Recordant en Ferran, un dels sis.
Som sis amics nascuts el 1949, que ens vam conèixer a
l’escola fent batxillerat -be, un a primer de carrera- i hem mantingut
l’amistat al llarg dels anys. Plegats hem crescut, estudiat, gaudit, discutit,
rigut, patit, jugat; hem viatjat junts i
alguns hem tingut en comú casa de vacances; ens hem casat, hem sigut pares i avis,
hem treballat en diferents sectors. La jubilació ens ha donat més temps per
compartir excursions, sortides, vermuts i dinars. Però sobre tot sempre hem
parlat i enraonat sobre ‘lo divino y lo humano’: política, religió, historia, música,
futbol, tecnologia, ensenyament, experiències.
Malgrat més de quaranta anys arreglant el mon i
compartint bona part de la vida, quan fa un temps se’m va ocórrer preguntar per
separat ¿què van fer a la guerra els teus pares? les respostes van ser
sorprenents, doncs van evidenciar que era un tema del que NO havíem parlat mai,
malgrat que a les respectives famílies s’havien donat moltes circumstàncies i
situacions diferents.
Resumim el més destacat dels fets coneguts:
- Un pare va estat allistat forçós i enviat al front d’Aragó on un comissari el va amenaçar amb afusellar-lo. Fugit a França amb la desfeta republicana, va estar confinat al camp d’Argelers i desprès empresonat a Bilbao durant un any. Va ser jutjat i condemnat a sis mesos de presó i a dotze anys de reclusió temporal, com consta en el registre de l’Arxiu Nacional de Catalunya.
- Una filla nascuda durant l’estada a presó del pare va morir al poc temps de tifus sense que la pogués arribar a conèixer. Els pares es van tornar a casar per l’església després de la guerra, doncs el matrimoni civil durant el conflicte no va ser reconegut pel bàndol vencedor. També en temps de guerra, per poder disposar d’ous van tenir gallines criades a casa dins d’un armari a la cuina: no les van criar a la galeria perquè els veïns no les veiessin.- En un altre cas, el pare -afiliat a l’UGT, va ser mobilitzat a la lleva del biberó. Va ser fet presoner al front d’Aragó i deportat a un camp de concentració a la província de A Corunya durant mig any. Va fer el viatge en vagó de càrrega –“un borreguero”- malat de sarna; tant durant el viatge com durant l’estada al camp els detinguts van rebre ajut i aliments per part de la gent i en el seu cas concret d’una família amb la que va mantenir les relacions sempre. Després de l’estada al camp de concentració, va tenir de fer el servei militar: en total més de tres anys mobilitzat.- Un avi va morir de peritonitis al Bages tot just acabada la guerra, per manca de cuidats mèdics i de medicaments.- Un pare que treballava als ferrocarrils a la zona nacional, va ser militaritzat amb el grau de Brigada a la guerra, però en realitat no va canviar d’activitat; el fet d’haver estat a la zona dels guanyadors el va permetre després de la guerra avalar a amics i coneguts quan va retornar a Catalunya.- La mare des del balcó de casa veia passar els camions conduits per anarquistes, amb presoners camí del cementiri; poca estona després tornava a veure el camions buits de retorn, doncs els detinguts havien sigut afusellats.- Durant la guerra, uns tiets que tenien un hort l’havien de vigilar per que no els hi robessin les patates. Un altre tiet falangista va aprofitar la seva militància per fer-se ric amb l’estraperlo en la postguerra.- Un avi era propietari d’un bar-casino que va ser requisat pels anarquistes, de forma que va passar a treballar de cambrer. Els moros de les tropes nacionals, quan van entrar a la ciutat on vivien, van saquejar l’habitatge familiar.- Un pare va ser mobilitzat en la zona nacional, va combatre al front de Madrid -a la ciutat universitària- i va guanyar varies medalles militars. Llicenciat el 1939, es va reenganxar allistant-se a la Guardia Civil, on va ser conductor. Malgrat estar a l’exercit guanyador, va passar episodis de tifus i paludisme.- Un tiet d’ERC va ser alcalde d’una petita ciutat de Catalunya on no es va produir cap mort per incontrolats durant la guerra, però igualment va tenir que exiliar-se. Va tornar al cap d’uns anys per a viure amagat a Barcelona fins la seva mort cap els anys cinquanta.- Un avi va amagar dins un pou la imatge d’un Sant Crist; el va veure un membre del comitè local, que no el va denunciar, tot i tenir-lo amenaçat amb “si jo parlo la seva vida no val res”- Un pare estudiant de medicina va ser mobilitzat com a tinent mèdic i enviat al front d’Aragó, on va participar en les batalles d’Osca i Belchite. Va decidir desertar i amagar-se en un terrat de la part alta de Barcelona de forma que els avis tenien de pagar als propietaris per la seva estada i manutenció. Com havia estat oficial de l’exercit roig va passar un procés de depuració amb l’aval del rector de la parròquia; el seu expedient consta en el l’anteriorment citat registre del ANC amb el resultat de “llibertat”.