Aquest BLOG és continuació de L'ONCLE PEPET. Els seus antics continguts segueixen consultables a l'adreça: http://oncle-pepet.blogspot.com/

30 de març del 2026

VISITES DEL ‘CAUDILLO’ AL ‘RIBAGORZANA’

  La ENHER (Empresa Nacional Hidroeléctrica del Ribagorzana[1] des de l’any 1950 publicava una revista interna pels seus empleats amb el títol RIBAGORZANA.

Portada nº 1 de RIBAGORZANA, juliol 1950. La imatge és del “Lago Negre” (sic). Arxiu familiar.

 Revisar els seus continguts ens permet veure com va ser la cobertura que van fer de les visites que el general Franco com a Jefe del Estado va fer a les zones d’obres de la companyia. Cal tenir present que l’empresa era nacional, del INI (Instituto Nacional de Industria) i que construïa embassaments per a produir electricitat. Ho complementarem amb les informacions que va publicar La Vanguardia Española.

 Val a dir que quan encara no s’editava la revista va haver una primera visita el juny de 1947. Aquesta primera presència de Franco va ser citada anys més tard en el número 27 de la revista amb motiu d’una entrevista que fa ver TVE al director general Victoriano Muñoz [2] on declarava: “en 1947, el Generalísimo, queriéndonos estimular y ávido de impulsar todas las riquezas del país, con la fe de que allí se podía hacer algo extraordinario para la nación, se personó en el Ribagorzana”. Hem trobat una foto (de Pérez de Rozas) on podem veure com el Sr. Muñoz fa les explicacions al general; en el peu de foto es deia:Franco, que havia arribat al Pont de Suert des de la Vall d’Aran, desprès de travessar el túnel de Viella en vagoneta” [3]. Recordem que el túnel de Vielha no es va obrir a la circulació fins l’any 1948.

  La Vanguardia (veure imatges següents) recollia en titulars la visita a Catalunya i destacava també la travessa del túnel en dues vagonetes, una elèctrica i l’altre amb mul, tenint que acabar fent el dictador cinc-cents metres a peu i ajupit. 


 La fortalesa i determinació del l’invicte cabdill el va permetre visitar després unes mines i anar-se’n a dormir a les dues de la matinada, a la casa dels consellers de MIPSA [iv]. Podem veure també que entre les persones que l’acompanyaven estava Luis de Galinsoga [v], citat com a procurador en Cortes, però que era el director del diari. Al dia següent va sentir Missa a la sala d’estar de la residència, en un altar sobre la xemeneia i amb una verge de Montserrat portada des de les mines de Malpàs. 

 Després se’n va tornar a Madrid, on es va declarar festiu per la tarda per permetre que els madrilenys “le rindan homenaje de adhesión”.

La Vanguardia Española 1-6-1947, pàg. 6

  La primera crònica en la revista Ribagorzana, corresponent a la visita que va fer el 17 de juny de 1953, la recull el número 9 del mes de juliol sota el títol “El Caudillo en el Ribagorzana”. Són només tres fulls -dels més de 35 que tenia la revista- i per tant podem valorar que no van fer un excés de cobertura.

 L’article fa una enumeració exhaustiva del seguici que acompanyava al general i a la seva dona: tres ministres, dos sots secretaris (un era Carrero Blanco), Secretari General del Movimiento, president del Consejo de Estado, president i gerent del INI, capità general de la IV Región, dos governadors civils, director de la Guardia Civil, els bisbes de Lleida i de la Seu, quatre directors generals ministerials, presidents i consellers d’ENHER i MIPSA “y muchas otras destacades personalidades”. La comitiva d’autoritats que acompanyava al Jefe del estado responia a les tres branques que eren la base de la composició del poder del règim: Militars, Movimiento i Església. Per cert, la presència simultània de dos bisbes -el de Lleida i el de la Seu- respon al fet que en la divisió eclesiàstica Pont de Suert pertanyia a Lleida i la Vall de Boi a la Seu d’Urgell; aquesta divisió continua vigent.

Les fotos d’aquesta visita van ser fetes per Pérez de Rozas[vi]

 Les feines realitzades pels treballadors de la companyia, fundada el 1946, eren considerades “como un deber imperativo para corresponder al ejemplo de la vida de sacrificio, de trabajo y de renuncia de los prohombres que ocupan los puestos claves del país”. És a dir: la conducta exemplar i irreprotxable dels prohoms del règim es convertia en un imperatiu categòric pels treballadors.

El bisbe és el de Lleida -Aurelio del Pino- no el de la Seu.

