Aquest BLOG és continuació de L'ONCLE PEPET. Els seus antics continguts segueixen consultables a l'adreça: http://oncle-pepet.blogspot.com/

22 de desembre del 2025

DEMOCRÀCIA, TOTALITARISME i INTELIGÈNCIA ARTIFICIAL

  La democràcia liberal viu una etapa de regressió global marcada per l'avenç de règims autoritaris i d’autocràcies electorals que erosionen drets, separació de poders i espai públic de deliberació. Aquest procés no es produeix mitjançant cops militars, sinó a través de líders escollits que buiden per dins les institucions democràtiques i consoliden un poder cada cop més concentrat.

Regressió democràtica global

  En les darreres dècades s'observa una caiguda sostinguda dels nivells de llibertat política i civil a escala mundial, amb més de quinze anys consecutius de retrocés segons indicadors comparats. L'augment dels règims clarament autoritaris i d’“autocràcies electorals” fa que una part creixent de la població mundial visqui sota governs que combinen eleccions amb limitacions severes a l'oposició, als mitjans i a la justícia independent.

​Si la tendència continua, menys d'un 5% de la població mundial viurà en democràcies plenes, cosa que intensificarà la censura, la vulneració de drets i l'aïllament internacional dels sistemes democràtics que sobreviuen. A més, l'enfortiment de potències autoritàries i la coordinació entre elles augmenten el risc de conflictes, ciberatacs i campanyes de desinformació dirigides específicament contra democràcies obertes.

Noves formes d'autoritarisme

L'autoritarisme contemporani tendeix a operar dins marcs jurídics formalment constitucionals, la qual cosa s’ha descrit com a “legalisme autocràtic”: ús selectiu de lleis, tribunals i procediments per perseguir opositors i restringir drets amb aparença de legalitat. Els dirigents autoritaris han perfeccionat tècniques de vigilància digital, control de dades i campanyes de desinformació massiva per neutralitzar o dividir la societat civil abans que pugui articular resistències efectives.

Aquest autoritarisme sovint adopta formes populistes, amb lideratges personalistes que polaritzen l'espai públic i degraden l'adversari fins convertir-lo en enemic moralment desqualificat, cosa que trenca les condicions mínimes de pluralisme. El resultat és una vida política cada cop més dominada per la lògica d’“amics i enemics”, on el conflicte s'expressa en termes existencials i dificulta la construcció d'acords i compromisos estables.

Factors de vulnerabilitat democràtica

La combinació de desigualtat creixent, precarietat, corrupció percebuda i impotència institucional alimenta la desafecció envers la democràcia representativa i obre espai a promeses autoritàries d'ordre i eficàcia. Quan àmplies capes socials perceben que el sistema no respon ni redistribueix oportunitats, augmenta la temptació de solucions fortes que sacrifiquen garanties procedimentals a canvi d'estabilitat aparent.

A això s'hi afegeix una crisi d'intermediaris democràtics: partits tradicionals debilitats, sindicats afeblits i mitjans sotmesos a concentració i pressions econòmiques, factors que erosionen la confiança i amplifiquen el sentiment d'abandonament ciutadà. Sense xarxes intermèdies robustes, la relació entre ciutadans i poder tendeix a simplificar-se en un vincle directe líderpoble que és especialment propici a derives autoritàries.

Lectura arendtiana dels riscos actuals

Hannah Arendt va analitzar el totalitarisme (1) com una forma de dominació que destrueix la pluralitat, dissol l'espai públic comú i converteix els individus en masses aïllades i manipulables mitjançant ideologia i terror. En la seva lectura històrica, l'antisemitisme modern, l'imperialisme i la burocratització del poder van crear les condicions perquè moviments totalitaris aprofitessin la desorientació de masses desarrelades.

Des d'aquesta òptica, diversos trets de l'actual onada autoritària ressonen amb la diagnosi arendtiana: la producció deliberada de mentides massives, la banalització del mal administratiu i la conversió de la política en gestió tecnocràtica desvinculada d'un món comú compartit. Per Arendt, quan la distinció entre veritat i falsedat s'ensorra i els individus deixen d'experimentar-se com a actors polítics, el terreny queda preparat perquè formes més dures de dominació desplacin la democràcia.

