VOTEM, PERÒ FEM-HO BÉ

Ara que comença la campanya per les eleccions del dia 23, he aplegat unes quants dades i fets que ens poden servir de recordatori de com estàvem el novembre de 2019, quan es van fer les últimes eleccions generals, i puguem avaluar millor el sentit del nostre vot:

En quant a l’economia:

La pensió mitja a Espanya era de 1.142€. Ara està al llindar dels 1.350€. Ha crescut un 18%. Entre 2015 i 2019 va augmentar un 11%.
  El salari mínim interprofessional era de 900 €. Ara és de 1.080 €. Ha crescut doncs un 20%.
  El deute públic en relació al PIB havia pujat amb Rajoy des del 70,5% al 95%. Amb Sánchez, la despesa social per causa de la pandèmia el va incrementar fins el 119,9%, disminuint després fins al 113 % el març d’aquest any.
  La taxa de risc de pobresa el 2019 era del 20,7 i el 2022 de 20,4. Entre el 2015 i el 2018 oscil·là per sobre del 21,5.
  La taxa d’atur a finals de 2019 era del 13,8% i es va elevar durant la pandèmia fins el 16,3% disminuint després fins el 12,5% a final de 2022.
  No existia la “excepcionalitat ibèrica” en el mercat elèctric, cosa que permet que aquest mes de juny el preu del MWh a Espanya y Portugal ha costat 128€ mentre que a França i Alemanya es mantenia per sobre dels 400€.

  La inflació de costos, que s’ha desencadenat en especial després de la guerra a Ucraïna, a Espanya està ja per sota del 2%. Un valor millor que el de països com Alemanya (6,9) França (5,1) o Itàlia (7,6).

Capdevila, desembre 2021

En referència a canvis socials, fa quatre anys:

No havíem passat una pandèmia i no sabíem gairebé res del que eren els ERTE,s com eina amortidora dels efectes de la caiguda de l’activitat econòmica.
  No havien mort 11.079 persones -gairebé el 25% dels morts a tota Espanya- en les residències per a gent gran de la Comunitat de Madrid, l’1,64 per mil dels habitants  (a Catalunya van ser 7.719, l’1 per mil). La IDA ja era presidenta, el seu germà estava a punt d’emportar-se 234.000€ en comissió de mascaretes, i la IDA segueix a hores d’ara sent presidenta.
  Han mort 173 dones per violència de gènere des de gener de 2020. No és una dada que hagi millorat significativament en aquests últims anys, però desmenteix als que neguen el fet de l’existència d’aquesta violència específica en contra de les dones.
  No hi havia possibilitat de demanar una mort digna en cas de tenir malaltia greu i irreversible.
  El consentiment previ no era el punt imprescindible per a poder considerar una relació sexual com no abusiva.
  La Seguretat Social no tenia dins de les seves prestacions el Ingrés Mínim Vital, dirigit a prevenir el risc de pobresa y exclusió social. Mig milió de persones ja han accedit a la citada prestació.
  Entre 2020 i 2022 han mort o desaparegut 5.876 persones al mar mediterrani migrant cap a Europa. Els 3 anys anteriors van morir 7.361, i el trienni 2014-16 van ser 12.477.
  Entre 2012 i 2022 es van construir anualment menys de 10.000 habitatges protegits a Espanya, número insuficient per a garantir l’accés a la vivenda, en especial als joves. 

En temes de caire polític, hi han coses que han canviat i algunes no:

Malgrat les diferències, el conjunt de forces que han recolzat el govern de coalició, han estat capaces de negociar i pactar els pressupostos de l'estat cada any, quan tocava.

Al principi de la legislatura, seguien empresonats els líders del Procés, que van ser alliberats el juny de 2021. A hores d’ara segueixen a l’exili cinc processats. L’anomenada taula de diàleg és un OPNI: Objecte polític no Identificat.

  Catalunya porta des de 2010 amb un Estatut que no ha estat referendat pel poble català. Segueix igual, i sense perspectives ni propostes per a trobar una solució al encaix constitucional de Catalunya a Espanya. Pitjor: amb amenaces d’implantar un estat centralitzat sense autonomies, o amb competències laminades.

Va en augment l’ofensiva contra l’ús de la llengua catalana en condicions d’igualtat amb el castellà; i no sols per part de la dreta extrema. Com a mostra que no hem avançat gaire, mirem el següent acudit d'en Cesc que va estar publicat l'any 1971!, quatre anys abans de la mort del dictador.
                     
                        1976 Cesc, Arriba Spain, pàg. 116
  Fa quatre anys ja estava caducat el CGPJ, des de desembre de 2018 quan després de acordar el PSOE -en l’oposició- la renovació, es va suspendre quan es  va conèixer el whatsapp del PP que justificava el pacte perquè seguien “controlando la sala segunda desde detrás”. Tota una legislatura de bloqueig per part del PP, fet manifestament anticonstitucional.

El dictador Francisco Franco estava enterrat amb tots els honors al Valle de los Caidos (por Dios y por España). Però segueix sent legal la Fundació Francisco Franco i vigent la Llei “mordaza”.

 José Antonio Primo de Rivera, fundador de Falange Española, un partit feixista -com Vox, encara que era més avançat en els temes socials i sindicals- estava enterrat amb tots els honors al Valle de los Caidos.
  El General Queipo de Llano, militar colpista el 1936, estava enterrat amb tots els honors a la basílica de la Macarena. 

