LA CANDIDATURA ALS JOCS D’HIVERN; VA BE?

  Ahir el diari ARA incloïa un dossier sobre les incògnites dels Jocs d’hivern. Els titulars dels articles eren:

- Els Jocs Olímpics als Pirineus, una aposta pendent del tauler polític

- El repte de modernitzar els Jocs Olímpics per poder salvar-los

- Els empresaris del Pirineu, davant dels Jocs d'Hivern: “Ningú ens ha presentat cap projecte”

- L'Alt Pirineu i Aran miren amb bons ulls els Jocs però reclamen veure el projecte

- El Ripollès, el Berguedà i el Solsonès també volen tenir veu

- El Govern veu "dificultats" jurídiques per fer la consulta dels Jocs d'Hivern

- Editorial. Cal prendre's seriosament els Jocs d'Hivern

  

  Només d’aquests titulars es desprenen un seguit de dubtes que hi ha a l’entorn d’aquest projecte de nominació pels Jocs de 2030: indecisions polítiques, dubtes ecològiques, inversions necessàries que depenen d’un macro-esdeveniment per a poder-se fer, falta de comunicació del projecte, tensions locals, manca de lideratge, rol de la participació popular.  Afegim-hi la tensió amb l’Aragó, el paper del COE i l’estratègia de futur d’una nova candidatura de Madrid pels Jocs d’estiu i tenim l’embolic muntat.

   Te viabilitat una candidatura en aquest entorn? Es pot pensar en aconseguir la nominació olímpica amb aquest guirigall actual?

  Per ajudar a resoldre aquestes preguntes he rememorat com va anar la nominació pels Jocs de Barcelona 92 i quines van ser les seves claus d’èxit, segons les opinions dels protagonistes del moment:

- Projecte tècnic sòlid i complet, que aprenia de l’experiència de Jocs anteriors i que proposava una transformació de la ciutat, que venia pensant-se des de feia anys.

- Persones claus en diferents posicions institucionals:

Joan Antoni Samaranch. El President -repeteixo: el President- del Comitè Internacional Olímpic tenia un projecte personal: fer uns Jocs a la seva ciutat natal.

Pasqual Maragall. L’Alcalde de Barcelona va exercir un lideratge d’estil molt personal -capacitat de relacionar-se, segur de sí mateix, aplegaba professionals de nivell, sota el criteri de servei públic- que va saber activar la ciutat i coordinar interessos diversos.

En una Espanya que en aquell moment (1986) era un país emergent -una nova democràcia després del 23F, que s’havia integrat en les institucions europees- el Rei tenia credibilitat interna i externa de forma que, un cop el projecte va estar en marxa, s’hi va sumar de forma positiva.

- Existència d’una voluntat política i social a la ciutat de Barcelona i també a Catalunya. La idea olímpica venia des dels anys 20 i la il·lusió ciutadana del moment es concreta en haver aconseguit 100.000 voluntaris olímpics abans d’obtenir la candidatura.

- Entorn de lleialtat institucional. El Govern de Felipe González va finançar el que li corresponia i va deixar fer a l’Oficina de la Candidatura; el Comitè Olímpic Espanyol -que era un actor necessari- va tenir un rol discret; la Generalitat de Catalunya es va moure entre el vol i dol però, segurament per la pressió de les bases, Pujol va optar per “no posarem pals a les rodes”. Va haver suport per part de la resta d’Espanya a nivell polític -inclòs Madrid-, de les empreses espanyoles que van finançar bona part del projecte i del conjunt de mitjans de comunicació.

- Capacitat de gestió i negociació, doncs s’havien d’alinear no menys de quatre nivells d’administracions públiques. En aquest context és destacable l’existència de bastants catalans en el ‘sottogoverno’ a Madrid.

Les preguntes que ens podem fer després de la descripció anterior són:

- Hi ha un projecte tècnic de candidatura sòlid? Sembla que esportivament sí, però hi ha queixes des de diferents àmbits de no ser coneixedors del mateix i també dubtes en relació a una temàtica tan sensible actualment com l’impacte mediambiental.

- Quines són les persones claus que poden impulsar, sostenir i fer guanyar la candidatura? No semblen existir ni a l’Ajuntament, ni a la Generalitat, ni a l’Estat ni al COI.

- Quin sentit te una candidatura sense el compromís i l’actuació capdavantera del Consistori de la ciutat que pretén ser seu dels Jocs? L’Alcaldessa acaba de declarar: “Me provoca dudas, unos Juegos Olímpicos de Invierno en la Mediterránea...” (El País 25-1-22).

