Davant la complexitat del món, a vegades et trobes amb algú que t’aclareix el panorama. És el que m’ha passat amb un article de Ian Bremmer [i] sobre l’evolució actual i futura dels Estats Units.
La seva tesi és que tot i que a curt termini pot semblar que les polítiques actuals beneficien el seu posicionament global, al mateix temps estan erosionant el lideratge mundial que ha exercit ens els últims cent anys; i aquest lideratge està sent substituït de mica en mica pel xinès.
Ho explicita en varis aspectes:
La immigració. Estats Units és un país d’immigrants que ha
estat un pol d’atracció tant per a treballadors com, molt en especial, per a persones
amb estudis i altes capacitats. La política actual migratòria incorpora limitacions
creixents per a obtenir vises, i genera un entorn d’incertesa i variabilitat de
criteris que disminueix l’atractiu del país. Mentrestant, la Xina -i altres països-
comencen a oferir facilitats creixents per atraure professionals d’alt nivell [ii].
Les universitats. Les polítiques de retalls en els ajuts
federals, discriminant no per criteris científics sinó per motius ideològics; les
amenaces de denuncies judicials amb alts costos de defensa i d’indemnitzacions;
la ja comentada incertesa en l’expedició de visats per a estudiants estrangers;
el creixement a nivell social de les actituds negativistes respecte a la ciència
i els experts. Tot plegat significa un empobriment en la capacitat investigadora del món universitari americà que acabarà reduint el lideratge tecnològic i intel·lectual
del país.
La intel·ligència
artificial. L’autor alerta
de la diferència d’enfoc entre els dos líders en el desenvolupament de la IA.
Mentre els americans aposten per les aplicacions orientades al consumidor i l’obtenció
de guanys immediats -però que fragmenten la societat-, els xinesos aposten per
aprofundir en els usos industrials i de defensa que li poden donar avantatges
estratègiques [iii]. Crec
que en aquest tema s’oblida de citar les aplicacions mèdiques que son un camp d’actuació
molt important per l’AI, encara que potser les consideri incloses en l’aspecte amenaçat
per la pèrdua de capacitat investigadora de las universitats.
L'energia. Els Estats Units aposten per seguir la
política d’utilitzar al màxim les energies fòssils de que disposen. La Xina s’ha
orientat més pel desenvolupament d’energia solar, bateries, petits reactors
nuclears modulars (SMR), amb un enfoc orientat a un futur post-carbono.
La política
comercial. En tant no sigui
el país capaç de substituir productes importats per autòctons, l’establiment d’aranzels arbitraris, significa
a curt termini un increment dels preus finals pels consumidors americans. L’autarquia
és impossible en la pràctica i el proteccionisme -ja experimentat en molts països
fins el segle XX- no incentiva el dinamisme i la renovació de les economies.
La geopolítica. Diversos països han reaccionat inicialment a
les noves polítiques americanes pactant ‘acords’ comercials, acceptant aranzels
als productes i fent promeses d’inversions en la industria americana. Però aquests
mateixos països ja han posat en marxa en paral·lel estratègies de
diversificació amb pactes amb altres estats per a disminuir la dependència respecte
als Estats Units. Noves aliances poden anar dissenyant un sistema de relacions internacionals
més multipolar, on la capacitat d’influència i de comandament americana perdi
pes.
La volatilitat
estructural. Bremmer apunta
que la manca de continuïtat en els criteris de fons de la política estatunidenca,
amb variacions brusques en funció dels resultats electorals (recordem la
suspensió de l’ajuda a la cooperació i la retirada de la OMS) fan disminuir la
fiabilitat i la confiança en el país, fins i tot pels seus propis habitants.
Conclou que la major
amenaça pel futur del país és més interna que externa. La divisió radical entre
els aïllacionistes i la resta, pot fer que els esforços es concentrin en
baralles domèstiques i no en “inversions profundes i pacients en persones, institucions,
investigació i infraestructures” que són necessàries per a mantenir el
lideratge americà en els pròxims decennis.
Una crítica que li
faig a l’article comentat és que no esmena que el sistema xinés és una
dictadura sense llibertats i que sota el concepte de volatilitat estructural
es pot deduir una crítica a la democràcia en tant la voluntat popular pot fer canviar
les polítiques d’un país. Això ens portaria a la discussió entre les -falses-
dicotomies entre llibertat i eficiència econòmica, entre democràcia i
dictadura. Però això mereixerà un altre article
Novembre 2025
[ii] Veure el
cas de Hong Kong: https://elpais.com/ciencia/2025-11-14/hong-kong-la-meca-del-capitalismo-chino-atrae-a-los-mejores-cientificos-occidentales-con-sus-premios-nobel-y-sueldos-de-14000-euros-al-mes.html
[iii] Blanca
Gispert a La Vanguardia (16/11/2025): “malgrat la popularitat de les
plataformes dels EUA, la Xina lidera el 60% dels actors i el 80% de patents (de
IA)”.