Davant de les noves eleccions, la qüestió principal és anar a votar, escollint la millor opció personal, per a evitar donar passos enrere i poder afavorir que el nou govern es pugui recolzar en una majoria parlamentària que consolidi els avenços socials i econòmics i no ens porti a un país mes reaccionari. No oblidem que no és veritat que tots són iguals, no es veritat que no ens representen, no és veritat que votar no serveix de res i no és veritat que quan pitjor, millor.

Voteu! Però -si us plau- voteu bé!

JLC

 

ÉS LEGAL AQUEST ANUNCI?

  Ahir, a la bústia de correu de casa em vaig trobar un full d’anunci d’una empresa molt coneguda en el mon de les transaccions immobiliàries:

  En la primera lectura en diagonal no vaig veure res d’especial, però quan vaig adonar-me del que deia en una de les frases hem vaig quedar estorat. ¿Era possible el que deia? Fixem-nos:     

               

 Ofereixen un servei, prestat per un departament específic de la companyia, per fer ¡¡BLANQUEIG DE CAPITAL!!. 

  Segons una definició que he trobat, “El delicte de blanqueig de capitals, conegut també popularment com a rentada de diners, és un delicte contra el patrimoni i l’ordre socioeconòmic que consisteix a realitzar unes certes actuacions amb l’objectiu d’incorporar al trànsit econòmic legal determinats béns que procedeixen d’accions il·legals. Es tracta de fer que els diners obtinguts d’activitats il·lícites sembli obtingut de fonts “netes”. D’aquesta manera, s’aconsegueix donar una aparença de legalitat a un ben obtingut il·legalment, permetent l’ús i gaudi d’aquest” (1).

 És un anunci il·lícit? És una realitat normalitzada que implica a les empreses immobiliàries? És una resposta a una demanda del mercat? És un simple error el fet d'anunciar-ho, perquè fer-se -el blanqueig- ja es fa? 

  El següent pas podrà ser anunciar els serveis d'expulsió de llogaters amb renda baixa, d'extorsió a inquins impuntuals en el pagament, d'ocasionar molèsties a veins perquè abandonin l'habitatge.

  Fa pudor

JLC

(1) https://www.abogadoscastello.com/delicte-de-blanqueig-de-capitals/ 

NOU VIATGE A WASHINGTON DC

  En altres ocasions he escrit sobre algun dels meus viatges a Washington D.C. (*). Acabo de fer un altre visita a la ciutat, i torno a compartir unes observacions.

  Un apunt inicial sobre tecnologia: vaig veure en directe des dels Estats Units el partit Espanyol-Barcelona, connectant-me a una televisió argentina, mentre escoltava pel mòbil de forma sincronitzada la retransmissió per ràdio de RAC1. Me n'adono de fins a quin punt hem normalitzat avanços tecnològics que fa uns anys ens pensàvem que eren de ciència ficció, com per exemple el poder fer vídeo conferències pel mòbil de forma gratuïta.

  Evidentment, la Casa Blanca continua al seu lloc, però amb els anys s’han anat produint certs canvis. Et pots continuant apropant fins la tanca que envolta els jardins per la banda nord, la de Pennsylvania Ave., tot i que des de l'11S s’ha prohibit la circulació de vehicles. És més recent el fet que per la banda sud ja no pots accedir a la tanca, doncs s’ha establert una franja de seguretat d’accés prohibit:

    

  Els preus dels pàrquings al centre de la ciutat són cars, molt cars, en especial per períodes curts. El cas més extrem que he vist és el del pàrquing de l’hotel Marriott, a prop de la Casa Blanca: 35$ la primera hora; això sí, impostos inclosos. En canvi una hora en un lloc al costat del metro, lluny del centre però encara dins del Districte de Columbia, costa 5$.

    

  De fet el mapa del metro de Washington indica quines són les estacions que tenen zona d’aparcament annex. Pel que sé, no són gratuïts però tenen una tarifa combinada amb la del metro. Per cert, les tarifes de metro són proporcionals al recorregut fet, no tenen preu per multi-viatge, i el cost de fer un recorregut de longitud similar al de Collblanc-Camp de l’Arpa, és 2,40$: déu n’hi do! 

    

  En el seu blog Four Freedoms, Roger Senserrich acostuma a advertir sobre la ineficiència de molts dels temes d’infraestructura als estats Units. Potser és una anècdota, però les obres de revisió de les escales mecàniques de l’estació de metro de Tentleytown, van començar el 30 d’agost de 2021 i està previst que acabin -si no hi ha retards- el novembre de 2023. Més de dos anys i mig d’obres! Val a dir -sense que serveixi de disculpa- que hi ha un tram d’una llargada inusual al nostre país. 

  Davant de la citada estació de metro de Tenleytown hi ha un cartell de divulgació històrica que mostra com era la zona de Wisconsin Avenue l’any 1959, on es veu un tramvia que ens és familiar als barcelonins, doncs es tracta del model que l’Ajuntament de Barcelona va comprar de segona ma per a modernitzar la xarxa; aquest tipus de tramvia, conegut com a 'Washington' va començar a circular el 1963, fins a la retirada dels tramvies de la ciutat el 1971. 

  Després de molts anys he tornat a visitar el Cementiri Nacional d’Arlington, un espai enorme on estan enterrats molts militars, les seves dones i algun polític, entre ells els germans John, Joseph i Robert Kennedy. És un lloc maco, amb molt bones vistes sobre Washington, sobri en els elements patriòtics i castrenses, amb l’excepció de la cerimònia de canvi de guàrdia davant la tomba del soldat desconegut, on la litúrgia té el flaire de qualsevol acte militar, amb ordres a crits, cops de taló i rigidesa marcial; per sort sense música.

