Aquest BLOG és continuació de L'ONCLE PEPET. Els seus antics continguts segueixen consultables a l'adreça: http://oncle-pepet.blogspot.com/

20 de febrer del 2023

MONOTEISMES i PODER

  El passat dia 8 la Vanguardia publicava en la seva pàgina 3 la següent fotografia, on es veu a un grup de jueus ortodoxes celebrant una festa -el nou any dels arbres- on s’honora la connexió sagrada entre el judaisme y la natura. 

  El mes de gener d’enguany es va fer la cerimònia d’enterrament del Papa emèrit Benet XVI a la que correspon la següent imatge:  

  Al setembre de l’any passat correspon la vista de la processó a La Meca, amb els pelegrins donant voltes al costat de la Kaaba: 

  Per no oblidar a la branca xiïta, veiem a continuació una reunió a l’Iran de l’Aiatol·là Jameini el febrer de 2020: 

  A la següent foto podem veure els oficiants del funeral del ex-rei Constantí de Grècia el mes passat: 

  Veient les anteriors imatges, corresponents a  les tres branques de les religions monoteistes -cristianisme, islamisme i judaisme-, podem observar diferents aspectes socials i polítics :

  El més rellevant és l’absència absoluta de dones. Tots els que surten a les imatges són homes. Les dones en tots els casos són excloses de la jerarquia, i en el cas del judaisme i l’islamisme sabem que ni tant sols comparteixen espai religiós amb els homes. És un posicionament comú de caràcter discriminatori i retrògrad. 

  Un altre tret comú és la recerca de la uniformitat. Les vestimentes són homogènies dins de cada grup: uns de negre, altres de vermell, uns altres amb turbant o capells blancs, o amb túniques blanques. Uniformitat que podem associar als valors de disciplina i ordre, a la recerca de l’ortodòxia.   

  Les fotografies ens mostren escenificacions de poder, de poder religiós. La vestimenta, els rituals, les jerarquies en espaies més elevats, els capells fins i tot, expressen que en les respectives religions hi ha els que manen i interpreten la paraula de déu, i que el paper dels fidels és sotmetre’s a les indicacions rebudes. 

  Com a tot tipus de poder, el religiós també intenta aconseguir la hegemonia sobre els altres poders competidors, inclòs el poder civil. La llarga història de la separació de l’església de l’Estat és una lluita pel poder on els sistemes democràtics han aconseguit avenços, però encara hi ha molts països on es dona una forta interrelació entre el poder civil i el religiós, i d’altres on el poder polític està ocupat directament pel religiós.

  En relació a la citada separació entre l’església i l’Estat, recordar una cita d’un eminent polític espanyol -Francisco Franco- que va utilitzar el nacional-catolicisme per a conservar el seu poder: “esta separación es adecuada en las sociedades o las naciones que pasan por la desgracia de no tener una sola y única fe, pero no es aceptable cuando, por su fe verdadera y única, una nación quiere llevar el título de católica“.

JLC 


6 de febrer del 2023

LA INDEPENDÈNCIA DE RUBERT DE VENTÒS

   Fa pocs dies va morir en Xavier Rubert de Ventós, amic de tota la vida de Pasqual Maragall. En el meu treball sobre el pensament federalista d’en Maragall vaig escriure: “En el conjunt de l’anàlisi fet sobre el pensament de Maragall ha quedat clar que ni és, ni ha estat mai, independentista.  ... Hi ha un concepte d’independència que Maragall arriba a acceptar, i és la de Rubert de Ventós, basada en una construcció racional i en la interdependència”.

  He revisat les meves notes sobre el llibre “Catalunya: de la identitat a la independència” escrita per Rubert l’any 1999, és a dir molt abans del nou Estatut, de la seva l’anul·lació pel Suprem i de l’inici del conegut com a Procés que va portar als fets del 2017.

