He llegit el llibre Los amnésicos de Geraldine Schwarz [1]. La autora és filla de pare alemany i mare francesa i parteix d’aquesta dualitat d’origen per a analitzar els comportaments durant la segona guerra mundial del que podríem dir la gent ‘normal’, no significada políticament, en ambdues bandes del conflicte.
De fet, el seu avi alemany va comprar bens del seu soci (jueu) dins del
procés d’expulsió inicial -i d’extermini després- de la població jueva sota el
regim nazi; de fet va considerar sempre que havia actuat sota la legalitat del
moment, de forma que es va resistir al pagament de compensacions que es va
establir en la República Federal Alemanya (RFA) després del conflicte i que el
seu antic soci li va reclamar. D’un altre banda, el seu avi francès era un
gendarme que va servir al regim de Vichy, el que li serveix a l’autora com a
contrapunt per a comparar les diferents formes de col·laboració passiva que es
van donar amb els nazis.
En relació al nazisme hi han uns temes de fons en tot el llibre:
1-
Per
poder tenir èxit el nazisme, calia que existiren els que denomina mitläufer, gent que segueix la corrent,
que no recolza activament, però no exerceix cap resistència (això és extensible
a qualsevol regim dictatorial).
2-
Existeixen
grans diferències en com van entomar el passat immediat la RFA, la RDA i França:
La RFA va acceptar la responsabilitat alemanya en las actuacions dels nazis i
-tot i que no va depurar a fons l’administració ni la societat civil- va
abjurar del passat i va pagar fortes indemnitzacions; la RDA va decidir que
tots els alemanys de l’est eren antifeixistes i que la responsabilitat per les
actuacions nazis es limitava exclusivament a l’Alemanya occidental. Per últim
la França encapçalada per de Gaulle va construir el mite de la França resistent
i va oblidar l’ocupació, el règim de Vichy i la col·laboració amb actes de
genocidi; com es pot veure en la foto següent, presa a la plaça dels Vosges de
París, fins 2016 no es va reconèixer públicament la complicitat francesa.
3-
Alemanya
(la RFA) és la que ha fet una política de memòria més constant i profunda, tot
i que va requerir de temps. Fins 1985 no es va poder sentir al president de la
república dir “Al final de la guerra, cuando surgió la verdad indescriptible del holocausto,
fuimos demasiado numerosos los que nos justificamos diciendo que no sabíamos
nada o no habíamos sospechado nada” (Pag. 234).
4-
Les
polítiques de memòria històrica són molt importants, no només per a poder
superar passats dolents, sinó per a poder edificar futurs lliures i
democràtics. Els països que no admeten el seu passat amb les seves zones
fosques tenen major possibilitat de recaure en situacions autoritàries. Explica
en detall els casos de Àustria, Itàlia, Hongria i la zona de l’antiga RDA.
L’autora lloa que -encara que fos el 1965- el Parlament alemany declarés que “la
base incondicional de la nueva república era el rechazo del nacionalsocialismo” (Pàg. 149); no cal que fem gaires
comparacions amb Espanya i el franquisme.
És un llibre complex, que tracta molts
temes amb diferents graus de profunditat, difícil de resumir, i els aspectes
que m’han provocat més atenció són:
El silenci establert a les famílies sobre
els fets relacionats amb el regim hitlerià, la guerra i la postguerra. Aquesta
actitud entronca amb el fet que vaig comentar fa uns mesos sobre el silenci
entre els amics sobre les històries familiars de la guerra civil (veure article
del 6 d’abril d’enguany). Aquesta amnèsia general es va estendre al sistema
educatiu, de forma que els programes d’història a Alemanya s’aturaven en la
república de Weymar, de forma semblant a com la història d’Espanya no
aprofundia en els anys 30 i posteriors.
En la conferència d’Evian de 1938, dels 32
estats presents, 31 es van negar a ampliar les quotes d’admissió de jueus; la
República Dominicana sí va acceptar, però a canvi de subvencions. Argentina,
gran necessitada d’immigració, també va negar-se.
Per aconseguir que molts alemanys -els mitläufer-
acceptessin convertir-se en còmplices de l’espoli jueu i poguessin mantenir una
bona consciència, el regim va construir tot un entramat de lleis i disposicions
que convertien en accions legals el que no eren sinó expropiacions. Si era
legal, ¿perquè no fer-ho? L’espoli va ser “un proceso político-social
en el que estuvieron implicados numeroso actores y aprovechados” (Pàg. 100).
Les autoritats de la RFA es van negar a
sol·licitar l’extradició de Adolf Eichmann donat que “se trataba de
una figura clave del Holocausto y que debía conocer a todos los actores,
incluidos los que habían podido reciclarse en la nueva Alemania” (Pàg. 131). Davant d’això, el fiscal
Fritz Bauer va traspassar la informació sobre la localització de Eichmann al
Mosad Israelí.
El regim de Vichy i l’actuació del general
Petain no van ser una reacció pragmàtica a l’ocupació, sinó responia a una
aspiració política i ideològica d’una part dels francesos: “rechazo
del parlamentarismo ... del modernismo cultural … de los sindicatos ... apología
de los valores tradicionales: Trabajo familia y patria; antisemitismo de estado” (Pàg. 192).
A l’igual com va passar amb els alemanys,
que l’any 1940 a Manhheim no van reaccionar a la primera deportació dels jueus
d’una ciutat, “a la mayoría (de franceses) les faltó ese impulso
humano espontáneo que permitió, por ejemplo, a los ciudadanos búlgaros oponerse
a la deportación de los judíos de su país y a los funcionarios italianos
negarse en bloque a entregar a los alemanes a los judíos de su zona del
sudoeste de Francia” (Pàg. 219).
L'autora es pregunta què hagués fet ella
-i els seus coetanis- en cas de trobar-se amb la situació dels seus pares i
avis. La resposta que es dona és: “que no sepamos cómo nos habríamos
comportado no significa que no sepamos cómo habríamos de comportarnos. Y cómo
tendríamos que comportarnos en el futuro” (Pàg. 231). Mostra la seva preocupació per l’increment dels
moviments autoritaris i de l’extrema dreta, així com per l’oblit de l’holocaust
i la banalització del feixisme.
La
complexitat de les diferents situacions a la postguerra queda també palesa en
al cas d’Itàlia, on no es van produir judicis com els de Nuremberg als
responsables feixistes. Es va decretar un amplia amnistia -amb l’aval del
Papat- “porque temían dividir a una Sociedad donde el partido
comunista ya estaba bien afianzado” (Pàg. 333). Per cert, en referència a la posterior època de Berlusconi
diu uns conceptes que són d’aplicació actual a Espanya: “un vacío
sorprendente de valores y pensamientos, sustituidos por un gran espectáculo
grotesco dominado por el dinero, el sexo y la droga. Este modelo de vulgaridad
ha impregnado la sociedad a través de numerosas cadenas de televisión. Ha
contribuido a adormecer los cerebros y a preparar el terreno al populismo”.
(Pàg. 345).
Acabo amb una reflexió pròpia, recordant
que la dictadura franquista també va tenir -en especial a partir de la millora
econòmica a principis del seixanta- la seva part de mitläufers, de gent
corrent que no s’oposava al règim, que es va adaptar al regim, que tenia por de
la desaparició de Franco, i que repetia de forma generalitzada als joves “sobre
tot, no et fiquis en política”.