- Quins partits i persones impulsaran des d’Espanya l’entorn favorable a l’acceptació d’uns Jocs d’hivern a Barcelona i al Pirineu? No tinc resposta.

- Existeix o es treballa per aconseguir el suficient consens social per fer els Jocs? En aquest aspecte està clar que no estem en el mateix tipus de societat que el 1992: els grans acords socials i l’acceptació sense oposició per part de la ciutadania de qualsevol projecte o iniciativa són impensables. Qualsevol iniciativa de calat s’ha de tirar endavant en mig de queixes, crítiques justes i injustes i de fake-news. Per això és imprescindible lideratge polític i picar molta pedra amb els actors socials.

  No estem al 1986; eren altres temps, altres contexts, altres persones: un altre societat. Però això no ens ha de fer caure en la melangia, sinó en saber que en aquest nou context seguim necessitant de persones (vàlides), idees (clares), objectius (socials), lideratges (compartits), negociacions (empàtiques), acords (beneficiosos), suport (ciutadà). No sembla que l’actual projecte de Jocs d’hivern en disposi.

   JLC

PD: Gràcies a l’Enric Truñó. Sense les llargues converses i la recerca conjunta sobre la història de la nominació de Barcelona 92, aquest article no hagués estat possible.

WANSEE: CONSEQÜÈNCIES PENALS PELS PARTICIPANTS

   En l’acta de la reunió de Wansee s’esmenta pel seu nom a 15 persones, tots ells alts càrrecs de l’administració nacional-socialista. A rel d’un comentari rebut en relació a l’article anterior sobre el tema, he mirat quina va ser la trajectòria dels participants a la reunió i en particular quines responsabilitats van tenir al final de la guerra pel fet d’haver participat en l’organització de l’holocaust i el seu desenvolupament.

                    Wansee: Sala on es va fer la conferència

El resultat resumit és el següent:

- Quatre van morir en temps de guerra. Qui presidia la reunió, Reinhard Heydrich Cap de l'Oficina Central de Seguretat del Reich, mort en atemptat a Praga el 1942 (per cert, la descripció d’aquest fet és la base de la novel·la històrica HHhH de Laurent Binet). Freisler -Secretari d'estat de Justícia- mort en un bombardeig sobre Berlín al febrer del 1945. Rudolf Lange, Comandant de les SS responsable de la mort de 24.000 jueus al gueto de Riga en una setmana del desembre de 1941, és mort o suïcidat al front de Polònia també el febrer de 1945. El Secretari d'estat del Ministeri pels Països ocupats de l'Est Alfred Meyer es suïcida a Berlin el 11 d’abril del 45, en plena ensulsiada del règim.

- Tres van ser jutjats i condemnats a mort, encara que per diferents motius. Schöngarth va ser executat el 1946, pel fet causal d’haver matat a un soldat britànic, no pels assassinats de jueus a Cracovia i Holanda mentre ell era cap de les SS en aquells territoris.

Bühler, per haver estat el Delegat del Governador de Polònia, va ser jutjat i condemnat el 1948 pel Tribunal Suprem Polonès.  

Adolf Eichmann -responsable de l'Oficina Central del Reich per a l'Emigració Jueva- es va refugiar amb falsa identitat a Argentina (*) on va ser segrestat el 1960 pel serveis secrets d’Israel. Jutjat a Jerusalem -molt recomanable llegir Eichmann en Jerusalén : Un estudio sobre la banalidad del mal, d’Hannah Arendt- va ser penjat el 1962.

-Quatre dels assistents van tenir judicis amb condemnes curtes:

Hofmann, de l'Oficina Principal de Raça y Colonització, va ser indultat el 1954 i morí el 1982.

Stuckart, Secretari d'estat del Ministeri de l'Interior: lliure el 1949, mor el 1953.

Kritzinger, Secretari d'estat de la Cancelleria, va ser alliberat per raons de salut el 1946 i va morir el 1947.

Neumann, Sotssecretari d'estat d'economia, també va ser posat en llibertat per raons de salut el 1948, va traspassar el 1951.

-Tres van ser jutjats i no condemnats per falta de proves: Klopfer, Secretari d'estat de la Cancelleria que va assistir en representació de Martin Bormann, mort el 1987; Leibbrandt, representant del Ministeri pels Territoris Ocupats de l'Est, va viure fins 1982. El cas de Luther és una mica diferent: detingut pels soviètics el 1945 el van deixar lliure sense judici el maig 1945 i va morir poc després d’un atac de cor.