  En el museu d’Història Americana hi ha la portada d’un diari americà on informa de l’enfonsament del Maine a la badia de la Habana el 1898, amb un titular que faria salivar a més d’un independentista. Val a dir que en l’explicació museística es diu que no es va poder confirmar la intervenció espanyola en l’atac.   

  Un altre fet destacable és el cartell d’entrada a la National Portrait Gallery, on s’indica que l’accés és gratuït i que no es poden introduir determinats articles, entre ells xeringues i marihuana; destaca en el centre, amb una mida més gran, la imatge d’UNA PISTOLA! Hem de recordar que l'accés dels alumnes a la middle i la high school es fa passant per un arc detector de metals. 

  Aquests últims mesos, entre tantes i tants discussions a la ciutat de Barcelona, recordo per una banda la polèmica per la imposició de multes a cotxes que superaven la velocitat davant de centres escolars (per exemple al c/ Indústria / Sant Quintí). La crítica venia del fet que es multava als cotxes a qualsevol hora del dia i de la nit, haguessin o no escolars al voltant. A Washington ho han solucionat fàcilment: encenen uns llums intermitents a les hores d’entrada i sortida dels alumnes, mentre que la resta del temps  els llums estan apagats i la limitació no és vigent.

  Una altre polèmica a Barcelona va ser al voltant d’un semàfor múltiple per a ciclistes. A la capital de l’imperi també m’he trobat amb un semàfor que supera el clàssic de tres colors, doncs té sis llums; la veritat és que no he sabut interpretar-ho.        

  Sempre que vinc a Washington intento passar-me per les botigues de records, doncs acostumen a tenir objectes, imants o altres estris amb component polític. Per primera vegada des de  la pandèmia els he tornat a trobar plens de gent i renovats. Però he tingut dues sensacions: la primera és que, respecte a la tardor passada, ha baixat el nombre de andròmines del Trump, quan eren absolutament majoritàries,  i la segona és que han disminuït el nombre d’objectes de caire polític en general i més en particular els que tenien component satíric.

   Per últim, tant el vol d’anada com el de tornada, directes sense escala, anaven a petar; amb un tipus de viatger que identifico com a majoritàriament americà, possiblement creueristes i gent que ve a fer turisme a Europa i comença o acaba passant un parell de dies a Barcelona.

  JLC

(*) Notes viatge 2016

    Notes Viatge 2017

1969. UN ANY -UNA ÈPOCA- GRISA I DIFÍCIL

   He llegit la novel·la d’Eduard Màrquez titulada concisament “1969”. És un text estrany, doncs no és una novel.la a l’ús, sinó un recull seqüencial, lligat i exposat de forma intencionada de diferents testimonis, documents, atestats policials i notícies de diari sobre fets que es van donar -principalment a Barcelona- al llarg de l’any 1969.

   No sé quina pot ser la valoració que poden fer sobre el llibre persones que no hagin viscut aquella època, però a mi personalment m’ha remogut records i m’ha sigut fàcil entendre el que suposo buscava l’autor: transmetre com era la vida en la fase declinant de la dictadura franquista; grisa i difícil.

   Ho resumeix bé un dels testimonis: “en aquell mon gris, perquè la ciutat era grisa, perquè la majoria de gent tenia de dur una vida grisa, perquè fins i tot els policies eren grisos, si buscaves la llum, si buscaves sentir-te viu, si buscaves la llibertat, tenies que sortir i lluitar contra la massa gris aquesta ... jo ho feia per lluitar contra l’enemic. Aquest enemic gris. Fosc. Com un nen davant d’un bitxo lleig. Sense gaire consciència política. Però tenint clar que lluitava per la llum. Pel color”.

   L’any comença amb la declaració el 24 de gener de l’estat d’excepció a tota Espanya, amb frases oficials com “quiero hacer aquí, en nombre del Gobierno, una seria advertencia a los incitadores y a quienes les sigan a partir de este momento, porque caerá sobre ellos (y no son palabras) todo el peso de la ley”. Aquesta situació de repressió agreujada venia acompanyada de falses afirmacions oficials de normalitat: “Gracias a Dios, la salud social y política del país es excelente ... nuestro país, alegre y en paz creadora ... la convivencia pacífica de los españoles durante los últimos 30 años ha consolidado la legitimidad de nuestro Movimiento”.

  El Capitán General de la IV región militar (Catalunya), Pérez-Viñeta, opinava el següent sobre la joventut del moment, a la que deia conèixer bé, doncs tots feien el servei militar: “su patriotismo está a gran altura y que casi todos tienen una gran predisposición para poseer nuestras virtudes castrenses más excelsas, como son: el amor a la patria y la bandera, la lealtad y obediencia a sus jefes y un espíritu acendrado de servicio y sacrificio … ellos dicen que si España se descarriarse por los senderos del comunismo internacional, levantarían su bandera al decir que Cataluña sería Cap i Casal de España” (Atenció al ‘casi todos’ i a l’ús del català per a dir ‘cap i casal’, no de Catalunya sinó d’Espanya). L’arenga acabava amb les següents paraules: “nadie romperá nuestra unidad, nuestro progreso y la libertad de España”; fixem-nos que inclou tres conceptes que ara defensa com a senya d’identitat la presidenta de Madrid: unidad, progreso y libertad.