 La influència del general es feia sentir sobre l’actitud del poble: “el convivir estos días con nuestro Caudillo nos ha despertado más el sentido de responsabilidad que a todos nos incumbe”. I la militarització de la societat també en la frase de tancament del reportatge:el Generalísimo Franco, su Gobierno … pueden contar, como en el pasado y en el futuro, con los equipos de hombres de ENHER, que quedan siempre a sus órdenes”. Aclariment: en l’empresa hi havien també dones; poques però n’hi havien.

 És curiosa la forma com la Vanguardia va recollir la visita. Aquesta és la portada del diari al dia següent de la visita:

 La pàgina 3 era amb un titular diferent. És de suposar que les tècniques de huecograbado del moment no permetien una portada més actualitzada:

 Segons també va informar La Vanguardia en la seva edició del dia 19, amb motiu de la visita es va fer un dinar -¡en un garatge!- amb el menú que es mostra en la següent imatge, i del que cal destacar que va ser servit pel Salón Rosa [vii] -¡el turbó va anar del Passeig de Gràcia a Pont de Suert l’any 1953!-, la casa no reparava en gastos!.

   

La Vanguardia 19-6-1953    

  

 Fons familiar

 Hem també d’esmentar que per a poder allotjar degudament al cap de l’estat, la ENHER va construir la residencia la Farga, situada a sobre de la central de Caldes de Boí, just a l’entrada de la vall de Sant Nicolau.

 La segona aparició dela espada más limpia de occidenteper les terres de l’actual Alta Ribagorça va ser el 27 de setembre de 1955 i la crònica va ser recollida en el nº 17 de la revista. En aquesta ocasió les frases de to panegíric gairebé no existeixen, doncs es posa més l’èmfasi en les instal·lacions visitades o inaugurades. Només podem ressaltar la frase “No quisiéramos pecar de inmodestia, pero creemos poder afirmar que S. E. El Jefe del Estado quedó complacido ... plasmar el profundo agradecimiento que todos nosotros sentimos hacia la más alta jerarquía de la nación, por la atención que concede a nuestros trabajos”.

 En aquest cas el seguici que acompanyava al general era més reduït, doncs només es cita a nou persones i no hi han ni bisbes ni militars.

Franco a l’arribada a la central de Pont de Suert. La foto és de Brangulí.

Obrers, empleats i familiars de les obres de Canelles “aclaman con simpatía” a Franco. La foto és de Pérez de Rozas.

A banda de infraestructures elèctriques, es van donar tres inauguracions destacades.

La primera va ser la de l’església nova de Pont de Suert, obra de Torroja Miret, amb un disseny que va ser molt trencador per la seva època, quan es deia que el mateix bisbe de Lleida havia posat problemes per a beneir-la. La revista Ribagorzana inclou la foto que es mostra a continuació sense més comentaris.

 La Vanguardia ho destacava en el paràgraf que també s’inclou seguidament, i del que destaca el cant del Virolai i del que cal aclarir que s’esmenta a dos Señoras diferents: la primera la verge -“nuestra Señora”- i la segona -“la Señora”- la de su Excelencia.

La Vanguardia Española. 25-9-1955 Pàg. 5

 La segona inauguració van ser uns habitatges per a miners a Malpàs, que van ser anys després reconvertides en residència d’estiu pels treballadors de la companyia, que la foto mostra lluent banderes i eslògans de gratitud:

Habitatges a Malpàs. Foto Pérez de Rozas

Per últim, Franco i acompanyants van estrenar una carretera que travessava Aigües Tortes des de Boi a Espot, passant pel Portarró. Un mes desprès -el 21 d’octubre- es va crear el Parc Nacional  d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Per sort la carretera, “construida en el tiempo récord de treinta dias”, va ser flor d’un dia doncs no va ser mai objecte de manteniment entre el Llong i Sant Maurici i ara és només un camí de muntanya, a vegades un simple corriol. La Vanguardia es feia ressò del fet:

La Vanguardia Española. 27-9-1955 Pàg. 3

 Dins del citat exemplar de la revista s’inclou una carta, enviada al director general de la ENHER, de felicitació i agraïment per part de la vídua d’un obrer que va morir d’accident en la construcció de la presa de Canelles. Felicita als que han col·laborat en la construcció de les centrals inaugurades i diu “con mucho dolor por haber perdido a mi marido (q.e.d.) en la presa de Canelles (hoy en construcción) y que él no ha podido ver inaugurada la de Escales ya que en ella trabajó durante dos años. Si Dios lo dispuso así por lo menos siempre vivirá en mi pensamiento lo que él no ha podido ver”.