Des del pensament d'Arendt, la resposta democràtica al repte autoritari passa per reconstruir un espai públic on la gent pugui aparèixer, parlar i actuar conjuntament, reaprenent la política com a experiència de llibertat compartida. Això implica reforçar institucions que permetin la participació efectiva —des de formes de “democràcia de consells” o àmbits locals d'autogovern fins a mecanismes deliberatius que redueixin la distància entre governants i governats—, en lloc de limitar-se a rituals electorals esporàdics.

Arendt recorda que la democràcia només es manté viva si preserva la pluralitat, la veracitat i la capacitat d’iniciativa de les persones; allà on el poder se separa completament d’aquest teixit d’acció i paraula comunes, la tendència a la dominació autoritària esdevé gairebé irresistible. Assumir aquesta lliçó avui vol dir que la defensa de la democràcia no pot reduir-se a protegir procediments institucionals, sinó que ha de rehabilitar la política com a espai on cada ciutadà pugui experimentar, de manera tangible, el sentit de participar en la construcció del món comú.

Nota d'aclariment: aquest article ha estat generat per IA en resposta al següent requeriment: “fes un article de dues pagines sobre els riscos actuals de la democràcia per l'increment dels autoritarismes en el mon, acabant amb unes conclusions en base al pensament d'Anna Arendt”. Només he tingut que canviar menys d'una dotzena de paraules. Fer tot això m'ha costat menys de 10 minuts.

Em comprometo a avisar quan utilitzi IA pels meus articles.

      Desembre 2025


(1) Los orígenes del totalitarismo. Alianza Ensayo. 2006 

11 de desembre del 2025

ELS VALORS CÍVICS A L'EVANGELI

 L’editorial Blacky Books, dins de la seva col·lecció sobre noves versions de clàssics interpretats des de criteris actuals, acaba de publicar “Evangelio Liberado” amb una nova traducció del text de Mateu. 

Això m’ha fet recordar que quan vaig fer Ciències Polítiques, dins de l’àmbit de la Teoria Política vaig fer un treball sobre “Les obligacions i els valors civils en l’Evangeli", en base a extreure de l'evangeli de sant Mateu i de l’epístola de sant Pau als romans -de contingut principalment orientat a la doctrina i la relació de l’home amb Déu- quines mencions o instruccions feien sobre com han de ser els comportaments dels ciutadans en la societat civil.

Les conclusions de la tasca van ser que les propostes cíviques contingudes en els texts considerats:

- Donen pautes morals d’actuació a l’individu que –tot i que es donen amb la finalitat d’aconseguir la salvació- tenen incidència directa en les relacions social col·lectives.

- Contenen un important component d’equitat, caritat, igualtat i respecte a les altres persones. Fins i tot, agafades de forma radical contenen un important caire revolucionari; no és estrany doncs l’aparició de corrents com la teologia de l’alliberament.

- No inclouen criteris ni pautes sobre com ha de ser un règim polític, ni sobre formes concretes de la vida pública, amb l’excepció del matrimoni. Això sí, són respectuoses amb el poder civil, i molt especialment amb el deure de pagar tributs, que mai és posat en qüestió.

- Busquen marcar l’actuació dels individus. El que en els texts són pautes a seguir, amb la institucionalització posterior en forma d’església es convertiran en pecats i en coaccions sobre les persones.

- L’objectiu final de les recomanacions no és social; és la vida eterna, la salvació, el judici favorable de Déu. S’arriba a partir de les accions, del comportament individual en la terra -en relació amb els altres humans-, que no serà jutjat pels homes sinó per Déu.

- Defensa dels drets de la dona (en especial tenint en compte el context de l’època): no al repudi, al divorci, a l’adulteri, a la fornicació; la vídua queda deslligada del mort. Igualtat entre home i dona dins del matrimoni.

