La guerra a Ucraïna i el canvi en la geopolítica mundial amb amenaces d’intervenció en diferents països ha fet sorgir moltes opinions que defensen l’increment de la despesa en militarització.
Una
conversa [i]
entre el diplomàtic Rafael Dezcallar i el general Miguel A. Ballesteros ens
permet resumir els arguments bàsics:
Europa
es va construir en un món que ja no existeix. El conflicte militar al continent
ha deixat de ser impossible, i l’arquitectura de seguretat europea afronta una
crisi existencial. El paraigua dels Estats Units es torna condicional, i
confiar-hi plenament és, com a mínim, arriscat.
La
dependència militar es converteix, inevitablement, en dependència política. Si
Europa no esdevé una potència militar i tecnològica real, acabarà deixant de
ser una potència econòmica. Avui representem aproximadament el 25% del PIB
mundial, però sense suport militar ens aniran imposant barreres, condicionant
les cadenes de subministrament, i això acabarà afectant l’Estat del benestar.
A
Espanya hi ha un substrat pacifista molt profund que dificulta explicar una
cosa bàsica: sense capacitat de defensa no hi ha sobirania ni benestar. Venim
d’una dictadura que es va apropiar del paper de les Forces Armades, que són un
instrument de l’Estat i no de la política. Després, l’entrada a l’OTAN es va
fer sense un consens real. Afortunadament, aquest consens avui existeix.
Durant
dècades hem viscut còmodament sota el paraigua nord-americà sense fer-nos massa
preguntes. El resultat és una societat que associa defensa amb militarisme,
quan la defensa és un instrument essencial de l’Estat: sense capacitat de
defensa no hi ha sobirania ni benestar.
A
mitjà termini cal pensar com possible que el Kremlin repeteixi accions de conflicte
basades en estratègies híbrides desenvolupades a la zona grisa, però que poden
desencadenar guerres obertes que afectin l’OTAN.
Hi
ha un elefant a l’habitació de què ningú vol parlar: la dissuasió nuclear. Si
els Estats Units es repleguen, Europa haurà d’afrontar aquest debat. I a
Espanya, especialment, ningú no vol ni tan sols esmentar-lo.
Espanya
es beneficia enormement de l’estabilitat internacional —comerç, turisme,
inversions— però contribueix poc al sosteniment d’aquest ordre. Això ja no és
sostenible.
El
món ha canviat. La pau no és només absència de guerra al nostre territori, sinó
la capacitat de dissuadir. Europa i Espanya només seran amos del seu destí si
estan disposades a defensar-lo.
La
seva posició es resumeix en uns arguments de fons: En un món on no es respecten
les fronteres cal que Europa i Espanya tinguin capacitat de defensa autònoma, sense
dependre de tercers. Per tant no queda més remei que augmentar la despesa
militar el que sigui necessari, doncs aquesta despesa és la que protegeix les
prestacions socials de l’estat del benestar. Espanya ha d’enfrontar aquest
debat i canviar la seva posició antimilitarista.
En
l’article anterior veiem que el primer ministre canadenc esmentava la
necessitat d’incrementar la capacitat de resistir a les pressions externes, però
oferia un marc conceptual que -a la necessitat no discutible de disposar de
eines militars de dissuasió- afegia aliances econòmiques i de seguretat, polítiques
interiors de benestar i sobre tot defensar els valors constitutius de les
societats avançades: sobirania, llibertat, equitat, justícia, fraternitat.
Penso
que la necessitat de disposar de capacitat de dissuasió defensiva és inqüestionable.
Amb tres criteris: s’ha de fer a nivell de la Unió Europea; cal que sigui en
base a tecnologia i indústries pròpies (no comprant armes als USA); ha de ser
una política acompanyada pels criteris que esmentava el PM canadenc.
De
fet, les polítiques més avançades de seguretat humana contemplen una visió
global de la seguretat que inclou la salut, l’accés als aliments, l’aigua, l’energia
i permet als humans desenvolupar una vida plena en llibertat.
Si
en enfoquem principalment en les capacitats militars, podem acabar lligats al
paradigma “el que no viu com pensa, acaba pensant com viu”, i per tant definir
una societat basada en l’ús de la força. I haurem perdut.
Gener
2026
