AVORTAMENT I MANIPULACIÓ DE LA JUSTÍCIA. ALS USA I AQUÍ

  La cort Suprema americana ha decidit considerar que el dret a l’avortament no és un dret constitucional federal en el conjunt dels Estat Units -així estava considerat des de fa 50 anys- i per tant ha obert la porta a que els Estats conservadors puguin prohibir la possibilitat d’interrompre l’embaràs.

  Però no vull parlar del dret a l’avortament, sinó de la pràctica política que ha permès aquest canvi en el criteri de la Cort Suprema, que de fet ve a desautoritzar als magistrats que han estat al Tribunal durant l’últim mig segle.

  Aquest resultat ha estat possible perquè el partit republicà ha incomplet preceptes legals i ha manipulat reglaments per aconseguir que la gran majoria dels membres del Tribunal Suprem siguin de caire conservador.

  El febrer de 2016 va morir el jutge Scalia, i el President Obama va fer una proposta al Senat d’un substitut. El líder republicà del Senat -Mc Connell- es va negar a tramitar la proposta a l’espera del resultat de les eleccions que es tenien de fer a la tardor. Els nou mesos de bloqueig partidista, incomplint el precepte constitucional va permetre que un President republicà -Trump- fes un nomenament que corresponia fer a un demòcrata. Aplicant un criteri oposat a l’anterior, quan el 18 de Setembre de 2020 -dos mesos abans de les eleccions- va morir la jutge progressista Ruth Bader Ginsburg, el mateix líder republicà va actuar de forma totalment diferent, de forma que molt pocs dies després, el 27 de setembre, Trump nomenava com a substituta Amy Coney Barrett, declarada antiavortista.

  En el cas de Trump, també es dona un canvi en els criteris de proposta de candidats: el President no va proposar juristes de prestigi, sinó jutges alineats ideològicament amb posicions dretanes i ultraconservadores. De fet, com recorda avui La Vanguardia “Va ser a la campanya per a les presidencials del 2016 quan el populista i ultradretà líder del Partit Republicà es va comprometre a nominar magistrats de l'alt tribunal compromesos amb la causa antiavortista”.

  De un total de nou jutges actuals de la Cort Suprema, un va ser nomenat per Bush pare, dos per Bush fill, un per Clinton, dos per Obama i tres per Trump. Des de 1991 -data del més antic- hi ha hagut 14 anys amb administració republicana i 18 demòcrata, però un terç dels jutges van ser escollits pels Bush, un altre terç pel duo Clinton-Obama i també un terç per Trump, tot i que només va ser president quatre anys. Recordem que els càrrecs són vitalicis i per tant la influència del terç trumpista es perllongarà durant anys.

  Més enllà del cas de la Cort Suprema, l’acció política de Trump va aconseguir, amb la col·laboració de Mc Connell, “situar tantos jueces ultraconservadores en el circuito federal que actualmente uno de cada cuatro en ejercicio han sido elegidos por él”.

  A Espanya està passant una cosa semblant amb la renovació del Poder Judicial i el Tribunal Constitucional. El partit Popular, fent servir la seva posició de ‘veto player’, està bloquejant els canvis reglamentaris en els òrgans citats, incomplint les lleis vigents, fins i tot de rang constitucional.

  L’objectiu del PP és cada vegada és més clar: aconseguir que tota una legislatura -sota un govern d’esquerres- no tingui reflex en la composició dels òrgans judicials i constitucionals, esperant guanyar les pròximes eleccions i aleshores sí: escollir els relleus amb jutges de caire conservador.

  I atenció, que més enllà de l’interès que te el PP de controlar els Tribunals ‘per la porta del darrera’ donats els continus casos de corrupció en el que es veu implicat, no estem tant lluny de viure alguna cosa semblant al que passa avui als USA: des de juny de 2010 -fa 12 anys!- el Tribunal Constitucional te pendent resoldre el recurs del PP sobre la llei de l’avortament; i des de l’any passat el recurs -també del PP- sobre la llei  que regula l’eutanàsia. Són dues lleis que perillen si els conservadors es senten forts.

  La utilització d’una justícia capturada en els seus òrgans de govern per les forces més conservadores és una forma de pervertir el funcionament democràtic, de canviar el que decideix el poder legislatiu que és l’expressió de la voluntat popular. És el que va fer un ja manipulat Tribunal Constitucional el 2010, amb l’Estatut de Catalunya; i el conflicte encara està ben viu.

 També ens assemblem als USA en un altre aspecte: allà els demòcrates no se’n surten, no troben desllorigador pel bloqueig; a Espanya, les forces polítiques que ara tenen la majoria al Congrés dels Diputats, tampoc.