La Vanguardia, 15 juliol 1969, pàg. 32. 'Corrida' citada al llibre.

   L’any 1969 es pot considerar com a part del tardo-franquisme. El dubtes sobre el què passaria un cop morís el dictador eren motiu de neguit, doncs tothom era conscient de que el sistema es basava en la dictadura personal del general. El mes de Juliol, Franco activa el nomenament de Juan Carlos com a successor seu i el futur rei accepta davant les Corts franquistes, fent servir les següents paraules: “Quiero expresar en primer lugar que recibo de su Excelencia el jefe del Estado el Generalísimo Franco, la legitimidad política surgida del 18 de julio de 1936, en medio de tantos sacrificios, de tantos sufrimientos, tristes pero necesarios, para que nuestra patria encauzase de nuevo su destino ... estoy seguro que mi pulso no temblará para hacer cuanto fuere preciso en defensa de los principios y leyes que acabo de jurar”. Aquestes paraules mostren com l'anomenat aleshores ‘Príncipe de España’ accepta la guerra civil com a legitimitat d’origen del règim, expressa la voluntat de donar-li continuïtat i fins i tot utilitza una frase pròpia del Caudillo, dita ja en la seva pressa de possessió del poder l’1 d’octubre de l’any 1936: “mi pulso no temblará”.

   He tingut ocasió de recordar aspectes de com era la vida a la Universitat en aquell any. El gener es va produir l’entrada d’estudiants al rectorat de la Universitat de Barcelona (la única que hi havia a Catalunya), acció que va ser l’excusa per a decretar el abans citat estat d‘excepció. Vaig ser allà, vaig estat a l’assemblea  que es va fer al Paranimf, i des del carrer vaig veure llençar per una finestra un objecte que va resultar ser un bust del dictador. La Universitat estava ocupada per la policia, els de paisà i també els d’uniforme; estaven pels passadissos, als patis, a l’entrada de les aules, fins i tot als lavabos. El llibre recull que efectivament “els grisos i la policia estaven contínuament a la Universitat. Hortalà i el vice-rector Estapé manifesten públicament la inviabilitat de donar classes amb policia”. Però es donaven les classes amb la policia dins de la Universitat: els uniformats a la porta de les aules i els secretes a dins. 

   El problema no era només la presencia policial als campus; era el conjunt de mesures repressives que el règim feia servir, com mostra el fet que, entre les “Medidas de carácter extra policial que pueden adoptarse en los distritos universitarios”, consta el següent:

8. Que por los medios informativos se desprestigie cualquier algarada estudiantil, realizando tal labor a nivel universitario.

9. Facilitar a la policía un fácil acceso a los expedientes universitarios.

10. Supresión de la prórroga por estudios a aquel universitario que por sus actividades y significación no sea merecedor de tal beneficio ... 

10.a) Que las sanciones económicas que puedan imponerse como consecuencia de disturbios sean en cuantía superior a las disponibilidades del afectado para dar lugar al arresto ...

10.c) Utilización de las tramitaciones policiales -pasaportes, informes de prórroga de incorporación, incorporación a filas, etcétera- como instrumento eficaz contra díscolos y agitadores.

  En aquest tema de l’actuació policial es posen per escrit els criteris per a captat col·laboradors: “preferiblemente, deben buscarse entre los hombres, pues las mujeres solo pueden servir en casos esporádicos, siendo muy difícil que mantengan la debida discreción”. També instruccions sobre com s’ha de fer un ‘cacheo’: “Si se tratase de una mujer, se la conducirá a una portería y se requerirá a la portera o persona del mismo sexo que merezca confianza para que la registre dirigiendo el policía la operación, a fin de no ser engañado. Si el que intervenirle fuera un solo policía, conducirá éste al sospechoso a una portería donde, solicitando el concurso del portero, practicará cuanto se dice en el párrafo anterior”.

  Es poden llegir algunes frases que testimonien com eren les coses a finals dels anys seixanta:

“Todos trabajábamos y por la noche estudiábamos. La mayoría de padres de los del grupo eran analfabetos. Pero la influencia de su militancia, porque muchos de ellos militaban, fue fundamental”.

“Fins i tot a casa dels vencedors discrets es parlava poc de política. La política era un territori de perills. El meu pare tenia molta por a la nostra politització”.

“Me levantaba, iba a trabajar, volvía a casa corriendo para comer, volvía a trabajar y cuando salía me iba al instituto. Empecé a trabajar a los 14 años, hice el bachillerato así”.

“En un moment determinat, les dones que s’havien quedat sense estudiar per diferents motius, per motius econòmics, però també per motius de discriminació familiar, per allò típic que el nano estudiï i que la nena es quedi casa o faci el que calgui per ajudar a la família, prenen consciencia i es planten a l’Institut”.

  Per últim, veiem alguns texts de militants en el antifranquisme, on es pot intuir les contradiccions i dificultats amb que es desenvolupaven les activitats d’oposició al règim:

“la militancia ya tiene eso. Se te impone una disciplina, ¿no? y ya está. Crees a pies juntillas lo que se dice y tiras adelante sin plantearte muchas coses”.

“vaig anar a moltes reunions del moviment estudiantil i vaig quedar molt decepcionat, perquè tenien unes picabaralles molt fortes per qüestions de matisos”.

