Aquest BLOG és continuació de L'ONCLE PEPET. Els seus antics continguts segueixen consultables a l'adreça: http://oncle-pepet.blogspot.com/

27 de novembre del 2021

NO A LA ESPAÑA INSEGURA? ME TOO!

  Aquesta setmana hi ha hagut diverses concentracions, impulsades per sindicats policials entre els aplaudiments de les forces d’ultra dreta (PP, VOX i C,s),  reivindicant una Espanya més segura i la continuitat de la 'Ley mordaza'. 

  Ves per on, per una vegada estic d’acord amb el lema de la convocatòria, perquè jo també vull un país amb més seguretat.

  Això sí, en la meva opinió un país segur és un lloc on: 

- No he tenir por de caure malalt, perquè un sistema nacional de salut m’atendrà en qualsevol circumstància, de forma que no tindré el risc d’anar a la ruïna si tinc una malaltia greu.

- L’educació pública de qualitat està assegurada per a tothom, sense discriminacions. 

- Si em quedo sense feina tindré la protecció d’una prestació d’atur i uns serveis de formació i capacitació eficients.

- Quan arribi a l’edat de jubilació disposaré dels ingressos suficients per a viure dignament, proveïts per un sistema de finançament públic.

- Les dones puguin actuar amb les mateixes llibertats i capacitats que els homes, sense dependències ni sostres de vidre.

- L’Estat -i la ciutadania- siguin proactius en la defensa i estimulació dels valors democràtics, dels conceptes de llibertat, igualtat i fraternitat; actuant en conseqüència per a contrarestar ideologies que vulguin implantar sistemes dictatorials.

- No hi hagi cap ciutadà superior als altres, per privilegis de sang i amb dret a la impunitat pel seus actes i a traspassar aquestes prerrogatives als seus descendents.

- Cap minoria lingüística, religiosa, nacional o per origen, es senti discriminada pel fet de ser menys nombrosa que la majoria. 

Totes les religions serien respectades i protegides. Cap grup religiós podria imposar les seves creences i valors a la resta de ciutadans. 

- Els poders de l’Estat vetllin per les llibertats individuals i col·lectives pròpies d’una societat democràtica avançada, sense abusar de la seva capacitat coercitiva, de forma que considerin un deure i un honor depurar les actuacions individuals dels seu membres que vagin contra aquestes llibertats.

- Un sistema judicial interclassista apliqui la llei emanada del poder legislatiu, amb criteris d’equitat, reinserció i protecció dels menys poderosos. 

- La policia tingui els mitjans, la formació i les capacitats per a exercir la seva funció democràtica, i per tant no tinguin cap recança en ser filmats quan controlen -o fins i tot quan si cal reprimeixen- manifestacions o concentracions de protesta.

- Pugui estar segur de poder utilitzar la meva llengua en tots els àmbits de la vida pública i privada, perquè l’Estat garanteix, promou i protegeix el seu ús i vigència

- El fet del canvi climàtic, canviaria l’orientació estratègica de les polítiques socials i econòmiques, definint un marc de transició que compensi a persones i sectors afectats.

  Tot l’anterior no són més que detalls o aplicacions concretes d’un concepte global superior, -la Seguretat Humana- definit per la ONU l’any 1994: “En primer lugar, significa seguridad contra amenazas crónicas como el hambre, la enfermedad y la represión. Y en segundo lugar, significa protección contra alteraciones súbitas y dolorosas de la vida cotidiana, ya sea en el hogar, en el empleo o en la comunidad”.

Doncs el que deia al principi: jo també dic 'no a la España humanamente insegura'.



17 de novembre del 2021

ENERGIA: I SI TORNEM AL DEMAND SIDE MANAGEMENT?

    Aquests dies que s’ha fet la Conferència internacional sobre el clima a Glasgow, s’ha parlat molt sobre la gestió de l’energia i la necessitat d’abandonar la producció de les considerades ‘brutes’ i impulsar les ‘netes’. Però, al menys en els mitjans de comunicació, no s’han esmentat possibles polítiques per alterar les formes de consum dels ciutadans, en ordre a evitar el malbaratament de l’energia produïda.