 Aquesta carta evidència un dels temes més problemàtics vist des de la perspectiva actual: el desconeixement de quants accidents es van produir i quantes víctimes mortals van haver en la construcció de les instal·lacions hidroelèctriques, i en qualsevol infrastructura de l’època. Cal tenir en compte que les condicions de seguretat industrial en aquells anys eren mínimes quan no inexistents.  

 La tercera i última visita del cap de l’estat a la zona d’obres de la ENHER, va ser el 2 de juliol de 1959, i en aquesta ocasió va visitar la zona de la Ribagorça i també les obres de construcció del gran embassament de l’Ebre: Mequinensa. El reportatge ocupa vuit de les cinquanta pàgines de la revista, amb profusió de fotografies.

 Un cop més s’hi troba una exhaustiva enumeració de càrrecs que formaven part de la comitiva o li feien els honors: quatre ministres, sis alts càrrecs ministerials o d’organismes oficials com la Confederació Hidrogràfica, bisbes de Lleida i de la Seu d’Urgell.

 La següent foto, feta al castell de Mequinensa sense que consti l’autor, ens mostra a Franco amb part del seguici, on podem identificar a l’almirall Carrero Blanco -que arribaria a ser president del govern i el ministre de la Gobernación Camilo Alonso Vega.

 El gruix dels textos és la descripció de característiques tècniques de centrals, embassaments i línies i no pas d’exaltació de la figura del cap de l’estat. Només en el paràgraf final es diu: “tal nueva visita ... atestigua el interés que, junto con el Gobierno, se ha venido dando al desarrollo de los planes y obras”.

 Van visitar la construcció de l’embassament de Mequinensa, el pantà de Santa Anna, el de Canelles i la seva central, el salt de Pont de Muntanyana i les centrals de Boí i Caldes. En la foto la comitiva a la planta de turbines de la central de Muntanyana. L'única dona en totes les fotografies es doña Carmen, tot i que també van ser presents les dones de tres ministres.

 Una altra foto, feta al pantà de santa Anna, deixa clar el perquè a Carmen Polo, la dona de Franco, se la coneixia com “la collares”:

 Després de 1959, no consten més visites de Franco a instal·lacions de la ENHER.

 En conjunt es fa evident el tractament panegíric i llepacrestes de la figura del Caudillo, amb un biaix que transmet l’obligació del poble d’estar agraït; a ell en especial i als dirigents en general. L’èmfasi en l’exaltació del general disminueix en la revista Ribagorzana amb el temps, mentre que això es fa menys evident en el diari La Vanguardia.

Josep Lluís Campa

Març 2026



[3] Sànchez Vilanova, Llorenç. L’aventura elèctrica de la Ribagorçana. Associació d’amics de l’Alta Ribagorça. 1991. Pàg. sense número.

El túnel de Vielha no es va obrir a la circulació fins l’any 1948.

[iv] MIPSA Minera Industrial Pirenaica “en plena instauració de la nova república al 1931, l’empresa va quedar constituïda el 5 d’octubre del mateix any, amb un capital social de 1.002.000 pessetes.2 Adquirint la concessió de fins a 12 demarcacions mineres, de les quals consolidarien la gran part de la seva activitat i producció a partir de les demarcacions d’hulla corresponents al antic municipi de Malpàs.” Xavi Tacons Rodríguez. Les Mines de Carbó de Malpàs UAB 2018

[v] Autor de la frase “todos los catalanes son una mierda”, 21 de juny de 1959. https://beteve.cat/va-passar-aqui/va-passar-aqui-lafer-galinsoga/

[vi] Les fotografies a continuació sense peu de foto són totes tretes de la revista Ribagorzana.

[vii] Un del establiments més elegants del passeig de Gràcia fou el Salón Rosa, situat al número 55 entre els carrers Aragó i València https://barcelofilia.blogspot.com/2011/07/salon-rosa-passeig-de-gracia-55-1932.html

17 de març del 2026

PARAL·LELISMES: FRANCESC SALVÀ / ÁLVAREZ-CASTRILLÓN

  La setmana passada vaig presentar a la UPF el meu llibre sobre Manuel Álvarez-Castrillón. Com explicava en l’anunci que vaig fer en aquest mateix blog (1), a banda de la seva gran tasca en el món de les ciències, tota la seva vida va treballar a Telègrafs, on arribà a ser director territorial de Barcelona

  Impulsat pel tema del telègraf, l’Alberto F., un amic meu, em va portar un petit llibret (2) que pertany a la seva biblioteca particular i que explica els antecedents de la telegrafia a Catalunya, centrant-se en concret en la trajectòria del Dr. Francesc Salvà i Campillo (1751-1828) que va ser un dels pioners de l’aplicació del telègraf a Catalunya.

