram d’una llargada inusual al nostre país.
Davant de la citada estació de metro de Tenleytown hi ha un cartell de divulgació històrica que mostra com era la zona de Wisconsin Avenue l’any 1959, on es veu un tramvia que ens és familiar als barcelonins, doncs es tracta del model que l’Ajuntament de Barcelona va comprar de segona ma per a modernitzar la xarxa; aquest tipus de tramvia, conegut com a 'Washington' va començar a circular el 1963, fins a la retirada dels tramvies de la ciutat el 1971.
Després de molts anys he tornat a visitar el Cementiri Nacional d’Arlington, un espai enorme on estan enterrats molts militars, les seves dones i algun polític, entre ells els germans John, Joseph i Robert Kennedy. És un lloc maco, amb molt bones vistes sobre Washington, sobri en els elements patriòtics i castrenses, amb l’excepció de la cerimònia de canvi de guàrdia davant la tomba del soldat desconegut, on la litúrgia té el flaire de qualsevol acte militar, amb ordres a crits, cops de taló i rigidesa marcial; per sort sense música.
En el museu d’Història Americana hi ha la portada d’un diari americà on informa de l’enfonsament del Maine a la badia de la Habana el 1898, amb un titular que faria salivar a més d’un independentista. Val a dir que en l’explicació museística es diu que no es va poder confirmar la intervenció espanyola en l’atac.
Un altre fet destacable és el cartell d’entrada a la National Portrait Gallery, on s’indica que l’accés és gratuït i que no es poden introduir determinats articles, entre ells xeringues i marihuana; destaca en el centre, amb una mida més gran, la imatge d’UNA PISTOLA! Hem de recordar que l'accés dels alumnes a la middle i la high school es fa passant per un arc detector de metals.
Aquests últims mesos, entre tantes i tants discussions a la ciutat de Barcelona, recordo per una banda la polèmica per la imposició de multes a cotxes que superaven la velocitat davant de centres escolars (per exemple al c/ Indústria / Sant Quintí). La crítica venia del fet que es multava als cotxes a qualsevol hora del dia i de la nit, haguessin o no escolars al voltant. A Washington ho han solucionat fàcilment: encenen uns llums intermitents a les hores d’entrada i sortida dels alumnes, mentre que la resta del temps els llums estan apagats i la limitació no és vigent.
Una altre polèmica a Barcelona va ser al voltant d’un semàfor múltiple per a ciclistes. A la capital de l’imperi també m’he trobat amb un semàfor que supera el clàssic de tres colors, doncs té sis llums; la veritat és que no he sabut interpretar-ho.
Sempre que vinc a Washington intento passar-me per les botigues de records, doncs acostumen a tenir objectes, imants o altres estris amb component polític. Per primera vegada des de la pandèmia els he tornat a trobar plens de gent i renovats. Però he tingut dues sensacions: la primera és que, respecte a la tardor passada, ha baixat el nombre de andròmines del Trump, quan eren absolutament majoritàries, i la segona és que han disminuït el nombre d’objectes de caire polític en general i més en particular els que tenien component satíric.
Per últim, tant el vol d’anada com el de tornada, directes sense escala, anaven a petar; amb un tipus de viatger que identifico com a majoritàriament americà, possiblement creueristes i gent que ve a fer turisme a Europa i comença o acaba passant un parell de dies a Barcelona.
JLC
(*) Notes viatge 2016
Notes Viatge 2017
