Aquest BLOG és continuació de L'ONCLE PEPET. Els seus antics continguts segueixen consultables a l'adreça: http://oncle-pepet.blogspot.com/

25 de setembre del 2021

ANTONIO FRANCO

   Ha mort Antonio Franco.

   El vaig conèixer des de petit com alumnes que erem del coleg.gi Claret, també perquè els pares respectius treballaven a l’Enher i a més vivíem al mateix tros de carrer. Quan vam ser pares, vam portar els fills a la mateixa escola del barri.

  En acabar el batxillerat, mentre molts teníem dubtes del que estudiar o fer, ell tenia molt clar el que volia estudiar i ser: periodista.

   Tenia el Elche FC com a passió una mica estranya. Sempre he recordat la seva figura, amb els seus quasi dos metres, cantant a plena veu “Marcial, eres el mas grande” a la general del camp de Sarrià mentre l’Elx guanyava 0-3 a l'Espanyol; era l’any 1966.

   A principis dels anys vuitanta, ens va convidar a París i recordo es posava al costat o darrera de grups de turistes mentre es feien fotos i ens deia: “venid, venid, que saldremos en Corea, o en Japón, o en Oregon”. Una tarda ens va portar a ensenyar-nos una botiga molt nova, de les que no teníem a Espanya, plena de llibres,  discs i electrònica; es deia FNAC. 

  Quan el Periòdico va publicar el 1995 un dibuix amb un pantocràtor de Taull modernitzat, em va aconseguir un exemplar. 


   Pel barri te’l podries trobar anant a buscar als nanos a l’escola, acompanyat del seu gos que es deia Paco. Sonava fort a finals dels setanta sentir-li fer un crit al mig del carrer dient: “¡PACO FRANCO!: siéntate y calla”.

  Recordo com a la redacció del País vaig quedar impactat a finals dels setanta per la potència dels seus programes de tractament de texts, i a la del Periódico a principis dels noranta vaig sentir per primera vegada parlar del potencial d’internet i la seva futura incidència en la distribució de diaris i noticies. També que va tenir la deferència de dedicar tota una hora del seu temps a orientar a un fill meu sobre l’ofici de periodista, quan aquest dubtava si fer la carrera.

   Trobarem a faltar la seva persona i els seus articles, inclosos els d’Antonio Bigatà.

   Descansi en pau.


24 de setembre del 2021

TESI CONSULTABLE.

    Ja està consultable la meva Tesi doctoral sobre el col·legi Claret en el franquisme. Si voleu, podeu accedir clicant aquí.            

   L’experiència del llarg temps dedicat a fer-la - gairebé tres cursos lectius i 2.709 hores efectives de treball- em permet treure algunes conclusions.

   Cal disposar de l’oportunitat, que en el meu cas ha sigut el poder accedir -gràcies a la direcció del Claret- a uns fitxers col·legials no consultats fins ara, de forma que vaig disposar d’una font primària inèdita, sobre un tema del meu interès, doncs abastava qüestions relatives al barri, a l’escola, a la gent en l’entorn de la maleïda dictadura franquista. Valoro també haver disposat de la tranquil·litat que em donava saber que treballava sobre unes fonts inèdites i que per tant no existia el risc que un altre investigador estigués treballant en paral·lel sobre la mateixa temàtica i publiqués el seu treball abans.

  Requereix d’esforç per a recollir la informació, mètode per a homogeneïtzar-la, tipificar-la i sobre tot d’aplicar criteris per aconseguir transformar les dades obtingudes en informació sobre la societat, els valors i els canvis socials, de forma que es pugui redactar un relat coherent i explicatiu de l’època estudiada.

   Esmerçar gairebé tres anys en un estudi, a més de poder disposar del temps, implica constància en la dedicació a la tasca. Hi ha moments en que la investigació sembla no avançar, d’altres en que dubtes si en sortirà alguna cosa útil des del punt de vista històric, i també dies en que ho engegaries tot a rodar. Tot i que és una tasca molt individual, es necessari l’acompanyament, tant per part del director de la tesi, com del nucli familiar més proper que ha d’acceptar que hi dediquis moltes hores, que passes en solitari tancat en un cubicle.