- L’últim cas és el d’un desaparegut –Müller, cap de la GESTAPO- a qui unes investigacions el donen per mort el mateix 1945 i altres el situen posteriorment vivint a Rússia i a l’Argentina.

En resum, només un dels participants va ser condemnat a la pena capital per haver col·laborat en el genocidi i ho va ser pel Tribunal Suprem del país ocupat on ell va exercir el comandament: Polònia. El cas d’Eichmann és particular, doncs no van jutjar-lo les potències guanyadores de la guerra, sinó ho va ser quinze anys més tard pel nou estat d’Israel, nascut després de la segona guerra mundial, en part com a compensació als jueus per l’holocaust.

Dels jutjats i no condemnats a mort, tres van ser alliberats abans d’acabar la dècada dels quaranta i un el 1954, de forma que van tenir unes molt curtes condemnes efectives.

Malgrat figurar com participants actius en l’acta de Wansee, quatre van ser declarats innocents per 'manca d’evidències' de la seva culpabilitat. La única explicació és que les potències guanyadores van optar per castigar durament només els capitosts del tercer Reich, i van deixar fora de la depuració de responsabilitats a molts alts responsables i els nivells entremitjos del règim nazi.

Podem treure doncs la conclusió que malgrat haver participat activament en el genocidi com actors necessaris, la repercussió del seus actes va tenir una baixa repercussió penal.

 JLC

(*) Recordem que el llibre Los amnésicos de Geraldine Schwarz, deia que les autoritats de la RFA es van negar a sol·licitar l’extradició de Adolf Eichmann donat que “se trataba de una figura clave del Holocausto y que debía conocer a todos los actores, incluidos los que habían podido reciclarse en la nueva Alemania” i que davant d’això, el fiscal Fritz Bauer va traspassar la informació sobre la localització de Eichmann al Mosad Israelí. Veure post en aquest blog de 22-9-21

WANSEE: DISSENY DE LA SOLUCIÓ FINAL

Los neonazis afirman que los crímenes cometidos bajo el poder de Hitler son mentiras. Los alemanes dicen que fueron los nazis. Los europeos, que fueron los alemanes. Los estadounidenses que fueron los europeos. Los asiáticos y africanos, que fueron los blancos. Y algún día dirán: fueron las personas. 

Harry Mulisch. El juicio a Eichmann Pàg.16   

   Ahir va fer 80 anys de l’anomenada Conferència de Wansee, on es van establir per part del règim nazi els procediments legals, administratius i burocràtics per a dur a terme la solució final respecte als jueus, és a dir l’Holocaust.

   Des de les lleis de Nuremberg de 1935 el Reich anava legislant en contra de la població jueva, establint criteris precisos sobre qui era alemany i qui era jueu i en quin grau, classificació que implicava discriminació, pèrdua de drets, bens i de la identitat com a persona humana.

   El 1942, amb l’expansió alemanya cap a l’orient d’Europa en el curs de la guerra, s’acceleren les mesures orientades a la neteja de jueus en territori alemany, la seva deportació cap a els països de l’est i el seu extermini conjuntament amb els existents en els països ocupats pel III Reich.

   S’ha conservat un exemplar de l’acta de la reunió -que sembla va durar només 90 minuts- presidida per Reinhard Heydrich (*) on van estar presents diferents membres del govern i l’administració alemanya, entre ells Adolf Eichmann. El contingut te aspectes rellevants:

- L’existència d’un Organisme “Oficina Principal per a la Raça y l’Assentament”, senyal de la legalitat i institucionalització del racisme i de la política de desplaçaments de població per aquesta raó.

- Normalització del concepte “solució final de la qüestió jueva a Europa”, tot i que es fan servir eufemismes per no citar les execucions com a mètode.

- Tractament amb paraules de gestió empresarial: “requereix una deliberació prèvia i conjunta de totes les agències centrals directament involucrades en aquestes qüestions, de manera de coordinar línies d'acció... Les dificultats financeres com les alces de les taxes de desembarcament decretades pels diferents governs...”.

- Descripció de forma neutra d’una política impositiva per a finançar els costos de l’operació: “Per evitar que els jueus proletaritzats romanguessin enrere, es va prendre com a principi que els jueus rics havien de sufragar l'emigració dels jueus sense mitjans; a aquest efecte, va imposar una cotització especial, o impost d'emigració proporcional a la riquesa per cobrir les obligacions financeres de la immigració dels jueus indigents”.