  Transcric alguns dels paràgrafs més interesants del seu pensament:

  "El hombre tiene una incompetencia natural, nace sin garras. Por tanto, para defenderse se torna social, para tener más fuerza. Con el riesgo de volver su fuerza contra el propio grupo. Se hace entonces político y racional. Crea reglas, tótems y tabúes". És a dir, les persones humanes som individus que viuen, per necessitat, en societat.

  "La cultura ha sido durante siglos el arte del retraso, de la costumbre, la inercia, la repetición. Permite fijar los elementos simbólicos (lengua, religión, arte) que conforman nuestra experiencia. Una memoria, una lengua, unos dioses que constituyen un universo particular por el cual los hombres muestran disposición a matar y a morir". Adverteix dels riscos de l’extremisme ideològic.

  "La tendencia solidaria y la agresiva son las dos caras; hay afinidad entre estimación y agresión. La raíz común que une ambas tendencias es el sentimiento de pertenencia: identificación con un nosotros que casi siempre es un no-a-otros.  Esa identificación nos hace generosos, veraces y entusiastas al mismo tiempo que envidiosos y vengativos". La pertinència -el nosaltres- pot derivar a la intolerància -als altres.

  Tot l’anterior ens obliga a reconèixer el problema i redreçar-ho en tremes de convivència: Nuestras necesidades de identidad y pertenencia son tan constitutivas de lo que somos como peligrosas para nuestros semejantes. No tiene sentido criticar estas tendencias, hay que aprender a contar con ellas, y si es posible civilizarlas”.

  La identitat -la pertinència- i és múltiple: En las sociedades modernas, la identidad no es un rasgo único y global, sino que cada individuo ha de construirse esa identidad a partir de una serie de adherencias, pertenencias y adhesiones.

També considera un fet que existeixen les identitats col·lectives i per tant els drets col·lectius: “¿cómo atreverse a sostener que los derechos, en cambio, son siempre y sólo individuales? ¿No ha de existir este derecho colectivo cuando las vejaciones son no sólo colectivas, sino acumulativas?.

  Per tant Lo realmente abstracto (bestia y bárbaro) no son estas identidades colectivas, sino las “soberanías territoriales” que aun gobiernan nuestro siglo y que permiten prescindir de cosas tan concretas como la viabilidad de un país o la voluntad de sus habitantes. Para que te nieguen la propia existencia hace falta que seas nacional de un pueblo o país no homologado (kurdo, saharaui, kosovar). Per cert, aquesta visió podria coincidir amb el concepte que expressa la recent sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea quan es refereix a “un grupo objetivamente identificable”.

  “Del mismo modo que los derechos colectivos necesitan de una base individual, también los individuales requieren del apoyo de unas creencias y un proyecto comunes. El funcionamiento de la democracia, según Rawls, necesita de una background culture, unas convicciones y convivencias compartidas, en las que se basa el juego de las elecciones, las mayorías y las minorías. Important el que diu sobre la democràcia com a projecte compartit sobre un substrat cultural acceptat; l'actual creixent polarització i la consideració de l’adversari polític com enemic són elements contra-democràtics.

  En relació a la situació de la dona i del nacionalisme en la societat, opina: Ahora es la situación de la mujer la que define un régimen político, la última ratio que clasifica o descalifica democráticamente a un país, un gobierno, una religión ... Todos querríamos, mujeres y naciones, que ni el feminismo ni el nacionalismo existieran. Su ideal, su destino, es el disolverse cuanto antes; son síntoma de limitación política o discriminación legal de ciertos individuos.

  Fa una llarga cita del professor Manuel Castells en relació a la multi-identitat dels ciutadans:  en la era de la información, la gente construye su identidad a partir de su experiencia y de sus códigos culturales: externos (dios), históricos (nación), geográficos (territorio), biológicos (mujer), personales (gay), étnicos (negro), electivos (ecologista). A partir de esas identidades se puede reconstruir la ciudadanía, los derechos de los trabajadores y la solidaridad. La condició de ciutadà ha de permetre la pluralitat, no ha d’estar basada en la uniformitat.