   També necessites d’una certa sort. En el meu cas la pandèmia va iniciar-se quan ja tenia acabada la recollida de dades i per tant el fet de tenir d’estar confinat em va permetre dedicar més hores a la feina d’anàlisi i redacció. Un altre cosa hagués estat si amb les dades a mig recollir hagués tingut que interrompre la captació de dades durant uns quants mesos.

  Potser el més important és que desenvolupar la tesi m’ha fet aprendre. Principalment sobre el propi àmbit d’estudi però també he tingut que saber fer servir eines cartogràfiques i taules dinàmiques d’Excel, així com millorar la meva capacitat de redacció de textos. Relacionat amb això, esmentaré la dificultat de redactar el conjunt de capítols, inserint cites bibliogràfiques i textos originals de la font consultada (1.150 referències), així com resumir el conjunt dels continguts per a poder extreure unes conclusions clares i coherents amb l’estudi fet.

 Per últim, dir que hi ha poques satisfaccions comparables a veure la tesi acabada, i que a més sigui finalment valorada positivament pel Tribunal.

 

 

22 de setembre del 2021

ELS AMNÈSICS

 He llegit el llibre Los amnésicos de Geraldine Schwarz [1]. La autora és filla de pare alemany i mare francesa i parteix d’aquesta dualitat d’origen per a analitzar els comportaments durant la segona guerra mundial del que podríem dir la gent ‘normal’, no significada políticament, en ambdues bandes del conflicte.

  De fet, el seu avi alemany va comprar bens del seu soci (jueu) dins del procés d’expulsió inicial -i d’extermini després- de la població jueva sota el regim nazi; de fet va considerar sempre que havia actuat sota la legalitat del moment, de forma que es va resistir al pagament de compensacions que es va establir en la República Federal Alemanya (RFA) després del conflicte i que el seu antic soci li va reclamar. D’un altre banda, el seu avi francès era un gendarme que va servir al regim de Vichy, el que li serveix a l’autora com a contrapunt per a comparar les diferents formes de col·laboració passiva que es van donar amb els nazis.

  En relació al nazisme hi han uns temes de fons en tot el llibre:

1-   Per poder tenir èxit el nazisme, calia que existiren els que denomina mitläufer, gent que segueix la corrent, que no recolza activament, però no exerceix cap resistència (això és extensible a qualsevol regim dictatorial).

2-   Existeixen grans diferències en com van entomar el passat immediat la RFA, la RDA i França: La RFA va acceptar la responsabilitat alemanya en las actuacions dels nazis i -tot i que no va depurar a fons l’administració ni la societat civil- va abjurar del passat i va pagar fortes indemnitzacions; la RDA va decidir que tots els alemanys de l’est eren antifeixistes i que la responsabilitat per les actuacions nazis es limitava exclusivament a l’Alemanya occidental. Per últim la França encapçalada per de Gaulle va construir el mite de la França resistent i va oblidar l’ocupació, el règim de Vichy i la col·laboració amb actes de genocidi; com es pot veure en la foto següent, presa a la plaça dels Vosges de París, fins 2016 no es va reconèixer públicament la complicitat francesa.

3-   Alemanya (la RFA) és la que ha fet una política de memòria més constant i profunda, tot i que va requerir de temps. Fins 1985 no es va poder sentir al president de la república dir “Al final de la guerra, cuando surgió  la verdad indescriptible del holocausto, fuimos demasiado numerosos los que nos justificamos diciendo que no sabíamos nada o no habíamos sospechado nada” (Pag. 234).

4-   Les polítiques de memòria històrica són molt importants, no només per a poder superar passats dolents, sinó per a poder edificar futurs lliures i democràtics. Els països que no admeten el seu passat amb les seves zones fosques tenen major possibilitat de recaure en situacions autoritàries. Explica en detall els casos de Àustria, Itàlia, Hongria i la zona de l’antiga RDA. L’autora lloa que -encara que fos el 1965- el Parlament alemany declarés que “la base incondicional de la nueva república era el rechazo del nacionalsocialismo” (Pàg. 149); no cal que fem gaires comparacions amb Espanya i el franquisme.