- Significaven un canvi important respecte a les corrents dominants en l’època, en especial sobre el judaisme en el que neix.

- Estan dirigides a tots els homes i dones que vulguin sumar-se. No als jueus ni a parts dels gentils; a tot el que vulgui pot formar part de la comunitat de creients, que no es territorial, sinó de creences i conductes; amb un component d’universalitat per tant.

Com a resum: La salvació personal és el gran objectiu de la vida terrenal. S’obtindrà en l’altre vida i serà Déu el que jutjarà. El criteri bàsic seran les accions que hagis fet en relació a la resta de persones que t’envolten. Aquestes accions han de ser guiades per criteris de caritat, temprança, no venjança, justícia, reciprocitat, pobresa, igualtat. També cal respectar el poder terrenal i pagar tributs.

En relació amb tot això, ahir Ignasi Aragay en un article d’opinió política a l’Ara (1)  finalitzava dient: “la Regla d’Or: tracta els altres com voldries que et tractessin a tu, tal com apareix a l’Evangeli segons Mateu però que és més vella que l’anar a peu. Una regla que també va fer seva Immanuel Kant a l’imperatiu categòric: actua només segons aquella màxima que puguis voler que es converteixi, alhora, en llei universal”.

Desembre 2025

(1) https://llegim.ara.cat/opinio/jesus-hitler_129_5587806.html 


4 de desembre del 2025

FRAGMENTACIÓ DE PODERS ... O CONCENTRACIÓ?

El disseny del sistema polític espanyol -i els de les seves Comunitats Autònomes- està fet sota el criteri d’afavorir un bipartidisme entre un partit conservador i un altre una mica progressista, flanquejats per alguna formació més radical a les dues bandes de l’arc ideològic. En termes del moment inicial de la transició: UCD i PSOE com a partits de govern, amb AP i PC. Des de 1982 a 2018: PP i PSOE, amb tota la dreta dins del PP i grupuscles de diferent caire en torn del PSOE.

La governació estava garantida en base a majories absolutes, o alternativament amb pactes del partit en el govern en aspectes puntuals amb els partits més petits; especialment els nacionalistes en el cas del Congrés dels Diputats.

A partir del 2010, i més després de la pandèmia, la capacitat dels dos grans partits per aconseguir el nombre de vots i escons necessaris per a poder aplicar de forma efectiva el model bipartidista se n'ha anat en orris, davant de l’augment de partits que aconsegueixen representació i la minva de vots als dos partits grans [i]. S’ha produït una fragmentació de la representació popular.

Però també s’ha produït en paral·lel una fragmentació dels poders que actuen en la societat política espanyola i mundial. No estem ja davant de la visió de Montesquiu per a les democràcies liberals amb el model clàssic dels tres poders: Legislatiu, Executiu i Judicial.

Eldiario.es 28-11-2025

Al món, i en concret a las societat espanyola, actuen -i lluiten- molts poders autònoms, amb interrelacions i xocs entre ells:

L’Executiu, és a dir el govern, continua tenint la clau de l’acció política, però pot no superar la resistència dels altres poders, alguns incrustats en els alts nivells de l’Administració. Com es deia respecte al president Allende: va tenir el govern, però no va tenir mai el poder a Xile. També té que vèncer les resistències de governs autonòmics a aplicar polítiques concretes (pongamos que hablo de Madrid).

El Legislatiu. En teoria el principal poder de l’estat en tant representa la sobirania popular expressada en les eleccions generals. Però l’aparició de les dretes extremes i la necessitat de conjuminar molts interessos de molts partits diferents ha fet minvar la seva capacitat legislativa. A més, el poder judicial bloqueja l’aplicació d’algunes lleis quan així ho considera (Amnistia).

El Judicial. Un estament pensat per aplicar de forma estricta i raonada les lleis emeses pel Legislatiu en l’àmbit dels conflictes i discrepàncies que es donen en la vida diària, fent així també de contrapès en cas d’actuacions indegudes per part dels altres poders. Una institució amb la seva cúpula també partida internament entre els conservadors i els progressistes (molt pocs).