   Això m’ha fet recordar que cap a finals dels anys 80 o principis dels 90 del segle passat, es va posar de moda a les empreses elèctriques orientar la gestió de la xarxa sota els criteris del Demand Side Management (DSM), és a dir actuant des del costat de la demanda. Cal aclarir que la planificació del creixement i manteniment de les xarxes elèctriques, en un entorn d’empreses de cicle complet que generaven, distribuïen i venien al consumidor final l’energia que eren capaces de produir, s'acostumava a fer sota el criteri exclusiu de ser capaços de produir i subministrar el que el mercat demanava. El DSM volia influir sobre l’actuació dels consumidors per aconseguir un estalvi de l’energia consumida que permetés evitar o almenys endarrerir inversions en centrals o línies que no es consideraven convenients per les empreses. Recordem que es tractava d’empreses que ara definiríem com a ‘petites’, amb poc múscul financer, que es movien en un entorn d’alts costos de finançament, i que en general tenien una cert aversió al risc.

   Avui en dia, en la vida normal de les societats desenvolupades es poden observar determinades actuacions que hem assumit com a normals i que impliquen malgastar bona part de l’energia de la que disposem.

   Millorar l’aïllament tèrmic d’habitatges, locals i oficines està considerada com una de les mesures més eficaces per a estalviar energia: murs, sostres i parets folrats, dobles vidres, tancament hermètic de finestres i portes, aconsegueixen un gran estalvi en energia que no es perd. El contrari passa en el cas de les botigues que -per no posar ‘barreres’ als consumidors- han optat per eliminar les portes físiques en els accessos al carrer, instal·lant en el seu lloc ‘cortines de calor i fred’ que aconsegueixen que -per posar un exemple real- al carrer Portaferrisa a l’estiu s’està mes fresc i a l’estiu més calent que a la resta de Ciutat Vella.

   En termes de confort hem invertit els conceptes, de forma que gaudim amb la sensació de fred quan és estiu i de tenir calor quan estem a l’hivern. Passa a les llars que disposen de climatització i molt especialment en oficines, locals de pública concurrència, centres comercials, cinemes. Abaixar algun grau la temperatura a l’hivern i pujar-la una mica a l’estiu podria ser una altre mesura estalviadora.

   Seguint amb aquest aspecte de confort, recordem que abans de l’accés gairebé generalitzat a diverses formes de calefacció, a l’hivern es posaven catifes al terra, mantes al llit i es duien jerseis dins de casa; ara volem anar per casa amb camisa, mentre reneguem dels xinesos pel que contaminen. Per cert, crec que als USA estan molt més generalitzats que aquí els ventiladors de sostre, que funcionant a baixa velocitat ajuden a combatre la sensació de calor.

   La industria d’electrodomèstics i aparells de la llar també impulsa el consum ’inútil’  d’energia. Cada vegada hi ha més estris als domicilis que mentre no estan en us, pel fet d’estar endollats, tenen en funcionament llumetes i pilotets vermells que, per la seva continuïtat de consum continuo durant les 24 hores, acaben significant una dissipació d’energia absurda. No entro ara en el tema dels electrodomèstics amb obsolescència programada, que implica un altre font d’us irracional de l’energia, no per part dels consumidors finals, sinó dels fabricants de productes de consum.

Una altre política ha de ser possible en el que fa al enllumenat públic, encès de forma constant, independentment de l’hora, del trànsit, dels vianants, de l’ús. Quan es disposa de tecnologia pel control immediat de les persones en base al control facial a distància, no es pot introduir una il·luminació  variable en funció del moviment de persones i vehicles?

Sota la ideologia lliberal dominant, és important que es donin senyals -en forma d’incentius o penalitzacions- als consumidors, per que puguin identificar quina és la seva acció més adequada envers al consum d’energia. Fins a la dècada dels 70 les tarifes elèctriques regulades tenint una estructura diferenciada per blocs de consum, de forma que un primer tram de kilowatts es facturava a un preu barat, un segon bloc tenia un preu més alt, i els que superaven aquest nivell de consum, pagaven un preu molt més alt. Actualment es paga un preu en funció del cost marginal de l’energia produïda cara hora, però sense penalitzar els consums individuals més alts. Potser es podria pensar en aplicar de nou algun tipus de facturació que castigui els consums excessius.

   Algunes de les possibles accions esmentades per aconseguir rebaixar la demanda d’energia ajustant alguns hàbits de consum estan al nostre abast: tant a nivell individual com a ciutadans i col·lectiu a partir de poders locals i nacionals. D’alguna manera, el citat DSM es pot veure com una forma particular del conegut lema “pensa en global i actua en local”.