“després d’haver-se proclamat l’estat d’excepció, la gran massa, al menys una part de la massa del poble, normalment viu en una lamentable insensibilitat als veritables problemes del país”

“ara sembla que llavors tothom era antifranquista, i no. Si més no, la majoria no ho era. I si ho era, més de pensament que de qualsevol altra manera, ja s’encarregava de no dir-ho. Perquè la vida ja era bastant complicada.. i més encara per les dones”.

“Para trabajar 10, 12 o 14 horas al día no hace falta mucha teoría política. Y más si el objetivo sólo es dar de comer a los hijos, pagar las letras del piso, comprarse un 600 o ir al fútbol. Entonces, lo de la revolución acaba sonando a música celestial. Es normal. Duele, pero es así”.

“la cárcel no debe ser el centro de atracción del movimiento obrero. Prepárate física e intelectualmente para continuar la lucha activa tan pronto como estés en libertad”.

“La puntualidad es una cualidad revolucionaria”; “La costumbre y la rutina son dos enfermedades antirrevolucionarias”; “Que hi ha de més revolucionari i transcendent que compartir el sacrifici eucarístic?”.

  La intenció de l’autor és continuar fent successius volums sobre els següents anys posteriors al 1969.

   JLC

   1969, Eduard Màrquez, L'Altra Editorial, Barcelona, 2022

L’AMNÈSIA HISTÒRICA I L’EXTREMA DRETA

   A El País del passat dijous, el professor Josep Maria Vallés publicà un article titulat “Peligros de la desmemoria”[1] on -en relació a la moció de censura presentada per VOX- afirma que l’extrema dreta té una estratègia “para hacer aceptable su participación en responsabilidades de gobierno. Las tiene ya en la Junta de Castilla y León y aspira a tenerlas dentro de unos meses en otras comunidades y ayuntamientos”.  

   En el cas que PP i VOX arribessin a tenir en coalició el govern d’Espanya, l’amenaça no es tant una reedició del franquisme, sinó que “lo previsible es la puesta en marcha del proceso que genera regímenes “iliberales” o “híbridos”, cada vez más alejados de las condiciones democráticas y más próximos a nuevas formas dictatoriales”. Aquesta visió concorda amb la d’en Josep Ramoneda, que fa anys alerta sobre el creixement del autoritarisme postdemocràtic.

   El Dr. Vallés creu que existeix un risc real d’accés al govern de l’extrema dreta a Espanya doncs “En países europeos que pasaron por experiencias dictatoriales, el renacimiento de opciones de extrema derecha ha sido más fácil cuando se ha impuesto la amnesia histórica”.

  Aquest raonament el sustenta en les diferents actituds que es van donar respecte al passat històric després de la derrota dels règims feixistes en la segona guerra mundial, comparant les diferències entre els casos d’Alemanya, França, Itàlia o Àustria. En aquest context cita com a referència els llibre “Els Amnèsics” de Geraldine Schwarz, sobre el que vaig escriure un text en aquest blog el 22 de setembre de 2021[2].

  Les dificultats que troba la societat espanyola per a conèixer i assimilar la seva història, per a identificar “el peso de un pasado sucio”, són ben presents més de quaranta anys de la mort del dictador  i -el que potser és pitjor- de vigència de la Constitució de 1978.

  Com a exemple de la negació per part de l’extrema dreta de la història fosca de bona part del segle XX, Tamames va dir en el seu discurs en la moció de censura: “la memoria histórica ha significado un paso atrás y la memoria democrática todavía más”.

  Recordem també que aquesta setmana la Sra. Ayuso sortia de veure al Papa i deia que Francesc li havia demanat “que dejáramos de hablar tanto del pasado, de las guerras, y no puedo estar más de acuerdo”[3]. Aquesta senyora també deia un parell de dies abans als seus correligionaris: “hoy la izquierda está acabada (...) matadlos”[4]; potser la frase més guerra-civilista que hem sentit en dècades.

  Si com diu en Vallés, l’amnèsia i la negació de la història afavoreix el creixement de l’extrema dreta, estem fotuts en aquest país.

    JLC

---

[1] https://elpais.com/opinion/2023-03-23/peligros-de-la-desmemoria.html

[2] https://laterracampa.blogspot.com/2021/09/els-amnesics.html

[3] https://www.heraldo.es/noticias/nacional/2023/03/18/ayuso-visita-papa-1638936.html

[4] https://www.heraldo.es/noticias/nacional/2023/03/18/ayuso-mensajes-whatsapp-anima-revisar-conversaciones-privadas-1638966.html

EL CAP DELS ESPIES

  Portem molt de temps reben informacions més o menys clares sobre una munió d’assumptes tèrbols en les proximitats del que coneixem com a clavegueres de l’Estat però que afecten a altres poders institucionals. Recordem unes quantes: l’operació Catalunya, el cas kitchen, el catalangate, el cas Monje, la persecució judicial a Sandro Rosell i les falsedats sobre els comptes de Xavier Trias; amb en Villarejo com julivert en totes les salses.

  Ara que l’espionatge intern torna estar de moda a l’Espanya de l’actual Borbó, he tingut l’oportunitat de llegir el llibre EL JEFE DE LOS ESPIAS [1] que descriu les anotacions recollides de forma sistematitzada per Emilio Alonso Manglano, militar espanyol que va ser cap del CESID durant el període entre els anys 1981 -tot just després del cop d’estat del 23F- i el 1995, ja en l’etapa final dels governs de Felipe González.