  Actualment es reconeix, amb Daniel Innerarity com a referent, que una característica de la societat, i una dificultat per a organitzar-la i governar-la, és la complexitat. Segons Xavier Rubert La tarea política del porvenir es organizar una sociedad compleja ... Una sociedad que pase del status al contractus, de la adhesión carismática a un líder al consenso racional y el compromiso emocional entre individuos libres. En Rubert, l’any 1999 ja considerava doncs com actituds oposades les adhesions a líders carismàtics i els consensos racionals; ho deia quan faltaven més de 15 anys per l’aparició de Trump i els seus imitadors.

  Com afecta tot això a l’Estat? Doncs El Estado se eleva a una pieza de arqueología industrial en una época en que las identidades se vuelven complejas, los poderes se dispersan, las soberanías resultan difusas y las entidades colectivas no son construcciones fijas, sino en un proceso de permanente asimilación, o rechazo, de su entorno. L'estat nació aïllat i uniforme ja no serveix.

  Seguint el seu pensament, els Estats reaccionen de la següent forma: Renuncia al hiperestado con la esperanza de salvar la hipernación, que ya no intenta definirse por lo que hace sino por lo que es, encarna o simboliza. Acaba prefiriendo la unión monetaria, que pone en crisis su soberanía efectiva, a la constitución de una Europa federal que cuestionaría los símbolos más aparentes de su identidad nacional. La nueva ideología “identitaria” del estado no es complementaria con las otras identidades que viven en su seno, sino que compite con ellas”. De fet, aquest pensament és coherent amb el fet que a l’estat espanyol li és més fàcil, menys dolorós, cedir competències a la Unió Europea que a les Comunitats Autònomes.

  Refermant el tema explica: En España la mística del estado, la histeria de la unidad, la manía de la vertebración y la paranoia del cuarteamiento del solar patrio son cosas que han dado un rendimiento notorio. Això comporta la dificultat de ser Maragallà (tant en referència a l’avi com al net) que “reclaman de España un talante más permeable y una estructura que opte por el reconocimiento y no por el encajonamiento lingüístico y cultural de las naciones españolas.

  L’experiència personal política de Rubert el porta al desencís: Creía también que era posible, pero mi experiencia en las Cortes y el Parlamento Europeo me hicieron cambiar de punto de vista y de convicciones.

  Aquesta decepció amb la possibilitat de configurar una Espanya plural el du a defensar un plantejament polític de com poden ser les relacions entre Espanya i Catalunya:

- el único modo que respeten nuestra lengua y cultura es que lo sean de un país oficial e independiente.

- Podemos defender nuestro proyecto con razones universalistas, liberales y utilitaristas. Dejemos que los nacionalistas sean ellos.

- Catalunya y Barcelona son referente mundial en la definición y gestión de lo que son una nación y una Ciudad.

- Somos pequeños sin ser irrelevantes, un país manejable donde podemos manejar y verificar proyectos societarios que a una escala mayor serían imposibles y a una menor irrelevantes.

- Ni la Constitución ni el Estatuto son hoy base suficiente para consolidar nuestra autonomía  sin un permanente tira y afloja táctico ... y plantear las relaciones mutuas en términos de reclamaciones por un lado y concesiones por el otro.

- Nuestra entidad lingüística, histórica y cultural se halla pasablemente establecida: es nuestra consolidación política en el marco europeo y peninsular lo que está por hacer.

  Per concloure, una cita sobre els marcs de negociació, amb plena vigència actual: Cuando dos interlocutores se sientan a dialogar es porque ambos creen que, desde posiciones desiguales existe la posibilidad de que el acuerdo beneficie a las dos partes. Sin cierta analogía de fuerzas es muy difícil evitar la prepotencia de una de las partes, el resentimiento de la otra y el recelo de ambas”El 1999 ja semblava parlar del procés, del seu desenvolupament i de les seves conseqüències.

JLC