I no ens hem de conformar esperant que tot es solucioni per les accions de la resta, dels altres.

 PD: falta menys de mes i mig perquè el cost mig de l’electricitat torni als nivells de 2018. El President Sánchez així ho va assegurar el passat 6 de setembre: El presidente del Gobierno, Pedro Sánchez, se ha comprometido en una entrevista con EL PAÍS a que las familias acaben pagando en el conjunto de 2021 aproximadamente lo mismo que en 2018, ajustando el precio por el índice de precios al consumo“.  

 

 

 

 

 

 

 

3 de novembre del 2021

LA DRETANITZACIÓ DE LA HISTÒRIA

   El fet preocupant a Espanya i a Catalunya no és l’aparició i creixement de VOX, és a dir de l’extrema dreta no democràtica, sinó que això succeeix en un context internacional d’augment de les forces autoritàries i ultraconservadores; des de els USA de Trump, al Brasil de Bolsonaro i els governs de Polònia i Hongria dins la Unió Europea.

   Aquesta creixent hegemonia del discurs autocràtic està procedint a un revisionisme de la història que en el nostre cas, parlo ara d’Espanya, implica la resurrecció de mites del nacionalisme i el qüestionament de les tímides polítiques de memòria que s’han intentat impulsar des del Parlament i el Govern.

   Diverses frases d'un article de Sebastian Faber [1] m’ajuden a tenir alguns conceptes clars:

  “Hay pocas armas más potentes que la historia patria convertida en mito. Fa poques setmanes hem pogut escoltar interpretacions que sota aparents criteris històrics, l’únic que feien era estendre tergiversacions sobre el ‘descobriment d’Amèrica’ i el rol d’Espanya com a imperi. Seguint en Jacoba Àlvarez [2], exposar només els fets històrics considerats com positius (o només els negatius) és un acte de propaganda, no de divulgació; és anteposar la fal·làcia per davant de l’evidència.

Historia de España . S.M. 1962. Pàg. 79

    “La historia es un componente esencial de toda identidad colectiva”. En tant apareix l’estat-nació, una de les eines de formació de la nació va ser precisament la construcció de relats històrics que reforcessin les noves identitats. Però la historiografia ha evolucionat cap a l’anàlisi de fets, dades i contexts, i no està -no ha d’estar- al servei de cap idea política concreta.

  “Es perfectamente posible ser historiador y conservador. Pero no se puede ser historiador e ignorar la evidencia”. Aquesta frase ratifica l’anterior: com a persona i com historiador pots partir de determinats marcs mentals, però has de respectar el que diuen les fonts històriques, en especial les primàries.  

   “La derecha en este país se ha servido de sus propios canales mediáticos para acumular un poder excepcional sobre el relato del pasado nacional”. Com en altres aspectes de la vida política, els mitjans de comunicació i la capacitat de les editorials juguen un paper molt actiu en la extensió de determinats enfocs històrics, quan no de mites i ‘bulos’, al servei de les forces més conservadores.  

   “Los historiadores de derechas están asumiendo posiciones más visibles y lo tienen cada vez más fácil para hacer operaciones mediáticas de pelotazo”. Com a conseqüència de l’anterior, visions molt discutibles de la història aconsegueixen no només una divulgació molt per sobre del seu valor, sinó anar aconseguint l’hegemonia del relat històric. Com exemples podem citar el llibre de Roca Barea sobre Imperofobia (més de 25 edicions), el Diccionario Biográfico de la Real Academia de la Historia, o que Pio Moa sigui considerat com un historiador.

   “Concebimos la enseñanza como una herramienta para formar a una ciudadanía más crítica y comprometida”. El problema greu està en que, menystenint el treball acadèmic i metodològic dels historiadors  rigorosos, ens anem allunyant d’aquest objectiu, de forma que de mica en mica les citades visions conservadores van penetrant en com s’explica la història a les noves generacions.

   No puc acabar sense esmentar que a Catalunya no som immunes a aquesta possible deriva. Només cal recordar que l’Institut Nova Història segueix rebent subvencions oficials malgrat les seves teories no basades en dades, però que intenten defensar l’exepcionalisme  de Catalunya dins del mon.

JLC