  He pogut descobrir que, amb més de cent anys de diferència, el Dr. Salvà té molts punts de relació amb Manuel Álvarez-Castrillón.

  El primer punt de coincidència és que l’autor del llibre és Josep Iglésies, que va estar casat amb Maria Fontserè, filla d’Eduard Fontserè que va ser professor i mentor de Manuel Álvarez-Castrillón, tant a la Real Acadèmia d’Arts i Ciències de Barcelona com a la Universitat. També he de mencionar que el Dr. Antoni Roca-Rosell, que prologa el llibre sobre Àlvarez-Castrillón, té un article publicat sobre el Dr. Salvà: "Un nou Reconeixement Internacional per a Francesc Salvà i Campillo" (3).
  Un altre lligam amb el protagonista del meu llibre és que el Dr. Salvà des de 1786 va ser també membre de la Real Acadèmia, que a finals del segle XVIII -i fins 1887- es deia Real Academia de Ciencias Naturales y Artes de Barcelona. Igualment va formar part de l’Acadèmia de Medicina Pràctica on va ser catedràtic de Clínica i per tant va exercir la docència.

Francesc Salvà i Campillo. Pintura de José María Marqués y García

  En la descripció que el llibre fa de la conferència del dr. Salvà en la Acadèmia el 16 de desembre de 1795, s’explica com podria arribar a ser el funcionament de l’incipient telègraf elèctric, que venia a superar la telegrafia òptica. Deia que calia “que l’electricitat pugui parlar”. Afirmava que amb 22 lletres -i fins i tot amb 18- es podien construir totes les paraules de forma intel·ligible. Imaginava aleshores una extensió d’aquest nombre de cables en paral·lel (un per lletra), amb unes persones a cada extrem que quan detectessin que arribava un senyal elèctric cantessin la lletra. Curiosament proposava que la primera línia telegràfica fos una entre Barcelona i Mataró, coincidint amb el que dècades més tard (1848) seria la primera línia fèrria de la península.

  El fet és que el telègraf no va arribar a funcionar fins 1844 quan Samuel Morse connecta Washington amb Baltimore, i a Espanya va començar a ser utilitzat en l’explotació de les línies fèrries, però el primer telegrama va ser emès el 1852 (4).

  El Doctor Salvà va ser, com molts dels científics de l’època, un home polivalent. Com a metge defensava de forma activa -per raons de salut pública- la utilització de les vacunes, en especial contra la verola. Va traduir del llatí -que encara era la llengua franca de molts científics- llibres i articles sobre novetats en el camp de la medicina.

  Com Álvarez-Castrillón va sentir passió per la meteorologia, arribant a construir instruments de mesura de pressió i temperatura; com ell, prenia mesures sistemàtiques, que comunicava al Diario de Barcelona. Ho va fer tres cops al dia a la seva casa al carrer Petritxol durant quaranta anys.

  Un altre similitud amb Álvarez és que Salvà va ser el primer en enlairar globus aerostàtics a Barcelona el 1784. En aquest cas no per prendre mesures atmosfèriques, sinó com pioner a Catalunya dels globus tipus Montgolfier descoberts a mitjans de 1783.

  La sorpresa final de la biografia de Salvà és que també va ser processat i condemnat. L’any 1800 va ser arrestat pel regent de la Reial Audiència de Barcelona, acusat de difondre un document reservat: en mig d’una discussió sobre les competències de cirurgians i metges, va ser acusat de filtrar una proposta oficial que tenia caràcter secret. El van condemnar a una multa de 50 lliures, que no va acceptar ni pagar, per la qual cosa va ser embargat. El procés li va causar una malaltia que el va tenir a prop de la mort.

  Francesc Salvà va ser homenejat per la IEEE (Institute of Electrical and Electronics Engineers) el 2019 concedint-li una placa milestone com reconeixement a les seves investigacions sobre el telègraf elèctric. La citada placa està situada en la seu de la RACAB (5).

  El Dr. Salvà i Campillo és doncs un exemple de científic il·lustrat de finals del segle XVIII, amb diversos temes d’atenció, que es basa en la experimentació i la racionalitat de les observacions, inventor, pioner i descobridor. Un de tants que van crear les bases per l’evolució de la ciència el segle XIX i que dona sentit a la frase que escrivia Manuel Àlvarez-Castrillón en la seva llibreta de joventut “¡Portentoso siglo el siglo XIX! ¡Él solo ha hecho adelantar más a la humanidad que todos los anteriores reunidos!

