La invasió d’Ucraïna per part de l’exèrcit rus m’ha fet recordar diferents conceptes de com funcionen les relacions internacionals.
El sistema internacional és anàrquic, en el sentit que no existeix cap autoritat reconeguda sobre el poder dels estats. La ONU no té capacitat coercitiva real, ni legal ni militar.
Els subjectes bàsics són els estats, que en la visió realista utilitzen dues eines fonamentals -la diplomàcia i la guerra- i en l’enfoc racionalista incorporen el dret internacional, les institucions multilaterals i la negociació.
No tots els estats són iguals, ni en recursos, població, força ni en valors. Existeixen superpotències, potències (globals i regionals), estats menors i subestats.
Perquè les relacions entre estats no degenerin en conflictes continuats s’apliquen els principis de no ingerència en assumptes interns i de respecte per les fronteres existents.
L’aparició de les armes nuclears va fer evident la previsió de que una guerra nuclear portaria a la Destrucció Mutua Assegurada (MAD en sigles angleses). Aquest convenciment va evitar que la guerra freda entre els blocs capitalista i comunista -entre USA i la URSS- no arribés mai a l’enfrontament militar directe entre les superpotències.
Un dels tipus de poder que disposen els estats és el conegut com el hard power: la capacitat de coerció en els seus vessants militar i econòmic. Es considera efectiu a curt termini.
Un altre és el soft power: la capacitat de persuasió i atracció d’un país en base a les seves idees, cultura, valors.
La combinació dels dos anteriors es coneix com smart power, de forma que s’utilitzen de forma coordinada segons els objectius i les circumstàncies.
The Minneapolis Star-Tribune, U.S., February 15, 2022 | By Steve Sack
Aquest conjunt de conceptes em porten a fer les següents consideracions sobre la guerra a Ucraïna:
L’estat rus ha trencat els principis de no ingerència en assumptes interns -vol ‘desnazificar’ Ucraïna- i de respecte per les fronteres, envaint amb tropes el país veí.
La Rússia de Putin utilitza exclusivament el seu poder militar convencional, clarament superior al de Ucraïna, però ho fa perquè disposa dels segon arsenal d’armes nuclears del mon. Sense aquesta capacitat d’amenaça potencial possiblement no hagués actuat igual.
Els dirigents i militars de la URSS van recular -també ho van fer els americans- quan la crisi dels míssils de Cuba va arribar al límit de la citada MAD. És de suposar -i desitjar- que Rússia esgrimeix ara la seva potencia nuclear actual només per a evitar una resposta militar convencional internacional per a defensar Ucraïna.
Entre altres raons, el soft power del mon occidental va fer caure el mur de Berlín: els habitants de Polònia, Chexoslovàquia, Hongria, l’Alemanya oriental volien viure com es vivia en els Estats Units, l’Alemanya occidental, Itàlia o Espanya. Ara no sembla que la gran majoria del ucraïnesos estiguin desitjant el sistema polític i el nivell de vida que el règim de Putin els pot oferir. Fiar la conquesta d’un país exclusivament al poder militar pot funcionar un temps, però a la llarga no te futur estable.
Una visió del que està passant és situar la guerra actual en un procés de pèrdua de pes d’un país -Rússia- que va ser superpotència fins 1989 i va evolucionant cap a ser una potencia de tipus regional. Si a més li sumem la lenta disminució de la força de l’imperi rus des de l’època dels tsars, podem interpretar que Putin es resisteix a aquesta davallada.
La Unió Europea ha optat per fer servir el seu poder econòmic dur conjuntament amb una part de mesures properes al poder tou. En el primer cas el bloqueig de capitals, limitacions a comerç, activitats bancàries i us de l’espai aeri; en el segon àmbit podem encabir l’expulsió de competicions esportives i artístiques. Destaca la unanimitat entre els països de la Unió i que s’hagin afegit països com Suïssa i organitzacions d’àmbit mundial com la FIFA. En aquest aspecte Putin no ha aconseguit l’entorn internacional que suposava.
No puc acabar sense esmentar que m’està sorprenent la tèbia reacció que s’està donant fins al moment a nivell popular a Catalunya. Fins al moment no hi ha hagut cap mobilització mínimament semblant a la que es va donar amb el “No a la guerra” l’any 2003, quan la invasió d’Iraq. Única explicació: tot i que també és una guerra d’invasió, aquesta vegada no l’han fet els americans.
JLC