  És un llibre complex, que tracta molts temes amb diferents graus de profunditat, difícil de resumir, i els aspectes que m’han provocat més atenció són:

  El silenci establert a les famílies sobre els fets relacionats amb el regim hitlerià, la guerra i la postguerra. Aquesta actitud entronca amb el fet que vaig comentar fa uns mesos sobre el silenci entre els amics sobre les històries familiars de la guerra civil (veure article del 6 d’abril d’enguany). Aquesta amnèsia general es va estendre al sistema educatiu, de forma que els programes d’història a Alemanya s’aturaven en la república de Weymar, de forma semblant a com la història d’Espanya no aprofundia en els anys 30 i posteriors.

  En la conferència d’Evian de 1938, dels 32 estats presents, 31 es van negar a ampliar les quotes d’admissió de jueus; la República Dominicana sí va acceptar, però a canvi de subvencions. Argentina, gran necessitada d’immigració, també va negar-se.

  Per aconseguir que molts alemanys -els mitläufer- acceptessin convertir-se en còmplices de l’espoli jueu i poguessin mantenir una bona consciència, el regim va construir tot un entramat de lleis i disposicions que convertien en accions legals el que no eren sinó expropiacions. Si era legal, ¿perquè no fer-ho? L’espoli va ser “un proceso político-social en el que estuvieron implicados numeroso actores y aprovechados” (Pàg. 100).

Les autoritats de la RFA es van negar a sol·licitar l’extradició de Adolf Eichmann donat que “se trataba de una figura clave del Holocausto y que debía conocer a todos los actores, incluidos los que habían podido reciclarse en la nueva Alemania” (Pàg. 131).  Davant d’això, el fiscal Fritz Bauer va traspassar la informació sobre la localització de Eichmann al Mosad Israelí.

  El regim de Vichy i l’actuació del general Petain no van ser una reacció pragmàtica a l’ocupació, sinó responia a una aspiració política i ideològica d’una part dels francesos: “rechazo del parlamentarismo ... del modernismo cultural … de los sindicatos ... apología de los valores tradicionales: Trabajo familia y patria; antisemitismo de estado” (Pàg. 192).

  A l’igual com va passar amb els alemanys, que l’any 1940 a Manhheim no van reaccionar a la primera deportació dels jueus d’una ciutat, a la mayoría (de franceses) les faltó ese impulso humano espontáneo que permitió, por ejemplo, a los ciudadanos búlgaros oponerse a la deportación de los judíos de su país y a los funcionarios italianos negarse en bloque a entregar a los alemanes a los judíos de su zona del sudoeste de Francia” (Pàg. 219).

L'autora es pregunta què hagués fet ella -i els seus coetanis- en cas de trobar-se amb la situació dels seus pares i avis. La resposta que es dona és: “que no sepamos cómo nos habríamos comportado no significa que no sepamos cómo habríamos de comportarnos. Y cómo tendríamos que comportarnos en el futuro” (Pàg. 231). Mostra la seva preocupació per l’increment dels moviments autoritaris i de l’extrema dreta, així com per l’oblit de l’holocaust i la banalització del feixisme.

   La complexitat de les diferents situacions a la postguerra queda també palesa en al cas d’Itàlia, on no es van produir judicis com els de Nuremberg als responsables feixistes. Es va decretar un amplia amnistia -amb l’aval del Papat- “porque temían dividir a una Sociedad donde el partido comunista ya estaba bien afianzado” (Pàg. 333). Per cert, en referència a la posterior època de Berlusconi diu uns conceptes que són d’aplicació actual a Espanya: “un vacío sorprendente de valores y pensamientos, sustituidos por un gran espectáculo grotesco dominado por el dinero, el sexo y la droga. Este modelo de vulgaridad ha impregnado la sociedad a través de numerosas cadenas de televisión. Ha contribuido a adormecer los cerebros y a preparar el terreno al populismo”. (Pàg. 345).