 Març 2026

 1-   https://laterracampa.blogspot.com/2026/02/presentacio-de-llibre.html

2-   Iglésies Josep. La contribució catalana al telègraf elèctric. Rafael Dalmau, Editor. Barcelona, 1965

3-  Roca Rosell, A.M.C. Un nou Reconeixement Internacional per a Francesc Salvà i Campillo (1751-1828). "Quaderns d'història de l'enginyeria", 2020, vol. XVIII, p. 215-217

 https://hdl.handle.net/2117/336688 

4-   Olivé Roig, Sebastián. El nacimiento de la Telecomunicación en españa. Fundetel-Escuela Técnica Superior de Ingenieros de Telecomunicación (ETSIT-UPM), 2004

5- https://ieeespain.org/acto-de-descubrimiento-de-la-placa-del-milestone-del-telegrafo-electrico-de-salva/ 

13 de març del 2026

UNA GUERRA NOVA (O NO)

  El Secretari de Guerra dels USA, va dir fa pocs dies: "La guerra serà en els nostres termes, amb autoritats màximes, sense regles estúpides de combat, sense cap problema de construcció nacional, cap exercici de construir democràcies, res de guerres políticament correctes" (1)

  En el paràgraf anterior es sintetitzen moltes claus del procés de destrucció de l’ordre -per fràgil que fos- mundial existent.

  En primer lloc recordem el canvi que l’aspirant a premi Nobel de la pau va fer a poc ser elegit president: canviar el nom de Departament de Defensa, per Departament de la Guerra. Les paraules no són mai innòcues.

  Diu el Secretari que la guerra serà “en els nostres termes, amb autoritats màximes”. És a dir sense multilateralisme, sense negociacions amb aliats i amb enemics, sense recerca de consensos entre diferents estats. “Nosaltres decidim”, l’autoritat màxima del país -d’un sol país- decideix.

  Segueix dient: “sense regles estúpides de combat”. Es carrega de cop les convencions de Ginebra de 1949, que regulen les proteccions a ferits, presoners de guerra i població civil i una llarga llista d’acords per a limitar l’ús de determinats tipus d’armament; nuclear, químic, biològic, mines antipersones, bombes de fragmentació, etc. Alguns d’aquest convenis són de principis del segle passat. Per cert, els criteris humanitaris per permetre l’acció de la Creu Roja (o la Mitja Lluna Roja) en zones de combat són també part de regles estúpides?

  “Sense cap problema de construcció nacional”. Per una banda es desentén de la possible incidència de la guerra en l’estabilitat institucional dels països implicats en les guerres (pensem com han acabat Líbia, Síria, Irak). D’una altra banda sembla menysprear el respecte a les sobiranies nacionals, base de la organització internacional des del tractat de Wesfalia (1648), punt de naixement de l’estat nació modern i de la necessitat de respectar les fronteres.

  La frase “cap exercici de construir democràcies” significa l’abandonament de la possible recerca de legitimitat d’una acció militar quan es fa per aconseguir que un país canviï d’un règim dictatorial a un de democràtic i lliure. No. L’únic objectiu és material, una forma d’aconseguir beneficis i promoure els interessos de la potència més potent. Recordem que en referència a Groenlandia el president dels USA va dir "La meva pròpia moralitat. El meu propi criteri. És l’única cosa que pot aturar-me ... No necessito el dret internacional" (2)

  “Res de guerres políticament correctes”. D’alguna forma repeteix arguments anteriors, però significa també la marginació de la ONU, del Consell de Seguretat i d’altres organismes de discussió i negociació entre nacions. Qualsevol guerra decidida pel Comandant en Cap és automàticament correcte.

  Per últim tanca amb “Lluitem per guanyar”. No lluiten per la llibertat, no lluiten per la democràcia, no lluiten per un futur millor, no lluiten pel seu poble. Guanyar té en català els següents sinònims i tots encaixen amb els objectius de les guerres que plantegen: beneficiar-se, percebre, lucrar-se, treure, aprofitar-se, obtenir, procurar-se, vèncer, triomfar, aconseguir, obtenir.(3)

  No es tracta doncs de canviar l’actual ordre mundial per construir un altre, sinó busquen destruir l’ordre. Qualsevol ordre que els limiti. 

  I per això volen fer i faran la guerra; un nou tipus de guerra. Precisament la guerra sense regles, sense pietat, sense límits. Unes noves guerres medievals. 

Març 2026