- A un avi, propietari d’un taller de radiadors de cotxes, al principi de la guerra un comitè –no el de la seva empresa- el va anar a buscar a casa per detindre’l, però no el van trobar a casa i no van tornar. La família era de la Lliga, catalanista i catòlica; impressionada pels fets de juliol del 36 a les Saleses del Passeig de Sant Joan, van valorar positivament el nou règim en tant van considerar que va dur pau i un retorn a costums cristianes. Amb el temps, el pare es va convertir en un antifranquista acèrrim.- Una família va tenir tiets refugiats durant tota la guerra en un edifici de Barcelona, més un altre tiet ocult durant la guerra a Madrid- Uns avis eren pagesos a Barcelona. Van guardar al celler de la masia les joies i paraments religiosos de la Església de Mont Sió, passant molta por durant successius registres dels milicians. A l’entrada de la masia tota la vida havia hagut un Sant Antoni; en un registre una parella de control al veure’l van preguntar “¿que haceis con esto?”, l’avi va dir “para vosotros” i aleshores els milicians el van trencar.- Un avi es va tirar salfumant en un cama on ja tenia una ferida en caure de la bicicleta, per tal de no ser mobilitzat i evitar així tenir que anar a la guerra. L’any 1946 va morir de resultes -al menys en part- de no haver-se curat mai d’aquesta ferida.- Un tiet va estar confinat al camp de concentració Argelès un temps; va ser reclamat per la família però quan va tornar va tenir de passar un temps detingut a un camp de concentració a Horta.- La família d’un pare va quedar partida: l’avi i el seu fill gran -que va morir més tard en el setge de Leningrad, formant part de la División Azul- van passar la guerra amb els nacionals, mentre que l’avia, amb els altres tres fills la van passar recollits a la zona republicana en un poble de les afores de la capital on vivien, es suposa que per por a com havien actuat les forces militars després de la repressió el 1934. La separació va ser també per raons ideològiques, dons l’avi era nacional i l’avia republicana.- Un avi -carlí de tota la vida- viatjant de comerç, va sortir de Ceuta quatres dies abans del 18 de juliol del 1936, segons explicava perquè s’olorava que passaria alguna cosa. Per edat ja no va ser cridat a files, i el fill -massa jove per a ser mobilitzat- es va apuntar a la Creu Roja. El dia de l’entrada dels nacionals a Barcelona, per ordre dels ocupants va tenir que portar tres morts des de la plaça Joanic a l’Hospital Clínic, i per tant va estar dins el dipòsit de cadàvers que estava atapeït.- Un altre avi era massa gran per a ser cridat a files mentre que l’únic fill amb edat de ser mobilitzat havia estat afectat per la poliomielitis. La família va decidir que la filla deixés de treballar a la carnisseria familiar i entrés a fer-ho en un forn de pa per a poder així accedir a aquest aliment bàsic, molt escàs durant la guerra.- Un comentari generalitzat és que les famílies que van tenir accés al mon rural o de la pagesia, van poder subsistir amb carències. Els que no, manifesten haver passat gana.- Un altre observació comuna en gairebé tots els casos és que, en relació als temes de la guerra, hi havia una consigna de silenci dins de les famílies. En un casos per por directa a possibles conseqüències durant el franquisme i en d’altres per una actitud d’oblit auto-imposat.
Deu n’hi do la de coses
que cadascú sabia que havien passat a les respectives famílies i que no ens
havíem comentat mai entre els amics: exiliats, detinguts, morts, amagats, por, gana,
separacions, silencis.
El mes punyent és constatar
que el pes de la dictadura franquista es va perllongar molt més enllà de la
seva estricta durada cronològica (1939-1975), de forma que nosaltres també vam
mantenir silencis inconscients, malgrat la confiança i amistat que ens teníem. Mort
el dictador, no vam trencar la por a parlar-ne obertament, tot i que estàvem
orgullosos d’haver aconseguit esdevenir un estat democràtic. No hem estat
potser conscients de com la guerra civil i el franquisme ens ha influït i
limitat.
Reflexionant sobre les causes d’aquest espai de no comunicació entre nosaltres penso que es resumeixen en aquests paraules de Marina Subirats “No ho vam viure en directe, però la nostra infància, la nostra vida, va quedar marcada per aquells fets que omplien les converses familiars, mig clandestinament. Era també la vida dels nostres pares i mares la que s’havia trencat. La seva joventut, els seus projectes, els seus esforços, van quedar anorreats per sempre” *.
Hem d’esforçar-nos ens
transmetre aquestes memòries a les generacions joves perquè, a partir de
conèixer el passat, siguin capaços de construir un futur millor, sense por a
parlar i sense herències doloroses.
JLC
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada