CLARET. LA PEL·LÍCULA

    S’ha estrenat als cinemes Verdi un film sobre la vida del Pare Claret. Després de fer la tesi doctoral sobre el Col·legi Claret de Barcelona, em vaig sentir obligat a anar a veure-la. La meva impressió general és que es tracta d’una pel·lícula correcta, que es deixa veure, però que pel seu enfocament i contingut hagués pogut ser projectada en el Casal Claret qualsevol diumenge de la dècada dels anys cinquanta; de fet vaig trobar a faltar menjar pipes i tramussos durant la projecció com fèiem en aquella època.

El guió s’estructura al voltant del fet que Azorín va publicar, l’any 1938 durant el seu exili per la guerra civil, un article al diari La Prensa de Buenos Aires lloant la figura del pare Claret [1]. Seguint  el procés d’elaboració de l’article, repassa la vida del Sant de forma prou hagiogràfica, fent exaltació del que considera virtuts, al temps que obvia o empetiteix aspectes més controvertits de la seva personalitat.

Considero que la base del guió és la Autobiografia [2] escrita pel propi Claret -de la que es fan algunes cites textuals- però es centra de forma preferent en dues èpoques: quan va ser Bisbe de Santiago de Cuba i també als anys d’estada a la cort espanyola com a confessor de la reina Isabel II.

En relació a la primera, es presentat com un lluitador contra la esclavitud i com a defensor dels matrimonis mixtes entre races diferents [3], actituds que van enemistar-lo amb les autoritats i els poders establerts a l’illa. No he estat capaç de trobar en la seva autobiografia paraules de Claret condemnant l’esclavisme, mentre que referint-se als matrimonis que oficiava -amb el propòsit principal d’evitar ‘amancebamientos’- explica que es va dirigir al “comandante de la población y le dije: Usted que conoce la gente mejor que nadie me dirá si los sujetos que viven mal, contenidos en esta lista, pueden hacer matrimonio feliz o no, o bien hay entre ellos algún impedimento de raza” (519) [4]. També en el següent apartat (520) expressa al mateix comandant que: “le tenía la consideración de no dejar proclamar a nadie sin hablar primeramente con él a fin de evitar choques y disgustos”. Si afegim que va donar la primera comunió a la filla del Capità General i a la seva esposa (589) i que va ser president de la Junta de los Amigos del País (571) no sembla un posicionament d’enfrontament reivindicatiu amb les autoritats com el que mostra la pel·lícula.

Les escenes sobre la seva llarga etapa com a confessor de la reina, mostren be com Claret no es sentia còmode a la cort, descrita com un mercat de “empleos, destinos y dignidades” (627), que el situen  indefectiblement al mig de tensions polítiques malgrat les seves constants negatives a actuar com a facilitador davant la reina. El film mostra també la seva oposició al reconeixement del nou regne d’Itàlia que el va portar a deixar la cort temporalment, però no les seves actuacions “en cuanto a la provisión de obispos es en lo que más me he ocupado por instancias de S.M.” (630) [5].

Es mostra de forma constant un Claret perseguit per molta gent, pels lliberals però també per determinats carlins  i pels poders colonials a Cuba, amb molts opositors a la Cort de Madrid. La pel·lícula centra la seva persona com objectiu principal de l’aparició de pamflets i dibuixos satírics i pornogràfics, és de suposar en relació principal a la col·lecció de caricatures coneguda com ‘Los Borbones en pelota” [6]. Però l’estudi d’Isabel Burdiel sobre la citada obra constata “las abundantes publicaciones denigratorias y obscenas que se produjeron en torno a la familia real en diferentes momentos del reinado de Isabel II”. És a dir, els atacs i calumnies que efectivament va patir Claret (sortia en 27 de les 93 caricatures citades) eren més en relació al seu rol com a confessor i confident de la reina, que no pas a la seva tasca pastoral. 

El guió evita assenyalar aspectes importants -segons la pròpia autobiografia- de la vida del sant: la seva infància i joventut marcades per la por a la condemnació eterna, la lluita amb les temptacions, el desig de ser màrtir. Tampoc fa referència als episodis místics en els quals Jesucrist i la verge Maria se li apareixen i interactuen amb ell, tant per salvar-lo de morir ofegat, declarar-lo un sagrari vivent, enviar-lo a Roma, o donar el vistiplau a un article: “en el día 2 de marzo de 1861 Jesucristo se dignó aprobarme la hoja que había escrito” (692). Crec que aquesta omissió està motivada per l’intent de fer una pel·lícula més acceptable pel públic actual, més predisposat a admirar unes suposades actuacions anti-esclavistes i de resistència al poder, que no pas a enlluernar-se amb un ascetisme visionari.

Potser per ser una qüestió poc cinematogràfica, no es dona prou pes a una de les qüestions per la qual Claret va ser i és més reconegut: ser capdavanter en la utilització de les formes escrites per dur a terme les missions evangelitzadores, adonant-se de la capacitat que tenien fulls, opuscles i llibrets d’arribar a molta més gent que els simples sermons [7]. Igualment, el fet de ser fundador de la congregació dels missioners fills del Cor de Maria es un assumpte menor, potser perquè en la citada autobiografia el mateix Claret no li dona gaire rellevància [8]. La seva participació en el Concili Vaticà I, defensant la infal·libilitat del Papa i on li va donar una afecció cerebral “al oír los disparates y aun blasfemias y herejías que se decían” (Pag. 473) és un altre del períodes de la seva vida no incorporats a la pel·lícula.