  Està escrit per dos periodistes a qui la família de Manglano va deixar accedir seus als arxius personals, després de la seva mort el 2013. No són sospitosos d’esquerranisme ni de ser antisistema, doncs un d’ells Juan Fernàndez-Miranda és, a més de nebot-net de Torcuato Fernàndez-Miranda, adjunt al Director de l’ABC i l’altre, Javier Chicote, també treballa a l’ABC.

  El llibre és en bona part una defensa de un home presentat com a honest (Manglano), un “home d’idees conservadores, molt religiós, però liberal en força aspectes, realista amb la situació del país i disposat a evolucionar però, així sí, protegint el Rei i l’Estat ... Estem davant del militar honest, al servei d’una causa, un poder i uns objectius” [2].

  No és usual que el cap de l’espionatge d’un país portés un detallat i minuciós diari de totes les seves actuacions i converses amb el cap de l’estat, del govern i altres ministres i personatges relacionats amb el poder. Aquestes notes, seleccionades i posades en context pels autors del llibre, ens recorden el més fosc i brut del període del primer govern socialista.

  Considero que no hi ha moltes novetats sobre fets en general coneguts, però la seva recopilació i explicació de forma ‘empaquetada’ és el gran valor del llibre. Veure explicats de forma seguida episodis de casos com Rumasa, el iot Fortuna y els cotxes del Rei, el GAL, el cas Juan Guerra, el trident Conde-Perote-de la Rosa, el cas IberCorp, Mario Conde, la fuga de Roldán, el Sindicato del crimen conspirant contra Felipe González, et deixa un regust amarg doncs t’ensenya com funcionaven -i com segueixen funcionant?- les clavegueres no només de l’Estat, sinó del poder.

  Mostra un rei Juan Carlos en el màxim del seu poder i de la seva legitimació com a monarca, després del 23F i del reconeixement general d’Espanya com una nova democràcia integrada a Europa. És un rei que no fa d’àrbitre segons la constitució, sinó que és un poder autònom dins de l’Estat, a qui Manglano protegeix i informe de forma directa. De fet el rei li dona ordres: “Me llama el rey y quiere que el servicio del CESID, sea profesional -más civiles- y al margen de la política para informar siempre a la corona” (Pàg. 107); “hay que empezar a trabajar sobre el asunto de Ceuta y Melilla” (Pàg. 102), “Manglano recibió una llamada de don Juan Carlos que le señala el camino a seguir” (Pàg. 100).

  Entre les tasques del CESID estava el ajudar al rei en les seves aventures extra conjugals. El llibre explica  com  l’Estat encobreix i paga les malifetes privades del rei, contra l’opinió del mateix Aznar, que remuga però -tot i ser el President del Govern- s’ho empassa. 

  Sobre els GAL, parla de l’existència d’un GAL blau (dins la Policia Armada), d’un GAL verd (dins la Guardia Civil) i d’un GAL conegut pel govern, en especial per Rafael Vera amb qui el llibre es molt crític. El llibre desmenteix que la famosa anotació ‘PTE.’ pugui referir-se al Presidente del govern, doncs existeix la mateixa anotació en altres documents sempre amb el significat de Pendiente.

  Per últim vull destacar una frase dita per Felipe González al propi Manglano, que te un significat especial en l’actualitat, amb la creixent judilització de la política: “Emilio, yo aceptó responsabilidades políticas, pero no penales” (pàg. 416). Els polítics independentistes jutjats per lo penal, potser la subscriurien.

  A hores d'ara, segurament els actuals responsables i executors dels espionatges i atacs informàtics a persones i institucions relacionades amb l’independentisme (i d'altres actors polítics), tenen prohibit prendre notes o portar registres sobre les accions que duen a terme. Això impedirà que mai es pugui fer un llibre com el que s’ha fet amb les notes de Manglano; bé, amb les agendes d’en Villarejo potser es podrà fer un guió d’una pel·lícula de Torrente.

  En resum, un llibre que considero no ha tingut l’impacte que es mereix, donat que explica de forma clara les actuacions dels serveis secrets als servei de la monarquia i la sacrosanta “raó d’Estat” al final del segle passat. 

JLC

Sobre el tema de les clavegueres en l’actualitat veure l’article del diumenge passat de l’Esther Vera a l’ARA: 

Com funciona la claveguera

---

[1] EL JEFE DE LOS ESPIAS. Juan Fernández Miranda y Javier Chicote Lerena. Roca Editorial De Libros. 2021

[2] Els arxius secrets de Manglano. Júlia Costa. Abril 2022. https://www.llegir.cat/2022/04/critica-el-jefe-de-los-espias-juan-fernandez-miranda-i-javier-chicote/

ARTIFICIAL SEGUR; PERÒ INTEL·LIGÈNCIA?

   Des de l’aparició en l’escena de l’aplicació ChatGPT, es sent parlar molt del gran avanç de la intel·ligència artificial i la capacitat disruptiva que tindrà, per a be i per a mal, en la nostra vida futura.

Es parla de la fi dels exàmens com a forma d’avaluar a l’alumnat, de l’absurd de memoritzar i tenir capacitat de redactar quan ambdues coses les faran -les fan ja- màquines intel·ligents, de la conducció autònoma sense ningú al volant -inclosos els avions-, de la capacitat, no ja de recol·lectar dades, sinó d’aprendre i millorar autònomament. Com a conseqüència d’aquesta revolució imparable es prediu un futur amb la desaparició de gairebé la mitat dels llocs de treballs actuals al mon.