  Acabo amb una reflexió pròpia, recordant que la dictadura franquista també va tenir -en especial a partir de la millora econòmica a principis del seixanta- la seva part de mitläufers, de gent corrent que no s’oposava al règim, que es va adaptar al regim, que tenia por de la desaparició de Franco, i que repetia de forma generalitzada als joves “sobre tot, no et fiquis en política”.



[1] Schwarz, Geraldine. Los Amnésicos. Tusquets Editores. Barcelona 2020.

14 de setembre del 2021

EL PREU DE LA LLUM

 “Si t’expliquen el funcionament del sistema elèctric espanyol i l’entens ... es que no t’ho han explicat be”. Aforisme popular entre els 'elèctrics' a la dècada del 2000.

    El preu de la llum està disparat i no sembla tenir aturador, mentre els governs es mostren impotents per a redreçar el seu creixement. No intentaré ara explicar en poques línies la complexitat del sistema -la veritat es que no en sabria- de forma que al final de l’article he inclòs dos articles* recents que ho intenten. 

   L’any 2014, fent Ciències Polítiques vaig fer un treball que parcialment analitzava el sector elèctric, i del que reproduiré a continuació alguns paràgrafs (en cursiva) que em sembla que encara tenen vigència, almenys en referència a algunes de les arestes del problema:


- Fracàs de la liberalització: ni competència real, ni baixada de preus, ni possible escollir empresa:

L’aplicació a Espanya de la liberalització del mercat cercava dos objectius principals: la lliure elecció d’empresa per part del client, i la baixada de preus que aniria associada a la lliure competència .../... Un procés de canvi i liberalització del sistema elèctric que ha requerit de més de vint anys de canvis en empreses, sistemes de gestió i regulacions, amb dedicació de molts recursos econòmics directes i indirectes, no han dut al funcionament eficient i transparent d’un mercat lliure, amb múltiples empreses oferents competint entre elles, amb formació de preus en base a l’encreuament d’ofertes i demandes, ni a la possibilitat d’escollir l’empresa subministradora del producte. El paradigma liberal no ha funcionat, potser perquè no s’ha creat políticament un entorn de lliure competència, ni tampoc han funcionat els esquemes que sobre el paper, en els power-points, tant bé pintaven.

                        Gener 2017

 

El cas d’Endesa, empresa pública espanyola, privatitzada per acabar ser una filial d’un empresa pública italiana:

El cas d’Endesa és com a mínim curiós: una empresa de capital públic, que seguint els paradigmes liberals vigents, el govern la privatitza i que quan ja és formalment privada vol fusionar-se amb altre privada espanyola, cosa que no li permet el poder polític, i que ha acabat sent comprada per una empresa estrangera !pública!; per tant, ha passat de ser pública espanyola a seguint sent pública, però italiana.

                        Setembre 2014

 

- Relacions espúries amb el poder polític. El conegut problema de les ‘portes giratòries’, que ha ampliat la llista feta fa set anys:

La privatització no ha evitat que el sector elèctric continuï mantenint relacions amb el poder polític que van més enllà de les esperables com a grup d’interès, i que han fet que s’hagi convertit en un dels sectors refugi d’alts càrrecs polítics quan deixen les responsabilitats governamentals, sent en aquest tema indiferent el partit polític origen. Uns exemples són:

  • Rodolfo Martín Villa va ser president d’Endesa
  • Felipe Gonzalez, conseller independent de Gas Natural Fenosa
  • Elena Salgado, assessora de Chilectra (filial d’Endesa a Sudamèrica)
  • José María Aznar, assessor extern de Endesa
  • Pedro Solbes, membre del Consell d’Administració de la matriu de Endesa, ENEL
  • Ángel Acebes, Consell Administració Iberdrola
  • Miquel Roca. Conseller Extern Independent d’Endesa
  • David Madí, President del Consejo Asesor d’Endesa a Catalunya 
  • Ramón de Miguel, ex secretari d’Estat de Política Exterior. Cap Àrea Internacional  Iberdrola.
  • Narcís Serra, Consell d’Administració de Gas Natural fins 2008
  • Josep Borrell, Conseller independent de Abengoa.
  • Pío Cabanillas, Director General de Comunicació d’Acciona, propietària parcial d’Endesa fins la compra per ENEL