- Descriu un tema molt punyent -analitzat més tard per Annha Arendt- com és la col·laboració d’entitats jueves en aspectes de la repressió, justificant-se en raons humanitàries: “Per tal de conservar els fons en divises estrangeres, les organitzacions jueves d'aquest país van convèncer les institucions financeres jueves de l'estranger que elles mateixes es fessin responsables de la recaptació de les sumes requerides en divises estrangeres”

- Inclou una llista amb el nombre de jueus per cada país europeu, on figura Espanya amb 6.000. Assenyalar que Ucraïna tenia 3 milions, que també esmenta la URSS amb 5 milions i que el text cita la quantitat global per a Europa de “aproximadament 11 milions”, la suma per països dona 14,7 el que és un error de suma per part dels buròcrates nazis.

- Els eufemismes comencen al descriure com es durà a terme la solució: “s'haurà de conduir els jueus al servei de treball a l'est. A grans columnes de treball capaces de treballar, perquè construeixin carreteres; no hi ha cap dubte que es perdrà a una gran proporció com a conseqüència d'una selecció natural”. Volien dir que serien enviats a camps de concentració lluny de la vista dels ciutadans alemanys, a fer carreteres -o picar pedra a l’escala de la mort de Mauthausen-  i moriran o seran morts.

- Alerta de la possibilitat de que el jueus que puguin sobreviure “es podrien transformar en el germen d'una resurrecció jueva (proves d'això les dona la història)”. Per tant l’objectiu és que no en quedi cap viu.

- Es pot despendre que el grau de col·laboració o de resistència de les autoritats i poblacions dels països ocupats era diferent doncs cita el cas dels països nòrdics on “el tracte a gran escala d'aquest problema ensopegarà amb dificultats, i que, per tant, en aquells països seria encertat postergar l'acció de moment. Donat el petit nombre de jueus allà involucrats, aquesta postergació en cap cas serà un obstacle significatiu”.

- La fredor burocràtica del tractament queda de nou palesa en els criteris per a gestionar els casos dels Mischlinge, ciutadans amb sang alemanya i jueva barrejada: primer grau, segon grau,  “Aparença racial particularment desfavorable”, amb fills o sense, matrimonis. Tot això conduïa a l’evacuació, el gueto, l’esterilització, la dissolució del matrimoni. Va haver discussions entre els presents, doncs un pensava que “s'haurà de fer ampli ús de l'esterilització” i un altre proposava “una esterilització obligatòria”.

- Malgrat la determinació d’exterminar als jueus, com la guerra és la guerra, ”de moment i mentre no es disposi de substituts, no es pot evacuar els jueus que estiguin emprats a les indústries de guerra essencials”. Aquesta posició era rebatuda donat que al menys en territori alemany “la majoria dels 2,5 milions de jueus considerats és en tots els casos inaptes per al treball.”

- S’intueix la por a cert rebuig per part de la població alemanya, quan es diu que es requeriran treballs preparatoris “de la solució final, però que en fer-ho cal evitar alarmar la població”.

   El conjunt del document és una mostra clara de com la moderna tecnologia i organització alemanya va ser aplicada, no a la fabricació industrial o la investigació científica, sinó a l’extermini d’una part de la seva població. Baumann ho concretava en el seu llibre “Modernidad y Holocausto” dient “la maquinaria de la destrucción no era diferente de la organizada sociedad alemana en su conjunto. La maquinaria de la destrucción era la comunidad organizada en una de sus funciones especiales … El asesinato en masa de la comunidad judía europea perpetrado por los nazis, no fue sólo un logro tecnológico de la sociedad industrial, sino también un logro organizado de la sociedad burocrática.”.

   També Baumann feia esment de les tres condicions -segons H.C. Kelman- que afavoreixen l’acceptació de la violència exercida contra essers humans: que la violència estigui autoritzada per la legalitat, la rutinització que permet l’actuació funcionarial sota una normativa detallada, i la deshumantització de les víctimes. Les tres condicions aplegades conformen el marc adequat per que és produeixi la ‘invisibilitat moral de les accions’.

   Pensem que un marc semblant amb aquestes condicions es dona en les guerres actuals, quan es produeixen atacs amb drons comandats a distància per operadors situats a cents de kilòmetres de les persones objectius: actuen com dipositaris per llei de l’ús de la força, apliquen tècniques per les quals han rebut entrenament i no veuen de forma personal a les víctimes ni abans ni després de l’acció.

   Per tant, nous holocausts -en tant que genocidis- són possibles. Es requereixen unes condicions de context polític i social que portin a desbordar els límits de respecte i reconeixement dels ‘altres’ com a persones.   

   JLC

   (*) Text Protocol de Wansee