Crec que efectivament estem immersos en una època de revolució tecnològica, amb canvi de paradigmes socials, possiblement només comparable a la del neolític i la revolució industrial del segle XIX. I això portarà canvis als que la humanitat es tindrà que adaptar. No nego en absolut la importància i la potencialitat que té el us de tecnologies avançades de gestió massiva de dades que, amb l’afegit de pautes, criteris i resultats estadístics anteriors, poden resoldre i facilitar molts problemes, activitats i tasques que ara són feixugues, quan no impossibles, de realitzar pels humans.

Però he fet unes proves utilitzant el citat ChatGPT: he proposat tres preguntes sobre temàtiques sobre les que he investigat, treballat i escrit documents, que estan consultables d’una forma o altre a les xarxes: el Col·legi Claret, Josep Rosell i la Masia de Cal Negre.

Els resultats no han estat a l’alçada del que he sentit i llegit aquestes últimes setmanes. Com podeu veure en detall més endavant, en les tres proves que he fet, les informacions recollides són escasses, es pot trobar molta mes informació amb google i a la wikipedia; en molts casos mostra dades bàsiques directament errònies; bona part de la gran novetat del producte -els texts redactats- són el que dèiem quan fèiem un examen, ‘palla’.

Crec que la part més nova del producte en la seva versió actual és  la capacitat de redacció a partir de unes ítems proposats. Però té molt a millorar en la recerca ‘intel·ligent’ dels conceptes bàsics de la informació sol·licitada i també en els redactats, que ja he dit em semblen generalistes.

Però això no acabarà aquí. Segur que successives versions milloraran el rendiment i ens aproparan als resultats distòpics que ja avancen els mitjans de comunicació. 

                    Rac1 27-2-23 / El País 7-12-22

  A continuació mostro les preguntes fetes com a prova i les respostes rebudes, sobre les que faig els meus comentaris entre parèntesi:

Pregunta 1: fes un resum de dues planes sobre el Col.legi Claret de Barcelona en el nacional-catolicisme

El Col·legi Claret de Barcelona va ser fundat l'any 1922 (error, va ser el 1871; acaba de celebrar el seu 150è aniversari) per la Congregació dels Missioners Claretians. Durant el període del nacional-catolicisme a Espanya (1939-1975), el col·legi va ser un important centre d'educació catòlica i va estar sota el control del règim franquista. (Com tots els centres escolars del país).

Hi ha dos plans diferents que van influir en la situació del Col·legi Claret durant aquest període:

1- Pla d'ordenació escolar de 1945 (suposo es refereix a la Ley de bases de enseñanza Media y Profesional): Aquest pla, promogut pel Ministeri d'Educació Nacional, va establir la creació d'una xarxa d'escoles catòliques que havien de seguir els principis del règim franquista (les escoles ja existien i totes les escoles havien de seguir els dictats del règim, fossin catòliques o no). El Col·legi Claret va ser un dels centres educatius que es va beneficiar d'aquest pla i va rebre finançament per part del govern per mantenir les seves activitats (tot i que no era objecte de la tesi l’estudi de com es finançava el col·legi més enllà de les quotes, no vaig trobar referències a que rebés ajudes de l’estat, més aviat al contrari: el 1959 publicaven que “el Colegio no recibe gratificación de los organismos oficiales del Estado”)

2- Pla de formació d'educadors de 1953: Aquest pla, també promogut pel Ministeri d'Educació Nacional, va establir la creació d'escoles de formació per a educadors que havien de seguir els principis del nacional-catolicisme (no he trobat referències sobre el citat pla). El Col·legi Claret va ser un dels centres escollits per acollir aquesta formació i va rebre finançament per part del govern per a aquesta finalitat. (Cap constància documental sobre el Claret com escola de professorat).

En general, durant el període del nacional-catolicisme, el Col·legi Claret va ser un centre d'educació catòlica subvencionat pel govern franquista (no consta)  i va seguir els principis del règim (como tots). Amb la mort de Franco i el final del règim, el col·legi va continuar sent un centre educatiu catòlic, però va deixar de dependre del finançament i del control del govern. (en tant és una escola concertada rep el finançament establert, com la resta d’escoles del mateix règim concertat)

RESUM: poca informació i errors greus en la resposta

 Pregunta 2: escriu dues planes sobre Josep Rosell Casablancas i el rodal de Sabadell

   Josep Rosell Casablancas (1911-1978) (comencem malament, en realitat és: 1891-1977) va ser un destacat polític i sindicalista català (ni una cosa ni l’altre: periodista i excursionista). Va néixer a Sabadell i va estudiar a l'Escola Industrial de la seva ciutat natal (només vam poder saber que va estudiar a les Escoles Pies). Després de la Guerra Civil Espanyola, va ser empresonat durant uns anys per la seva militància política. Va ser membre fundador del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i va tenir una destacada activitat sindical com a secretari general del Sindicat Únic de la Tèxtil de Sabadell. (Res del que diu es pot atribuir a Josep Rosell i difícilment podia ser del ram tèxtil doncs en Rosell treballava en una empresa fabricant d’aparellatge elèctric)

   Després de la Transició espanyola, va ser escollit alcalde de Sabadell per la coalició de partits de l'Esquerra Independent de Sabadell (EIS). Va ser alcalde des de 1977 fins a la seva mort l'any 1978. (l’Alcalde escollit a Sabadell en les primeres municipals democràtiques va ser Antoni Farrés en la llista del PSUC; ho va ser fins el 1999)

   El Rodal de Sabadell és un parc natural que es troba a la serralada de Marina, a prop de Sabadell. (sense notícies de la dita serralada de Marina) Aquesta zona va ser declarada parc natural el 2003 (no consta) i té una extensió de més de 3.000 hectàrees. És una zona d'alt valor ecològic i paisatgístic, amb una gran diversitat d'espècies vegetals i animals. A més, té una gran importància històrica i cultural, ja que ha estat habitada des de l'època prehistòrica i té diversos jaciments arqueològics.