JLC

 

 

DOTZE ANYS DE LA SENTÈNCIA DE L’ESTATUT

   El dia 28 d’aquest mes, farà 12 anys de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006. Tenint en compte que ‘allí empezó todo’, aporto a continuació unes reflexions:

  Catalunya és un dels subjectes polítics no estatals, anomenats nacions sense Estat, amb més nivell d'autogovern de tot Europa.

  El camí recorregut per la nostra democràcia ha anat superant dues resistències. La dels centralistes, que consideren el procés com un debilitament de la nació espanyola i una ofensa al castellà. I la dels separatistes, que presenten els avenços com un engany.

  A la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, els vots particulars que donen suport a la impugnació del PP expressen una visió preconstitucional de l'Estat. Es nega la mateixa noció d'autogovern, es qüestiona la immersió lingüística que cohesiona Catalunya, s'escatima la condició de ser part de l'Estat a la Generalitat, i se n'arriba a desfigurar fins i tot el nom.

  De fet, en els fonaments de la sentència es reflecteix un desconeixement de la diversitat catalana dins la realitat espanyola i una  obsessió injustificada per la indissoluble unitat de la nació espanyola.

  Si unim les dilacions, l'obstrucció intencionada de la renovació per part del PP, o la recusació d'algun membre, s'entén perfectament que la sentència del TC produís indignació i rebuig en sectors amplis de la societat catalana.

  El problema continua estant a la resistència del PP a reconèixer la diversitat d'Espanya. I rau també en la manca d'energia dels qui des de Catalunya i des de la resta d'Espanya aposten per la via de l'entesa i rebutgen tant el camí de la imposició uniformadora com el de la separació.

  Els més responsables de la situació són els que, després de perdre la votació sobre l'Estatut a les Cambres i al referèndum, van decidir recórrer-lo al Constitucional, per passar a continuació a bloquejar-ne la renovació, a torpedinar-ne la composició i a pressionar-lo. 

  Des del segle XIX, en les relacions entre Catalunya i Espanya es donen tres posicions constants. La dels que s'identifiquen amb una història única, amb una sola llengua, en una Espanya uniforme; donen suport a la involució que preconitza el PP i els seus mitjans, atiant el desacord. La dels que mai no han acceptat un espai públic compartit amb Espanya. La dels que no confonen la cridòria anticatalanista dels centralistes amb Espanya, convençuts que la força d'Espanya està en la diversitat, en la potència de l'autogovern, de la federalització.

  La concepció d'Espanya com a “Nació de nacions” ens enforteix a tots. No hi ha cap raó per rebutjar la diversitat identitària que caracteritza Espanya com una nació política i cultural, no com una simple armadura jurídica.

  Tot l’escrit fins ara està construït utilitzant frases textuals de l’article que Felipe González i Carme Chacón van escriure a El País el 26 de Juliol de 2010 (1), pocs dies després de la sentència. Si en hi fixem,  veurem que van fer servir diferents conceptes i valoracions polítiques que no sé si actualment González ratificaria (Carme Chacón va morir el 9 d’abril de 2017):

- Catalunya és un subjecte polític, una nació; això sí, sense estat.

- La immersió lingüística és un factor de cohesió a Catalunya.

- La sentència es basa en una visió preconstitucional i uniformista d'Espanya i va ser dictada per un Tribunal adulterat en la seva composició.

- Reconeixement de manca d’energia en la defensa de la plurinacionalitat d’Espanya per part dels que creuen en la seva pluralitat i en el concepte de ‘nació de nacions’.

- Aposta per una solució federal -sense concretar- amb més autogovern, fugint de la centralització i de la uniformitat.

  A més podem identificar l’inici del lawfare -ús de la via judicial per a canviar decisions polítiques- per part del partit Popular per aconseguir als Tribunals -controlats i bloquejats per les forces de dreta- el que perd als Parlaments. Aquesta pràctica s’ha estès de manera desbocada després dels fets d’Octubre de 2017 i de fet la renovació del Consejo General del Poder Judicial està aturada pel PP des de fa més de tres anys.

  Tot plegat mostra l’existència d’uns trets constants en el socialisme espanyol en relació al tema català: culpabilització del PP, manifestacions de bona voluntat, reconeixements ‘de boquilla’ sense concrecions en l’acció política, prometre la via federal com a solució imaginaria; en resum, una manca de compromís polític que afecta a la seva pròpia credibilitat.

  Per últim, recordar que en un post (2) que vaig fer sobre el mateix tems el 12 de juny de 2017 treia una conclusió que continua vigent: ‘Tot això posa en evidència un dels problema de fons que te la política espanyola per oferir una sortida alternativa al atzucac present: la manca de credibilitat de les seves promeses, l’escepticisme de molts catalans per creure en uns compromisos d’actuació creïbles, la dificultat per a poder “comprar” vies de reconeixement de la nació catalana en uns suposats marcs constitucionals futurs’.

    (1) Article de El País

    (2) Article L'Oncle Pepet