                        Juliol 2021

    -  Pregunta de fons: ha de ser l’electricitat un be de mercat funcionant en un sistema oligopolístic?:  

Continua sent necessari replantejar-nos si l’electricitat és un be comercial susceptible d’actuar en un mercat lliure; és un bé de mercat? o te unes característiques de bé de primera necessitat, relacionat fins i tot amb el concepte de “seguretat humana”, on cal que l’estat tingui àmbits d’actuació per a garantir que arribi de forma equitativa al conjunt de la població?.

                        2021

    Per últim citaré al gran Sergi Pàmies que en la seva columna de La Vanguardia del passat dia set, descrivia la factura de la llum com “el forat negre que millor defineix la barreja d’impotència comunicativa, herència delirant, dependència fiscal, hipocresies sobre les energies netes i dificultat d’explicar (i d’entendre) el que és inexplicable”.

* Articles:

Izquierdas electrocutadas

El gran engaño que hay detrás del recibo de la luz


 

12 de setembre del 2021

QUANTS MANIFESTANTS?

 Com vinc fent des de fa temps, torno a fer una estimació del nombre d’assistents a la manifestació d’ahir. He seguit el mateix mètode que vinc aplicant: llargada de la concentració i amplades de cada tram de calçada (calculada amb Google hearth) multiplicat per l’estimació de nombre de manifestants per metre quadrat.

 


   L’assistència calculada (106.000 aproximadament) s’aproxima molt al càlcul de la Guàrdia Urbana (108.000). Això sí, queda molt lluny de la dada aportada pels organitzadors (400.000), valor que significaria una densitat inversemblant, superior a les 8 persones per metre quadrat.

   Valoració?: És per molt la manifestació amb menys assistents des de 2012; la pandèmia haurà influït, junt amb les divergències entre partits i l'esgotament post 1 d'Octubre. Però molts moviments cívics i polítics voldrien ser capaços d'aplegar en el seu pitjor moment més gent que la que cap en un Camp Nou ple de gom a gom. Les crides i missatges -de l’Assemblea especialment- no s'han fet reivindicant el dret a decidir sinó la independència directa, que és una aspiració menys transversal. Valorar en 400.000 els assistents és una forma d'enganyar o d'autoenganyar-se, situant-se lluny de la realitat. 

  Citant un cop mes a Monteroso, el dinosaure continua allí; fotut, danyat, confús i mig adormit, però segueix. 

 


8 de setembre del 2021

EL PAPA FRANCESC I LA RECONCILIACIÓ A ESPANYA

     

Fa pocs dies el Papa va concedir una entrevista a la COPE que ha tingut desigual incidència en els mitjans espanyols i catalans, en especial en el que fa referència al problema català.

A la pregunta -esbiaxada- de l’entrevistador (“usted ha dicho que el soberanismo es una exageración que siempre acaba mal”), el Papa enfoca la seva resposta cap un problema estructural d’Espanya i no només de Catalunya, en concret assenyala el tema de la unitat nacional: “Unidad nacional es una expresión fascinante, es verdad, la unidad nacional, pero nunca se valorará sin la reconciliación básica de los pueblos”. Ve a dir doncs que la unitat no s’aconsegueix per una declaració formal, encara que sigui en l’article 2 de la Constitució, sinó que es tracta d’un procés d’acceptació i de convenciment dels ciutadans del país; s’apropa d’alguna manera al concepte de Ernest Renan de la nació com a “plebiscit quotidià”, una feina del dia a dia, d’empatia, convivència i solidaritat més que de domini.