   El parc natural del Rodal de Sabadell ofereix nombroses activitats per als visitants, com ara rutes senderistes, cicloturisme i visites guiades als jaciments arqueològics. També és un lloc ideal per a l'observació de la fauna i flora autòctona. El parc disposa de diversos punts d'informació i serveis per als visitants, com ara aparcaments, àrees de pícnic i miradors. El Rodal de Sabadell és un lloc de gran valor natural i cultural que mereix ser conegut i preservat per a les generacions futures.

RESUM: Confusió en la persona i en el paratge. No relaciona a Rosell amb el seu llibre “El Rodal de Sabadell”. La descripció del rodal es pur text de farciment, el que el diccionari defineix com palla “Allò que, en un llibre, en un discurs, etc., és més aviat sobrer, no té cap valor, cap utilitat, cap substància”.

Pregunta 3: escriu dues planes sobre la masia de Cal negre a Sarrià

   La masia de Cal Negre és (no és; si un cas: era) una de les masies més emblemàtiques del barri de Sarrià .... La masia de Cal Negre es va construir originalment a l'edat mitjana, probablement al segle XIV o XV (l’edificació apuntava més a ser construïda el segle XIX) ... Al llarg dels anys, la masia va ser objecte de diverses remodelacions i ampliacions, de manera que avui en dia es pot apreciar (està derruïda des de finals de la dècada de 1949) una barreja d'estils arquitectònics, que van des de l'edat mitjana fins a l'època moderna.

  Actualment, la masia és propietat del Consorci de l'Hospital de Sant Pau i és utilitzada com a centre cultural i espai per a exposicions i esdeveniments (Ni una, tot erroni). 

  En els voltants de la masia de Cal Negre hi ha uns bonics jardins, on es pot gaudir d'una gran varietat de plantes i arbres. Aquests jardins també són utilitzats per a esdeveniments i celebracions com casaments, comunions i altres festes privades. (on estava la finca ara hi ha una gasolinera, edificis d'habitatges i la Ronda del Mig)

RESUM: identificació equivocada de la Masia, que dona per existent i en explotació.

JLC

MONOTEISMES i PODER

  El passat dia 8 la Vanguardia publicava en la seva pàgina 3 la següent fotografia, on es veu a un grup de jueus ortodoxes celebrant una festa -el nou any dels arbres- on s’honora la connexió sagrada entre el judaisme y la natura. 

  El mes de gener d’enguany es va fer la cerimònia d’enterrament del Papa emèrit Benet XVI a la que correspon la següent imatge:  

  Al setembre de l’any passat correspon la vista de la processó a La Meca, amb els pelegrins donant voltes al costat de la Kaaba: 

  Per no oblidar a la branca xiïta, veiem a continuació una reunió a l’Iran de l’Aiatol·là Jameini el febrer de 2020: 

  A la següent foto podem veure els oficiants del funeral del ex-rei Constantí de Grècia el mes passat: 

  Veient les anteriors imatges, corresponents a  les tres branques de les religions monoteistes -cristianisme, islamisme i judaisme-, podem observar diferents aspectes socials i polítics :

  El més rellevant és l’absència absoluta de dones. Tots els que surten a les imatges són homes. Les dones en tots els casos són excloses de la jerarquia, i en el cas del judaisme i l’islamisme sabem que ni tant sols comparteixen espai religiós amb els homes. És un posicionament comú de caràcter discriminatori i retrògrad. 

  Un altre tret comú és la recerca de la uniformitat. Les vestimentes són homogènies dins de cada grup: uns de negre, altres de vermell, uns altres amb turbant o capells blancs, o amb túniques blanques. Uniformitat que podem associar als valors de disciplina i ordre, a la recerca de l’ortodòxia.   

  Les fotografies ens mostren escenificacions de poder, de poder religiós. La vestimenta, els rituals, les jerarquies en espaies més elevats, els capells fins i tot, expressen que en les respectives religions hi ha els que manen i interpreten la paraula de déu, i que el paper dels fidels és sotmetre’s a les indicacions rebudes. 

  Com a tot tipus de poder, el religiós també intenta aconseguir la hegemonia sobre els altres poders competidors, inclòs el poder civil. La llarga història de la separació de l’església de l’Estat és una lluita pel poder on els sistemes democràtics han aconseguit avenços, però encara hi ha molts països on es dona una forta interrelació entre el poder civil i el religiós, i d’altres on el poder polític està ocupat directament pel religiós.

  En relació a la citada separació entre l’església i l’Estat, recordar una cita d’un eminent polític espanyol -Francisco Franco- que va utilitzar el nacional-catolicisme per a conservar el seu poder: “esta separación es adecuada en las sociedades o las naciones que pasan por la desgracia de no tener una sola y única fe, pero no es aceptable cuando, por su fe verdadera y única, una nación quiere llevar el título de católica“.

JLC