Considero criticable -per simplista i esbiaixat- un cert paral·lelisme històric de fons que el guió fa entre el període final del regnat d’Isabel II, que recordem va acabar amb la instauració de la primer República i l’exili de la reina i del seu confessor, i el col·lapse del sistema polític de la segona República, després que es produís el cop d’estat del 18 de Juliol del 1936, i l’exili d’Azorìn.

Una cosa em va treure de polleguera: a la pel·lícula es parla exclusivament en castellà, en una forma engolada a l’estil de series televisives espanyoles que volen ambientar-se en el segle XIX. El pare Claret tenia com a llengua materna el català, de forma que el castellà el va parlar sempre amb un fort accent català, que fins i tot li va provocar crítiques [9]. D’un altre banda, els pagesos que surten en escenes de la joventut de Claret situades a Catalunya, per deixar clar que eren rústics, els hi posen un parlar molt pagerol però amb un accent proper a l’arquetip de maño. També sobta que un amic seu de la infància es digui Jan -com el Laporta-, ni Joan ni Juan. Considero que més de quaranta anys després de l’aprovació de la Constitució una producció espanyola, recolzada per la Congregació Claretiana [10], no s’ha plantejat respectar la parla real del biografiat -en una de las ‘demás lenguas españolas’ [11]- per molt Sant que hagi sigut. Potser continua tenint tenia raó Sor Patrocinio quan explicava en referència a Claret que: “Sólo encuentro que siendo catalán, no me parece haría progresos con los castellanos, porque hay entre los dos países una cierta prevención que yo misma he visto y experimentado” [12].

 JLC

 

---

[1] No he pogut localitzar el citat article, publicat el 25 de Maig de 1938, però si la valoració crítica que en fa Ramón F. Llorens: “quizá el de Antonio María Claret sea el único que pueda desentonar en esta magnífica orquesta que forma Azorín; un artículo que podemos relacionar con el dedicado al padre Zacarías García Villada y, en menor medida, con el «Elogio a José Antonio». Artículos que forman una trilogía anómala, una suerte de islote en la producción de la época”. (LLORENS GARCÍA Ramón F. Las Colaboraciones De Azorín En La Prensa (1936-1939): Hacia La Creación De Una Imagen De España, América Sin Nombre, Nº. 3, 2002. Pàg.59)

[2] CLARET, Antonio Mª. Autobiografía. VIÑAS, Jose Mª Editor, Editorial Claret, Barcelona 1975.

[3] Sobre el tema dels matrimonis mixtes diu Figuerola (FIGUEROLA GARRETA, Jordi. Vides catalanes que han fet història, RIQUER PERMANYER, Borja de (coord.). Barcelona: Edicions 62, 2020) que la prohibició per part de les autoritats “xocava directament amb la doctrina de la Iglesia i amb les seves conviccions, sobretot perquè el no casament propiciava els amistançaments, les unions sense cap mena de lligam i el naixement de fills ‘il·legítims’” (Pàg. 410).

[4] Entre paréntesis es cita el número de l’epígraf en que está estructurada la biografía.

[5] Isabel Burdiel, en la seva biografia de la reina Isabel II (BURDIEL, Isabel. Isabel II Una biografía (1830-1904). Taurus, 2010) diu en relació al Pare Claret i d’altres religiosos de la cort: “Entre todos crearon una espesa red de influencias espirituales y políticas que si tenían algo en común, más allá de sus muchas rivalidades personales, era la acendrada defensa de los intereses de la Iglesia y de la unidad religiosa, así como una profunda hostilidad al liberalismo en todas sus formas”. El seu biògraf Juan Manuel Lozano (LOZANO, Juan Manual. Una vida al Servicio del Evangelio. Antonio María Claret. Barcelona: Editorial Claret, 1985) explica que “cuando se trataba de influir en el gobierno a través de la Reina, el nuncio contaba con un vehículo receptivo y eficaz: el confesor real”.  

[6] En l’estudi d’Isabel Burdiel sobre la citada obra (BURDIEL Isabel. SEM. Los Borbones en pelota, Zaragoza: Institución Fernando el Católico, 2012) es constaten “las abundantes publicaciones denigratorias y obscenas que se produjeron en torno a la familia real en diferentes momentos del reinado de Isabel II.”

[7] Lozano afirma que Claret: “descubrió fue el alcance más amplio y la incidencia más profunda que podía tener la palabra escrita sobre la hablada. El libro y la hoja volante multiplican la predicación, porque alcanzan a más gente que un predicador, y pueden volver cuantas veces quieran los lectores para entender mejor, o recordar lo leído. Muy pronto se dio cuenta del ansia que entonces había por la lectura.”

[8] En la introducció a la citada Autobiografia s’adverteix de certs ‘silencios’ en l’escrit del Sant, i un d’ells és precisament la reduïda explicació del funcionament de la Congregació, de forma que “para su conocimiento hay que acudir a las Constituciones ... y no se puede prescindir del Epistolario” 

[9] Lozano constata que: “la fecha tardía en que aprendió la gramática castellana y el poco uso que hizo de esta lengua hasta años más tarde, explica el que nunca llegara a hablarla con perfección, aunque sí con soltura”.

[10] En la web oficial dels claretians de la Província de Fàtima (https://fatimacmf.org/claret/) es diu que “en 2020 ha podido culminarse la empresa gracias al apoyo de la Congregación y al buen hacer del realizador Pablo Moreno y la productora Contracorriente”.

[11] Constitución Española 1978. Artículo 3.2.

[12] Lozano. Op. Cit. Pàg. 332