El sorprenent és com Francesc aprofita l’oportunitat per a llençar una crida a la reconciliació dins d’Espanya amb les següents paraules: “Yo no sé si España está totalmente reconciliada con su propia historia, sobre todo la historia del siglo pasado. Y, si no lo está, creo que tiene que hacer un paso de reconciliación con la propia historia, lo cual no quiere decir claudicar de las posturas propias, sino entrar en un proceso de diálogo y de reconciliación; y, sobre todo, huir de las ideologías, que son las que impiden cualquier proceso de reconciliación”. Això ho diu pocs dies després de l’escàndol del retorn del nom de Millan-Astrain a un carrer de Madrid, i de la continua política obstruccionista de les dretes espanyoles a la recuperació de la memòria històrica i als ajuts a la localització de foses de la guerra civil.

Tot això ho ha dit  a més a la COPE, cadena d’emissores catòlica, influïda pels bisbes espanyols, molts dels quals consideren la Unitat d’Espanya un valor moral i s’han oposat al catalanisme i al nacionalisme. Deu n’hi do quin pal!.    

No vull limitar les paraules del cap de l’església catòlica al tema Espanya-Catalunya; vull ressaltar altres aspectes que ens mostren diferents facetes del seu pensament polièdric:

-      Delante de los migrantes, cuatro actitudes: acoger, proteger, promover e integrar … si uno acoge y los deja ahí sueltos en casa y no los integra son un peligro, porque se sienten extraños. De fet posa com exemple la política que va tenir Suècia els anys setanta amb els immigrants perseguits per les dictadures sud-americanes, aplicant aquesta quatre conceotes.

-      Hoy día, el problema migratorio no lo resuelve un país solo y es importante dialogar

-      L’entrevistador li diu, i es queda tan ample: “Yo me atrevo a sugerirle que Su Santidad no conocerá la Semana Santa hasta que no venga un Martes Santo a Sevilla”. La resposta és contundent: “mi opción hasta ahora de viaje a Europa son los países chicos ... Y, si voy a Santiago de Compostela, voy a Santiago, pero no a España, que quede claro.”.

-      Para mí la unidad de Europa en este momento es un desafío. O Europa continúa perfeccionando y mejorando en la Unión Europea, o se desintegra.

-      Respecte a l’avortament mostra el seu posat més dur: “yo me hago dos preguntas: ¿Es lícito eliminar una vida humana para resolver un problema? ... Segunda pregunta: ¿Es justo alquilar un sicario para resolver un problema?

-      En el tema de l’eutanàsia no és tan radical: “Estamos viviendo una cultura del descarte. Lo que no sirve se descarta. Los viejos son material descartable: molestan ... La Iglesia lo que pide es ayudar a morir con dignidad. Eso siempre lo ha hecho”.

-      En relació al diàleg amb els que no pensen o creuen com tu, s’expressa de la següent forma: “no se debe renunciar al diálogo. Te pueden engañar en el diálogo, puedes equivocarte, todo eso… pero es el camino. La cerrazón nunca es camino”. No parla en el context de Espanya i Catalunya, però podria ser aplicable.

-      Defensant-se de les acusacions pels casos de pederàstia dins de l’Església contraataca tot dient: “me pregunto a veces cómo ciertos gobiernos permiten la producción de pedopornografía. Que no digan que no se sabe. Hoy en día con los Servicios de inteligencia se sabe todo. Un gobierno sabe quién en su país produce pedopornografía. Para mí esta es de las cosas más monstruosas que he visto”.

Per acabar, en relació a la reconciliació amb la història d’Espanya, aporto unes recents paraules d’Ian Gibson a Eldiario.es: "Si España no afronta lo que pasó durante la dictadura, el país no va a poder avanzar con confianza hacia el futuro. Todavía no lo ha hecho y es patético. La derecha no acepta la criminalidad de la dictadura, es terriblemente ruin", argumenta Gibson. "Este es un país increíble en potencia, pero todavía no ha realizado todo ese potencial. Depende, en gran medida, de la derecha española. Es necesario desenterrar a todos los muertos, como ellos hicieron con los suyos durante cuarenta años de dictadura. España no puede permitirse tener más de 100.000 cadáveres en fosas y cunetas. No puede ser que en el Valle de los Caídos haya una enorme cruz cristiana".

JLC


Enllaç Papa FRANCESC

Enllaç  GIBSON