El clàssic quart poder: els mitjans de comunicació. Un àmbit en el que el seu rol de seguiment i crítica de l’acció política s’ha vist esquarterat en les últimes dècades per l’aparició de les televisions privades, els mitjans digitals, les xarxes, els pseudomitjans digitals i la pràctica desaparició del suport en paper. Ja no és que Tik Tok sigui el canal preferent d’informació pels joves, sinó que cada individu és un missatger: "El mitjà ets tu" (Elon Musk).

El Tribunal Constitucional és l’organisme encarregat de vetllar pel compliment dels preceptes constitucionals de forma que ni institucions ni persones puguin actuar fora dels criteris incorporats a la carta magna. És un altre poder, que actua per sobre del Tribunal Suprem, amb criteris interpretatius diferents en funció de la composició dels seus membres i que pot tenir una gran incidència política  (recordem la sentència de l’Estatut)  

La Unió Europea, a la que els països membres han fet cessió voluntària de competències legislatives i reglamentàries, és una altre actor que incideix en la capacitat d’actuació dels poders de l’Estat. Es pot donar la situació d'un govern nacional actuant en contra dels principis de la Unió, o d’una directiva que perjudiqui els interessos d’un estat membre. (fins i tot pot passar que un partit espanyol conspiri a Europa contra el reconeixement del català)

La Geopolítica. Des del final de la segona guerra mundial, les relacions internacionals s’han mogut entre la voluntat d’evitar conflictes, representada per la pròpia existència de les Nacions Unides i altres organismes multilaterals, i la filosofia realista que anteposa els interessos particulars de cada nació sobre un possible enfoc globalitzat. En el moment actual estem assistint a l’abandonament del multilateralisme i a un canvi en el pes dels estats dominants i les seves àrees d’influència. Estan augmentat les despeses militars, el que limita la capacitat de molts estats d'assolir i a fins i tot mantenir serveis públics associats a l’estat del benestar (5% del PIB el 2035 en defensa pels països de l’OTAN)

El poder econòmic. És el veritable poder real. Té els mitjans necessaris per a cooptar, comprar, atraure, corrompre i condicionar els altres. Tradicionalment ho ha fet en base al capital, als diners; ara estan apareixent un nou tipus de poderosos que a més dels calés utilitzen un altre eina de control i domini: la tecnologia digital. La seva capacitat disruptiva està alterant les pautes arrelades fins ara a la societat, els dona el domini sobre comunicacions, tecnologia civil i militar, i fins i tot sobre els comportaments humans. Són ideològicament individualistes i no accepten límits al seu enriquiment (no s’apliquen el vel de la ignorància [ii]). Els Estats cada vegada tenen menys força efectiva per contrarestar la creixent potència d’aquest nou imperialisme supraestatal que Varoufakis anomena com  tecnofeudalisme. (El 1% más rico acaparó el 41% de la riqueza creada desde el año 2000: el 50% más pobre solo el 1% [iii])

Esmentar per últim que existeixen altres fonts de poder que especialment a Espanya han perdut força política: l’església catòlica, les forces armades, el món intel·lectual i científic.

Mark Zuckerberg (Meta) con su mujer, Priscilla Chan, Jeff Bezos, (Amazon) con su novia Lauren Sánchez, Sundar Pichai (Google), y Elon Musk (Tesla y X) entre los invitados a la toma de posesión del presidente americano. El País 20/1/25

En resum, un panorama de fragmentació i dispersió dels actors amb poders parcials, cadascun amb les seves eines i forces, enfrontats entre ells en baralles innòcues, mentre el poder econòmic, concentrat cada vegada més en els nous tòtems tecnològics van acumulant més riquesa i poder real.

Desembre 2025

[i] El 1986 el PP i el PSOE van aconseguir el 53% d’escons al Congrés; el 2023 el 35%. El 2019 va ser el mínim històric amb 2l 24,3%